NO SOM "VAGO"?

Algú va dir alguna vegada, si us plau no em facin recordar qui era ni quan va ser, que aquesta persona no era un malfaner, sinó senzillament un BUSCADOR DE LA FELICITAT.

Ser ganduls és natural, l'evolució ens predisposa els éssers humans a aquest estat mental. Ser gandul és totalment natural. Els humans hem evolucionat i en aquesta evolució s'inclou gandulejar. Això és perquè el seu cos sempre està a la recerca de la millor optimització de lenergia, i en especial a conservar-la. L'esforç s'ha d'usar en allò més fonamental, la supervivència de l'individu, és a dir, de l'espècie, qualsevol altra activitat en resulta una sandeç, una pèrdua de calories innecessària.

De fet, durant l'hivern, el teu cos produeix més melatonina, cosa que et fa estar més cansat. A l'estiu, la calor fa que estiguis més gandul i cansat, per evitar un cop de calor imminent. Quina és la tendència general? Holgazanejar!

Els ganduls som en general (per descomptat, m'incloc) més creatius, deixem més espai per a la reflexió, som més productius (per allò de poder tenir més temps lliure per no fer res), som més feliços perquè patim menys estrès i la tensió arterial ens baixa, vivim més el moment. Tot això fa que visquem més i, per tant, explica que arribem a reproduir-nos més, perpetuant naturalment la nostra nissaga de ganduls, arribant a ser així més i més cada dia.

No sóc gandul, és pura genètica, és ciència.

I si prenem l'antiga saviesa popular, per qualque raó dins la nostra llengua catalana tenim totes aquestes paraules per descriure als que cerquen la felicitat aplicant la llei del mínim esforç, d'acord amb l'IEC: Gandul, colgafocs, desidiós desidiosa, dormilega, dropo, dròpo, endillunsat, esgarramantes, esquenadret, faenafuig, fagina, furtamantes, gallofa, gallòfol, gambaire, malaganós, malfaener, malfeiner, mandra, màndria, mandrós, matapà, ociós, peresós, pigre, poltró, torrapipes, vagarro, accidiós (antic), gos (col·loquial), picacantó (col·loquial) i pixavagant (col·loquial).

Una imatge de felicitat; imaginau-vos estirats a la sorra d'aquesta platja a vint-i-vuit graus de calor amb la vostra caipirinha a una mà i sentint la remor de les ones de la mar... benvinguts al club de la galvana.

PER QUÈ S'ODIA EL PARLAR DE CAN FANGA, O SIGUI BARSALONA?

 Al darrer capítol (17) del podcast de Liga Romanica que vaig veure varen convidar a una divulgadora de la llengua de Ramon Llull, n'Aida (Filòloga de Guàrdia), i ja és la segona després de na Núria, (Polyglot Couch). Hi van tractar temes interessantíssims com sempre, sobretot n'Aida explicava com en va farcit de castellanismes el català quotidià. Parlava del conflicte lingüístic sense anomenar la paraula conflicte, també de dialectologia del català, tema complexe en el qual crec que per l'espai i públic global al qual s'enfoca, no va poder o saber aprofundir gaire més, ... Els problemes de la llengua catalana actualment, els quals es poden resumir en un de sol, no tenir un gran estat sòlid amb un exèrcit al darrera. 

La cosa és que arreu del domini lingüístic la llengua es troba en situació de regressió, de diglòssia, d'inferioritat. Els parlants natius serem sempre els bilingües i sempre sovint ens amotllem als de fora per "educació". Així la qualitat de la nostra llengua decau, s'omple de castellanismes, deixa de ser català per acomodar-se poc a poc a un dialecte nororiental de la llengua de Cervantes, estibada de catalanismes que sempre hi seran perquè quelcom sempre romandrà, de l'adstrat.

Un que ja té una edat i ha viscut i vist i sentit pot fer cinc cèntims d'allò. Atesa la meva condició illenca, per tant perifèrica, alhora que descendent directe de catalans de la ceba, Mestre de Badalona, del carrer de Santa Anna, per tant tenc una visió de tot plegat central i perifèrica alhora.

La forta influència castellana que afecta a la parla catalana, no només en el lèxic, on seria prou més evident, sinó subtilment també en estructures morfosintàctiques, fonètica i fraseologia, podria ser un procés històric normal si no hi haguera un component polític d'imposició de vencedors sobre vençuts. 

Tot començà l'any 1714-15, amb els Decrets de Nueva Planta, en els quals es foragitava la llengua catalana com a llengua pública i de l'ensenyament. Per aquesta històrica raó el català administratiu i jurídic sona tan decimonònic, perquè, efectivament, ho és. Però en una època en què pocs anaven a l'escola, una societat rural que no havia de menester relacionar-se amb ningú més que amb el pagès que venia les bledes i les pastanagues… les misses en llatí, la implantació popular del castellà era inexistent. Però que la imposició cultural al populatxo fos gairebé inexistent o impossible amb els mitjans que tenia el cabdill estranger, no vol dir que el procés d'inculturació posat en marxa de manera subtil no començàs a rodar com una petita bolla de neu muntanya avall, fent-se més i més gran a mesura que passava el temps.

Al s.XIX l'escolarització al Reino de España esdevé obligatòria 1857 i obligatòriament en castellà, és clar! Així poc a poc, la llengua forastera anà penetrant en territori hostil. Primer el registre jurídic i institucional, després l'educatiu, poc a poc, eixemplant horitzons a la força, amb la força, de les armes, de la coerció, bastonades dels càstigs dels mestres, sancions administratives,... 

