diumenge, 27 de setembre del 2020

NO EM DEMANIS QUE ET RECORDI (pels malalts d'Alzheimer)

Era de nit i plovia, em vaig girar i la vaig mirar als ulls.
Tenia por i jo ho sentia, veure’m a mi la va animar.
A trista veu va deixar anar que algun dia no podria recordar.
I amb la por al cos em va suplicar que
quan ja no sabés el meu nom no la deixes d’estimar.

No em demanis que et recordi.
Explica’m tots aquells moments junts.
Agafa’m fort la mà, fes força i no la deixis anar…
No la deixis anar.

Amb la mà al cor em va insinuar que malgrat tot mai no em podria oblidar.
Va aixecar el braç molt lentament, Es va apropar i molt suament em va acaronar.

No em demanis que et recordi.
Explica’m tots aquells moments junts.
Agafa’m fort la mà, fes força i no la deixis anar…
No la deixis anar. 
La cançó de Salva Racero (Lax'n'Busto) aquí

dimecres, 9 de setembre del 2020

RESPOSTA A UN FATXA

Tot començà amb la compartició de d'aquest article excel·lent de reflexió per a qui vulgui llegir-lo. Un amic molt fatxa, que anomenarem Jota, se veu interpelat des de la ceguesa de la seva ideologia autoritària, evident que no està d'acord ni amb el contingut de l'article, ni amb mi.


Estimat Jota, deixa que et respongui des del respecte i afecte d'aquesta amistat que ens uneix: aquesta és la teva respetabilísima opinió des de la Villa i Corte. Cadascun penja al seu mur allò que li surt de 5 pams per sota de la barbeta. Des del meu punt de vista perifèric Espanya no és només Castella ni Castella és només Madrid, de fet Santander va ser un temps capital i port principal de Castella, dins d'aquest concepte de "ampla" Castella que va des del port de Santander fins al Port de Santa Maria o Cadis.


Espanya necessita urgentment una redefinició inclusiva del que ens fa ser espanyols, que no exclogui a cap ciutadà independentment de l'idioma que faci servir a casa, que inclogui no només a l'extens altiplà central ibèric (que estarem d'acord que és una part important, però no és el tot), el que ens podria unir seria per sobre de tot la voluntat de romandre junts dins d'aquest Regne d'Espanya, nació política, sí, però també, nació de nacions, gresol ric i divers des de la seva mateixa gènesi. Menysprear a la contrapart és una tàctica de l'odi que recull el que sembra i no és intel·ligent.


El reconeixement de l'organització territorial és preconstitucional tal com es recull en la mateixa Carta Magna i que reconeix l'existència prèvia de les nacionalitats històriques, aquests territoris que van votar i aprovar els seus respectius estatuts en temps de la República, per això hi ha Autonomies de via ràpida i de via lenta. Espanya és un federalisme imperfecte (o sigui, inconclús o no acabat de desenvolupar) i la imperfecció tendeix a, o bé perfeccionar-(conformant una unió federal de subjectes políticament iguals i independents entre si, com Alemanya o com l'Espanya dels reis catòlics i els Habsburg), o bé, desaparèixer (tornant com a força centrípeta a l'estat centralitzat, com a França).


El nacionalisme existeix en cada un de nosaltres, tots som diferents, tenim una llengua materna que pot ser diferent de la del veí, un entorn geogràfic que influeix en la nostra visió de món que ens enrevolta, uns valors familiars transmesos ... I això és diversitat i és una cosa bona, malgrat que alguns ho vegeu com una cosa a fer desaparèixer. Si som conscients del nostre nacionalisme, sabem que ningú és superior ni tampoc inferior independentment de l'extensió i poder polític, econòmic, cultural o militar de la seva nació, podem prevenir la ceguesa de l'exaltació amb la prudència d'escoltar les visions i propostes diferents i conformar una opinió personal més sòlidament contrastada, i sempre seria possible canviar-la si trobem arguments més veraces i millors, això és defugir de la zona de confort i contribueix en gran manera a la plasticitat mental, senyal d'intel·ligència.


