MAXI

Una flor no fa estiu ni un jardí primavera. Tanmateix les fulles cauen a la tardor i a l'hivern

el fred ens troba arredossats, arrecerats d'un vent de tramuntana.

Pens en aquell vell acordió diatònic que s'estirava i se tornava a arrufar.

L'acordionista darrere d'aquell instrument no era altre que en Maxi,

que un mal vent el s'en va endur, o potser sigui bo allò que l'ha fet pujar allà

on les nostres creences, seves, meves i nostres, estan segures de passar a una millor vida.

Què us podria dir d'en Maximino Vicente Cea?

Nasqué a Miranda de Ebro, terra endins, a Burgos, i arribà a Mallorca a bord d'un vaixell militar,

i quedà tan meravellat d'aquesta terra que uní forces per defensar sa Dragonera d'especuladors

que hi volien fer una urbanització.

Era percussionista africanitzat, tocava el trombó de vares i, és clar, l'acordió diatònic,

feia agricultura ecològica amb els nins de l'escola del seu poble, s'Arracó,

i feia joguines i artesanies diverses.

Un home inquiet, peculiar, fins i tot n'hi ha que el qualificarien de "hippy",

el darrer "hippy" de s'Arracó, això però, a ell, no li agradava gens pel contingut negatiu

que amaga la paraula hippy.

Sempre somreia, sempre era amable amb tots, i reconeguem que no sempre és fàcil,

gairebé mai s'enfadava. Va restaurar i ajudar a recuperar els caparrots de s'Arracó.

Era un activista cultural dels que fan poc renou però molta feina.

Tothom l'apreciava, tothom a s'Arracó i Andratx el coneixia, molts en recordarem

al llarg de les nostres vides.

Que la terra te sigui lleu, amic!