A finals del s.XIX i principis del s.XX trobam el moviment de la Renaixença, el catalanisme, Pompeu Fabra, mossèn Alcover i mossèn Verdaguer, Francesc de Borja Moll, Sanxís Guarner, Fuster,… una petita obertura de mà que provoca la rebifalla de la cultura, el català torna a ser ensenyat i es publiquen revistes com el Patufet, amb la qual el meu avi català, que havia nascut el 1910, va aprendre a llegir en català. A la llar d'ancians era l'estrella a l'hora de llegir poesies en català. Val a dir que l'avi, en Miquel Mestre Pagès, sempre feu gala de tenir una intel·ligència brillant, va aprendre a parlar francès perfecte en sis mesos, quan ningú parlava anglès a Espanya, ell sabia anglès i unes poques nocions de neerlandès.

Quan l'avi Miquel i el seu germà Joan enraonaven entre ells, (quina cofoia!) feia tanta patxoca sentir-los parlar aquell català tan català, tan antic, un es podia quedar hores i hores escoltant embadalit i devorant amb l'oïda paraules, expressions, i una sonoritat catalaníssima que malauradament s'han perdut a favor d'una globalització mal gestionada, un català light, pobre, contaminant-se i fent-se més castellà, tot i perdent qualitat morfosintàctica, riquesa lèxica i una sonoritat fonètica a cor què vols o a dojo.

Mentres uns torrapipes centralistes miren amb condescendència altres territoris menys cosmopolites, puix que  la ruralia i el tractor sempre han estat mal vistos pels senyorets finolis de la gran ciutat Barcelona metropolitana. Quan als mitjans de Barcelona es refereixen al territori, volen dir "allò que no és Barsalona", la qual cosa palesa el centralisme, que no és exclussivitat del centre de la Meseta, per ventura si es prengués més seriosament als territoris perifèrics de la perifèria aprendrien qualque cosa. És conegut i estudiat que en la mort lingüística, els darrers territoris en caure culturalment, el darrer lloc en el qual es sentirà el darrer mot en català, el darrer alè de vida, com en qualsevol altra llengua que s’extingeix sota l’autosuficiència cultural cosmopolita de la capital econòmica i administrativa del país, és i serà sempre aquell pagès de petit poble el més allunyat de la capital com sigui possible. Allà és el darrer lloc on el “llengüicidi” (l’assassinat de les llengües) es fa palès.

Deia a una entrevista un catedràtic de la Facultat de Filologia Hispànica de la Universidad Complutense que a España som analfabets per entendre qualsevulla de les altres llengües del reino i això és una llàstima, atès que és molt més senzill topar-se amb un catalanoparlant que amb un natiu anglòfon, per exemple, i que amb pocs mesos dedicats a l’aprentatge de les autòctones assolirien el monolingües un nivell de destresa molt més elevat que amb any de llengües estrangeres i estranyes com l’anglès. Raó no li manca! Cosa parescuda ocorre al Països Catalans. Hi ha una tendència a homogeneïtzar l’accent cap un central perquè si no, no t’entenen, així manllevam la riquesa dels accents geogràfics, els modismes, els girs, el lèxic, la fonètica i la morfologia que adopta la llengua a cada part del domini lingüístic on es parla català. Hem avesat al públic barsaluní a sentir únicament i exclusiva el seu accent xava, sense vocals neutres, ple a vessar de castellanismes. Som analfabets per a les diferents modalitats geogràfiques arreu dels Països Catalans.

Tampoc  és tan mal d’entendre, només és qüestió d’acostumar-s’hi, igual que jo me acostumar a sentir a dir quan arribava Canal 9 a Balears oratge al temps, hui per avui, vesprada per horabaixa,... Idò supòs que els catalans entendran perfectament els xerrars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera si arriben a veure IB3 qualque dia, encara que no és massa bon exemple de bon ús del català precisament… La diferència dialectal, no és tan abismal, de fet moltíssims trets que hom atribueix als mallorquins, els trobam escampats arreu del domini, l’Empordà sobretot, però també a terres de la Marina valenciana-alacantina.

FAÇANES SOCIALS MODERNES, SOLEDAT I DEPRESSIÓ 5.0

 Un veu com a les xarxes socials hom penja imatges de felicitat, festes, amistats, amics arraulits en motiu d'una celebració, d'un aniversari, quaranta en va fer la xiqueta, ja! Festa amb piscina, faldes hawaianes i globus amb els números delators de l'edat.

Som conscient que no pertànyer a cap cercle social, no he entrat mai en cap moda, sempre he arrossegat els peus. De menut, sempre era jo qui cridava als amics per quedar, per veure'ns. Mai vaig destacar pel meu carisma i capacitat de lideratge, sempre mendigant afectivitat. És curiós com en una època en què hom està més connectat i més aprop d'indrets més remots, pugui un trobar-se tan aïllat de la gent que l'envolta, i observar altres com fan obscenitat de la seva cofoia, festa i vida social. Mai vaig ser una mala persona, massa dolenta, vull dir. 