A mi no em esclata el cap en trobar-me opinions diferents a la meva, potser perquè el viatjar i llegir molt i el contacte amb diferents llengües, cultures i nacionalitats de turistes, hagi contribuït a aquesta obertura de mires i tolerància que necessita el món actual, fugint de la zona de confort en què ens podríem delectar escoltant només arguments que estan dins de la nostra corda ideològica, com el porc rebolcant-se en el fang, això alimenta el fanatisme ideològic cada vegada més.


Per descomptat Espanya no necessita autodeterminar-se ja que des de fa molts anys ja és un estat independent i plenament sobirà, ... al menys des de la Guerra de la Independència (... Independència? Sí, ja saps la història: francesos contra espanyols, el 2 de maig, els llocs de Saragossa, José Bonaparte, Agustina d'Aragó, el tamborero de l'Bruch, Curro Jiménez ...). Per als francesos els espanyols no tenien cap dret a autodeterminació, veritat? .... Si ce n'était pas pour ça, aujourd'hui nous parlerions tous français


Seguint amb el teu exemple familiar, sempre des de la meva humil opinió, això de l'autodeterminació és com si en una família un dels germans decideix plantejar independitzar i anar-se'n a viure a un altre costat i fer volar per la vida adulta pel seu compte i risc ( amb el seu treball, les seves factures, el seu lloguer o hipoteca ...), però els altres germans li ho impedissin, ni tan sols pogués plantejar-ho a la sobretaula familiar.


Autodeterminació no ha estat mai sinònim d'independència, el 80% de el parlament català està per l'autodeterminació, però el suport a la independència ronda com a molt el 50%, això no se sap amb exactitud perquè no pot fer-se escrutini d'allò que no se pot votar. Sent que ser ciutadà espanyol té avantatges fantàstics i magnífics en un món globalitzat, quina por hi ha a preguntar? Fa uns 15 anys el suport a la independència era de l'11%, per què aquest augment de suports? És aquesta una qüestió que hauria de ser plantejada als irresponsables polítics de govern de l'Estat, que mitjançant politització de la justícia amb recursos poc transparent i guerrilla soterrada, han ventat el procés d'acció-reacció.


I si Catalunya o qualsevol altra nacionalitat històrica se separés, realment, no passaria res, allò servit en comptes d'allò menjat i aquí pau i després glòria. Perquè els que avui ens barallem llançant uns als altres els més baixos improperis, demà poden ser els nostres millors aliats comercials, polítics o de qualsevol altre aspecte. No cal treure els tancs al carrer, com sí van fer en l'intent de cop d'estat de l'23F (allò sí que va ser un cop d'estat, frustrat per cutre, perquè tenien tancs per dissuadir la població, encara que finalment no aconseguissin el seu propòsit) ni "bombardejar Barcelona cada 50 anys" (Espartero dixit).

El català és la llengua més parlada a casa nostra després del castellà (i malgrat que s'exclogués a Catalunya de Regne d'Espanya, encara seguiria sent la segona) i és igualment espanyol crec jo, uns deu milions d'espanyols la tenim com a llengua materna o pròpia. No són pocs els castellans que se senten orgullosos d'aquesta riquesa cultural, valorant positivament la diversitat, interessant-se per ella i promovent-, encara que també hi hagi intransigents que no volen veure o sentir res que no sigui prístina castellà, els mateixos que critiquen als habitants de Andalusia, Múrcia o Extremadura per lo "malament que parlen". "Els que no els agrada que es parli, escrigui, llegeixi o pensi en català són els mateixos als quals no els agrada que es parli, escrigui, llegeixi o pensi".

El que han mimat i consentit en excés a les Illes Balears em temo que no s'aguanta contemplant les lleis de pressupostos generals de l'Estat dels últims 30 anys (faig feina a Hisenda, alguna cosa conec del tema) o d'una anàlisi monetaritzat de les balances fiscals, (aeroports fantasmes, línies d'AVE a cap lloc ...) ens porten sempre als últims llocs en inversions estatals, perquè fa molt érem rics, o el que és el mateix, som irrellevants per als polítics de Madrid. Ens cal el promès Règim Especial de les Balears per polítics de gairebé tota mena ideològica (PSOE i PP) que quan arriba el moment de la veritat, ... res de res. Tu em resplicarás que els impostos els paguen les persones (físiques i jurídiques) però hi ha diferents tipus d'interès respecte al territori, diferents impostos i taxes a cada territori, a més les inversions que fa l'Estat sí estan territorialitzades, (carreteres, infraestructures ferroviàries que a Balears no s'inverteix ni un euro,...) així com les ajudes del PER que només reben andalusos i extremenys.

