LEGALITAT DE L'ANARQUISME

Les lleis són lleis vigents en tant que són seguides i obeïdes per tots o, si més no, una majoria de la societat, que les contempla com a normes justes o una incomoditat menor necessària per obtenir un bé major. Si ningú segueix les normes s'instaura l'anarquia, la llei que preval serà la del més fort, que vés per on, intentant defugir del cumpliment de les lleis s'esdevé l'aplicació mateixa d'una llei. La rebel·lia de trencar les normes, de crear un sistema anàrquic, és en si mateix una composició de naturalesa jurídica. L'única llei és que no hi ha cap llei, per tant ja hi ha una llei.

MEMÒRIES D'ÀFRICA DE CEFERINO

Deixa que t'escrigui estimat Telèfor sobre les aventures del teu cosí Ceferino. Un gran explorador de l'espessa selva amazònica negra africana de Wanakekilombo. Segons les seves memòries, relatades a la calor d'un foc de la seva acollidora llar, el cosí Ceferino va ser testimoni d'incomptables meravelles, estranys micos uanamins que parlen, en una setmana de cacera es va fixar que, mentre corrien d'aquí cap allà, no paraven de dir "Uana a mi no" o una cosa semblant, d'aquí el seu nom estrany. Grans rius i cascades infinites d'aigües rugents, prístines i verges com ja no es troben avui dia,... verges... cada cop menys! El curiós fenomen del Topotipanga quan les aigües es precipiten per la cascada de la Reina Federica, que els nadius anomenen "Kuanguka Kwa Mchawi wa Zamani Mweupe" (la caiguda de la vella bruixa blanca), provoquen que l'arc de Sant Martí sigui invertit com el nostre príncep Carles ,... sobre el qual va ser invertit grans quantitats de diners perquè rebés una educació, però només va servir per perseguir els seus institutrius i les criades per palau, sempre amb un "si us plau" als llavis, això sí.

COM SUPERAR LA DESÍDIA I LA GALVANA

Autora: Hermínia Gomà Quintillà. 18 gener 2015

Traduït del bloc d'Herminia Gomà.

"La mandra va tan a poc a poc que la pobresa l'arriba de seguida"

Marc Aureli

"La meva ganduleria no em deixa temps lliure per a res"

Alphonse Allais

Recordo una pregunta que em van fer fa anys: Quin és el millor moment per plantar un arbre? Fa vint anys. I el segon millor moment? Ara.

Has tingut una bona idea al teu cap però tot i tenir temps no vas poder fer el primer pas? De vegades és difícil “passar a l'acció”, no tenim l'energia necessària per fer el primer pas o sentim una opressió al pit que ens porta a decidir “no fer res” o potser pensem: “ja ho faré…”. Aquest fenomen que antigament s'anomenava “peresa” actualment s'ha donat a anomenar “procrastinació” i és l'acte de diferir (no se sap fins quan) una tasca a tot i que no hi ha cap valor positiu en fer-ho.

"Per al desidiós cada dia són festius"

Horaci

Ets capaç de pressentir la felicitat que segueix al veritable alliberament de les cadenes que t'impedeixen desenvolupar tot el teu potencial? Que trista, absurda i buida pot ser la nostra vida sense aquest alliberament. Quan ens quedem enganxats a la desídia, alguna cosa al nostre interior ens inquieta, potser no sabem exactament de què es tracta, però sí que percebem el malestar que ens genera.

La desídia ens aparta del nostre geni, ens quedem mirant al nostre voltant sense veure res, com meres closques sense contingut. Estem matant el temps i amb ell la vida. Com despertar la vida? És ara, en aquest precís moment, quan som vius. Som posseïdors d'un apassionant avui i és en aquest “aquí i ara” que ens podem mostrar i viure sent qui som.

La desídia pot ser també una actitud davant de la vida, una despreocupació o desinterès com a resposta a una manca de confiança o valoració personal. És com si la persona cregués que res del que faci pot ser interessant, ja que ella no és mereixedora de cap interès i deixa de preocupar-se per la seva pròpia salut, aspecte o benestar. La desídia pot estar vinculada al caos ia la desconnexió amb nosaltres mateixos, amb la nostra essència, és allò oposat al que realment som. Si som conscients de sentir aquesta desídia podem aprofitar-la com una oportunitat per aprendre de nosaltres mateixos, per canviar el rumb de les nostres vides.

Avui he volgut fer res. És interessant saber que desig i desídia procedeixen del mateix verb llatí desidere. La desídia és abandonar una oportunitat, un abandó que acaba denotant mandra. El desig és enyorar una oportunitat. Quan decidim “deixar de fer” simultàniament triem eludir una oportunitat i alhora estem lamentant-ne la pèrdua.