Que no m'hagin convidat, ni m'hagin tengut en compte, no m'hauria d'afectar. Tampoc ho feien quan era fadrí. L’aïllament social se perpetua una vegada casat, atès que m’he hagut d’anar a viure enfora de Ciutat (més de 15 quilòmetres per a un mallorquí és una distància considerada com a enfora). Segurament hi ha certa inèrcia, no hi deu haver cap intencionalitat. Som de naturalesa discreta i reservada, però, com a qualsevol criatura miserablement afectiva (els psicòlegs en diuen dependència afectiva), m'agrada que me facin una mica de cas encara que fos per una vegada. La meva esposa és de naturalesa encara més introvertida, tímida i domèstica i costa més treure-la de casa, que conegui gent nova o que prengui qualque conducta intrèpida o aventurera com provar menjars exòtics (xinès, kebabs turcs, menjar tailandès, cuina marroquína…està fora del nostre abast, molt lluny de la seva zona de confort). Això és un entrebanc mal de sortejar.

El meu redol és estret, íntim, petit, per això hi caben tan poques persones, però és que que si hi entrau heu de saber que sereu estimats amb passió i locura, devoció i tendresa, sempre. Som extrem en les emocions i sentiments, per això el cercle social és tan reduït.

La primera cosa que llegeixo al Google sobre què fer en el meu cas, mendicitat d’amistat, és estimar-me a mi mateix i deixar de ser jo qui telefoni sempre. Els vertaders amics se preocuparan. És evident que qui aconsella en devia tenir qualcun

La psicòloga Rosa Armas (de psicologoencasa.es) diu que:

"Què fer si els teus amics t'ignoren? En aquestes situacions en què els proposes un pla als teus amics, i ningú contesta ni sí ni no: o aportes una idea a qualsevol tema i ningú la té en compte. Pots començar a sentir que els teus amics t'ignoren.

Quan notes que un bon amic ja no queda amb tu i gaibé mai contesta als teus missatges, o pitjor encara; t’enteres que els teus amics han quedat per sortir i no t’han avisat. Sens dubte te sentiràs ignorat; tú, jo o qualsevol.

És vera que no tenim cap poder sobre las preferències que tenguin altres persones. Però, quan se tracta de persones properes, coses com aquestes ens poden fer patir molt. I, malgrat que faci mal, si se repeteix moltes vegades, el missatge de fons estaria força clar, amb la qual cosa, gairebé seria millor posar distància pel mig.

Però, podria ser que la nostra percepció d’estar essent ignorats, no se correspongui amb la realitat. Per la qual cosa hauríem de fer algunes coses abans de posar aquesta distància; sobretot perquè simplement podria ser que la relació d'amistat hagi perdut la intensitat que tenia.

Les amistades se poden refredar

No t’estaré dient res que tú no sàpigues ja. qualsevol tipus de relació amb altres persones, pot patir canvis al llarg del temps. En el cas de les amistats també, i aquests canvis podries interpretar-los com que els teus amics t'ignoren.

Potser que hagi hagut una distància física per temes de feina, per exemple, i això pot produir una distància en tots els sentits.

Tal vegada aquest amic o amiga estigui iniciant una relació de parella, i ja sabem que quan això esdevé, se sol deixar un poc de banda als amics.

En el pitjor dels casos, també pot passar que aquesta persona hagi fet noves amistats; i ja no li interessi o no li plagui continuar amb les que tenia abans.

Aquests són alguns dels motius, encara clar que pot haver-hi molts més, pels que un amic pot posar distància amb nosaltres. I pels que pots sentir que els teus amics t'ignoren.

Què fer si sents que els teus amics t'ignoren

Com deia abans, no podem influir en las preferències que tengui una altra persona en referència a amb qui vol estar. Però, i abans de donar-nos per vençuts, podem fer algunes coses per intentar que aquesta amistat torni a ser com era.

Valorar el grau de l'amistat 

En primer lloc, has de fer un exercici de sinceritat amb tu mateix. L’exercici consisteix en valorar el grau d’amistat que tens amb aquesta persona; i si, la molèstia que sents per aquesta distància, és realment perquè és una persona que estimes de veritat, o és el teu amor propi el que fa que te molesti aquesta indiferència per la seva part.

Posa’t a les seves sabates

Per altra part, pensa per un moment quines són les circunstàncies actuals d’aquest amic, que segur les coneixes. Després, intenta ser objectiu. Podria ser que estiguessis exagerant, o realment veus motius per pensar que hi ha qualque cosa que no està bé? Podria ser que les seves circunstàncies actuals l’obliguin a estar un poc més distant?

No l’ignoris tu

Si finalment tens clar que aquesta persona t’importa lo suficient com per intentar arreglar la situació, i veus motius reals per preocupar-se, hi ha quelcom que és millor que no facis; i és, ignorar-la tú a ella.

Podria ser que pensassis en aquesta opció, com una forma que aquesta persona s’entemés de com s’està comportant amb tu; i fins i tot, podria ser una forma de revenja. Però, si fas això, la distància serà cada vegada major. I tal vegada arribi un moment en què la situació no se pugui solucionar.

Afrontar la situació

Lo que sí podries fer, és parlar amb aquesta persona, perquè aquesta és la millor forma de resoldre una situació o un malentés, si és el que hi ha. Clar que, la manera en que parlis amb aquesta persona daquest tema serà molt important; i no has de fer-ho de qualsevol forma.

Si li dius el que tú consideres que està fent-ho malament, se podria sentir ofesa i fins i tot atacada. Quan qualcú se sent atacat, tendeix a defensr-se; amb la qual cosa podria acabar pitjor del que estava abans.

Com te sents quan no contesta als teus missatges, o quan no te torna les cridades, o quan esquiva els teus intents de quedar amb ell, per exemple. Finalment, hauries de demanar-li si passa qualque cosa que tengui a veure amb tu, o no, i ofereix-te a escoltar-lo per saber què passa realment.

