ELS SOUS DELS FUNCIONARIS

En un discurs mimetitzat de la dreta més estentissa, armaris que fan ferum de tancat durant anys i panys, hi ha grups de ciutadans que ara es troben en situació socioeconòmica i laboral delicada a l'empresa privada que veuen amb enveja, inclús odi visceral, com un grup de "privilegiats", anomenats "funcionaris", mantenen el seu lloc de treball, amb sous congelant-se repetidament i any rere any, perdent, així poc a poc, l'escàs poder adquisitiu que tenien, tot i titllant-los de de ganduls, antipàtics, imcompetents i paràsits.

El cambrer del bar del cantó se n'alegra que li abaixin el sou als funcionaris, el perruquer del carrer del darrere també veu amb claritat que en els temps que corren s'ha d'abaixar el sou als funcionaris, el propietari del restaurant del davant també creu que a més se podria prescindir de més de la meitat d'empleats públics perquè tanmateix no en fan ni brot, el professor de violí de l'acadèmia de dos carrers més enllà està molt d'acord amb que s'abaixi el sou dels funcionaris, la dependenta de la sabateria veu bé que abaixin el sou a les sangoneres que fan feina a l'administració, el de l'agència de viatges… sí, ja ho podeu imaginar. 

I el senyor Xavier, funcionari de carrera des de fa vint anys,que farà? El que s'ha de fer en aquests casos. El senyor Xavier, funcionari de carrera des de fa vint anys, veient que s'acosten dies d'estrènyer-se el cinturó, comença a pensar d'on estalviarà per poder fer front a la crisi econòmica en la qual l'ha situat el Govern, tot i baixant el sou. Ja no anirà a fer el cafè al bar del cantó (1,2€ x 22 dies laborables x 12 mesos = 316,8€ any). La seva dona, també funcionària de carrera, en comptes d'anar a la perruqueria del carrer del darrere cada setmana (15€ setmanals = 750€ any) s'abstendrà de visitar, la seva cunyada li farà un tall de cabells de franc i anirà tirant. Els diumenges que no cuinaven, la nostra parella de funcionaris tornarà a cuinar en comptes d'anar de menú al restaurant del davant que tant els agradava (15€ x 2 persones = 30€ setmanals, 1500€ l'any). Tot i la passió del senyor Xavier per la música, i pel violí, afició descoberta just fa cinc anys, haurà de deixar estar anar a classes de violí a l'acadèmia de dos carrers més enllà, tanmateix ja mai tocarà com l'Ara Malikian (50€ setmanals = 2500€). La parella de funcionaris enguany no estrenaran sabates, faran passar amb el parell de sabates de la temporada passada un any més (100€ x 2 = 200€). El viatge que planejaven fer per cel·lebrar el vint-i-cinquè aniversari de noces haurà d'esperar (1500€ x 2 = 3000€). I així estant, el senyor Xavier i la seva senyora hauran deixat de gastar gairebé 8.270 € en despeses supèrflues, o no necessàriament imprescindibles per a ells, no així les entrades de líquid pel cambrer, perruquer, restaurador, professor, sabater i el de l'agència de viatges.

El misstage és clar, en temps de crisi econòmica no és bona idea retallar sous als que ajuden a donar qualque alè a l'economia de consum, del petit comerç del barri. Recordeu-vos del senyor Xavier i senyora quan diguin allò d'abaixar el sou als empleats públics i a vosaltres us acomiadin de la feina o hagueu de tancar el negoci per baixada en els beneficis de l'empresa.

MAXI

Una flor no fa estiu ni un jardí primavera. Tanmateix les fulles cauen a la tardor i a l'hivern

el fred ens troba arredossats, arrecerats d'un vent de tramuntana.

Pens en aquell vell acordió diatònic que s'estirava i se tornava a arrufar.

L'acordionista darrere d'aquell instrument no era altre que en Maxi,

que un mal vent el s'en va endur, o potser sigui bo allò que l'ha fet pujar allà

on les nostres creences, seves, meves i nostres, estan segures de passar a una millor vida.

Què us podria dir d'en Maximino Vicente Cea?

Nasqué a Miranda de Ebro, terra endins, a Burgos, i arribà a Mallorca a bord d'un vaixell militar,

i quedà tan meravellat d'aquesta terra que uní forces per defensar sa Dragonera d'especuladors

que hi volien fer una urbanització.