Com diu Friedrich Nietzsche a “Schopenhauer com a educador” la tercera consideració intempestiva: “Hem de respondre davant nostre de la nostra existència; per això volem ser els veritables timoners que la dirigeixin, i no estem disposats a permetre que s'assembli a un pur atzar sense pensament. Aquesta existència requereix que se la prengui amb certa temeritat i cert perill”.

Per Nietzsche la por és mandra. Per sortir de la desídia, de la mandra hem de vèncer la por. Si volem ser autèntics i alliberar tot el nostre potencial, hem d'afrontar situacions complexes, prendre decisions difícils i fer-nos càrrec de nosaltres mateixos. En definitiva, assumir la responsabilitat de les nostres vides. Cadascú de nosaltres som creadors del nostre dia a dia, el que significa rebutjar la indolència, la indiferència i la covardia, significa abraçar la llibertat i allunyar-nos del que és acostumat.

Arran de les reflexions de la citada obra de Nietzsche, sorgeixen dos principis que el coaching teleològic recull per a una bona praxi professional:

El coach teleològic ha de reconèixer les qualitats i els talents particulars del seu client i dirigir el procés al desplegament d'aquest enorme potencial.

El coach teleològic ha de cultivar el seu caràcter per aconseguir una harmonia interior que li permeti desplegar el seu propi ésser i estar en harmonia amb ell mateix.

"Una vegada i una altra s'aferra un a les coses a què ha pres afecte i pensa que es tracta de fidelitat, però és només mandra".

Hermann Hesse

Quantes vegades hem sentit a dir a un professor que el nostre fill té un potencial extraordinari però que «no s'aplica prou» o «s'hauria d'esforçar una mica més»? Quantes vegades hem dit el mateix a algun dels nostres fills? I aquesta companya de feina que mai no lliura a temps els seus projectes? Amb independència de les seves causes aquestes persones són immediatament etiquetades de mandroses. Realment la gent és mandrosa? La meva experiència em diu que la baixa productivitat o inactivitat, sigui als estudis oa la feina, gairebé sempre és una estratègia que utilitza la persona per afrontar una situació que li fa por. Tot i això, innombrables persones han estat estigmatitzades amb injustes acusacions de mandra. I moltes són persones adultes que arrosseguen ferides emocionals des de la seva època escolar.

La societat ens diu massa vegades allò que hem de mostrar o demostrar. A certes edats és fonamental ser acceptats pel grup i el preu que alguns paguen és molt gran. Ser “l'empolló” no és gaire popular. Alguns decideixen no sobresortir per por de no ser apreciats i aprenen a amagar-ne les qualitats o els talents. No volen ser “diferents”. Altres persones decideixen no brillar perquè els altres no els exigeixin que demostrin el seu potencial o estan cansats que s?aprofitin dels seus talents. Aquestes decisions els porten a negar part de la seva essència i es converteixen en “mandroses”, perquè “per què esforçar-se?” si no poden ser la millor versió de si mateixos. Potser no permetem desenvolupar els nostres talents o competències per la responsabilitat que això comporta Recordo el cas d'un client que era superdotat, que anomenaré Arturo. Arturo tenia una germana petita que no ho era. El seu pare els comparava contínuament humiliant la seva filla per no assemblar-se al seu germà. Arturo, de manera inconscient va decidir renunciar al seu talent i va començar a mostrar-se com a “mandrós, amb desídia”, va baixar el seu rendiment escolar, va començar a relacionar-se amb companys conflictius. Es va sacrificar anul·lant-se perquè la seva germana no rebés les burles i afrontes del seu pare. Quan als 25 anys va demanar fer un procés amb mi el seu problema és que la seva vida no tenia sentit i havia entrat al món de les drogues. A través del procés va descobrir que havia negat totalment els seus talents i qualitats, va prendre consciència del seu veritable valor i va perdre la por de ser ell mateix. Va deixar de sentir-se avergonyit de la grandesa, i malgrat que el sacrifici que va fer va tenir sentit en el seu moment ara ja no li feia cap servei. Va entendre que podia alliberar-se d'aquesta responsabilitat i permetre's manifestar la seva intel·ligència en tota la seva esplendor.

Desafiar allò establert és el que ens permet mostrar la nostra singularitat i per això necessitem el coratge per ser nosaltres mateixos. Com que no ho fem, acudim a la mandra com a càstig per la nostra covardia. Aquesta estratègia per afrontar la por de ser nosaltres mateixos comporta un gran patiment intern. Amb la mandra ens privem, renunciem a desenvolupar tot el nostre potencial, a liderar les nostres vides.

