REBOSILLO RADIOACTIU II: CAPÍTOL 1: ESTEREOTIPS A LA CULTURA POPULAR

Un dels desavantatges dels temps actuals és que l’immediatesa fa que el contingut vessat sigui tan volàtil i no pugui romandre més que uns segons o minuts en el suport digital, està accesible a la xarxa, però a mi m’agrada llegir, rellegir, cavil·lar, tornar a llegir-ho, cercar informació d’allò que m’ha semblat més interessant… digau-me retro, vintage o antiquat, ja tenc una edat. La idea de materialitzar els articles del “Credo de Madò Llucia” i les “Preguntes Compromeses” del podcast de Rebosillo Radioactiu, va ser inicialment deixar palès de qualque manera aquesta interessant proposta, al manco a mi me sembla interessant, apart de vessar-hi, ja que el blog és d’en Mestre, la meva opinió sobre el tema corresponent. Que quedi molt clar per a tot l’inhòspit lector d’aquest blog (ja sé que només me llegeix la meva dona, i perquè me vigila d’aprop), és una opinió molt personal, no s’ha d’estar d’acord amb el meu punt de vista.

Una advertència abans de començar : el tema és d’aquests que duen més coent que l’arròs pobler den Toni ballador. (Uep, com anam!)

Credo Madò Llucia

1- Regalar flors només ho poden fer els homes, tal i com es fa a sa festa de les Verges, o a sa festa dels enamorats el dia de sant Jordi. (10:50)

Aquí haurem d'anar alerta a no caure en la trampa ideològica del gènere. Les festes esmentades són, com pràcticament totes les que tenim a Mallorca, festes d'origen religiós, per tant, tenen un CONTEXT concret del qual no podem defugir. El dia de sant Jordi (el nom mateix ho diu "sant") és una cel·lebració, del sant, la llegenda i el mite, la història real de la qual ben poca cosa en sabem, si no és per la tradició oral, les llegendes, que no sempre han de refussar-se per la seva càrrega fantàstica o mitològica, atès que sempre amaga una realitat per a qui la sàpiga trobar. La festa de les Verges pot semblar menys evident, però sí és una altra festa religiosa, la festa de santa Úrsula i les deu mil verges màrtirs (que segurament varen ser menys, però la saviesa popular ho magnifica amb la finalitat d'exhaltar la virtud i el sacrifici d'aquestes joves). Perquè la virginitat és una virtud, contraposada a les passions carnals desenfrenades fruit de la concupiscència, una gràcia, i la gràcia s'oposa al pecat, p.e.luxuria. La Bellesa, la Paciència, la Misericòrdia, la Bondat, l'Amor (la caritas cristiana) s'associa a la gràcia, com les flors. Allò lleig, pecaminós, pudent, fosc s’associa al Mal, al dimoni, al pecat.

Per altra banda, cambiando de tercio com diuen els toreros, però no massa, el problema rau en què la ideologia de gènere s’aplica només a favor de les dones. Tothom coneix i, fins i tot, n’hi ha que celebren, el 8 de març, però ningú sap què és el 19 de novembre. Quins motius hi podria haver per reivindicar-lo?

Concloent el tema: No. Mai en ma vida una al·lota m’ha regalat una sola flor, tampoc m’ha suposat aquest fet cap trauma. Jo sí n'he regalat, i moltes! (Com sabeu, estic fet a l'antiga)

2- L’aplec de Rondaies Mallorquines, tal i com el coneixem està desfassat. Hem d'actualitzar lletres de romanços i rondaies (12:53)

Tal i com explicava el mestre Tolkien al seu amic C.S. Lewis, i jo he intentat fer-vos cinc cèntims una mica més amunt, els contes tradicionals, com les rondaies, són reals, contenen aprenentatges i experiències de vida. Si heu llegit el llibre "Un Camino Inesperado" de Diego Blanco Albarova, o me seguiu, sabreu de què us parlo. Tolkien, i Jesús, parlen en paràboles, que presenten una qualitat, la interpretabilitat, s'ha d'entendre molt bé per a qui eren adreçades, en quin moment concret de la història personal i col·lectiva i l'entorn cultural, religiós i geogràfic, per copsar el missatge.

Tot té el seu CONTEXT, i extreure-ho no té sentit, com tampoc eliminar un relat que ha perdurat per transmissió oral al llarg de segles (tradició, del llatí traditio). Aquí entra en joc una variable important, l'educació en els valors. Els valors d'una societat on eren contades les rondaies a devora una foguera de la llar, evidentment han canviat, no sempre a millor. Avui en dia aquesta educació moral i en valors sembla desapareguda.

Com ja he comentat, les rondaies i romanços expliquen esdeveniments que potser es basen esdeveniments reals, evidentment no en un sol fet, sinó en un conjunt, tal volta ocorreguts i tampoc relatats tal i com varen tenir lloc, atès que cada padrina devora sa foganya i degué afegir una bruixa, un dimoni, un príncep, un drac o un encanteri per fer la història més "mengívola".

Posem un dels exemples que en Diego Blanco fa servir sovint a les múltiples conferències i als llibres que escriu, el conte de la Caputxeta Vermella, un conte explicat per les àvies a les seves nétes devora de la llar de foc del qual tots en coneixem la trama. El llop és el símbol del mal, en la mitologia nòrdica el llop Fenrir al final del temps ha d'alliberar-se i matar a Odin; el bosc és un lloc deshabitat, per tant perillós i el vermell és el color més cridaner de tots, per tant vestir-se de vermell és cridar l'atenció dels depredadors sexuals i arriscar-se a que el llop t'enxampi. L'ensenyança a que se pot extreure és, si vas per on no hauries d'anar, vestida com no hauries d'anar vestida, tendràs problemes, o corres un perill molt gran de tenir-ne de ben grossos.