La forma més adequada de resoldre una situació on els teus amics t'ignoren, o al menys d’intentar-ho, és dir a aquests amics com te sents tú quan ells fan determinades coses.

Què pot passar?

Arribats a aquest punt, hi ha vàries coses que poden ocórrer. Una d'elles és que el teu amic, o amiga, estigui passant per unes circunstàncies personals, que no li permitin tenir tant de contacte amb tú com el que tenia. Això pot ser així realment i, en aquest cas, no hauràs de prendre't malament el seu comportament, només podràs oferir-li la teva ajuda si la necessita.

Una altra opció, és que el teu amic estigui molest amb tú per alguna cosa que has dit, has fet i fins i tot per alguna cosa que no has fet. Això hauràs de valorar-ho. Si consideres que té raó i que la seva molèstia ha sigut responsabilitat teva, podrà servir-te per corregir-ho.

Si en cas contrari consideres que la seva reacció ha sigut exagerada pel fet en concret, i que no té raó, millor l'hi dius i fins i tot pots plantejar-te lo adequat d'aquesta amistat. Podria ser que no fos tan bona com creus.

Finalment, pot ser, com te deia abans, que al teu amic li interessi més allunyar-se de tú. Si això és així, no hi ha molt que puguis fer més que, acceptar la seva decisió i dedicar el teu temps als altres amics."

Com deia Ovidi Montllor: "Bon vent i barca nova".

Aquesta no serà la darrera entrada sobre soledat… per no estar tota soleta!

El cigne negre, la meva imatge de soledat per avui:

REBOSILLO RADIOACTIU: CAPÍTOL 2 LA TRADICIÓ ORAL

Tradició: Una intro…. viquipèdica

La tradició (del llatí traditio, tradere, entregar, )
La tradició és el conjunt de coneixements, costums, creences i esdeveniments que es trameten de generació en generació per considerar-se d'alt valor per a la pròpia cultura. Les recopilacions són subjectives en el que es tria i en com es mostra.
La tradició se tramet verbalment, a partir de relats i normes ensenyades als infants, o bé a partir d'actes comunitaris d'elevat simbolisme. La tradició en la tècnica, la tecnologia i l'art, així com en altres camps empírics i basats en l'experiència, es basa en l'acció conjunta, i pot incloure mestres, mares o àvies, o fins i tot, fer-se de manera horitzontal, d'igual a igual en experiència i prestigi.
Existeixen diferents tipus de tradicions, com la tradició oral, l'escrita, la literària, la històrica, la filosòfica, la ideològica, la de valors, la política (de govern propi o la de recel envers el poder central, per exemple), la industrial, la cultural o la folklòrica. La tradició pot no constar d'una codificació escrita (vegeu norma no escrita) i és anònima. Una tradició pot ser popular o erudita. També pot ser local o remota.

Etimologia

El mot en català "tradició" prové del llatí tradere, que significa "entregar", o també trametre quelcom per via oral. Segons el diccionari català-valencià-balear, el mot és pres del llatí traditiōne, que ja tenia el mateix significat. Alguns autors afirmen que l'arrel traditio ja evoca la idea de transmetre, concretament l'acte de transmetre, mentre que el significat actual de "tradició" posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l'acte o al fet que hi hagi una transmissió.
 
La tradició transmet alguna cosa del passat que al present és rebuda com una herència. Implica, doncs, l'existència d'almenys dues persones. La persona o les persones que la reben tenen també un paper actiu, ja que no la rebutgen sinó que li donen un valor, l'accepten i li reconeixen el caràcter de "tradició". És a dir, que el que es transmet és cultural i subjectiu. 
 
Perquè sigui tradició cal també que perduri a la mortalitat de la transmissora. Una tradició, en aquest paper d'herència del passat, consolida el vincle comunitari o la identitat d'un grup d'individus al llarg del temps. Per això, una tradició no només s'inscriu en una societat i cultura, en un grup de població, sinó també en un període, una temporalitat, un devenir.
 

Invenció de la tradició

La invenció de la tradició és un concepte que es pot utilitzar per comprendre les utilitzacions ideològiques del passat i els usos polítics de la memòria i la commemoració. Popularitzada per Eric Hobsbawm i Terence Ranger, proposa que moltes de les tradicions que poden semblar o que pretesament són antigues, en realitat s'han forjat recentment, sovint com a resposta a una nova situació o un temps de crisi. Tenen un bagatge simbòlic i miren d'obtenir una certa legitimitat pel fet de venir des del passat.
 
En són un exemple d'això la tradició dels estampats escocesos propis de cada clan, que apareix per exemple a pel·lícules ambientades en èpoques passades i que pot semblar més antiga, va néixer al segle XIX. Les actuals gaites escoceses, no estan al manco documentades fefaentment més enrere del segle XVII o XVIII.
 

Construcció d'una tradició

Per autors com, per exemple, Carles Batlle, tota tradició és, per definició, una tradició inventada. Implica una visió del passat i una del futur. El seu establiment té a veure amb una ideologia i una cultura, per tant poden contribuir a fer que certs privilegis i injustícies siguin percebuts com a naturals, poden alimentar actituds fonamentalistes i ajudar a legitimitzar oligarquies, per exemple. S'usa per tenir models als quals poder-se identificar o almenys reconèixer-hi, per continuar, per revisar o per transgredir. La tradició pot ser generadora de creativitat i ja només el fet de reconèixer una tradició pot generar inquietud creativa.
 