L'altre dia, fent una sessió de coaching va sortir precisament aquest tema. La clienta després de realitzar l'exercici de “primer menja't les verdures, després ja te'n menjaràs les postres” va comentar que postergava realitzar certes tasques a la seva feina. Vaig aplicar l'eina del flux de pensament i va arribar a la conclusió que si no postergués seria “perfecta”. Aleshores va prendre consciència que la por de no ser perfecta li impedia passar a l'acció. No es tractava de ser perfecta, era ella mateixa. El perfeccionisme està molt connectat amb la por. La no-acció és l'estratègia per evitar la por de no ser “perfecta”. Quan la clienta va rebre el feedback visual va poder prendre consciència del problema i el canvi de paradigma la va portar a reconstruir-ne la creença. No es tractava de ser perfecta, es tractava de ser ella en essència.

Es produeix un fenomen curiós en certes persones dominades per la mandra i és que quan algú que es troba en situacions extremes els demana un favor surten del seu amagatall o cova i amb les seves accions responen a les necessitats de l'altre, esperant ser per algun temps els protagonistes que no poden ser de les pròpies vides. D'aquesta manera se senten reconeguts durant un temps allò que a la llarga es fa insostenible, i si aquesta necessitat de l'altre a través de la qual aconsegueixen el reconeixement no apareix es van aïllant de mica en mica. L'alternativa és escoltar les seves pròpies necessitats mobilitzadores per ser els principals autors de les seves pròpies vides, cosa que enfortirà l'autoestima i millorarà els vincles socials.

Quan postergues i vacil·les malgastes els teus moments presents a no fer res com a alternativa a la possibilitat de fer qualsevol cosa. No fer res condueix a l'avorriment.

Wayne Dyer

Som víctimes passives de les nostres circumstàncies? Des del meu rol com a psicòloga veig els meus clients com a éssers capaços de fer-se responsables de la seva pròpia vida tot i que les circumstàncies siguis adverses. Mai la meva mirada és des de la “llàstima”. Considero el meu client com algú que pot assumir de manera proactiva, des de les seves qualitats i recursos interns, els esdeveniments que li estan passant.

En algunes situacions podríem explicar el fenomen de la mandra pel fet que no sabem diferir les gratificacions. Què vol dir? Que la recompensa no és immediata. Puc decidir posar-me a estudiar (quina mandra!) o quedar-me mirant la televisió. La gratificació pels estudis realitzats queda molt lluny (arribar a ser aquell professional que vull ser). Quan trio la segona opció em converteixo en una persona “mandrosa”, poso en evidència la meva manca de visió. Les persones que lideren la seva vida saben que han d'invertir ara per aconseguir un futur diferent. No són a curt termini. Podeu decidir subordinar els vostres sentiments i passar a l'acció. El camí més fàcil pot esdevenir un carrer sense sortida.

"Quines estratègies utilitzes tu per fer el primer pas?

Tens la paciència d'esperar que el teu fang es decanti i que l'aigua sigui clara?

Pots romandre immòbil fins que l'acció justa aflori per ella mateixa?"

Tao Te Ching

Un altre autor que em sembla interessant esmentar és Carl Rogers quan diu que el màxim poder que tenim a la vida, és el poder sobre nosaltres mateixos. Si jo cedeixo el poder que tinc sobre mi mateix a les meves circumstàncies o sentiments, estic a expenses de les meves emocions i en un moment donat permeto que la mandra decideixi per, per i sobre la meva vida. Tots en algun moment hem pogut cedir a la dessídia o mandra de manera inconscient, però quan som conscients podem decidir sobreposar-nos i fer el primer pas, perquè les nostres pors o debilitats no prenguin les regnes i ens arrabassan el nostre poder interior.

En un tema com el que aquí abordem és ineludible referir-nos al llegat de Víktor Frankl. Després de 68 anys de l'horrorosa situació que va viure la humanitat, cal que recordem el seu missatge davant de la desídia, mandra o resignació d'alguns discursos negatius actuals.

Us convido a llegir o rellegir el seu llibre, L'home a la recerca de sentit, per recordar el missatge summament positiu que ens va deixar: “la vida és digna de ser viscuda; no oblidem mai la nostra capacitat per superar adversitats i patiments”. A la seva obra no deixa de repetir-nos que, «viure significa assumir la responsabilitat de trobar la resposta correcta als problemes que això planteja i complir les tasques que la vida assigna contínuament a cada individu».

Podem vèncer l'apatia, la mandra i la desídia des de la nostra capacitat d'elecció. Ens determinem a nosaltres mateixos a través de la darrera de les nostres llibertats, la de triar el nostre propi camí. Segons Frankl, la resposta és que, en essència, la solució és l'amor i es produeix a través de l'amor. Idea que, com la majoria de vosaltres, comparteixo plenament. L'amor a l'altre i al que fem són pilars sòlids sobre els quals construïm l'esperança i el sentit de la vida que ens allunyen de la mandra i la desídia i ens donen la sensació de satisfacció amb nosaltres mateixos i amb el que estem fent.