Autor: Guillem Tusell - 13/02/2020
Font: diario16.com
www.diario16.com
Valgui un apunt previ: un servidor és de l'opinió que hi ha certs ismes que, d'una manera o altra, més o menys solapats, la majoria de nosaltres els traginam. Ja sigui per qüestions educatives, tradicionals, familiars, socials o culturals, hi ha "cert" masclisme, nacionalisme o racisme que s'immisceixen en la nostra psique i comportament com un fi cuc. Un servidor creu que el més pragmàtic no és negar-ho, sinó estar alerta sobre un mateix, els seus pensaments i, sobretot, accions i reaccions. Per això penso que designar com no nacionalista o no masclista pot ser contradictori si a un se l'analitza amb lupa. Mentre la influència d'un d'aquests ismes no afecti negativament a l'altre, crec que podem passar una mica pel costat ... però lamentablement, tard o d'hora, acaben sent causa d'alguna discriminació.
El punt de partida del nacionalisme no és la ciutadania de la nació, sinó la nació en si mateixa, o la pàtria, o el país quan coincideix amb la nació. Se suposa que hi ha un "amor a la nació" (o pàtria, o país). Un servidor nega la major, per dues raons: 1) No hi ha un "amor a la nació", i 2) aquest fals amor només és un vel per amagar altres interessos. Dit això, i tenint en compte el preàmbul, un pot ser independentista català sense ser nacionalista català?
Abans d'entrar en els punts 1 i 2, permetin-me recordar-los una obvietat: no és més ni menys ètic, ni millor ni pitjor, un nacionalista català que un espanyol, anglès, suís o noruec (com veuen, em cenyeixo a Europa). Sí que pot ser més o menys ètic, millor o pitjor, segons les polítiques i accions que es derivin d'això, però aquí entraríem, d'entrada, en si aquesta nació té país o no, una llengua pròpia o no o diverses, una cultura o una diversitat d'elles i com actua al respecte. No hi ha acte més nacionalista que demonitzar un altre nacionalisme ocultant el propi, que és validar el propi per sobre de l'altre, com si el d'un fos el "natural" i el de l'altre una mica fictici o il·lusori. Això, sol passar a Espanya, on el supremacisme (en el sentit de capacitat efectiva de poder) de el nacionalisme castellà s'ha estès, gràcies a l'imperialisme històric de la cort, com una cosa normal i inqüestionable en gairebé tot el país. Gairebé, és clar, ja que excloc aquells territoris que disposen d'una cultura amb llengua pròpia.
1). ¿Es pot estimar la nació? Si jo els dic que estimo la nació catalana, ¿exactament què els estic dient que estimo? Quan algú diu estimar alguna cosa abstracte i interpretable, és correcte o sincer parlar d'estimar? Quan un estima a una altra persona, estima aquesta persona concreta. Idealitzar i estimar la idea que ens hem fet d'ella, no és estimar la persona, sinó la idea que tenim al cap (potser, com ens agradaria que fos). La persona estimada és un pack: les seves virtuts i defectes s'interrelacionen, el seu passat i present poden solapar-se. Un no pretén canviar-la o millorar-la perquè sigui una altra més "amable", sinó que l'estima tal com és, pel que és. Una altra cosa, són les cessions mútues en nom d'una millor convivència.
La persona estimada, sent com qualsevol persona un fi en si mateixa, és estimada com a tal, i no per una llista de característiques. És difícil llistar perquè estimem una persona, i no sé si podríem extreure quins punts d'aquesta llista podem no estimar ... i que eliminats convertirien la persona en una altra. La part irracional que comporta l'amor, és, també, una part substancial i salvaguarda de l'amor mateix.