En principi no som partidari de deformar les rondaies i romanços, tal vegada sí podem escriure'n de noves, i aquestes estaran adaptades als temps corrents atès que els autors viuen al segle XXI.

3- Si la bullanguera és un joc ritual, ha d’adaptar-se a la societat actual. (15:10)

Si sou seguidors habituals d'aquest blogaire esporàdic (digau als comentaris si no sou sa meva dona!) tal volta recordeu aquest tema de l'any 2017. Amb això queda resposta la meva postura, la tradicional de tota la vida... :D. Som persones humanes, per tant tenim un sexe definit pels cromossomes XX(femella) o XY(mascle). El ball de bot manté certa càrrega de sensualitat, encara que avui en dia passi ben desapercebuda, sinó, perquè voldrien ballar dos homos plegats (havent-hi tantes dones per triar)? Notau que als homes blancs cisexuals casats heterosexuals conservadors cristians i sense diversitat funcional ningú els ha castrat,... de moment. Pero no donem idees!

4- El nostre imaginari col·lectiu necessita renovar el seus referents. Dones dins la història que són referents en cultura popular? (17:10)

Existeixen pocs referents de dones dins de la història pel rol que els ha tocat viure al llarg molts segles a les femelles. Els que anaven a la guerra i a l'escola i a córrer món a viure aventures i descobrir noves terres eres mascles. Les dones quedaven a casa, tancades a la cuina, cuidant als fills. Així era i avui en dia no hi podem fer res més que posar en valor aquells testimonis que ens han arribat, malgrat tot. Perque malgrat tot, dones extraordinaries que han fet HISTORIA en majuscules.

Amb una cerca ràpida a la meva base de dades memorística me sorgeixen, per àmbits:

Militars: Joana d'Arc (guerra dels 30 anys), Inés de Suárez (fundadora de la ciutat Santiago de Chile), Maria Pita, Agustina d'Aragó (guerra del francès), Liudmila Pavlichenko (2a guerra mundial).

Ciència: Maria la jueva (alquimista medieval, us sona el mètode de cocció del bany maria?), Marie Curie (primera persona amb 2 Nòbels).

Art: Emilia Pardo Bazán, Frida Kahlo.

Ball de bot i cultura tradicional de Mallorca: Miquela Lladó, Bel Cerdà, Joana Domenge, Pilar López reiona, Maribel Servera, figures femenines en la cultura tradicional, ses Valentes Dones de Sóller, ses Madones d'Andratx, les Àguilles de Pollença,....

5- Halloween és el pitjor que ens ha pogut passar. (20:05)

El sentit generalitzat del podcast era que era impossible lluitar contra Holywood i la seva indústria, darrera la promoció d'aquesta nova festa forana. La solució passava per introduir-hi els elements nostrats a la festa forastera.

Estic absolutament en desacord. Molta gent confon dues celebracions religioses separades per 24 hores, tal vegada per ignorància de què se cel·lebra el dia de la festa de Tots Sants i la festa dels Fidels Difunts del dia següent, mesclant amb Halloween, Samháin, carabasses, caramels i bruixes. Aquí podem assumir responsabilitat els catòlics que no hem sabut explicar el sentit de casdascuna de les nostres. Des d'aquest petit cadafal deixeu-me que us intenti fer un resum. El Dia de Tots Sants és una solemnitat cristiana que té lloc l'1 de novembre per a les esglésies catòliques de ritu llatí, i el primer diumenge de Pentecosta a l'Església ortodoxa i les catòliques de ritu bizantí.

Per altra banda, la commemoració de Tots els Fidels Difunts és un dia firat religiós dins d'algunes Esglésies cristianes, en memòria de les víctimes. Es commemora el 2 de novembre i el seu objectiu és pregar per aquells fidels que han acabat la seva vida terrenal i, en el cas catòlic, pels que es troben encara en estat de purificació al Purgatori.

El Dia dels Difunts, el dia designat a l'Església Catòlica per a la commemoració dels difunts fidels. La celebració es basa en la doctrina que les ànimes dels fidels que en el moment de morir no han estat netejades de pecats venials, o que no han fet expiació per transgressions del passat, no poden assolir la Visió Beatífica, i que se'ls pot fer ajudar a assolir-la per precs i pel sacrifici de la missa.

La festa nova que ens han venut molt bé disfressa amb dolços i divertiment, des del meu sentit aràcnid de catòlic, una tenebre diabòlica. Els vampirs ara són atractius, l'infern és diversió, el dimoni és un mestre del màrketing. No de bades és anomenanat el "mentider". El nom de Lucifer (etimològicament vol dir "el portador de llum") en la bíblia hebrea és helel ("el que brillant o lluminós"), per tant, la imatge d''un diable tradicional mediterrani amb banyes que fan por al nins, essent un àngel, un ésser de llum al cap i a la fi... no semblaria ajustar-se a una imatge que jo esperaria trobar si seguís el que s'en diu d'ells als llibres bíblics.