Era percussionista africanitzat, tocava el trombó de vares i, és clar, l'acordió diatònic,

feia agricultura ecològica amb els nins de l'escola del seu poble, s'Arracó,

i feia joguines i artesanies diverses.

Un home inquiet, peculiar, fins i tot n'hi ha que el qualificarien de "hippy",

el darrer "hippy" de s'Arracó, això però, a ell, no li agradava gens pel contingut negatiu

que amaga la paraula hippy.

Sempre somreia, sempre era amable amb tots, i reconeguem que no sempre és fàcil,

gairebé mai s'enfadava. Va restaurar i ajudar a recuperar els caparrots de s'Arracó.

Era un activista cultural dels que fan poc renou però molta feina.

Tothom l'apreciava, tothom a s'Arracó i Andratx el coneixia, molts en recordarem

al llarg de les nostres vides.

Que la terra te sigui lleu, amic!

Dimensión pública de la Fe

Reivindicació crítica i autocrítica de la dimensió pública de la fe cristiana. per RAFAEL AGUIRRE. Prof. de Teologia a Universitat de Deusto. Bilbao.

1. LA PRIVATITZACIÓ DEL CRISTIÀ

En qualsevol poble de qualsevol regió espanyola destaca l'església, edificada al lloc més elevat i amb les cases al seu voltant. El centre de totes les urbs modernes està ocupat per bancs i grans magatzems. Aquesta simple observació geogràfica posa en relleu el ràpid desplaçament dels valors i símbols que congreguen a la nostra societat i articulen la seva convivència. Sense afanys científics ni exhaustius, va presentar una sèrie de trets que replantegen amb radicalitat la situació actual de la religiositat.

1. Com a efecte de factors ideològics (il·lustració) i socioeconòmics (industrialització i urbanització), la nostra societat ha experimentat un ràpid procés de secularització, en virtut de el qual les diverses activitats humanes (la política, l'art, la cultura, la moral, la vida quotidiana) s'han anat independitzant de la matriu religiosa que les amarava i legitimava. De manera progressiva, la religió ha anat cedint posicions, de vegades de manera dolorosa i conflictiva, en la vida pública. Sembla que la fe religiosa és una opció íntima per la qual només hi ha refugi en l'àmbit del privat. Les valoracions d'aquest procés són molt dispars: per a uns significa l'emancipació del que és humà d'una tutela esclavitzadora; per a altres suposa la pèrdua d'una dimensió profunda i essencial de l'home; i no falten els que veuen en la secularització la possibilitat de purificació de la fe i de la seva reubicació social. N'hi ha que ho consideren un procés irreversible, com a superació d'etapes immadures de la humanitat; però altres pensen que és un procés reversible i, en tot cas, no molt profund, perquè el religiós reapareix sota formes molt diverses ( "religions de suplència"). És important notar que la secularització afecta totes les societats en què es donen determinats factors socials. Seria molt superficial atribuir el retrocés públic del religiós fonamentalment a campanyes ideològiques o a conjuntures polítiques.

2. A partir de la Il·lustració s'ha anat imposant un tipus de racionalitat basada en l'experimentació i verificabilitat. El que no reuneix aquestes condicions no és científic ni susceptible de comunicació racional. Es conclou que la religió pertany al merament subjectiu, a l'àmbit de les opcions privades. Es nega a la fe tota pretensió d'intervenir en la vida pública, perquè es tracta d'un element no controlable per la raó, que és l'única cosa que fa possible el diàleg en una societat plural. Conseqüentment, la teologia no gaudeix de cap possibilitat epistemològica de fer-se present a l'àgora dels sabers ia la universitat.

3. "jo sóc partidari ... que la fe religiosa sigui una opció de la vida privada, però mai de la pública" (Manuel Escudero, coordinador d'el Programa 2000. Cfr. Església Viva n. 140-141, 1989, pàg . 283). "... l'Església com a tal ha de dedicar-se a actuar 'dins de les esglésies', limitant-se a les qüestions pròpies de l'culte religiós" (Nicolás Redondo. Cfr. Els marxistes espanyols i la religió, Madrid 1977, pàg. 117).

Un dels més caracteritzats ideòlegs de "l'ànima liberal" de l'socialisme espanyol (Escudero) i qui és, potser, el representant típic de la seva tradició històrica (Redondo) coincideixen, per sobre de les moltes diferències que els separen, a afirmar que la fe religiosa no ha d'interferir en la cosa política i pública, perquè el seu lloc propi és la vida privada. Sens dubte, estan expressant un tret característic de la cultura hegemònica a l'Espanya d'avui.