Però una nació, un país, és un conjunt massa vast per ser estimat, així, sense més. Quan un diu estimar una nació, ¿estima tots els seus rius i places, pobles i bars, cambrers i cadascuna de les persones que prenen cafè? ¿Estima una noció abstracta del que és aquest país o nació per a un mateix? ¿Estima la seva visió de la nació, el que "hauria de ser" aquest país o nació? Quan un estima una persona, la felicitat d'aquesta augmenta la pròpia, i la seva desgràcia amplifica la d'un. Curiós seria l'amor d'aquell a què la felicitat de l'estimat no li fa créixer la seva pròpia. Però, ¿una nació pot ser feliç? Passant de llarg per si els rius i places i pobles i bars poden ser feliços, ¿tots aquells que serveixen o prenen el seu cafè ho poden ser "en tant" a la nació? Cada persona és diferent, cada grup desitja maneres diferents d'organitzar-, de legislar, de propiciar eines per a la seva felicitat. Un fatxa català i un comunista català poden ser feliços en una mateixa nació catalana? O cada nació pensada té poc a veure amb l'altra? L'exemple és un extrem, és clar. Però, dos catalans que estimen la seva nació, ¿estimen el mateix concepte de nació o cada un el seu? I si són deu mil? I si són set milions? El mateix per a Espanya. S'estima alguna cosa o la idea que té un sobre aquesta cosa o com li agradaria que fos? I aquest "com li agradaria que fos", si ha de ser compatible amb les visions o desitjos dels altres, només hi ha el camí de la canalització polític, qualsevol altra via és un desastre que es basa en la imposició i la força.
El nacionalista, no sol fer-se les anteriors preguntes. I per evitar-ho, alça símbols com a nexe d'unió per contrarestar les respostes, que serien diferents, segurament ambivalents i contradictòries. Aquests símbols poden ser diversos, però el que sobresurt per sobre de tots, onejant, és la bandera. És el més abstracte i, a més, el més precís gràficament: el més útil per empastar el màxim de població.
La bandera aglutina i fa callar. Fins i tot, quan es canta un himne davant d'una bandera, es fa callar: calla la veu pròpia per sumir-se en la veu col·lectiva de l'himne. Un himne, no deixa de ser un preàmbul de batalla, un avís, un advertiment. En els camps de futbol es canta l'himne abans del partit: som tots un, i com un (únic) lluitarem. La sola veu. La veu abstracta. La sola bandera. Tots sota la bandera (espanyola, francesa, catalana). La màxima expressió del nacionalisme és l'esport de seleccions. Seleccions Nacionals. Fixeu-vos: què vol dir "seleccionar"? Es seleccionen els de la nació, els nacionals, sota la bandera, i es descarta, rebutja, a la resta. El Mundial de Futbol és la seva màxima expressió. Després, això sí, tots critiquen els nacionalismes.
Concretem una mica: les manifestacions de la reivindicació catalana. És estrany veure que onegin moltes banderes catalanes, de vegades, fins i tot, es veuen molt poques. Les que es fan servir majoritàriament són les "estelades", amb les seves diferents dissenys. La "estelada" és una bandera eminentment política, lligada a la reivindicació i el que comporta de revolució. No és "nacional". En una Catalunya independent la "estelada" no tindria sentit. No obstant això, ara mirin les manifestacions dels unionistes (i no constitucionalistes, que s'ha convertit en un mer eufemisme), aquelles que organitzava Societat Civil Catalana amb el suport de PP, Ciutadans i PSC: onejaven les banderes d'Espanya i de Catalunya. Les banderes "nacionals". Aquells que pujaven a la tarima (Borrel, Vargas Llosa, etc) acusaven als independentistes de nacionalistes, com si fossin el dimoni i ells el pur altruisme, mentre es donaven un bany de banderes "nacionals". És el "no-nacionalisme" exemplificat en la bandera espanyola de la plaça de Colón. Quan el nacionalisme acaricia el seu màxim poder (uniformitat) se l'anomena patriotisme. El patriotisme és quan el nacionalisme es permet a si mateix ser obscè.
¿Es pot ser independentista sense ser nacionalista? Bé, mentre el món estigui organitzat mitjançant Estats nació, mentre la capacitat legislativa es derivi d'això, és molt difícil, però es pot. La qüestió és en quin grau es comencen a discriminar els drets dels altres.
Com a català, sóc membre de la cultura catalana, una cultura amb llengua pròpia i que, tot i haver dues llengües vehiculars, la catalana és la que sosté aquest nexe d'unió identificatiu. Que el castellà també sigui llengua vehicular a Catalunya no ha de fer oblidar un aspecte: no hi ha catalanoparlants monolingües, tots són bilingües; sí que hi ha molts monolingües castellanoparlants. Com a membre d'aquesta cultura opino, com molts, que tenim menys drets a l'Estat Espanyol. Només que un diputat català no pugui parlar la seva pròpia llengua al Congrés, ja és una depreciació dels seus drets i dels de tots els seus votants, exemplificat en el menyscabament de la seva llengua. És, ara, absurd que m'estengui en una llista, allò rellevant és el següent: desitjo un Estat independent d'una Espanya on la cultura castellana i el poder de la cort monopolitza tot l'Estat. I salvi dir que, els espanyols, podrien començar a preguntar-se si la que s'està independitzant no és aquesta Cort de la capital, aquest conjunt d'interessos concentrat a Madrid i que és el més insolidari de tots (per exemple, el dúmping fiscal).