Fa por que se banalitzi aquesta filtració cultural demoniaca, però ens veim assetjats arreu, seguirem dempeus defensant la Fe, intentant viure autènticament, encara que haguem de tornar ser dotze (Benet XVI dixit).

Peguntes compromeses:

- Com pensau que trobaran, d’aquí a 200 anys, quan vulguin recuperar Imaginau-vos que som a l’any 2220 i uns experts estan estudiant recuperar una festa tradicional antiga de l’any 2000, com la recuperarien? Quina triarien? I si fossin els balls, quins balls triarien?

Hi ha un parell de conceptes que abans de res voldria clarificar abans d'entrar en matèria.

1er.- La cultura popular és el conjunt de manifestacions culturals produïdes o consumides per les classes populars, en contraposició a l'alta cultura o cultura acadèmica, centrada en mitjans d'expressió socialment excloents considerats superiors i elitistes, i inclou tradicions, cançons, llegendes, supersticions… Tradicionalment es transmet de manera oral, tot i que modernament l'extensió dels mitjans de comunicació i l'aparició d'Internet han fet que esdevinguin un transmissor molt important de cultura popular.

2on.- El folklore (de l'anglès folk, 'poble' i lore, 'saber' o 'coneixement') o cultura tradicional és l'expressió de la cultura d'un poble: artesania, balls, festes, costums, contes, història oral, llegendes, música, proverbis, supersticions, etc., comú a una població concreta, incloent les tradicions de la mencionada cultura, subcultura o grup social. A més a més, acostuma a dir-se de la mateixa manera l'estudi d'aquestes matèries.

Perquè una manifestació cultural es consideri un fet folklòric, ha de complir amb algun o tots els següents aspectes:

- Ha de transmetre's per via oral.

- Ha de ser d'autoria anònima.

Ha de ser patrimoni col·lectiu de la comunitat representant del lloc on es manifesta aquest fenomen.

- Ha d'ésser , és a dir, tenir alguna utilitat pragmàtica o complir amb fins rituals.

- Ha d'ésser durador i perdurable per un temps considerablement llarg, com a oposició a una moda efímera.

- Ha de tenir variants múltiples, és a dir que no existeixi una versió oficial del fenomen sinó que es torni a formular cada vegada que emergeixi.

- Existeixen versions tant urbanes com rurals, sense ser necessàriament una superior a l'altra.

- Ha d'ésser aglutinant, és a dir, pertànyer o fundar una categoria, corrent, estil, gènere o tipus.

Els elements de folklore es classifiquen habitualment en un dels tres tipus: tradició material, verbal o costumista. En la seva majoria s'expliquen per si mateixos, aquestes categories inclouen objectes físics (folklore material), dites comuns, expressions, històries i cançons (folklore verbal) i creences i maneres de fer (folklore habitual). També hi ha un quart subgènere important definit per al folklore, els jocs infantils a escoles i carrers. Cadascun d'aquests gèneres i els seus subtipus pretén organitzar i categoritzar els artefactes del folklore; proporcionen un vocabulari comú i un etiquetatge coherent perquè els folkloristes es comuniquin entre ells.

3er.- La Cultura de masses o Cultura Mainstream: La cultura de masses és un producte de la societat de consum en el món occidental. A principis del segle xx la cultura, la vida privada, el pensament, etc. van començar a ser fabricats a escala massiva i venuts en el mercat.

La cultura de masses aconsegueix fabricar a gran escala, amb tècniques i procediments industrials idees, somnis i il·lusions, estils personals, i fins a una vida privada en gran part producte d'una tècnica, subordinada a una rendibilitat, i a la tensió permanent entre la creativitat i l'estandardització; apta per a poder ser assimilada pel ciutadà de classe mitjana. La cultura de masses és el desenvolupament d'un nou model en què es reforcen les diferències i les desigualtats amb estratègies i instruments mercadològics cada vegada més elaborats. La ciència i el coneixement es posen al servici de la producció d'uns valors i símbols estereotipats. Els tres pilars fonamentals d'aquesta cultura són: una cultura comercial, una societat de consum i una institució publicitària.

La cultura de masses té uns principis interrelacionats sorgits de l'escissió entre producció i consum:

-Centralització del poder en tots els nivells (econòmic, polític, etc.)

-Uniformització dels productes per a consumidors semblants.

-Sincronització amb noves tècniques com la línia de muntatge i la producció en sèrie.

-Maximització de la productivitat: màxima producció a un menor cost i en un menor temps.

-Concentració poblacional, producte de la urbanització de la societat.

Sorgeix, així, el concepte d'indústria cultural, el cine i la ràdio no necessiten ja donar-se com a art, s'autodefineixen com a indústries.

És un producte típic adscrit a la denominada "societat de masses". És el funcionament paradigmàtic de tota cultura burgesa en l'actualitat, des del segle xx. Pot entendre-se-la com a subproducte de la indústria organitzada de consum i com a xarxa àmpliament ramificada dels mitjans de comunicació social. Tals mitjans graviten sobre la consciència individual i en sentit ampli, sobre la consciència social. La publicitat ocupa un lloc preponderant per a assegurar pels membres de la comunitat la demanda dels productes de tal cultura de masses. És tant un instrument de conservació i consolidació de les cultures nacionals donades, com un ens que encoratja una cosmovisió, un sentit de la vida, o un determinat estereotip d'educació. Privilegia el comunitari en un afany presumptuosament "democràtic", no ajuda a un autèntic desenvolupament humà, no contribueix a enriquir espiritualment els individus i no contribueix, pel mateix, al seu perfeccionament moral ni a la consolidació d'una autèntica personalitat sostinguda

4rt.- La infoxicació o sobrecàrrega informativa és l'excés d'informació que provoca en el receptor una incapacitat per comprendre-la i assimilar-la, per prendre una decisió o per romandre ben informat sobre un tema concret.