Pel que pertoca a la castellanització queda clar després de la lectura de l'article 3 de la nostra Constitució en el "deure de tots els espanyols de conèixer la llengua castellana" juntament amb altres 500 normes que obliguen a l'ús de la llengua de Cervantes, que com pots comprovar tu mateix , servidor, encara que patint la tara de ser catalanoparlant, em desenvolupo amb certa desimboltura en castellà. Quina necessitat que veuen alguns "espanyolitzar els infants catalans" com si no fossin ja espanyols i calgués integrar-los? És clar que per als que volen espanyolitzar a aquests altres espanyols que no són castellans, són "ellos" del "A por ellos", no són com aquest "nosotros", tan espanyol, i en castellà.

La catalanitat està en l'ADN d'Espanya, en la seva formació històrica com a nació política igual que Castella, Navarra, Aragó, Astúries, Euskadi, ... però fa anys que ve sent rebutjada de la identitat espanyola, com una cosa externa. La reconeguda catalanista madrilenya Esperanza Aguirre va dir en un moment de gran lucidesa: "Cal revisar el model autonòmic i catalanitzar Espanya". Et recomano la lectura de l'poema "Oda a Espanya" de Joan Maragall, poeta de finals de del S.XIX (fixa't si és antiga la cosa), i sí, aquest escriptor és l'avi de Pasqual Maragall (alcalde de la Barcelona de les olimpíades de l'92):

ODA A ESPANYA. Joan Maragall
Oda a Espanya
Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana:
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra;
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran;
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 
Tot el que ens concedeixen és per obra i gràcia dels partits canaris, ells sí que tenen algú que defensi els seus interessos...

....

La història no són "ideals", són fets concrets, dades contrastables, la nostra història ens defineix i explica la nostra situació actual, la nostra realitat, conèixer-la contribueix a conèixer-nos i impedeix que repetim errors del passat. Una altra cosa important és conèixer l'ordenament jurídic (les lleis i normes vigents al país), que tampoc són "ideals", si et saltes un semàfor et sancionen amb motiu. L'error és ignorar la història i les lleis que regeixen. La majoria d'indepes que jo conec són més pragmàtics i no tenen ressentiment contra tot el que faci olor de castellà i el seu perfil està molt lluny d'aquest dimoni de mocador palestí cremador de contenidors d'escombraries que pinten des de la dreta messetària. Lo de separació radical ho dius tu, molts catalans, indepes també, tenen vincles repartits per la resta d'Espanya, fins i tot les seves arrels, els llaços sempre hi seran, independentment de la política. Vivim en un país d'ignorants sobre la realitat del veí, no s'estima allò que no es coneix. No podem respectar i estar orgullosos de la rica cultura del nostre país si desconeixem completament les seves llengües. Estic totalment d'acord amb tu amb això de l'amor fratern, si no hi ha respecte per aquestes altres llengües (i cultures) espanyoles vol dir que no hi ha amor, el respecte és el primer signe d'amor. Si hi hagués més amor fratern entre espanyols de diferents racons, els de la independència serien una anècdota. Imagina que els teus germanes haguessin cultivat una animadversió contra tu i tot el que els recordés a tu i que al mateix temps t'impedissin decidir emancipar-te (o no), no és veritat que la situació no seria molt suportable?
A tu algú t'ha imposat l'anglès i t'han fustigat perquè ho parlis vivint a Madrid? No em sembla bé, tota la meva solidaritat envers a tu. Jo també he estat discriminat a la meva terra per parlar en la meva llengua materna, podria posar-te molts exemples però no et vull avorrir ...... més encara
No insisteixis, no m'has de convèncer, ni jo a tu tampoc. Però és més gran el que ens uneix.
Deixa que t'ho digui en català, que per a mi és la llengua de les coses importants que em surten de cor: un abraçada, amic meu.

......