En fi, un creu que els catalans tenen dret a preguntar-se a si mateixos, mitjançant un referèndum si és possible, si volen continuar "pertanyent" a Espanya, o deslligar-se d'ella. En un referèndum, un servidor votaria "Sí", i és això el que em converteix en independentista. Les meves raons no tenen per què coincidir amb les d'una altra persona que també voti "Sí". També pot ser que en alguns aspectes em senti més proper a algú que vota "No". La meva idea de com hauria de ser aquesta República catalana, tampoc té perquè coincidir amb la idea d'altres independentistes. Davant d'aquesta reivindicació, l'Estat i la societat espanyola majoritària només han respost amb la indestructible, i sacrosanta, unitat, cosa que solapa el sentit de propietat. La negativa de l'Estat i de la majoria de la societat espanyola a, ni tan sols, dignar-se a escoltar, és pròpia de la mentalitat nacionalista que considera la seva visió com a única i veritable. La repressió policial i judicial, una vergonya amb tints dictatorials (tinc el poder, ergo la veritat és meva), només camufla un menyspreu descomunal cap a aquells que dissenteixen. Però també influeix en gran manera la incapacitat de la majoria de la societat espanyola de condemnar i sancionar l'enorme corrupció i procediments antidemocràtics d'aquesta cort de la capital. Tot això em reafirma més en què, intentar aconseguir un petit país més just en un República catalana, és un dret que tenim ... si majoritàriament els catalans estem d'acord. Mentre la majoria no estiguem d'acord en això, penso que els independentistes no tenim dret a fer-ho. Però com saber si això és el que volem o no? Aquí, la majoria, si coincidim: votant i acceptant el resultat que es doni. Després, a posteriori, ja votarem dins d'aquesta república dels partits que creiem que poden fer-ho millor, com en qualsevol altre país democràtic. Però no serà per amor a una bandera, o a un ens abstracte, sinó com a conseqüència que ho desitgin, democràticament, els seus ciutadans com a única sortida al continu, i tancat sobre si mateix, nacionalisme espanyol. Si llegeixen la sentència condemnant els Jordis, l'Forcadell i els membres de govern català, no se'ls condemna per aquesta surrealista declaració d'independència de 8 segons, se'ls condemna per complir allò pel que la gent els va votar (als ex Consellers ; als Jordis i Forcadell, la veritat, encara no ho entenc), simplement amanit amb una violència inexistent per justificar la condemna mateixa. Un servidor no desitja que els polítics estimin la pàtria, sigui l'espanyola o la catalana, sinó que escoltin el que reclama la gent de poble i, si prometen fer allò reclamat, que ho facin. El referèndum era el clam majoritari i, en aquest sentit, van fer el que havien de fer. Evidentment tots sabíem que el referèndum era il·legal a ulls de l'Estat, i sabíem que hi hauria conseqüències per desobeir, però una gran part de catalans desitjaven aquest acte de desobediència pacífica. No per la bandera, sinó perquè és el que desitja fer la majoria de la població catalana i, surti el que surti de la votació, acabar d'una vegada amb aquesta simbòlica catifa on tants problemes es fiquen sota.
Quan parlo d'elit o tall de la capital, entenc que els conceptes puguin grinyolar i semblar simple populisme. Però un servidor no pensa simplement que hi hagi unes elits que roben el poder a el poble i se n'aprofiten. El poble no és homogeni, per molt que ho pretenguin els nacionalismes. També és poble el votant de Vox, el de Terol Existeix o el de Pacma. Seria senzill dir que el poble està manipulat, però acabaríem dient que estan tots manipulats excepte un mateix o aquells que pensin com un. I això és el que sol dir el nacionalisme: fixin-se com el nacionalisme espanyol es ventila el dissentir de la reivindicació catalana argüint que el 50% de catalans estan adoctrinats. Suposo que el 80% que desitja un referèndum, també. Els espanyols que creuen en la unitat de l'Estat a qualsevol preu, naturalment, no.
