Al darrer capítol (17) del podcast de Liga Romanica que vaig veure varen convidar a una divulgadora de la llengua de Ramon Llull, n'Aida (Filòloga de Guàrdia), i ja és la segona després de na Núria, (Polyglot Couch). Hi van tractar temes interessantíssims com sempre, sobretot n'Aida explicava com en va farcit de castellanismes el català quotidià. Parlava del conflicte lingüístic sense anomenar la paraula conflicte, també de dialectologia del català, tema complexe en el qual crec que per l'espai i públic global al qual s'enfoca, no va poder o saber aprofundir gaire més, ... Els problemes de la llengua catalana actualment, els quals es poden resumir en un de sol, no tenir un gran estat sòlid amb un exèrcit al darrera.
La cosa és que arreu del domini lingüístic la llengua es troba en situació de regressió, de diglòssia, d'inferioritat. Els parlants natius serem sempre els bilingües i sempre sovint ens amotllem als de fora per "educació". Així la qualitat de la nostra llengua decau, s'omple de castellanismes, deixa de ser català per acomodar-se poc a poc a un dialecte nororiental de la llengua de Cervantes, estibada de catalanismes que sempre hi seran perquè quelcom sempre romandrà, de l'adstrat.
Un que ja té una edat i ha viscut i vist i sentit pot fer cinc cèntims d'allò. Atesa la meva condició illenca, per tant perifèrica, alhora que descendent directe de catalans de la ceba, Mestre de Badalona, del carrer de Santa Anna, per tant tenc una visió de tot plegat central i perifèrica alhora.
La forta influència castellana que afecta a la parla catalana, no només en el lèxic, on seria prou més evident, sinó subtilment també en estructures morfosintàctiques, fonètica i fraseologia, podria ser un procés històric normal si no hi haguera un component polític d'imposició de vencedors sobre vençuts.
Tot començà l'any 1714-15, amb els Decrets de Nueva Planta, en els quals es foragitava la llengua catalana com a llengua pública i de l'ensenyament. Per aquesta històrica raó el català administratiu i jurídic sona tan decimonònic, perquè, efectivament, ho és. Però en una època en què pocs anaven a l'escola, una societat rural que no havia de menester relacionar-se amb ningú més que amb el pagès que venia les bledes i les pastanagues… les misses en llatí, la implantació popular del castellà era inexistent. Però que la imposició cultural al populatxo fos gairebé inexistent o impossible amb els mitjans que tenia el cabdill estranger, no vol dir que el procés d'inculturació posat en marxa de manera subtil no començàs a rodar com una petita bolla de neu muntanya avall, fent-se més i més gran a mesura que passava el temps.
Al s.XIX l'escolarització al Reino de España esdevé obligatòria 1857 i obligatòriament en castellà, és clar! Així poc a poc, la llengua forastera anà penetrant en territori hostil. Primer el registre jurídic i institucional, després l'educatiu, poc a poc, eixemplant horitzons a la força, amb la força, de les armes, de la coerció, bastonades dels càstigs dels mestres, sancions administratives,...
A finals del s.XIX i principis del s.XX trobam el moviment de la Renaixença, el catalanisme, Pompeu Fabra, mossèn Alcover i mossèn Verdaguer, Francesc de Borja Moll, Sanxís Guarner, Fuster,… una petita obertura de mà que provoca la rebifalla de la cultura, el català torna a ser ensenyat i es publiquen revistes com el Patufet, amb la qual el meu avi català, que havia nascut el 1910, va aprendre a llegir en català. A la llar d'ancians era l'estrella a l'hora de llegir poesies en català. Val a dir que l'avi, en Miquel Mestre Pagès, sempre feu gala de tenir una intel·ligència brillant, va aprendre a parlar francès perfecte en sis mesos, quan ningú parlava anglès a Espanya, ell sabia anglès i unes poques nocions de neerlandès.
Quan l'avi Miquel i el seu germà Joan enraonaven entre ells, (quina cofoia!) feia tanta patxoca sentir-los parlar aquell català tan català, tan antic, un es podia quedar hores i hores escoltant embadalit i devorant amb l'oïda paraules, expressions, i una sonoritat catalaníssima que malauradament s'han perdut a favor d'una globalització mal gestionada, un català light, pobre, contaminant-se i fent-se més castellà, tot i perdent qualitat morfosintàctica, riquesa lèxica i una sonoritat fonètica a cor què vols o a dojo.
Mentres uns torrapipes centralistes miren amb condescendència altres territoris menys cosmopolites, puix que la ruralia i el tractor sempre han estat mal vistos pels senyorets finolis de la gran ciutat Barcelona metropolitana. Quan als mitjans de Barcelona es refereixen al territori, volen dir "allò que no és Barsalona", la qual cosa palesa el centralisme, que no és exclussivitat del centre de la Meseta, per ventura si es prengués més seriosament als territoris perifèrics de la perifèria aprendrien qualque cosa. És conegut i estudiat que en la mort lingüística, els darrers territoris en caure culturalment, el darrer lloc en el qual es sentirà el darrer mot en català, el darrer alè de vida, com en qualsevol altra llengua que s’extingeix sota l’autosuficiència cultural cosmopolita de la capital econòmica i administrativa del país, és i serà sempre aquell pagès de petit poble el més allunyat de la capital com sigui possible. Allà és el darrer lloc on el “llengüicidi” (l’assassinat de les llengües) es fa palès.
Deia a una entrevista un catedràtic de la Facultat de Filologia Hispànica de la Universidad Complutense que a España som analfabets per entendre qualsevulla de les altres llengües del reino i això és una llàstima, atès que és molt més senzill topar-se amb un catalanoparlant que amb un natiu anglòfon, per exemple, i que amb pocs mesos dedicats a l’aprentatge de les autòctones assolirien el monolingües un nivell de destresa molt més elevat que amb any de llengües estrangeres i estranyes com l’anglès. Raó no li manca! Cosa parescuda ocorre al Països Catalans. Hi ha una tendència a homogeneïtzar l’accent cap un central perquè si no, no t’entenen, així manllevam la riquesa dels accents geogràfics, els modismes, els girs, el lèxic, la fonètica i la morfologia que adopta la llengua a cada part del domini lingüístic on es parla català. Hem avesat al públic barsaluní a sentir únicament i exclusiva el seu accent xava, sense vocals neutres, ple a vessar de castellanismes. Som analfabets per a les diferents modalitats geogràfiques arreu dels Països Catalans.
Tampoc és tan mal d’entendre, només és qüestió d’acostumar-s’hi, igual que jo me acostumar a sentir a dir quan arribava Canal 9 a Balears oratge al temps, hui per avui, vesprada per horabaixa,... Idò supòs que els catalans entendran perfectament els xerrars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera si arriben a veure IB3 qualque dia, encara que no és massa bon exemple de bon ús del català precisament… La diferència dialectal, no és tan abismal, de fet moltíssims trets que hom atribueix als mallorquins, els trobam escampats arreu del domini, l’Empordà sobretot, però també a terres de la Marina valenciana-alacantina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada