El meu contacte amb mossèn Toni va començar quan varen enviar a la meva comunitat en missió a la unitat pastoral de Sant Josep Obrer-Corpus Christi, allà on ell era vicari, mà dreta de mossèn Pere Oliver i Vives, de fet era mà dreta i qualque part més del cos atès el seu carisma. No mos va durar molt perquè als pocs mesos el senyor bisbe el va destinar a la ciutat d'Inca. Això va despertar, ho confés, un poc de gelosia cap els inquers sabent el do de Déu que els feia arribar.
Record també especialment la pel·legrinació que férem a Roma i a Loreto l'any 2015 a veure a la càtedra de Sant Pere i la Casa de la Mare, com a cada cantonada catequètica que voltava en Toni se li escapava una expressió d'admiració, com d'un infant, i exclamava sorprés: Quina passada! Ell, qui havia estudiat a la gregoriana i havia viscut a Roma i coneixia la ciutat pam a pam...
En un dels meus viatges a Plasencia via Madrid a veure sa meva al·lota, que ara és la meva dona, a principis del mes de juny de 2017, al començament de la nostra relació me vaig trobar amb l'aeroport amb un capellà tot vestit de clerkman, era en Toni. Vàrem fer el viatge plegats fins a Madrid, sospit que anava a veure al nunci a rebre la proposta de ser bisbe auxiliar de Barcelona.
Certament mossèn Toni tenia un do. Mai el vaig veure sense el seu somriure, només quan pregava concentrat, és a dir, mai li vaig conèixer la cara menys amable. Tenia mà pels joves, amb qui connectava totd'una, sabia escoltar als allunyats del cristianisme,
Amic Toni, al final dels nostres dies i davant la contemplació del rostre amorós del Pare Totpoderós que poguem dir tots junts com tú solies dir: Quina passada!