Un opina que l'individu "prefereix" cedir el seu subjecte per evitar la responsabilitat que comporta la llibertat de ser-ho. La vida diària està sumida en un frenesí de treball i consum (o treballar per poder consumir) a favor d'una gratificació que ha de ser el més ràpida possible, si no instantània. Aquí no hi ha lloc per a la lentitud, la reflexió i, en política, no hi cap la inversió en una ideologia els fruits siguin a mig o llarg termini (d'aquí, el pes minvant de l'educació). També és un brou de cultiu perquè floreixin les decisions emocionals, sobretot les negatives, que són les més ràpides de prendre i que requereixen poca justificació, ja que se solen justificar-se a si mateixes. És un peix que es mossega la cua o, més aviat, una espiral expansiva que cada vegada s'allunya més a l'individu de la seva constitució com a subjecte polític; espai buit que ocupa el nacionalisme, aquest "amor a la nació" que lliura un subjecte (abstracte) a un individu ... irresponsable. Doncs la responsabilitat es traspassa a la nació. Però, si la nació és una cosa abstracte i els polítics alguna cosa concreta, com sortir d'aquesta mentida? Cap on va la responsabilitat si els polítics no la volen? En el judici del "Procés" vam veure un denominador comú en els membres de el govern espanyol. Rajoy, Santamaría, Zoido, Millo, van anar passant dient que ells no sabien res, que no es van assabentar de res, que no van prendre les decisions directes de la violenta repressió policial de l'1-O. És a dir, es van declarar i-responsables. El jutge no els advertia, tal com sí advertia del possible desacatament quan algun testimoni català deia no recordar alguna cosa. De manera increïble, quan van testificar els comandaments policials, també es van fer i-responsables: cap va dir "l'ordre la vaig donar jo", quan tots sabem que el soldat ras, perdó, policia, no actua sense una ordre. Els polítics espanyols, els van passar la responsabilitat als jutges. I el pitjor és que els jutges la van acceptar, quan aquesta no hauria de ser la seva funció. El sistema democràtic no funciona sense responsabilitat, tant dels votants com dels polítics elegits. I aquí hi ha una relació amb la continuïtat de casos de corrupció dels quals la societat no responsabilitza a ningú (excepte a algun cap de turc). Insisteixo: no és per "amor a la nació", sinó la defensa d'una particular noció d'aquesta que exclou les altres. Una concepció de la nació que porta intrínsecament unit el concepte de tall de la capital, una concentració de poder que va a evitar com sigui haver de cedir ni una mica d'aquest.
Deia en la primera part de l'article que el punt de partida del nacionalisme no és la ciutadania de la nació, sinó la nació en si mateixa, o la pàtria, o el país quan coincideix amb la nació. Però que 1) No hi ha un "amor a la nació", i 2) aquest fals amor només és un vel per amagar altres interessos. Ara em centre en el segon punt.
En les democràcies europees el deure ètic cap a les persones s'ha sobreposat al deure moral cap a Déu, que ha regnat durant segles aliat amb les monarquies. La facilitat amb que podia manejar gairebé la totalitat de la població utilitzant aquesta moral religiosa, una vegada que desapareix, deixa un buit en les mans de les èlits per on se'ls escorre la injustícia. Tots, tots els sistemes en la història de la humanitat, des del punt de vista de l'ètica dels Drets Humans, han estat sempre injustos. Sempre. El gèlid control del mercat en un sistema consumista, que per a alguns va poder semblar suficient, no ho és. L'ètica dels Drets Humans xoca contínuament contra aquest sistema. En tot això, el nacionalisme té un gran paper. I aquest nacionalisme és una falsedat, un vel que tenyit d'una feble moral amaga altres intencions; les mateixes que la religió: controlar i / o mantenir allunyada de certs interessos el màxim de població possible (amb el nacionalisme, només la població circumscrita a un territori, però no és poc). En aquest sentit, el nacionalisme pretén ocupar el paper de la religió en la societat laica o secular.
