Avui ploraré, veig que els meus amors marxen, i a tots inabastables. Jo quedo solitari, silenciós. No hi ha ningú que tingui pietat d’aquesta pobre ànima solitària. els amors de la meva vida que van marxant… ploro perquè ningú va voler un cor petit com el meu. no vaig saber eixamplar-ho prou? es va encongir de tristesa, malenconia, nostàlgia. sóc un animalet sensible, horrible però sensible. Aquesta és la meva perdició en aquests moments. Mentre es dibuixa un somriure a la cara, al meu cor les llàgrimes no cessen. No és un atac d'hipocresia, és una necessitat existencial d'acceptació social i afecte, ningú no aguanta al seu costat algú que està tot el sant dia trist, rondinaire o amb mala cara. Sóc com el pallasso del quadre del passadís de casa meva, amb aquest somriure trist i una llàgrima a la galta. Dic als meus amors el dia del casament: "m'alegro que les coses et vagin bé, que siguis feliç, que tinguis al teu costat algú que t'estimi com jo t'estimi", són paraules sinceres encara que ploro per mi trist situació. Soledat, fidel amant que fa fora el meu coixí cada nit. Com més vell més extravio el camí de tornada al seny, ja no hi ha tornada enrere. La salvació se'n va anar amb l'últim sospir que va sortir de la meva boca, la darrera vegada que em vaig enamorar.