En aquesta postura batega una preocupació per salvaguardar la pau religiosa i el record del tràgic de les divisions religioses en la història espanyola. Però hi ha més raons. Crec que també hi ha el convenciment que la religió funciona socialment a favor de la dreta, que tradicionalment ha patrimonialitzat la creença. Fins i tot, de vegades, es pensa que la religió és difícilment compatible amb la tolerància cívica. I cal reconèixer que l'experiència històrica dóna peu per a tal prevenció. En resum, l'esquerra, majoritàriament, considera que el millor és que la religió no interfereixi en la vida pública, la qual cosa pot traduir-se en generositat pressupostària per tenir a l'Església tranquil·la (cas típic i, al meu entendre, esperpèntic: l'Almudena) .

L'esquerra espanyola té un plantejament polític del tema religiós comprensible, però ideològicament superficial i incoherent, com indicaré més tard.

4. A la dreta espanyola ha el desig d'acceptar la presència pública de la fe religiosa com a factor per recompondre el seu propi bloc cultural i polític. Es consideren els representants nats i fins els monopolistes de l'humanisme cristià. Curiosament, es fa una lectura selectiva dels elements cristians que incideixen en el públic, i així els aspectes socioeconòmics de l'ensenyament actual de l'Església són totalment omesos, quan no obertament criticats.

Exemple significatiu em sembla el d'un important diari de la meva terra del nord, de gent catòlica i identificada amb el centredreta, que silencia sistemàticament les notícies de l'Església propera, de la qual discrepa, però que, això sí, tots els diumenges publica amb gran relleu l'horari de les misses, com a símbol de el lloc (cultual) en què la religió es conrea i accepta.

Uns marginen el cristianisme per pertorbador i pertanyent històricament a camp contrari; altres intenten utilitzar corn seu, però, si no poden, deixa d'interessar i també prescindeixen d'ell.

5. La nostra societat desprivatitza el sexe i converteix el religiós en "el pornogràfic", el reprimit i vergonyós que circula sota mà, alguna cosa al que es recorre sense que s'assabentin els altres. El pornogràfic només treu el cap a l'espai públic en forma d'acudit, d'agressivitat o d'excés. El pornogràfic sol ser molt important, arriba a moure moltíssims milions; però es fa com si no existís, i circula per canals subterranis i a l'marge de la vida pública normalitzada. Una mica d'això passa amb la religió, particularment a Espanya, on la cultura dominant està en ple pruïja reactiu contra el nacionalcatolicisme recent. Però molt em temo que no pocs sentin nostàlgia d'ell. El cas és que, a diferència del que succeeix en altres països europeus, es fa encara molt difícil la consideració del fet religiós en el debat públic, la discrepància tolerant sobre el que humana i socialment significa la fe cristiana. Però el reprimit és perillós, perquè es pren sempre la revenja i de la pitjor manera. És aquesta una tasca necessària i pendent de l'procés democràtic espanyol.

II. DIMENSIÓ PUBLICA DE LA FE CRISTIANA I LA SEVA ACREDITACIÓ

Pensar que el religiós pot ser una cosa merament privat és ingenuïtat o negar-se a veure la realitat. És clar que un grup social de la naturalesa de el dels que es consideren creients té necessàriament influència i repercussions socials. Antropològicament, la fe té les seves arrels en el més profund de la persona, totalitza tota la seva existència i, per força, repercuteix en totes les dimensions de la vida. Teològicament, la fe afirma a Déu com a valor suprem i implica el reconeixement del seu senyoriu sobre tota la realitat, incloses les activitats públiques i històriques. La privatització de la fe, parlant estrictament, és la seva negació. El Regnat de Déu, centre de el missatge de Jesús, connota un horitzó, de justícia i fraternitat humana com inseparable de l'acceptació de Déu i de la seva voluntat. És gairebé una pregunta tòpica com es pot parlar de Déu després d'Auschwitz. El silenci ofèn a Déu quan milions d'homes viuen i moren injustament. Però com parlar sense ofendre tampoc a el misteri de Déu i -el que ens porta a el tema de la nostra reflexió- sense avassallar l'autonomia del que és humà? És difícil trobar la paraula significativa (que no calla), però modesta (que no pontifica sobre la vida social ni, menys encara, legitima una política). La paraula religiosa i la mateixa Església busquen el seu lloc adequat en la vida pública de la societat secular. Per inacceptable que sigui com a principi, en la invitació a la privacitat s'expressen exigències davant les que s'ha d'acreditar la reivindicació d'un cristianisme públic.