La diferència bàsica entre religió i nacionalisme és que, la primera, se sustenta sobre una fe o creença que permet i justifica l'abús de poder, i el segon es sustenta sobre la raó (independentment que aquesta raó sigui ètica o no, justa o no , o que utilitzi les vies de l'emoció). Sempre hi ha un raonament cultural, històric, geogràfic, racial, lingüístic, en què recolzar el nacionalisme i justificar-ho. El nacionalisme permet raonar-ho, no així la fe. El fet que tots, tots els països, siguin nacionalistes en menor o major mesura, converteix el nacionalisme de cada un en una qüestió de grau: tots som nacionalistes, només que alguns més i altres menys. Gairebé qualsevol llei d'una nació és nacionalista. Permetin-me la boutade extrema: el procediment democràtic se sustenta que, per participar en les eleccions de la nació, un ha de ser nacional, estar nacionalitzat. Tal evidència és lògica, és clar, però ho és perquè tots els estats són nacionalistes. Els éssers humans ens organitzem, a gran escala, en funció de les nacions. La més alta organització és l'ONU, les "nacions" unides, però no són nacions el que hi ha allà, sinó Estats: una nació adquireix representativitat mitjançant un Estat propi. Si una nació vol existir a nivell polític, com a subjecte, necessita un Estat que faci apilament de la seva representació. Cada vegada més catalans pensem que l'Estat Espanyol no realitza aquesta funció, sinó més aviat la contrària.
El nacionalisme permet inserir la moral en la conducta de l'Estat, cosa que actualment ja no li permetem a la religió. No cal anar als Estats Units per veure això: recordin, ara, com en l'auge de la reivindicació catalana, els mitjans de Madrid, i PP i Ciutadans, introduïen la moral en la batalla sobre el relat (només cal anar a les hemeroteques). El Tribunal Suprem també ha interposat aquesta moral per sobre de l'ètica en tot el procediment judicial: sabien que una condemna per rebel·lió no se sustentaria, però mantenien l'acusació per jutjar-los a Madrid; sabien que els electes necessiten suplicatori per despullar-los, però els van deixar sense escó (amb la connivència del PSOE); a Trapero se li manté l'acusació de rebel·lió quan tots (fiscals, jutges, mitjans) saben que no se li pot condemnar per això, però així ho poden mantenir a l'Audiència Nacional de Madrid; saben que destituir un president (Torra), elegit democràticament, per penjar una pancarta, no és ètic, però la moral està per sobre. No parlo d'una moral religiosa, parlo de la moral que permet el nacionalisme. Parlo d'una cosa que es justifica per si mateix, independentment de si és ètic o no, just o no, envers els Drets Humans que han de protegir tot individu.
Per a un servidor, que és independentista, no es tracta simplement de traslladar un sistema d'Espanya a Catalunya. Molts no volem que, simplement, es traslladi aquest fals opi de les elits de Madrid a les de Barcelona. De fet, el factor que les elits catalanes, majoritàriament estiguin en contra de l'independentisme, els hauria de fer sospitar si és cert que sigui una reivindicació merament nacionalista. Aquestes elits sí que donaven suport a Pujol, perquè Pujol sí que era nacionalista.
El cas Pujol ha estat molt útil a Catalunya: ha deixat al descobert com el missatge purament nacionalista és un vel per ocultar l'enriquiment no ètic de les elits. Com a bon nacionalista, Pujol adornava el seu discurs de moralitat. S'embolicava de falsa moral. Tal desvergonyiment és pròpia de tot nacionalisme, i igual l'hem vist al PP i gran part del PSOE. Cal no oblidar que Pujol era "amic" de les elits de la capital. Els desencontres eren propis del joc, és a dir, del negoci. Pujol cap a negocis per a la seva elit utilitzant el nacionalisme ... de la mateixa manera que ho fan les elits de la capital de la cort (governi el PP o el PSOE). El menyspreu, a Catalunya, al clan Pujol o a tot al que faci olor en excés a CiU, és majoritari. CiU ha pagat per això i ja no existeix, però el seu record és un llast per al PDeCat, en menor mesura per JxCat: ball de sigles (afegim la Crida, el Consell per la República, etc.) per demostrar que es vol trencar amb el passat, penalitzat per la societat. No obstant això, PP i PSOE continuen sent els partits majoritaris a Espanya. Els seus casos de corrupció són espectaculars, es tapen els uns als altres amb la seva mútua magnitud a mesura que apareixen, però no parlo només de corrupció, sinó del que aquesta corrupció amaga: una corrupció sense costos a nivell social, i que és acceptada com mal menor quan és de "els meus", i això hauria de fer reflexionar al conjunt de la societat.
És evident que es pot acusar ERC de nacionalista si se la mira amb lupa, perquè qualsevol partit que representi a la gent d'un territori concret, en major o menor mesura, ho és. També, mirat així, Podem serà nacionalista espanyol vist des del Senegal o Finlàndia, i els semblarà el més normal. ¿I Puigdemont? Per a molts catalans és com si Puigdemont fos per lliure, i en certa mesura el deslliguen del PDeCat (hereu de CiU). Desconec si és una visió en excés romàntica o si es fa els ulls grossos parcialment en nom d'una utilitat (la posició de Puigdemont, els agradi o no, no em negaran que és "útil" per a la reivindicació). El missatge de Puigdemont és més nacionalista que el d'ERC, segur, i basat sobretot en aquesta premissa: ERC, a l'ésser d'esquerres, té certa fe en que l'esquerra espanyola (Podem) sigui solidària per sobre del nacionalisme espanyol. Puigdemont creu que aquesta fe d'ERC és una innocència que la història recent d'Espanya demostra com excessivament ingènua. Per activa i per passiva els / les portaveus de Puigdemont no critiquen el pacte, simplement diuen que el PSOE no complirà i que a Podem no li quedarà més remei que incomplir. És a dir, ERC creu que la mera oportunitat a una sortida política << benintencionada >> justifica parar màquines. Personalment veig la mà de Junqueras i el seu republicanisme cristià (que ell mai nega): em veig un Junqueras que se sent "obligat" èticament a estendre aquesta última mà, però dubto que sigui innocent o ingenu, sinó que ell opta per fer el que creu que és el correcte, encara que estigui convençut que els altres fallaran. En certa manera, és una estratègia per carregar-se de raons a mig termini, dur a terme el que els republicans diuen "eixamplar la base". Puigdemont, en canvi, creu que tot són enganys per allargar la cosa i intentar diluir-la. Així, en el fons, tots dos ho veuen igual, i només dissenteixen en el "procediment": ERC creu en l'alternativa de "millorar" la situació i Puigdemont en l'única opció de "deslligar" ràpidament. És, tot això, la simple opinió d'un servidor, és clar.
El que un desitja transmetre amb tot l'anterior és que la reivindicació de l'independentisme no és merament nacionalista. Si fos així, fa vint anys hagués estat igual. Si fos així, la reivindicació seria negociable en graus, amb un simple acord econòmic o fiscal. No hi ha un "auge del nacionalisme" a Catalunya, sinó cada vegada més catalans que se senten deslligats de l'Estat Espanyol; que se senten ciutadans de segona i menyspreats; que creuen que aquest Estat és un instrument de les elits de la cort castellana; que menyspreen la monarquia i més ara que s'ha despullat com a part de el nacionalisme més ranci; que veuen com a la majoria (no tota, però sí la majoria ja que qui calla, atorga) de la població espanyola i el seu món cultural, els importa un rave la cultura catalana i la seva llengua, i que la toleren com una cosa anecdòtica i folklòric sempre i quan es cenyeixi al seu territori, però mai com una cosa a part de l'Estat. Molts independentistes, sí, es recolzen en raons nacionalistes (com en qualsevol país europeu) o tenen moltes més raons que els fan optar per l'independentisme. Mentre la població espanyola no entengui això, l'independentisme, amb els seus alts i baixos, anirà en augment. Però la reacció espanyola s'entesta a aquest "a por ellos" mediàtic, policial, judicial i econòmic (com es celebrava que bancs o empreses traguessin la seva seu de Catalunya, com si aquesta, llavors, fos un altre país menyspreable, o els intents de portar fires de Barcelona a la Capital, i no només parlo del Mobile Congress). Aquest "a por ellos" és merament nacionalista, i no és intranscendent que sigui un càntic, l'origen del qual ve del futbol, de la selecció espanyola (imaginin els alemanys cantant "a por ellos" abans d'un partit contra França ... o Israel en un Mundial). És un nacionalisme afavorit per una falsa moral que només amaga el negoci d'unes elits encantades amb que el poble espanyol es concentri sota la rojigualda. Són les mateixes elits que les del Brexit britànic (o més aviat anglès) i dels euroescèptics ara que veuen que la població europea no té prou amb aquesta unió mercantil i que, lentament, es va erigint un reclam d'una Europa per a la gent, les persones, i no per a les empreses i governs afins que les representen. I això no els agrada. Per això, també, l'independentisme és profundament europeista: però no respecte a l'europeisme actual i financer, sinó un de diferent.