Avui en dia tenim molta més informació que no teníem antuvi, i d'ençà un temps que amb poc més d'unes pàgines escrites s'han recuperat balls com les contradanses. El problema és que amb el volum d'informació que tenim podem marejar la perdiu dels futurs investigadors i que no sàpiguen ni per on començar. Aquí la intel·ligència artificial podrà donar una mà a destriar el gra de la palla. Però crec que posats en la ment dels investigadors del futur, posats a recuperar una festa representativa dels anys 2000, malauradament el ball de bot no sonarà, o ho farà a ritme de reguetó.

El ball de bot, el món xeremier, la cultura tradicional mallorquina, mou només al mateix miler de persones, tirant molt amunt, al final ens arribam a conèixer tots a les places, sonades i festes populars. Això mou més gent que li agrada veure-ho, gaudir-ne, però que al capdavall no s'hi acaba d'implicar. És l'efecte "jubilat d'obra", un que fa la feina i deu que el miren.

- Podem canviar el món anant de festa?

Podem canviar el món anant de festa atès que petits gestos provoquen grans canvis, clar que sí. Des del punt de vista d'aquest humil servidor, com a cristià catòlic crec que una festa com un sopar amb (13) amics amb un bon vi a taula pot canviar el món per sempre més i marcar tota la història de la humanitat posterior. De fet, ens reunim cada dissabte vespre o diumenge per reviure i viure aquesta celebració que anomenam Eucaristia (paraula d'origen grec composta pel prefix eu-, que significa el bé en tots els sentits (agrable, bondat...), i xarij, que significa gracia, encant, elegància i avui traduïríem com a "acció de gràcies" o "agraïment", essent el vocable hebreu de la religió jueva berakhà, que vol dir benedicció (això és, dir/parlar bé de qualcú, de Déu, en aquest cas).

- Ses Valentes Dones o les Àguiles de Pollença sempre són respresentades per DONES; si en l'actualitat estam tomant rols de gènere (sexe) els homos ho podrien arribar a fer o passaria res?

La qüestió del feminisme i la ideologia de gènere en l'actualitat és que no demanda l'igualtat d'ambdós sexes, sinó la prevalença de la femella per sobre del mascle. Com deia al primer punt del credo, el problema és que la igualtat només és reivindicada per a les dones, per tant no és equitativa, per tant no pot ser mai igualitària, per manca d'equitat.

REBOSILLO RADIOACTIU CAPÍTOL 3: RIURE'S DELS BALL I DELS SONADORS

Rebosillo Radioactiu II: Començant enmig pel capítol 4

Comentava fa poc la meva descoberta del podcast de Madò Llucia (Rebosillo Radioactiu). 

Com que darrerament som més sonador que ballador, allò que més me pica és es sonar, i potser per això el meu descobriment d'aquest podcast a youtube va ser a partir d'aquest tercer capítol que parlen dels sonadors... uep, en parlar de mi no riuen! Bé, sí, un poc...

En Joan Florit hi intervé, la qual cosa és garantia que hi haurà riures i coent al brou.

Credo Madò Llucia

1- El ball de bot és un exercici molt complet.

És ben cert que el ball de bot és una molt bona activitat física aeròbica en el qual es mou tot el cos, amb bots enèrgics, no se diu "de bot" de bades. Ningú ho dubta. Si ballau setmanalment i anau a ballar tots els caps de setmana, apart de tenir un cor i pulmons de joves de 18 anys, deixareu enrere a qualsevol carallot brau que se vos posi flamenc a les excursions o caminades, perquè resistència i força muscular i flexibilitat i agilitat i domini de l'espai que vos enrevolti, en tendreu de sobres. 

2- Si el ball és improvisat, la música també ho podria ser. JFlorit matisa: SÍ! I, per què no?

En Maxi Vicente, un amic percussionista raconer d'origen burgalès, sempre deia que els sonadors som el cossiol de l'entrada que sempre resta allà i ningú s'entem que hi és fins que un dia deixa de ser-hi, i basta veure els retratos o videos de youtube per adonar-se que tenia tota la raó, sempre fan vídeos i fotos dels balladors, perquè deuen ser més guapos, als sonadors ningú els retrata!

Balladors i sonadors no s'han entès mai del tot. Són dos planetoides que volten a l'ensems alrededor d'un mateix astre sol que és el ball tradicional mallorquí, i que de vegades xoquen causant grans conflictes còsmics, però que estan condemnats a entendre's per anar plegats en una sincronia universal. Quantes agrupacions no s'hauran dividit per conflictes amb els balladors que gairebé sempre són i seran els que tenen la culpa??? (Per estadística, la font del conflicte més probable es troba dins dels balladors, això mereix un article sencer.... Miquel, apunta-t'ho!). 

Perquè, com deia un xeremier vell, "els balladors són beneits, tú quan vegis que comencen a donar voltes, és que estan cansats i has d'acabar sa sonada". Hahaha. En aquest sentit, en Teodor Salvà, un molt bon professor meu de flabiol i tamborí, defenestrat mil i una vegada, no diré que "sempre sense motius", però sí, tal vegada, massa vegades injustament tractat per envejes endogàmiques del món xeremier que donen per un parell d'entrades més al blog (a mesura que escric, més temes me surten), deia que "balladors i músics mai s'entendran".