1. Hem d'entendre la crida al privat com una exigència perquè la fe no es basi en el convencionalisme oa la pressió social, sinó en el convenciment personal profund i conreat, amb tot el que implica de llibertat i coherència vital. Hi ha situacions que posen socialment a la fe davant la purificació i maduració. És el que passa quan no és fruit de la pressió social, ni un comportament prestigiat, ni font de beneficis personals; més encara, quan l'enfortiment de l'humà sembla fer més opaca la referència religiosa de la realitat. La dimensió pública de l'cristianisme ha de plantejar no tant com la creació d'institucions i estructures que arreceren a uns fidels incapaços de viure a la intempèrie, sinó com el fruit madur i personal de cristians que viuen com a tals enmig de les condicions normals del seu temps.

2. A vegades es desitja l'aparcament de la fe en el privat, perquè es tem la seva intolerància a la vida pública. Hem de reconèixer el fonament d'aquesta prevenció. El cristianisme ha d'acreditar la seva intervenció pública com tolerant i democràtic en una societat laica i plural. Haurà de ser una presència més fraternal que paternal, una oferta lliure, una convicció sincera, però que no es consideri absoluta i sigui capaç d'aprendre.

Hi ha el perill que l'Església, després d'afirmar que no aspira a legitimar un determinat tipus de societat, reintrodueixi la seva aspiració a la centralitat social presentant-se com la instància ètica suprema i privilegiada. Normalment, sobretot a Espanya, l'actitud cristiana de fe està socialitzada i culturitzada en formes no democràtiques, i molt em temo que freqüentment es banalitzi la democràcia, es doni com a cosa feta la seva acceptació, sense calar en que les seves exigències ètiques i ideològiques són una tasca costosa i un procés permanent.

La fe no pot ni claudicar davant el relativisme ni refugiar-se en la privacitat; però també ha de tenir cura per no entendre com un imperatiu ideològic o institucional.

3. La fe afirma el senyoriu de Crist sobre tota la creació, les exigències de Déu sobre tota la realitat i l'acció de l'Esperit en tota la història. Però d'això no se segueix el domini de l'Església sobre tota la creació, ni la seva capacitat de dictar lleis a tota la realitat. Les afirmacions cristològiques o teològiques no són transportables sense més a la eclesiologia. L'Església serveix a la presència de Déu, no la monopolitza; i el seu gran pecat pot ser intentar suplantar-la. Hi ha molts àmbits de realitat que estan sotmesos a Déu, però que tenen les seves lleis pròpies, en què l'Església no té cap competència peculiar.

L'atribució del que és privat com el lloc de la religió ha de servir com a toc d'atenció perquè els creients i l'Església respectem l'autonomia de la societat civil i la considerem una conquesta positiva que hem d'intentar consolidar, perquè fa possible la convivència lliure, la proposta del que és propi i l'acceptació del que és diferent.

III. LA DINÀMICA ENCARNATORIA DEL CRISTIANISME PRIMITIU

És summament il·luminador recórrer als orígens de l'cristianisme, perquè va ser llavors quan es van prendre les opcions claus que ens segueixen condicionant i perquè els seus problemes reapareixen, sota formes diverses, en la història posterior. A més, en la nostra societat laica, en la qual els cristians som cada vegada més minoritaris, la situació de l'Església té analogies particulars amb la dels seus orígens.

En tots els escrits de l'N.T. es veu que la relació amb Israel i amb el judaisme va ser teològic i sociològicament un problema clau per als primers deixebles de Jesús, jueus tots ells. Per al judaisme, la religió sosté i impregna tota la vida privada i pública d'un poble concret. Però el peculiar és que aquesta presència pública del religiós es garanteix a força d'enfortir les barreres ètniques de la separació dels altres pobles. Així sorgeixen les prescripcions alimentàries i matrimonials, les lleis, la circumcisió, les institucions pròpies, etc. Israel conrea la integritat religiosa com a distinció dels pobles pagans, com no barrejar-se amb ells.