L'esperança al Tribunal de Drets Humans europeu, encara que vista cada vegada amb més escepticisme, marcarà el punt d'inflexió de l'independentisme. Per això, hi ha certa pausa en la reivindicació: molts estan, simplement, lluitant amb el seu dia a dia, però a l'espera de quan arribarà el proper embat, el moment no creuen que sigui l'actual. La qüestió és si l'Estat es mantindrà embolicat en la seva moralitat de la Unitat sacrosanta o donarà algun pas. Tristament sembla que la població espanyola té poc a dir. I això, que sembla el menys rellevant, no s'enganyin, a l'hora de la veritat és el que val: contradient el discurs de molts catalans i espanyols d'esquerres que diuen que el gran generador d'independentistes és el PP, Vox i Ciutadans ( i la connivència activa del PSOE), un servidor s'atreveix a afirmar que no, que no és així: el gran generador d'independentistes és la majoritària societat espanyola, profundament nacionalista uns, deslligada emocionalment de la cultura catalana altres, i els partits són un mer reflex.
Recordo que, fa milers d'anys, llegia sobre la "eròtica del poder". Potser un dels problemes d'Espanya sigui que el poder és simple pornografia, acte mecànic sense embuts ni escrúpols d'una visió, entre arcaica i masclista, no d'el sexe, sinó de la vida i el diàleg que significa. L'Eros és la incògnita cap a allò no transitat, el contrari a el moviment mecànic del que ja recorregut, de la repetició descarnada del mateix. Però en la política espanyola, és inexistent: el seu lloc l'ocupa el poder de la força, més proper a la imposició ia la violència. El discurs del rei el 3-O va ser pura pornografia. I la gran mostra de dominació ha estat condemnar a uns polítics i activistes pacífics, precisament, per un delicte que implica violència. El poder pornogràfic s'alegra en la seva arbitrarietat, si injustificació. Un cinisme, la condemna, gairebé orwellià, però menys sofisticat, més proper a el dret de cuixa. I així és com molts catalans veuen com ens mira la cort: amb els ulls d'aquell que es creu amb aquest dret de cuixa. I disculpin la duresa, que entenc que per a molts pot semblar ofensiva. Però per a molts catalans no cal ser nacionalista per trobar ofensiu el tracte que ens dóna l'Estat Espanyol i els seus mitjans. I ens volem anar, farts de el nacionalisme espanyol / castellà.
No obstant això, no cal veure els nacionalismes actuals com els de el segle XX. La consolidació de sistema consumista, basat en l'individualisme, fa que no tingui cabuda la "lliurament incondicional a la pàtria". Tal reclam seria vist com un anacronisme. El nacionalisme actual és més reactiu que actiu, més populista que ideològic: se centra més en la xenofòbia contra els immigrants, en la defensa d'alguns preceptes masclistes o patriarcals, a la unicitat tancada de la pàtria; tot això en el sentit de no permetre una "pèrdua de poder" per aquells que l'ostenten. Es busca collir vots en les classes descontentes que, davant la "maximalitat" del consumisme que estenen els mitjans com un dret individual, veuen el sistema injust amb ells. Davant la incapacitat (o por?) De l'esquerra de proposar alternatives i només oferir millores del mateix, aquest populisme nacionalista és més fàcil: identifica enemics, és a dir, assenyala uns "altres" com a culpables de el descontentament, i no a nosaltres mateixos com responsables del nostre aborregament. Sempre és millor assenyalar a un altre que a un mateix. Sobretot, per dues raons: la primera, ja esmentada, és no haver de assenyalar-se a un mateix com a possible font d'errors; la segona és que aquest assenyalament de l'altre permet ocultar-se a les elits que hi ha darrere. A el menys a occident, la dreta o extrema dreta populista se serveix de les classes baixes o senzilles (desconec quin és el terme políticament correcte) mentre els que evadeixen a el fisc en paradisos fiscals o eviten pagar impostos legalment gràcies a favoritismes burocràtics són, precisament, els que subvencionen i fomenten el nacionalisme.
Un servidor considera que un dels problemes fonamentals, és el següent: el sistema consumista, acceptat com a inevitable, només planteja davant d'el ciutadà un horitzó possible, la satisfacció del consumisme propi. El concepte de col·lectivitat, en la societat, és escàs. Tota ètica actual es recolza sobre l'individu, però com si aquest fos quelcom aïllat dels altres. La societat esdevé un conjunt de partícules que es volen veure, a conveniència, aïllades i irresponsables unes de les altres, cosa que seria propi dels granets de sorra que formen una platja. És cert atomisme que ens porta al fet que, excepte en moments puntuals, el desencant amb la política no impel·leix els ciutadans a intentar millorar-la, sinó a deslligar d'ella cada vegada més. Hi ha una certa "futbolización", en aquest sentit: el seguidor perdona el jugador del seu equip quan simula una falta, i l'eximeix quan comet una entrada dura; però quan ho fa el contrari, llavors, apel·la a l'esport net, s'irrita, clama justícia. És pur cinisme. Un cinisme que s'accepta en la política, i que, la societat, disculpa quan és el cinisme propi d'un.