La creació de la tradició consisteix en un conjunt de relacions recíproques per mitjà de les quals la història s'escriu i es reescriu. Sigui nova o antiga, una tradició ho és depenent de que alguna persona en vulgui ser receptora, la consideri tradició (en cas contrari, no serà res) i la perpetuï. Cal almenys una persona que la proposi però un consens per la majoria del grup, que pot acceptar la decisió per diferents motius, com per exemple, raonament, impacte emocional, obligació per la força i la violència, per estimació d'algú que ho segueix o proposa, per diners o interès econòmic, per hàbit o costum. De vegades s'ha usat per a apropiar-se de tot allò que és popular. Una tradició popular pot ser valorada perquè el seu capital simbòlic representi la veu col·lectiva d'estaments populars, i també pot voler ser controlada institucionalment, "domesticada".
 
Una tradició pot ser progressivament potenciada o bé marginada. Pot considerar-se legítima o manipulada i corrompuda i, independentment d'això, pot ser usada en benefici propi. Pot ser reformada i pot evolucionar de manera conscient o inconscient, voluntària o involuntària, alhora que evoluciona un grup o societat. També pot ser rescatada, en una actitud nostàlgica o interessada. Pot ser elogiada o vituperada per ser quelcom que es perd amb la modernitat. Per exemple, a la il·lustració, l'autoritat de la raó natural condemnava la tradició.
 

Tradició a l'art i la cultura: Cànon estètic i Postmodernitat

La cultura occidental és humanista. Aquesta cultura és normativa, o canònica, amb una tendència a idealitzar les obres i la bellesa en funció d'unes normes, o cànons estètics, basades en la tradició. Es caracteritza també pel seu alt grau d'exigència en jutjar la qualitat d'una creació artística o cultural, comparant-la amb aquests ideals. Així, només el pas del temps permet que pugui ser reconeguda, valorada i admesa dins de la tradició.
 
Una conseqüència n'és que no totes les persones poden estar en disposició de reconèixer els valors i gaudir de les obres considerades més importants, establint-se d'aquesta manera una jerarquia entre persones "cultes" i les que no ho són. Alguns moviments consideren que la cultura és fràgil i vulnerable, i que la tradició n'és un tresor heretat. Dins d'aquests grups n'hi ha que entenen que una manera de protegir la cultura és la difusió de la tradició cultural de manera massiva a través de les generacions, per exemple mitjançant les escoles i centres educatius.
 
D'altra banda, paradoxalment, cal tenir present que a Europa la cultura popular es relaciona també amb la tradició, popular, en aquest cas, i el folklore. Aquesta cultura popular està idealitzada i, juntament amb la concepció tradicionalista que se'n té, produeix una forta incapacitat per reconèixer el valor del llegat cultural i recuperar la tradició.
 
El romanticisme és un exemple de moviment que va voler trencar els valors estètics tradicionals. Alguns autors polèmics o no legitimats a la seva època, amb el temps han esdevingut part de la tradició cultural occidental.
 

Tradicionalisme: Seguir, modificar o oblidar una tradició.

La tradició representa una autoritat, però no cal seguir-la sempre cegament. Una vegada coneguda una tradició, sigui científica, tècnica, estètica o de qualsevol altra mena, hi ha diversos comportaments i actituds alternatives, tant a nivell individual, personal, com col·lectiu, d'una comunitat. En cada cas, i en qualsevol moment, es pot seguir amb la tradició, sense qüestionar-la o havent-ho fet, tal qual i indefinidament. Això en algun moment pot presentar conflictes basats en el fet que la persona o comunitat evolucioni i aquesta tradició no.
 
No permetre evolucionar a la persona o comunitat, a causa de la tradició, també causa conflictes i, finalment, si es decideix fer evolucionar la tradició, també, pot ser pres com una heretgia i una traïció, les persones més puristes o conservadores poden no estar d'acord amb les més trencadores o innovadores, altres persones voldran modificacions encara més radicals i fins i tot hi ha l'opció de deixar de costat la tradició.
 

Diferència entre costum i tradició

Les tradicions i els costums estan estretament lligats, sovint estan associats però són coses diferents. Totes dues afecten grups poblacionals i es transmeten al llarg del temps. Un costum ho és a nivell d'una població, d'una regió o d'un altre grup geogràfic formal i establert, mentre que una tradició també pot ser familiar. Les tradicions il·lustren la història d'aquestes, famílies, grups o pobles, passant forçosament, per ser considerada tradició, de generació en generació. Les tradicions són ideologies, pensaments, simbologies i actituds emocionals que envolten l'aplicació concreta dels costums en els fets. Els costums són pràctiques concretes que reprodueixen i conserven els mateixos comportaments i hàbits antics d'un grup.
 

La tradició oral

La transmissió oral d'alguna cosa pot ser fent-la amb altres persones.
La transmissió oral és una forma de comunicar cultura, tècniques i coneixements diversos verbalment de manera oral i en directe, de persona a persona, de vegades a través de diverses generacions. Les obres d'art transmesses d'aquesta manera solen ser o considerar-se anònimes. És indispensable i de moment insubstituible en l'ensenyament i difusió de disciplines que es basen en l'empirisme acumulat i l'experiència, com per exemple l'entrenament actoral o el ioga.
 
Religions, filosofies i maneres de veure la vida, com a partir de l'art o d'arts marcials, es transmeten sovint oralment de generació en generació.

La major part de la cultura popular que conforma la identitat d'un país ha arribat als nostres dies per aquest procediment, aquesta inclou la llengua, gastronomia, danses i altres manifestacions de les festes populars, cançons, llegendes, etc. Algunes són tradicions, i llavors es parla de tradició oral, però no totes. Dins de la cultura considerada "culta" també hi ha manifestacions que utilitzen encara ara aquest procediment, com per exemple ocorre a la pràctica amb les coreografies del repertori de dansa clàssica.
 
També s'han transmés per aquest procediment la majoria de tècniques aplicades a les arts i la tecnologia, i encara actualment, encara que hi hagi llibres i manuals escrits o en format de vídeo, sol ser la manera més efectiva d'ensenyar-les. Avui dia és a la pràctica la manera més habitual d'ensenyar i aprendre a utilitzar aparells tecnològics, ja que davant d'un dubte moltes persones prefereixen preguntar, en viu o mitjançant un fòrum, abans de llegir-se els manuals.
 
La "saviesa popular" sol incloure coneixements molt diversos, des de mèdics a socials passant pels agraris i domèstics, incloent-hi metereològics, la cura de plantes, neteja, reparacions diverses, etc. Aquests coneixements són investigats per exemple pels enginyers abans de dissenyar certes construccions, ja que les dades estadístiques i els documents són insuficients per a conéixer el comportament i necessitats d'un territori. Moltes vegades, a la societat occidental, s'han menyspreat i considerat inferiors o no vàlids aquests coneixements. En particular, és destacable que la majoria d'ells s'han ignorat quan provenien de grups de dones, transmessos de mares a filles, i no han estat considerats vàlids, o fins i tot existents, fins que un home l'ha escrit i li ha posat el seu nom, però el temps posa tot al seu lloc.
 

El Credo de Madò Llucia:

 

1.- Un combat de glosat és propi d'aquell moment, no s'hauria d'enregistrar. (5:05)

Un registre condiciona? L'enregistrament pot condicionar aquesta frescor i esponteneïtat. Potser sí o postser no,... igual que pot condicionar al músic l'enregistrament a l'hora de gravar una cançó dins un estudi però no té perquè influir. Però això no detura a la indústria discogràfica de gravar vinils o CD dels artistes i per això avui en dia tots podem taral·lejar a ple pulmó el Bohemian Rapsody de Farrokh Bulsara (la Reina, nom real de Freddy Mercury de Queen). El registre té la capacitat de poder ser reproduït molts anys després de la desaparició, és un mitjà de conservació vàlid, com ho podia ser en un temps el llapis i el paper per escriure una partitura d'una cançó o una rondalla popular, més avançat tecnològicament. Si el registre té una finalitat, treure'l de context pot ser perillós, però tot tret de polleguera ho pot ser, una cançó occitano-catalana infantil com en Joan Petit Quan Balla es basa en un fet històric en un context d'aixecament contra l'opressió del rei, i convertir-se així en una cançó amb un himne de forta càrrega revolucionària. En Joan Petit fou un pagès occità que encapçalà la Revolta dels Crocants (1643) de Roergue contra el rei de França Lluís XIV. Quan va ser capturat, va ser condemnat al suplici de la roda. La cançó infantil coneguda avui és el resultat de l'evolució d'aquesta història i és per aquesta raó que en la cançó se citen les diferents parts del cos, ja que la tortura de la roda mutilava progressivament el condemnat.
 
Un combat de glosat és una batalla d'enginy, confrontació d'habilitats de la paraula glosada i ben afilada, és improvització de música amb lletra, melodia i ritme. L'esmolar de la llengua poètica, eina fonamental del glosador, la picardia, el saber reaccionar, sornegueria, pilleria, picantor, espontaneïtat, fan que el glosar tengui l'expressió de l'atractiu que té. Els glosadors són fills d'un context polític, social i històric determinat, per tant cada combat es desenvolupa en una context únic i irrepetible, si no s'enregistre no queda constància de l'enginy del moment, de la capacitat de glosar. 
 
L'accés als registres d'aquests combats conservarà la tradició millor, així com  ajudarien, sense cap dubte, als investigadors d'aquí a dos cents anys a entendre la societat actual. Quanta gent assisteix als combats de glosadors i quanta gent pot tenir accés a una gravació al llarg d'anys i anys a una reproducció d'una cançó? No se pot comparar.
 
La pressumpta pèrdua d'espontaneïtat ha de valorar-se en contrapès a l'oportunitat de preservar un patrimoni cultural prou important.
 

2.- Hi ha lletres al cançoner popular que val més deixar enterrades. (7:03)

Les cançons i lletres que ens han arribat via cançoner popular han estat passades pel sedaç del temps, les lletres i cançons que no han passat el filtre de qualitat d'antuvi ja no ens han arribat. Amb el canvi de societat agrícola a societat industrial-turística s'ha romput la cadena de transmissió oral de valors, rondalles i contarelles, entre d'altres coses necessàries per construir i fer evolucionar el cançoner i conservar la cultura pròpia. 
 
Hi ha lletres i cançons que s'enterren totes soles perquè ningú les canta. Hi ha cançons i gloses desfassades, sí, però també hi ha pells massa fines i delicades, o hem deixar-ho tot dins sa vitrina, perquè les gloses sempre molesten qualcú, ja que tenen part d'humor irreverent, perquè part d'una nova moralitat ursulina progre no accepta la crítica ni la broma ni l'escarni dels temes que a ells més els couen: s’han passat de frenada! Me sembla lamentable. Jo crec que un punt intermig. Riure's sense perdre el respecte ni ofendre a ningú. Igual que s'en foten dels polítics, o dels funcionaris o dels de Lepe o de l'església, dels capellans, dels creients i la religió, i jo com a cristià catòlic apostòlic i romà ho hauré d'acceptar (fins i tot me poden fer gràcia i riuré) sempre que no agredeixin el meu sentiment religiós, altres col·lectius també han d'acceptar crítiques punyents i pulles envers les seves "creences". 
 
Tal i com digué molt bé el bisbe Munilla "Si la blasfèmia és llibertat d'expressió, llavors la corrupció és economia de mercat". Llibertat d'expressió , sí, llibertat per ofendre no. Hi ha uns límits, uns valors que com a societat occidental moderna bevem de la nostra herència judeocristiana i grecorromana, un poc de bon gust i educació, que no està barallat de cap manera amb la possibilitat de criticar amb sornegueria al sant i la bolla, però amb gràcia, art i estil, en un espai adequat amb un context adient. Aquí està el valor del bon glosador, sap glosar picant però sense fer mal a ningú.
 

3.- Quan fem memòria sempre hi posam la nostra interpretació. (13:00)

Diuen que … quan enregistram sempre perdem detalls. Recordam allò que més mos ha impactat, que més mos ha agradat o ha cridat l'atenció. 
 
La memòria és selectiva i carpiciosa, fa passar tot per un sedaç fi del temps i només roman allò que més ens ha impactat, efectivament. Per això és tan important l'enregistrament, i no de qualsevol manera. Una bona gravació du molta feina prèvia de preparació abans, durant i després. S'ha de planificar molt bé per tal que els detalls que se perdin siguin els mínims o zero. Després hi ha una edició, un retalla, copia i enganxa, selecciona, puja i baixa volums i greus i aguts, augmenta o afegeix reverberacions o altres efectes de so, masteritza, produeix,... fes-ne una còpia mare… Se crea una memòria col·lectiva fidel que hauria de perdurar al manco fins que no s’espenyi el toca-discos.
 

4.- Ja no cantam fent feina, però tampoc cantam a les festes. (14:40)

Allò que passa amb el cant és que hem canviat el context de quan cantam. Cantam per noltros mateixos, dins de la dutxa o dins del cotxo escoltant la ràdio, i cantam socialment per als altres, quan estam de festa…. Segueix havent-hi mantres orientals, la oració cristiana, els roncs de les xeremies, tot això són cant o estímuls per cantar. Els infants es tranquilitzen fins adormir-se quan s'els cantusseja suaument a cau d'orella un "noninó" o una simple nota sostinguda, com una trompa de les xeremies, ben igual. S'ha transformat el motiu del perquè cantam.
 
Jo cant fins i tot amb el renou que fa el microones o la vella nevera, no ho puc evitar, per a desesperació de la meva dona que me demana: què fas?! Música!
 

5.- S'ha perdut la capacitat d'ornamentar melodies de tradició oral, d'enriquir-les, perquè tothom pensa que així se corromp la puresa. (21:50)

Retornam a les melodies tradicionals. És allò de "¿Tú cueces o enriqueces?", toques lo mateix de sempre com sempre sense mirar si ho fas bé o hi aportes un granet d'arena perquè la tradició avanci amb els temps i no desaparegui? No crec que s'hagi perdut capacitat. Hi ha un PÚBLIC QUE VOL ALLÒ QUE ESTÀ ACOSTUMAT A SENTIR i arrufa el nas quan li rompen els esquemes rígids de les seves costums, sempre escoltar el mateix tocat de la mateixa manera, amb la mateixa sonoritat, els mateixos arranjaments i els mateixos arranjaments. Tota variació, que aporti riquesa i un punt de vista actual de la tradició fa mal d'ulls… és arriscat ser innovador i eclèctic en un món tan conservador.
 
A aquest món, AL CLIENT SE LI OFEREIX ALLÒ QUE DEMANA, si hi ha demanda de melodies de tradició oral enriquides, sorgiran ofertes de melodies de tradició oral enriquides, si no, no.
 

6.- Hi ha influencers que fan que se posin de moda o perduri una manera de fer ses coses, una manera de cultura popular. (26:20)

És cultura popular? Sí, perquè és cultura del poble (popular). És cultura tradicional? No. No té cap vessant tradicional, que necessitaria de tres generacions, i aixó és,30 anys que el que dura de mitjana en aparèixer cada nova generació, entre generació i generació han de passar mínim uns 60 o 90 anys.Ho pot arribar a ser amb el temps, però encara no.
 

7.- La cultura dels nostres majors és la nostra cultura i això s'ha de conservar. Pep Gimeno Botifarra (35:20)

La història familiar s'ha de conservar, el llegat dels padrins, els valors, costums i experiències són bons ensenyaments dels padrins.
 
Certament, hi ha històries com la del meu avi que va anar a Cuba… (sembla una havanera, però és així) que mereixen ser escrites en una novel·la històriques d'aquestes de best-sellers, per les peripècies que vam haver de viure, o dignes d'una bona pel·lícula de Hollywood. El conco Carlos advocat, sindicalista, secretari d’un gremi i socialista que morí de tuberculosi abans de la guerra, si no l'haurien llevat d'enmig els seus cosins fatxes els "hermanos Barberá" (fins no fa gaire tenien carrers i tot de fatxes que eren), que el coneixien prou bé i sabien on vivia…
 

Preguntes conpromeses:

 

- Trobau que sa cultura popular ha d'estar reglada, els estudis de música tradicional? (40:00)

 
Fa anys a una taula rodona xeremiera va sorgir un agre debat, com tots els del món xeremier, sobre qui podia tocar al carrer, si s'hauria d'implantar un carnet de xeremier autoritzat per tal de “garantir” un nivell de qualitat. Però qui atorga aquest carnet de xeremier? Qui decideix qui és bo o dolent? Aquell qui tampoc té cap reconeixement oficial, cap carnet de xeremier? Per simpaties? Per afinitat política o amiguisme o nepotisme o corrupció?. 
 
El reconeixement institucional de la cultura tradicional pròpia que avui en dia no existeix, seria una molt bona cosa. Hi hauria d'haver la possibilitat de desenvolupar una formació reglada en aquest sentit, però no començant la casa pel terrat. Les xeremies són un tipus d'oboè tradicional, per què no introduïm una assignatura d'introducció a les xeremies als estudis d'oboè del Conservatori? Si qualcú vol fer un estudi acadèmic rigorós sobre el folklore, els instruments, el cançoner tradicional, els balls i danses rituals, …. si qualcú vol dedicar-s'hi de manera professional se l'hauria d'encoratjar a fer-ho i possibilitar la formació per poder fer-ho amb una titulació reglada "ad hoc". 
 
Tot això sense menystenir que a tots els altres sonadors que vulguin senzillament sonar el seu instrument per xalar una bona estona amb amics i fer quatre cerveses i quatre rialles. Sempre diré que un no acabarà mai d'aprendre, allò que en pedagogia anomenen "formació permanent", a cada tocada, de cada mestre que t'ha ensenyat, cada sonador que sona al teu costat, de cada alumne a qui has iniciat en el teu instrument, pots aprendre qualque cosa que no sabies abans, d'això se'n diu experiència o també educació informal.
 
Sobre el mètode d'aprenentatge, la forma de transmissió ha canviat, amb els valors socials. Avui en dia un jove no té cap respecte envers una persona més major pel fet ser tenir més anys. El respecte s'ha de guanyar, el coneixement superior s'ha de demostrar sense desmotivar, per tal de no enfonsar a l'alumne. El mestre és avui en dia un pla d'igualtat, que comparteix coneixements, el mossatge implicava una submissió que avui en dia no és possible.
 
Sobre les idees de Madò Llucia, sí que crec que a les escoles, seria bona idea que dins del currículum els nins sortissin amb uns coneixements bàsics de música tipus un grau elemental. Seria bo per ells i la societat en conjunt, que se'n beneficiaria. Hi ha escoles que, per iniciativa de mestres concrets, realitzen activitats de cultura tradicional, però estaria bé estendre-ho a més escoles, que s’oferissin activitats extraescolars relacionades amb la cultura tradicional,
 
Sobre els "perills de l'estandarització", en el cas del ball de bot i de la música tradicional mallorquina, de quin perills estaríem parlant? L'estandarització àgil i flexible en qualsevol procés genera una base de coneixement comú, assegura la qualitat, major satisfacció personal, millora el control, maximitza els esforços, a més de permetre la millora contínua. Les pedres no se mouen i són totes diferents, volem ser pedres? Jo no.
 

- Vos imaginau la humanitat renunciant als enregitraments, al fet d'enregistrar material en video o so. (53'15)

La cita "Més val un llapis curt que una memòria llarga" que diu el convidat, ara no record el nom, resumeix molt bé el parer d'aquest blogaire. És com si renunciam a l'electricitat, o a l'ús de la roda, o a l'agricultura… això seria una involució. Ja que tenim les eines, aprofitem-les.
 

- Dins el context de la cultura popular de caire tradicional, parlam de música, ball, indumentària, instruments, tradicions, festes, religió, menjar,..., dins d'aquest context, en que vos considerau puristes i en quina part trobau que està bé que s'actualitzi i què no s'ha de tocar i per què? (55'00)

En la religió, sí que diria jo que qualcú vist des de fora podria dir que som força purista, vaig a missa els caps de setmana. 
 
M'agrada veure que a les mostres i altres manifestacions de cultura tradicional sa gent s'hi mira a l'hora de vestir a l'ample, abans ni m'hi fixava perquè no coneixia el tema, però amb el temps i parlant i ensenyat per mestres i amics com en Bernat Cabot, Guillem Bernat, Toni Bibiloni, Macià Tomàs, Miquel Matas, Juanito Cruz, he après a valorar i conèixer el patrimoni tèxtil tradicional mallorquí. 
 
Pel que pertoca als instruments, ja vaig parlar a aquest mateix bloc, sobre la innovació dels grups de música que se dediquen al ball de bot, la mescla de sonoritats que aporti, l'experimentació de sonoritats modernes amb arrels tradicionals… Sobre la innovació dels instruments tradicionals en si, tot allò que obri o millori les possibilitats sonores, pot aportar riquesa, les tècniques de construcció, els materials, l'execució, l'ensenyament de l'instrument, tot evoluciona. N'hi ha que sempre preferirem el tacte càlid de la fusta acaronant les nostres oïdes, però també quina fusta és la més purament tradicional? Ametller, ginjoler, cirerer, boix.

Nota de peu de foto: Una imatge tradicional d'un grup aleatori de pagesos al portal de missa, fotografia de devers el segle... devuit o denou???? :P Qualsevol semblança amb membres d'Abeniara, Mata Escrita, Marjal en Festa, s'Escola de Músiques i Danses de Mallorca (Bartomeu Ensenyat), Aires des Pla de Marratxí o Aires d'Andratx, seria pura coincidència, si no fos perquè és una foto del Festtival de Castelló de l'any dos mil i escaig. Perquè no vos cregueu tot allò que sentencien com a tradició centenària, de vegades vos volen enganar perquè no va més enllà d'un parell d'anys.