Des d'un punt de vista sociològic, la forma d'entendre la relació amb el món (la presència pública) va ser un factor clau perquè els primers deixebles de Jesús s'anessin afirmant com una realitat autònoma i diferenciada de l'judaisme, és a dir, perquè sorgís l'Església cristiana. No és possible entrar ara en tot el complex procés de relació / separació de el judaisme, que va ser molt diferenciat segons els diversos grups cristians. Però va ser prevalent una línia que va marcar la història posterior i va originar el que se sol anomenar "la gran Església". És la línia caracteritzada per una dinàmica encarnatoria: no conrea les barreres ètniques, sinó que les aboleix, perquè aspira a ser un moviment universal; admet els matrimonis mixtos; declara la fi de la llei i de la circumcisió. És l'actitud de Pau, que "es fa jueu amb els jueus, amb els que estan sense llei com qui està sense llei; m'he fet tot a tots ..." (1 Cor 9,20-23).

Per Pau no es tracta de reclutar un poble ètnicament (culturalment) delimitat, sinó de fer-se present en els diversos pobles existents. Es contraposa a la dinàmica centrípeta de l'judaisme ( "tots els pobles peregrinaran a Sió") la dinàmica centrífuga de l'cristianisme ( "aneu a tothom ... feu deixebles de tots els pobles"). No és l'estratègia de l'exclusivisme d'un poble (va ser el perill dels judeocristians), però tampoc la d'un sector que s'automargina (va ser el perill dels il·luminats, per exemple, els gnòstics). No es tracta de fer "comunitats de contrast" que s'instal·lin en cultura i comportaments alternatius als socialment vigents, sinó "comunitats anticipatòries" que discerneixin l'existent al món i el fecundin amb els valors de l'evangeli.

Quan s'universalitza la fe en Déu, necessàriament es despatrimoni- alitza la seva presència i actuació. Per això l'actitud paulina part de l'acceptació de l'món com a creació de Déu i lloc de la seva actuació. En principi, les coses són bones (1 Cor 8), hi ha un ordre de la creació bo i que s'ha de respectar (1 Cor 7), hem de descobrir que hi ha de veritable, de noble, de just, de pur, d'amable .. . (Fl 4,8). La tradició paulina demana acceptar la institució social bàsica de el temps, la casa patriarcal, per vivificaría des de dins amb l'esperit de l'evangeli (Col 3,18-4,1; Ef 5,22-6,9). Pau (Rm 13) i més encara els seus deixebles (1Tm 2,2; 3,1) inculquen fins i tot l'acceptació de l'Imperi i de les seves autoritats. El pensament religiós creatiu es mou sempre a la vora de l'abisme. Afortunadament, avui som molt conscients dels perills d'aquestes opcions de la tradició paulina i de la relativitat de les seves formulacions. Però no comprendríem res si no caiguéssim en el compte que, en el fons, hi ha un projecte missioner molt audaç que aspira a introduir el cristianisme com a ferment de la cultura hel·lenista i de l'Imperi romà.

És la presència pública entesa no tant com la ciutat aixecada sobre la muntanya (així el judeocristià Mateu en 5,14), sinó més aviat, i desenvolupant imatges inaugurades per Jesús, com el llevat que s'enterra en la massa o com el diminut gra de mostassa que s'enfonsa a la terra, que semblen perdre perquè el conjunt fermenti i doni fruit. Un escrit de finals de segle II, l'Epístola-a-Diognet, expressa molt bé aquesta dinàmica encarnatoria: CARTA-A-Diogneto

"Els cristians no es distingeixen dels altres homes ni per la seva terra, ni per la seva parlar, ni pels seus costums ... s'adapten a vestit, menjar i altres gènere de vida als usos i costums de cada país ... es casen com tots, com tots engendren fills ... (V, 1-6). Però encarnació no és simplement mundanització. Els cristians pretenen vivificar amb la seva fe el món en què viuen. "el que és l'ànima en el cos, això són els cristians en el món ... "(VI, l).

He dit que la nostra situació cristiana té notables analogies amb la dels orígens. L'Església naixent va sentir el vertigen de perdre les seguretats que fins llavors li proporcionava la identificació amb Israel (identitat cap a dins i reconeixement jurídic per part de l'Imperi). Van haver de aprendre a viure en diàspora, sense privilegis, com a minoria a la intempèrie. En aquelles circumstàncies hi va haver qui es van aferrar a la identitat a l'estil jueu (sectes judeocristianes); altres es van dissoldre en la ideologia pagana (gnòstics). La línia prevalent, d'encuny paulí, la qual es va constituir com l'ortodòxia, va reformular la fe i l'organització en categories i formes comprensibles en el món hel·lenístic. Va ser una empresa audacísima d'encarnació, de diàleg amb un món desconegut, en el qual s'anaven reconeixent les petjades de Déu, a el temps que se li anunciava la salvació en Jesucrist.

