GALETES DE CASTANYES SENSE GLUTEN

Delicioses galetes de castanyes sense gluten amb un intens sabor de castanyes. Si mai t'has preguntat què fer amb les castanyes rostides, per què no proves aquestes originals galetes de castanyes?

Aquesta és una galeta sense gluten única i saborosa que agradarà a tothom.

Aquestes galetes de castanya són indubtablement delicioses, amb un mos cruixent i un ric gust de vainilla i taronja.

Vaig començar a fer servir farina de castanyes quan a la meva filla li van diagnosticar que era celíaca. Em vaig animar a experimentar amb diferents farines per veure quants productes de fleca sense gluten diferents i excel·lents podia fer.

Ingredients galetes de castanyes sense gluten

200 g castanyes rostides

3 clares d'ou

50 g de sucre glass

2 cullerades de suc de taronja

Ratlladura de ½ taronja

1 culleradeta de Vainilla

una miqueta de sal

¼ culleradeta de pols de forn (llevadura)

1 culleradeta de farina d'arròs (pot ser farina de blat)

Informació Nutricional

Categoria: Galetes

Cuina: Espanyola

Temps de cocció: 10 minuts

Temps de preparació: 15 minuts

Dificultat: Fàcil

Racions: 6-8

Com fer galetes de castanyes sense gluten?

Pas 1: En una batedora, triturem les castanyes rostides fins que tinguem farina de castanya.

Pas 2: Separem les clares dels rovells de 3 ous. Batem les clares juntament amb una mica de sal. Quan les clares comencen a espessir, afegim el sucre glass a poc a poc fins que obtinguem una barreja ferma.

Pas 3: Quan tinguem les clares amb una consistència ferma, que en cas de bolcar el bol no caiguin, afegim la farina de castanya, la farina d'arròs, el llevat, la ratlladura de taronja, l'extracte de vainilla, la ratlladura de taronja i el suc de taronja. Barregem fins que tinguem una massa homogènia.

Pas 4: Preescalfem el forn a 170 °C i preparem un parell de safates per enfornar amb paper vegetal.

Pas 5: Fem boletes de massa de la mida d'una nou i les anem situant a la safata. Heu de deixar almenys 4 o 5 cm entre elles.

Pas 6: Enfornem les galetes al forn a 170 °C durant 8 o 9 minuts o fins que estiguin daurades per les vores.

Pas 7: Un cop llestes les galetes, les traiem i deixem refredar en una reixeta.

Consells per fer galetes de castanyes sense gluten

La vida útil de la farina de castanyes és daproximadament un mes. Deseu-la en un pot tancat en un lloc fred i fosc fins a 6 mesos, o congeleu-la.

CHOZA O MANSIÓN

Tal y como plantéase el dilema de si vivir en una mansión con vistas a un mísero paisaje o choza, o quizás, una humilde choza pero con un paisaje espectacular de por vida,... y sin dudar, diría que prefiero ser el dueño de una humilde barraca desde donde poder contemplar cada día un majestuoso paisaje que ser el dueño de un majestuoso paisaje que solo puede deleitarse contemplando una humilde barraca. La felicidad se encuentra en esas pequeñas cosas, instantes cotidianos que nos producen ese efímero placer contínuamente, pero que si los juntas uno tras otro y los ordenas en una fila puedes asegurar con satisfacción haber vivido la VIDA plenamente. Hay quienes confunden valor y precio, siendo que a menudo aquello más valioso, por su valor intrínseco, no se le puede poner precio porque no hay oro en el mundo capaz de pagar 

UNA VETLADA INOBLIDABLE

Una vetlada inoblidable comença per un oblit, de malenconies, tristeses i afanys, atzaroses muses inspiren als sonadors que amb llurs instruments del·lecten als oients amb llur tonada. L'auditori escalfa al músic i l'artista escalfa al públic, com en un tendre intercanvi de carícies mútues. Guspires ixen dels ulls que astorats contemplen l'hipnòtic ball de les flames. Després d'un bon tiberi a a panxa, rodejats d'amics i bon vi de la terra, la vida i el món sembla un lloc molt més agradable fet per gaudir del moment intensament.

NADAL ÉS!

Aquestes dates que mos vénen, tothom s'entem, de compres compulsives, de llumets arreu i a balquena, que n'hi ha que hi tenen instal·lada una discoteca al balcó, ens recorden que arriben les festes de Nadal, i és hora de posar el betlem, o naixement. Nadal, del llatí Nativitatis, naixement, de qui? del Bon Jesús, és clar! I el betlem també dit naixement, de qui? Tornam-hi, del Bon Jesús, Jesús infantó, Déu fet homo entre bolquers, mula i bou, palla, pastors i ovelles, dins un estable.

Al darrer vídeo de Madò Llucia, visita el betlem fet per l'amic Miquel Moncades (seu i meu), que com ja el presenta, és ballador de plaça i tècnic en patrimoni cultural i betlemista de fa molts d'anys…. i moltes coses, d'entre d'altres, historiador, advocat i ballador de la meva agrupació, sí, Aires des Pla de Marratxí. I el betlem de sa plaça Major de Palma és fet de n'Antònia i n'Andreu Isern. N'Andreu, de can Bernadí Nou de sa Cabaneta, director i mestre d'escola jubilat de fa poc, fabioler dels xeremiers i germà den Toni (cantador i xeremier d'Aires des Pla de Marratxí), endevinau d'on? Del grup informal de xeremiers d'Aires des Pla… Tot queda en família! I el meu betlem, creixent cada any peça a peça també és fet per ells amb peces personalitzades i tot…

Així, idò, no s'entén com Madò Llucia, vol separar la celebració del Nadal i el costum de fer betlems i anar a veure'ls amb la tradició cristiana, catòlica concretament i franciscana per ser encara més precisos amb l'origen betlemista. Sense el cristianisme, inserit a l'essència d'aquestes festes, no s'entenen cap dels constums i tradicions, ni betlems, ni sibil·les, ni neules, ni res de res. Som de cultura judeocristiana i això no se pot deixar de banda ni ho pot negar sense mentir-se o ser una ignorant digna de la més , encara que una sigui no practicant, agnòstica o directament atea.

Una prova clara que el Nadal té molt a veure amb el cristianisme, i que na margalida s'equivoca de mig a mig, és que hi ha llocs on està prohibit o s'ha prohibit celebrar el Nadal, països amb règims autoritaris comunistes o integristes musulmans on, o bé la religió, o bé, el cristianisme és perseguit, Xina, Corea del Nord, Brunei, Somàlia, Aràbia Saudí, Iran, Tadjikistan, Cuba i la URSS; tots ells coincident amb països on la fe cristiana està/estava prohibida, quan no, directament, perseguida… vés per on!

Ja sé que vivim en un entorn que promou el laïcisme, que aspiren a viure en un Estat laïc, però fins que no s'esdevengui tal circumstàcia, atès que vivim encara en un Estat ACONFESSIONAL, que porta connotacions considerablement diferents a les laïcistes strictu sensu, per això encara avui en dia celebram amb dies de festa les festivitats religioses, inclòs el dia de Nadal. I no ha de ser enutjós per a ningú ser desitjat ni desitjar, tot i aprofitant l'avinentesa ho faig jo mateix també a qui me vulgui llegir, un "BON NADAL!".

PS;  A veure si trobau a la foto on és el frare amagat, que com a tot bon betlem mallorquí haureu de cercar.

ELS CAMINS QUE ENS SEPAREN

Un, que és de semblant curiós, ara en diuen neurodivergent, assegut a la cadira i guaitant per la finestra, de tota la vida que m’ha agradat embadalir-me amb el paisatge humà que m’enrevolta sense fer gairebé res més, tenguent moltes feines a fer, que perdre el temps, d’això se’n diu galvana, mandra, vessa o pocafaneria,.... si en mon idioma té tants de noms vol dir que deu ser un dels més alts i nobles sentiments.

Deia, però, que des de la finestra servant, un cel estirat blau d’horabaixa, meditava, els carrers tot ombrívols pels plataners plantats, carrers i camins. Els camins uneixen dos punts, és ver, però també solquen el sementer i el separen, creen divisions on abans no existien. Aquesta és la realitat dicotòmica de la vida dels senders. Uneix i separa, créixer és afrontar les conseqüències no sempre desitjables ni esperades de discriminar i triar un camí i no un altre.

El principi de discriminació a la vida, ens porta a definir-mos. Són els nostres actes allò que ens defineix, molt més que les nostres paraules.

Els camins són els que ens han allunyat als que jo creia eren amics, ara ja és palesa la preocupació i els esforços esmerçats en mantenir els llaços afectius amb aquesta riba, cap ni un… Sort en tenc d'haver obert els ulls, encara que sigui tard i a fosquet  ben entrat.

Avui a la finestra estant, com altres dies, pensarós, m'amara una nostalgia de quelcom que no conec, que vaig viure o mai vaig assolir, de soledat estant en companyia d'altre gent, de sed, malgrat tenir aigua abastament, de fam, tot i tenir la panxa plena. Em trobo enfonsat enmig d'un mar de tristor i no sé nadar-hi, no tenc ni les forces per braçajar, ni demanar auxili.

Cuando dejo ir lo que soy, me convierto en lo que podría ser”. (Lao Tze)

“La mejor manera de dejar ir, es centrarse en qué hacer a continuación”. (Denis Waitley)

“Se necesita aún más fuerza para dejar ir, que para defender algo”. (Eckhart Tolle

“En el proceso de dejar ir, perderás muchas cosas del pasado, pero te encontrarás a ti mismo”. (Deepak Chopra)

“Hay una diferencia importante entre rendirse y dejar ir”. (Herman Hesse)

“Anoche dejé ir al mundo y gané el universo”. (C. JoyBell C.)

“El tiempo no cura el dolor emocional, debes aprender a dejarlo ir”. (Roy T. Bennett)

“La creatividad se puede describir como dejar ir las certezas”. (Gail Sheehy)

“No necesitas fuerza para soltar algo, lo que realmente necesitas es comprensión”. (Guy Finley)

Quid moravit mores mortem?