L'ésser humà, i els balladors en general, perquè els balladors també som persones, som resistents al canvi, per comoditat estam acostumats a anar als mateixos llocs a fer la compra, escoltar la mateixa música, hàbits i més hàbits, i en el moment que algú ens treu de la nostra comfortable, quotidiana i mandrosa roda, quelcom resona dins nostro, dient que no està bé, que les novetats no mos agraden si no són del catàleg d'Ikea.

La improvització al ball és molt més senzilla que en la música. Sí, és clar, per naturalesa del ball on un comanda i fa el que vol pot improvitzar millor que si els que realitzen una acció a l'ensems. Però dins la música, uns sonadors se poden posar d'acord i improvitzar damunt unes estructures preestablertes anteriorment. Ja vos dic que això no és a l'abast de qualsevol sonador, només d'aquells músics dotats de virtuosisme i experiència a parts iguals, i amb molt, però molt, d'assaig... i tot i així corren el perill de perdre's enmig de la cançó, encara que poden tornar enganxar fàcilment si són, com ha de ser, músics de qualitat.... d'aquests no n'hi ha tants. Després hauríem de veure la cara que farien el balladors a la plaça... i sentir totes les queixes, "que si no marcau ses voltes, que si és massa ràpid/lent, que si patatim, que si patatam....".

Al Jazz, funcionen les jamsessions perquè hom és lliure, hi ha unes estructures bàsiques que tothom coneix i entén, per on pot lliscar la creativitat de cada músic, la música és un espai de llibertat. Les demandes des de davall del cadafal ens fermen la creativitat.... o no? Però el client és qui paga, en aquest cas l'oient és qui escolta, sempre té la raó, o no? (la pregunta resta oberta a un debat que podria encetar una bona síndria, perquè un meló tot sol queda petit.... pagar per ballar ball de bot? Apuntam!).

Ara potser devetllaré un secret, o no, però els sonadors, al menys en conec un parell, ja improvitzem damunt el cadafal, damunt una base rítmica de percussions i melòdica que en el cas del meu grup, la fa en Tolo, mentre en Toniet amb sa flauta i en Juanfran amb es llaüt (autèntics virtuosos) s'enfilen, se piquen un amb s'altre i fan lo que volen amb so seu instrument. Jo mateix estic constantment improvitzant i ficant armonies, contrapunts, batuts, trinats, mordents, frullatos, cercant segones i terceres veus i reguinyols amb el guitarró, flabiol, flautes, tamborí,... i els balladors no se n'entemen. Heus ací l'art, l'engany, si no se fa notar és senyal que està ben fet.

3- Per sonar damunt un cadafal basta tenir sonera. JFlorit matisa: basta tenir cadafal.

Com diu en Joan Florit, hi ha equips que juguen sa Champions , equips que lluiten sa permanència a primera, equips de segona, equips de tercera, ... i així fins a regional. El mateix passa per sonar. Hi ha espai per a tothom a sa plaça. Si tens sonera, qui som jo per dir-te que no sonis? Tots i cadascú dels grans músics que avui en dia sonen a grups admirats, dels que juguen a les lligues més altes, en començar no en sabien, segur que varen començar amb agrupacions folclòriques d'aquestes que eren trescentes bandúrries, trescents llaüts i trescentes guitarres (festival de la corda!) i tocaven repertori amb olor a naftalina (pitgen sa neu, copeo matancer, jo i un pastor, entre d'altres "greatest hits!")

La qüestió aquí seria més aviat si estic preparat per sortir al carrer a sonar i que el públic m'escolti. Aquest exercici d'autoevaluació hauria de fer-se sempre. Depèn del context, de l'entorn, de factors ambientals, de si cobres o hi vas de franc, si és una sonada de compromís o una festa d'uns amics, si el públic estarà assegut escoltant o ballant a la plaça o ningú t'escoltarà perquè estaran més pendents del sopar que s'estaran fotent.

Ho he parlat moltes de vegades amb el meu xeremier i amic Andreu Casasnovas. Abans de sortir a l'escenari/cadafal has d'assolir un nivell de qualitat, individual i col·lectiu com a grup, per poder oferir un producte digne. "Abans de demanar, has de poder oferir", diu sempre. 

Cada grup té els seus propis sonadors (els bons potser els trobareu- a un parell mallorquí de grups), amb instrumentació diferents, arranjaments diferents, tonalitats diferents de les cançons, veus diferents, repertori diferent. Això fa que cada grup tengui una sonoritat peculiar. El bolero de Castelló o el de Santa Maria el sona tothom, però a ningú li sona exactament igual, ni tan sols el mateix grup en dies diferents, en places diferents se sentirà de manera diferent, faltarà un músic o altre o un micro o un instrument els hi fallarà, o no sonarà igual...

Perquè les persones humanes també tenim dies millors que altres, els sonadors també tenim dies en què tot va malament (no te sents bé, no hi ha manera d'afinar sa xeremia, no t'han donat temps d'equalitzar-te com toca perquè havies de tocar entre sa banda de música i es sorteig des bingo...), de vegades la nostra opinió sobre tal o qual grup es basa en un dia o dos dies, o fa x anys, "una mala tarde la tiene cualquiera". Això m'ha passat a mi, no m'han donat una segona oportunitat d'escoltar allò que podia arribar a dir... en fi, s'ho perden ells! Coneguent la meva trajectòria, als músics que m'han acompanyat en el meu viatge, que he arribat a conèixer, conec quines són les meves limitacions i les meves fortaleses com a sonador. 

Un tema paral·lel és què puc demanar a canvi de sonar. Aquí entra en joc un spoiler de la qüestió "el ball de bot és car" i la dignitat que volem donar-li al ball de bot i al caixet del grup, d'allò que vol o pot cobrar. 

No cobrar res per una actuació en la qual te contracten si no hi ha una motivació filantròpica o cobrar-ho amb un pa amb oli, és tot lo contrari a dignificar el ball de bot, és menystenir la tasca duta a terme d'anys d'aprenentatge musical, estudi d'un repertori, assajos de conjunts instrumentals, preparació, creació, producció, edició i recerca musical, etc.... Això jo ho criticaré sempre. Una altra cosa és si el meu grup monta sa ballada, aquí es promotor és el propi grup.

Cadascú sabrà lo que pot demanar, però crec que s'hauria de posar un mínim que cap grup o agrupació hauria de baixar sota cap circumstància.

El tema és que se paga 800€ i 1.200€ per un grup de 6 bailaoras flamencas que van amb música enllaunada (dins un Cd o pendrive) sense problemes però els hi costa amollar 600€ per una mostra de 6 balladors de ball de bot i 5 o 6 músics amb s'equip de so propi i tot. No veis el problema d'autoestima?

4- No tots els canvis de sonoritat han tengut el mateix èxit o acceptació.

Fusió o purisme? Evolució o tradició? Som eclèctic, ho confès. Però qui vulgui dibuixar una ratlla entre tradició i evolució s'equivoca. La tradició que no evoluciona, que no se mou, és que és morta.

Hi ha una forta corrent de "purisme mal entès" (d'aquí no me moguis que estic molt còmode) al ball mallorquí. Així val més, caure en gràcia o no. "Si ho fa Música Nostra o es Revetlers, sí mos agrada, però si ho fas tú, mos queixarem". Si un dia MN o es Revetlers se posen a tocar munyeires o gigues escoceses, també ho ballareu com ballau les malaguenyes des Revetlers o polques i valsets de MN (no hi tenc res en contra, ans el contrari, amics molt admirats per la meva persona com a excel·lents sonadors i millors persones que són, ni contra els grans mestres i amics de MN) 

Hem de ser conscients que sonam músiques arrelades, que fan olor a antic, però moltes de vegades són peces  de recent creació, els qui la sonen són persones que viviuen en un temps i un context social determinat i diferent, no vivim a una vitrina, per tant som sonadors fills del nostro temps, també, i tot passa pel sedàs evolutiu. Els xeremiers vells tocaven els campanilleros, nadala andalusa, que escoltaven a la ràdio, igual que pasdobles i valsos que adaptaven perquè era el que la gent volia escoltar.  

Com deia, canvis? Quins canvis? Per fer música, avui en dia, només necessitam ritme, armonia, baixos i les melodies que se vulguin... és sa meva humil opinió, en realitat amb un ritme i melodia o baix ja en tenim prou.

M'explic per als Muggles-balladors:

- Ritme: Això és qualsevol instrument de percussió, tambors, tamborí, xorracs, castanyetes (maleïdes castanyetes! JFLORIT dixit), pals de pluja, bastonets xinesos,.... s'ha posat de moda el caixó "flamenc" que en realitat és peruà, jo vaig provar ficar percussions cubanes congas i bongos i empastava molt bé.

- Armonia: Dins les bases armòniques potser una guitarra, piano, acordió,... en fi, qualsevol instrument que pugui fer acords o arpegis. Bé, no és fonamental, pot intercanviar-se amb s'anterior o obviar-se.

- Baixos: Un instrument que faci els baixos, habitualment sol ser un baix elèctric, però potser un contrabaix, un cello o un piano, tuba, trombó...

- Melodies: Ja ho he dit, les normals, cordes amb trasts (guitarra, llaüt/bandúrria,  mandolina), corda fregada (violí), vent fusta (flautes, flabiol, xeremies, flauta travessera, oboè, clarinet, fagot), vent metall (trompeta, trombó, corn anglès... el Parado de Selva fa 70 anys sonava amb una banda de metalls, qui gosa dir-me que no és tradicional?).

Però tampoc hem d'ensopegar amb prejudicis si un dia escoltam una guitarra elèctrica, una bateria o un instrument electrònic o midi, o un altre instrument que, a ulls dels balladors habituals, "no hi pegui gaire". Ment oberta i a veure que passa! Visca l'experimentació! Tanmateix ja hom accepta un baix elèctric i un caixò peruà i microfonia, altaveus, amplificadors,.... modernitats que antany no exitien i ara hom ningú s'espanta. També és ver que els ballador sempre se queixen, (que si massa ràpid, que si massa lent,...) mai estarà tothom content. Gràcies a la Llei de Gauss, a estadística te desfàs del 5% dels queixosos i prou. No fa falta que els aniquileu, basta que no els hi faceu tant de cas....hahahaha

Una cosa que el teu grup va fer fa estona, ara ho fa un altre i pareix que està innovant, com introduir un cello al ball de bot, en el cas del cello a Estol de Ponent era per fer els baixos a les nostres cançons. A l'agrupació del Toro (1986-2000) ja hi havia un senyor major, en Tòfol Piña, que tocava es teclat amb un aire solemne com de missa (era l'organista oficial de la parròquia), després va venir qui ho feia amb un aire més modern, en Joan Martorell (que té un any més que jo, és a dir: JOVE) de Pla Forana, i semblava que sonava molt millor perquè tocava molt bé (no de bades guanyàvem any rere any el concurs de nadales de Sant Francesc de Palma amb ell, requaranta pu...! Conec a tothom, senyal que som molt vell i granat!).