Senyor Jota, a mi l'única llengua que m'han imposat és la castellana. Em sembla normal que si vas a viure a un lloc, no vagis intentant que tothom et parli en el teu idioma "por cxjxnes" (o "porque estamos en España", que tant me fa). És el que ve de fora el que s'ha d'adaptar a el lloc i no a l'inrevés. Jo que visc a "autonomies" no conec cap cas. A Mallorca es pot treballar sense saber català o castellà, en l'empresa privada. El dret a treballar on em surti de 5 pams per sota de la barbeta no existeix, jo no puc treballar de cap de neurocirurgia, però sí que hi ha el deure d'atendre el ciutadà en qualsevol de les llengües oficials a l'autonomia per part de els empleats públics (i a l'ús en els escrits interns, si n'és el cas). O si ens ve un magrebí, un alemany o un xinès els hem d'atendre en els seus respectius idiomes materns per educació? No ens confonguem.
Els separatistes no es basen en arguments històrics per defensar les seves idees, hi ha arguments culturals, geogràfics, polítics, afectius i econòmics sobretot. Que sóc independentista ho diràs tu, jo no. Que s'ha fomentat per part de partits polítics sobretot de dretes de la resta de país una catalanofòbia, és més que evident, però què bons rèdits polítics els hi ha reportat! Des de la contrapart, o com a reacció a aquesta primera, també hi ha hagut sectors que encoratgen el radicalisme independentista, és clar que sí, però ni en els partits més antisistema està instal·lat el discurs de l'odi a Espanya i a tot l'espanyol.
No veig la part racista o separatista del meu discurs enlloc. Qui t'estima et voldrà lliure, la llibertat és l'autèntica prova de l'amor, repeteixo que autodeterminació (llibertat) no és el mateix que independència. Si el poble català vol pegar-se una patacada contra el Pedraforca (una muntanya molt grossa) amb això de la independència perquè així ho decideix lliurement i democràticament, opino que no és de la nostra incumbència. Deixem-los "volar", que si és amor del bo, tornaran. Això em recorda a una cançó basca molt bonica, Txoria Txori.
Tots desitgem ser estimats, si s'hagués demostrat més amor cap als catalans, o al menys respecte, en comptes de tanta víscera, el "Procés" ni s'hagués passat pel cap a ningú dels partits independentistes, de fet no hauria tals partits. Com diu un amic meu de Sant Ferran de Cadis, Lo que é, é! (Saviesa popular andalusa)
Una abraçada amic meu.

.....

Estimat, si després de llegir l'article 3 de la Constitució espanyola (i les 500 normes) no veus la imposició lingüística sobre els quals tenim una altra llengua espanyola ... No hi ha pitjor cec que el que no vol veure. Allò d'estat opressor, tb ho dius tu. No contestaré més que amb el d'Antonio Machado:


Castilla miserable, Antaño dominadora, Vestida en sus harapos, Desprecia cuánto ignora.

.........

COROL·LARI:
Parlar amb un fatxa és palès que resulta inútil per la seva ceguesa, curtor i intolerància. El fatxa no entén ni pot ni vol entendre. No tireu perles als porcs, va dir Jesús.

Els nazis titllen als altres de racistes i intolerants. Sí, ni cultura ni sentit comú destaquen als seus discursos. Cree el ladrón que todos son de su condición

El sentit comú és poder exigir el dret a fer ús de la llengua pròpia del lloc on visc amb normalitat, per exemple.

En paraules de Don Miguel de Unamuno:
"Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta; pero no convenceréis, porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil pediros que penséis en España".

I a aquests, entre altres, els hi dedicà Don Miguel aquestes paraules.


divendres, 4 de setembre del 2020

Ensaïmada kabalística


Me llama la atención que en algunos momentos de la vida parecería que la cosa está en calma chicha, chicha tenemos de sobra, pero de repente se alza una brisa que se convierte en tempestad. Ni una cosa ni otra. Hay sin duda dos visiones o ideas de la vida. Aquella que ve un círculo, un ciclo que repite una y otra vez, todo está a su vez conectado para volver a repetir. Otros piensan en que la vida es lineal y hay que vivirla intensamente por que es una recta que no vuelve y debemos disfrutarla lo máximo, sin detenernos a pensar o llorar por nuestras penas que total no podemos esquivar. Mi opinión es que quizás la vida sea más bien una espiral (como una rica ensaïmada de sa Roqueta) que a ratos parece que pasa por el mismo punto pero en realidad la cosa es unos centrímetros diferentes, una oportunidad de cambiar algunos desaguisados, tal vez, oportunidad de enderezar algo torcido.