IV. REFLEXIONS SOBRE LA DIMENSIÓ PUBLICA DE LA FE CRISTIANA

1. Assistim en l'actualitat a la recerca d'una nova articulació de la política i del religiós, d'Església i societat civil, que ve exigida per les transformacions socials modernes (Il·lustració, diverses crítiques de la religió, barbàries d'origen secular i religiós ).

Avui és clar que el cristià no es tradueix en propostes tècniques de caràcter polític i que hi ha una pluralitat d'opcions legítimes per a un creient. Però la fe encoratja, estimula, critica, vivifica i enriqueix tota l'activitat pública de l'creient, inclosa la estrictament política. La fe ha de respectar l'autonomia del secular i no aspirar a donar solucions tècniques, però sí que pot i ha de contribuir a enriquir la cultura social i la creativitat personal.

Hi avui un perill evident que es procuri a l'Església la promoció de l'laïcat amb vista a la realització de tasques per a les que cada vegada hi ha menys braços clericals. Hi ha una clericalització abusiva de molts laics. Però el prioritari ha de ser que els creients no es quedin en plataformes eclesials, que és el més còmode, sinó que surtin a la societat civil i es comprometin en estructures laiques; que, motivats per la fe, però sense buscar receptes en ella, es facin presents, sobretot, en els llocs més influents per promoure la justícia.

2. La presència pública del cristià s'ha d'obrir camí entre dos esculls. El primer, la patrimonialització que una certa dreta fa dels valors cristians. Aquí hi ha una hipocresia, una instrumentalització i un reduccionisme que comprometen de forma molt greu la presència pública de la fe cristiana en la societat espanyola. En bona mesura com a reacció davant el que s'ha dit, també hi ha l'escull d'una esquerra bastant cega davant el que significa el fet religiós, que no valora la capacitat alliberadora de la fe; una esquerra en la qual la crítica marxista de la religió té cada vegada menys pes, però que és progressivament claudicant davant el neoconservadurisme cientifista i consumista.

3. S'han de distingir dues funcions de l'Església a l'hora de plantejar la seva dimensió pública. La primera tasca de l'Església és proposar la salvació de Déu en Jesucrist com el gran anunci per a tota la humanitat. Això és una cosa que l'Església rep, confessa i ha de transmetre. Proposar no és imposar, i exigeix ​​dialogar, escoltar i parlar. Aquest diàleg no és simple tàctica per guanyar-se les simpaties de l'interlocutor, ni és un mer recurs per suscitar les preguntes humanes més profundes. En el diàleg s'aprèn també què significa la fe per als nostres contemporanis, es descobreixen aspectes oblidats de l'evangeli i es cau en el compte d'adherències estranyes, fruits de la limitació i de pecat, amb que de vegades se li ha identificat. En el diàleg es realitza també una tasca pedagògica i aclaridora perquè l'home pugui trobar-se amb l'autèntic sentit de l'anunci de Jesús.

Però la tasca de l'Església no s'acaba aquí. El decisivament important no és la confessió teòrica de fe, sinó l'acceptació efectiva de l'Regnat de Déu en la vida personal i col·lectiva. I el Regnat de l'Pare implica la fraternitat i la vida plena dels fills. Per això l'Església no es pot inhibir davant els grans problemes humans. El problema és com parlar i actuar-hi. El Vaticà Il ha recordat que l'Esperit de Déu actua en la història, en moments i llocs diversos i paradoxals. "Escoltar la Paraula" requereix ser sensibles a la història i discernir-. L'Església no només anuncia el que Déu va fer definitivament en Jesucrist, sinó que també creu en l'actuació real de Déu avui en el nostre món i s'esforça per descobrir-la i servir-la.