A 2021 surten grups que sonen el cello o els teclats i sembla que estan fent quelcom revolucionari, però que ja va dir no sé qui: "Está todo inventao". És vist que més val tenir estrella que néixer estrellat.

5- Gràcies a la multitud d'escoles ni el Covid podrà amb el ball de bot

El ball de bot és viu perquè les persones que el ballen i el sonen, el gaudeixen, són vives, no deixen l'activitat, igual que no deixareu de tocar les castanyetes malgrat que li molesti a en JFLORIT, i no només a ell (jajajaja). Per ball, hi ha escoles. Per sonar hi ha agrupacions.

Afegits: Vos han dit mai "això no ho heu de fer"?

Se veu que al grup Qanarussa no tenen balladors, o no els hi tenen la confiança suficient per dir-los de tot i molt a la cara. Com ja he dit, pertany a Aires des Pla de Marratxí, una agrupació de ball de bot, una família a la qual hi ha balladors, sonadors, escola de ball, amb més de quaranta anys d'arrossegar el cul per places i escenaris d'arreu. I en el nostro cas: I tant! "No podeu tocar sa Jota de Sant Antoni si no és en gener", els pobres aubercocs no poden cel·lebrar el seu sant (13 de juny); o es Jaleo (o sa Jota des Postillón de la Rioja) si no és per sant Joan... sí, amb aquesta darrera sa queden ben lluïts perquè sa música des Jaleo és d'una sarsuela den Cristóbal Oudrid que se diu el Postillón de la Rioja. No estava pensada per a les festes de Ciutadella de Menorca, i la toquen fins al Jaleo de Gràcia o de Sant Miquel des Migjorn Gran, al mes de setembre...  

Preguntes Compromeses:

1- Per què el músics encara gravau CDs?

Per la mateixa romàntica raó que els escriptors escriuen llibres, per als lectors. Avui en dia, desfer-se'n del plàstic i obrir per primer cop la capsa és un moment màgic, jo som dels que fris de treure el llibret de la caràtula i devorar els crèdits, les lletres, les col·laboracions, les fotos dels músics, la maquetació, tot i fruint d'allò més escoltant la nova adquisició al reproductor de CD que encara tenc. Té quelcom de ritual treure el CD de la capsa, ficar-lo a la pletina, empemptar mentres veus com s'enfonya mecànicament i comença a sonar, meravellós. 

2- Qui se queixa més els balladors o els sonadors?

Els balladors de llarg. També són els potencials objectius-dianes de la nostra música, sonam per a ells, la qual cosa vol dir que està bé saber-ne l'opinió. En el cas d'Aires des Pla de Marratxí, on milito actualment, sempre la mos donen, la demanem o no... (jajajaja). Ara seriosament parlant, pens que un una retroalimentació fluïda és bona per millorar cada vegada més aquelles petites falles i créixer com a col·lectiu de músics. Sempre hi ha una autoavaluació i autocrítica constant, no tot han de ser afalacs.

3- On anam i des d'on? Per què no podem aspirar que ses músiques se desenvolupin?

Duc intentant respondre això tot aquest article.... i seguiré. Hem d'aspirar a que ses músiques es desenvolupin.

4- És car el ball de bot?

Ball de bot està denostat per institucions, pels propis, pels organitzadors, per molta gent, de fora i de dins. Alguns pensen que el ball de bot és una activitat cara o que els grups de ball de bot cobren molt, però n'hi ha que hi van per un pa amb oli.

Aquí necessitam un poc d'autoestima. El ball de bot no és car, gens car, però si li haguessiu de posar un preu pel seu valor, no el podríeu pagar. Evidentment no som del femer mainstream però tenim força i no sabem lo que tenim.

Fa anys amb el grup Aires d'Andratx vàrem fer un intercanvi amb el grup Alkartasuna Dantza Taldea de Bermeo, de Biscaia. Quan els bascos varen venir a fer la seva mostra, després hi havia una ballada popular amb Música Nostra a la Plaça d'Espanya d'Andratx. Aquells èuscars al·lucinaven de veure aquell gentiu ballant boleros i jotes improvitzadament, amb un ambient festiu, s'hi varen afegir i tot al rotllo, ells que tenen una cultura tradicional tan rica i viva, això de posar-se a ballar perquè m'abelleix i sona un grup a plaça que fa ballera, no ho fan...

A altres llocs existeixen coses semblants a ses nostres ballades, no tan vives, esteses ni amb la participació ni potents com a Mallorca, de vegades copiant de les nostres, ballades a Menorca, bureos a Terres de l'Ebre i València,.... La improvisació és riquesa del ball que tenim a Mallorca, bureos i saraus que recuperen a sa península cosa que aquí encara és ben viu, hauríem de posar-ho en valor. No hem d'anar vestits a l'ample per ballar ball de bot. Una cosa és una mostra de música, ball i indumentària tradicional, que se contextualitzada en una època determinada, en un entorn, espai i temps, tasques agrícoles, vida quotidiana, molt diferent a la que duim avui en dia, una petjada de l'avior.

Conclusió: un altre punt de vista, sempre és interessant, des del cadafal de la plaça (de Santa Ponça) se veu tal com surt a la foto:

EN RESPOSTA A REBOSILLO RADIOACTIU

No n'he parlat massa (qualque vegada sí, però no massa) en aquest bloc però una de les meves dèries més arrelades dins l'ànima de personeta que hi ha sota aquesta capa de greixos saturats i colesterol davall d'aquest escrivent, és el ball de bot i la música tradicional. He pertanyut, per posar una forma de participi poc usada però correctíssima, a aquella massa informe i heterogènea que se mou rítmicament a cops de ritme ternari per les places de Mallorca que anomenam “balladors de plaça” i a un grapat d’agrupacions, d'aquelles que Madò Llucia (Margalida de Son Espanyolet) tant detesta… Encara no coneixeu el seu blog, el canal o el podcast de na Margalida (Madò Llucia)? Idò pegau-hi una ullada JA!... Ben interessant! Imprescindible! 

Aquesta jove gurú de noves tecnologies (i que encara no ha tengut temps d'entrevistar-me, per no tenir l'avinentesa, ...esper! :-D o per desconèixer la meva trajectòria i tasca ingent dins d’aquest petit món) sentencia amb el seu "credo de madò Llucia": opinions, creences, vivències des del seu punt de vista de la seva ample experiència dins del món de ball de bot de balladora (jove però du trenta anys ballant!), són frases per introduir a la reflexió i discusió dels convidats al seu podcast (Rebosillo Radioactiu) que copresenta juntament amb el mestre de ball de bot marratxiner Víctor, i després convida a fer una pregunta coenta, o no, als entrevistats que cadascú respon com vol. 

Intentaré garbellar-ne les meves respostes a les qüestions plantejades als podcast, no serà gens fàcil per la quantitat de temes que toquen, per ventura donarà per un parell mallorquí d'entrades, tot relacionat amb el ball de bot, la cultura popular i tradicional i la cultura mallorquina… des de defora no pareixia que donàs per tant, no és ver?

Continuarem...

La foto: Balladores d'Aires des Barranc d'Algendar (a Ferreries) els nostros estimadíssims amics/família a l'últim intercanvi amb els Aires des Pla de Marratxí, però segur que no el darrer.

RESPOSTA DEL PINGANILLU DE CAYETANA

Hola Cayi, me permets que te digui Cayi, és un mot carinyós, dit a a cau d'orella, com tots els que diem els pinganillus. Jo sóc el pinganillu que l'altre dia de pagès vares rebutjar de posar-te. Has de saber que els pinganillus som eines fonamentals de comunicació a la tele per passar un missatge, donar una notícia en directe, fer canvis de darrera hora o d'espais coordinar programacions, passar a publicitat…. i quan hi ha un convidat que malauradament no entén la llengua del PAÍS, se li'n pot oferir un per traduir-li tot allò que es diu al programa d'aquesta emissora i, d'aquesta curosa i cordial manera es respecta que tothom pugui entendre i fer-se entendre en el el seu idioma propi sense necessitat d'estirar el coll o arrufar el nas, amb cordialitat. Només és estranger aquell qui desitja ser-ho, no integrar-se en una societat oberta com la catalana que l'acull com m'ha acollit a mi, un pinganillu que sóc fet a la Xina. 

Sé que vostè detenta el càrrec de regidora barcelonina, vostè que és francoargentina. Per ser catalana comença bé, Catalunya és mestissa, a mig camí entre molts camins, en molts casos s'allunya del concepte tancat que vostè vol fer veure als seus partidaris. La llengua dels catalans és fàcil d'entendre, d'aprendre i d'arribar a parlar, escriure, segur que algú amb tanta formació com vosté ja se n'haurà adonat. Essent una llengua romànica comparteix molts trets amb llengües veïnes més grans com el francès o el castellà, que vostè segurament domina, per tant, després d'un parell d'anys visquent a la citat comtal ni que sigui per accident, és fins i tot normal que hagi après.

Deia quan era candidata que el castellà era llengua perseguida a Catalunya però l'altre dia de pagès va dir que era la llengua majoritària dels catalans, en què quedem Cayi estimada? No pot ser blat i ordi alhora. Com a bona seguidora de Josep Goebbels (saps que una bona falàcia entra millor si primer hi escoles una veritat, i efectivalement "el nacionalisme té una relació difícil amb la cordialitat", com ho demostra cada dia el nacionalisme carpetovetònic que no entèn que a l'Estat espanyol hi pugui haver gent que NO parla la seva llengua comuna, i que no li surti dels ... "ja sap d'on", usar-la per moltes raons. D'altra banda si ser espanyol vol dir parlar només en castellà i tots aquells pinganillus que no tenim aquesta "llengua comuna" serem estrangers, això vol dir que, per extensió del teu discurs es desprèn, Cayi, que si no som castellans no som pinganillus espanyols. Mira com funciona de bé l'adoctrinament a Catalunya, que només t'han calgut un parell d'anys de mig residència i detentar un càrrec a la plaça de sant Jaume, suposo que llegint el cartell llazi de "LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!" per entendre el català (atès que no necessites usar pinganillu) i convertir-te en més indepe que els de la CUP. Válgueme Dios y María Santísima!

Amb tot l'afecte, el teu pinganillu!