Sembla que és de dretes o de ser conservador pensar que "les formes importen". Però no és cert. Les formes, de vegades són conseqüència i, de vegades, són causa. En la repressió de l'Estat espanyol cap al tour de force independentista, s'ha perdut qualsevol forma que tingui un rerefons ètic envers els drets individuals de les persones. Per exemple, la fiscalia demana 6 anys de presó a una persona per "intentar" incendiar un contenidor durant les protestes per la sentència, i està en presó preventiva des d'octubre (curiós: no té la nacionalitat espanyola). O a Tamara Carrasco, membre d'un CDR, que per difondre un àudio que textualment diu "la consigna és que entre avui i demà fer bullir l'olla perquè hi hagi un moviment als carrers i justificar la vaga general", primer la van acusar de terrorisme, després va estar 13 mesos confinada sense poder sortir del seu poble, i ara la fiscalia demana 7 mesos de presó per incitació a desordres públics. Com veuen, la "forma" és tan arbitrària que no hi ha manera de sostenir-la. El cas de la Junta Electoral Central dient que Clara Ponsatí no és eurodiputada i l'europarlament reconeixent-la com a tal a l'endemà, és part del mateix. Hi ha molts casos semblants, encara que no tan mediàtics, que ens haurien de fer plantejar una pregunta: quan es perden les formes, en aquest cas l'ètica dels procediments democràtics enfront de l'individu, subjugats a el nacionalisme espanyol, què queda? A què estan disposats a renunciar als ciutadans espanyols per no afrontar que la majoria de catalans vol decidir sobre el seu propi futur polític?
No obstant això, la "futbolización" de la política, no es queda aquí: es vehicula a través dels mitjans. Molta premsa política es comporta com un diari futboler: destaca en enormes titulars ho perniciós per al rival, o la meravellosa jugada d'l'equip propi. La victòria del rival s'amaga, menysprea o ignora; el desvergonyiment o l'error propi s'arracona o òbvia. El "quart poder", tan necessari en democràcia, no solament ha sucumbit a el negoci de mercat, les audiències, com a reflex de sistema consumista com un fi, sinó que també és el vehicle transmissor de l'ideari polític d'aquest sistema, una defensa de l'establishment i de l'statu quo. No és un "quart poder", sinó una ramificació de el poder establert. No cauré en la posició naïf de proclamar com hauria de ser una premsa i mitjans independents.
Tot el contrari: resignat a que només un canvi de tot el sistema podria canviar el comportament de premsa i mitjans, no ens queda sinó reconèixer que la rellevància es trasllada a l'ciutadà. Solament la capacitat de pensament crític de l'individu pot fer front a tot això. I això requereix temps, lentitud, cosa que és percebut com un anacronisme en la veloç societat actual. Una velocitat, permetin-me la pedanteria, pròpia d'un adolescent a mig camí entre la ingenuïtat i el narcisisme.
La premsa, els media, són gairebé tots "nacionals": la vida gira al voltant de la nació. Un diari o canal de notícies europeu, es dilueix com Euronews entre desenes de canals nacionals. Quants europeus van sortir al carrer quan es va atacar des d'Europa la democràcia grega? Existeixen els camps de refugiats d'immigrants quan s'amunteguen en altres nacions? Només ens interessa el que recau sobre la nostra nació. La reivindicació catalana només interessa als espanyols quan s'enfronta, i posa en dubte, els pilars de la nació espanyola. Però el per què, les raons, la reflexió sobre si hi ha un dret o no, el com es percep la repressió i què significarà a la llarga, el què significa el "a per ells", o com es viu des d'una llengua i cultura minoritàries menyspreada per l'Estat, això no interessa. No interessa perquè és pròpia de l'altre (el "ells"), els que no caben a la definició de la nació que defensa el nacionalisme espanyol. Ergo, no és tan il·lògic, ni simplement un esclat emocional, que es pretengui tenir un estat propi on canalitzar aquesta petita nació catalana. I això no ens converteix automàticament en acèrrims nacionalistes adoctrinats.