Però l'Església no monopolitza l'acció de Déu en la història. És més clara i ferma la paraula creient que anuncia l'obra de Déu en Jesús que la que discerneix la mediació actual de l'Esperit en el món. El diàleg amb el món (amb la cultura, amb els moviments històrics, amb les sensibilitats socioculturals) és una tasca de discerniment teològic per servir el Regnat de Déu entre els homes. El problema és com ha de parlar i actuar l'Església en tants problemes històrics molt complexos. Penso que haurà d'elaborar, cada vegada més, la seva paraula per mitjà d'estudis i debats; que haurà de "despontificar" el seu llenguatge, acceptant amb freqüència dir una paraula seriosa i humanitzadora, però provisional i revisable. Però la influència real i la capacitat de mobilització amb que l'església compte i, sobretot, la virtualitat de la seva tradició poden fer summament valuosa la seva contribució a la humanització de la història. Serà una Església fraterna, companya acollidora i crítica de l'caminar dels homes en una societat laica i plural.

4. Es diu que l'Església ha de ser "la veu dels que no tenen veu". Desitjo formular-ho d'una altra manera per mostrar el que és, al meu entendre, l'aportació més important de la tradició cristiana a la cultura hegemònica de la cultura occidental. Els cristians celebrem "la mort de el Senyor fins que torni". Recordar, conrear els records, és una característica central de la cultura judaica i bíblica. Els cristians no cejamos en el record de la passió, creu i resurrecció de Jesucrist. Les persones i els pobles viuen dels seus records, perquè afirmen la seva identitat i, sobretot, obren les possibilitats de futur. "Els desmemoriats no tenen futur" (Bloch). Recordar el crucificat Jesús implica recordar a tots els crucificats i vençuts de la història. I això és una crítica radical de el present, perquè el present és sempre reflex i obra dels vencedors.

És a dir, la tradició bíblica amb el seu èmfasi en el record de les opressions de el poble i, especialment, la tradició cristiana amb el record de l'crucificat Jesús, recuperen un element oblidat i sufocat en la societat de l'racionalisme científic i de diners; fan presents els drets pendents de les víctimes i dels pobres com un qüestionament radical. Pe ro la memòria de la passió va lligada a l'esperança de la resurrecció. En la mesura que es reivindiquen drets pendents, es critica el present i es generen esperances i alternatives de futur. L'Església, per fidelitat a l'crucificat, és la institucionalització de la memòria dels pobres, dels derrotats i crucificats; en aquesta mesura introdueix un element disfuncional en la racionalitat de la modernitat: la institucionalització de la crítica i de l'esperança des dels pobres de la terra. És, penso, la forma de fer públiques les virtualitats més pròpies de l'evangeli de Jesús en diàleg crític amb la cultura contemporània.

5. Sovint la discussió intraeclesial sobre la presència pública se centra en el tema de les institucions confessionals. Aquí intervenen els judicis i decisions prudencials. No entraré en això, però penso que la nostra situació i el nostre passat recent ens han de fer molt sensibles davant els perills que tanca el desig actual de rellançar aquest tipus d'institucions. Els enumero simplement:

1) perill de perpetuar la immaduresa de la fe de molts creients;

2) perill de valorar amb excessiu optimisme la fe senzilla que es pretén acollir;

3) perill de consolidar una subcultura eclesiàstica que faci encara més difícil el diàleg de la fe amb el món;

4) perill de basar la presència pública més en el poder autònom de les institucions que en el testimoni viu i proper dels cristians;

5) perill de promoure la presència pública per la via de el poder i de la capacitat de pressió;

6) perill d'identificar el cristià amb determinades interpretacions, prevalentment conservadores, segons ensenya l'experiència (i com correspon a la dinàmica d'unes institucions que estan plenes de necessitats materials).

El plantejament que he suggerit en aquestes pàgines correspon a un projecte missioner, però em sembla que la nostra Església segueix sentint vertígens i resistències semblants als experimentats per l'Església de Jerusalem quan Pau es va decidir a trencar amb el judaisme i obrir-se a el món romà-hel·lenístic , immens i desconegut. Pel que fa a institucions, hi ha un pendent, que és a més la que se segueix amb necessitat teològica de la naturalesa de la fe: la construcció de comunitats cristianes autèntiques, que celebrin la fe i sostinguin, encoratgin i discerneixin el compromís dels creients en les estructures laiques de la societat democràtica. Molt em temo que, sovint, altres institucions confessionals no siguin sinó coartades davant les mancances d'aquesta vida eclesial bàsica.

RAFAEL AGUIRRE

SAL-TERRAE 1989, nº 9, pàgs. 615-626