¿Qué comportamiento retrasó la muerte?

Tempus fugit

El tiempo vuela

Omnes feriunt, ultima necat

Todas hieren, la última mata. (las horas)

Ubi nunc tu es, olim ego fui, ubi nunc ego sum, tu eris aliquando.

Donde estás ahora, una vez estuve yo, donde estoy ahora, algún día estarás tú.

Quod natura non dat Salmantica non præstat

OH! EL NORD!

Després de veure la divertida pel·lícula francesa “Benvingut al Nord” dirigida pel director Dani Boon, em faig la reflexió següent: És cert que al Nord sembla que sempre tenim mal temps, amb foscor, pluja, vent i fred però quan surt el sol, "oh la-là!" (pica d'ullet français a la peli), quan el sol treu la seva brillant faç els prats són més verds, l'alegria és més profunda, la vista aconsegueix més lluny, l'aire fa olor millor, tots els ocells canten melodies extraordinàries. I és que quan es coneix què és la tristesa o la malaltia, es reconeix i es gaudeix plenament l'alegria i la salut.

La Dansa Efímera de les Fulles: Una Oda a la Tardor

En la quietud de la tardor, quan el sol es pon tímidament damunt l'horitzó, l'arbre del plataner europeu comença a mostrar els primers senyals del seu elegant adéu a l'estiu. Una brisa suau acaricia les seves fulles, fent-les ballar com ballarines a un vals lent i melancòlic.

Des del meu racó de contemplació, observo com una fulla, amb les seves tonalitats que van des del verd fosc fins al groc càlid, es deslliga de la branca que l'ha sostinguda amb amor durant tota la temporada. És com si la natura hagués decidit que era el moment adequat per a aquest acte de llibertat, per aquesta metamorfosi delicada que porta la promesa d'un nou començament.

La fulla comença la seva descens en un moviment lliure, com una dansa amb la gravetat. Sembla fluctuar entre l'espai i el temps, com si estigués suspesa en un moment etern. La llum del capvespre acaricia les seves vores, fent-la resplendir com una gema efímera abans de tocar terra.

Mentre cau, reflexiono sobre la seva vida passada. Va ser testimoni silenciosa de nits estrellades i albes rosades, va oferir ombra als amants que es van asseure sota el seu regal protector i va donar aliments i refugi als ocells que van fer dels seus branquillons el seu llar. Ara, en la seva caiguda gràcil, sembla dir-nos que tot té un cicle, que tota història té un final i un començament.

La fulla finalment toca terra, amb un xiulet suau com una melodia que s'apaga. La seva jornada ha arribat al final, però la seva essència perdura, enriquint la terra que l'acull. I mentre miro aquest petit acte de la natura des de la meva finestra, em recorda la fragilitat de la vida i la bellesa efímera de tot el que ens envolta. En aquest moment, trobo pau en la transitorietat, en la consciència que tots seguim aquest mateix camí, caient com les fulles a la tardor, però deixant una empremta que perdura en l'ànima del món.

Torno a recordar-te mu mare

Avui m'he mirat al mirall als ulls, i t'he tornat a veure. 

Tantes coses me recorden a tú encara, 

sempre me recorden a tú, tan difícil perquè vius dins meu, 

ets part de mi com jo som part de tú, és el que té l'amor. 

Avui he sentit una cançó que m'ha fet pensar en tú. 

La teva absència dol, però un dia vas haver de marxar, 

és a les nits que recobro el sentit i en els somnis et torno a trobar.

VIDA TRANQUIL·LA

Mai ha estat aquesta una vida tranquil·la i plàcida mentre hi hagi éssers humans al voltant. Aquests ens zòmbics passegen pel carrer amb el seu cervell atrofiat, potser pel seu escàs ús, a la recerca que un cervell del qual alimentar-se. Quan un es troba sol, ningú no li demana comptes, ningú fa res per tu però tampoc no deus cap favor, ni un agraïment. Tot el que fas, queda fet a la teva manera i gust, no aprecies cap tara.

INSULTAR NO POT SER DE FRANC

Un tuiter detingut pels seus tuits ofensius contra la minoria LGTBI, insults i amenaces en tot cas reprobables, ara bé…. quan els insults, amenaces i agressions físiques s'adrecen envers aquells col·lectius més febles legalment, o sigui mascles heterosexuals cisexuals catòlics sense diversitat funcional i de dretes, sembla ser que la veda és oberta per disparar a matar. És a dir, la suposada llibertat d'expressió només és permesa si som políticament correctes, integrants d'una minoria, que té el suport d'uns poderosíssims lobbys al darrere. Aquesta postura ideològica que només accepta una única opinió i  justifica la violència i fins i tot l'agressió a qualsevol persona o col·lectiu divergent s'anomena autoritarisme, i és la pròpia de dictadures, que moltes vegades embolcallades en falsa democràcia.

És del tot absurda la pròpia existència d'un dia de l'orgull gay, com si saber amb qui te fiques al llit fos un motiu d'orgull, de satisfacció no dubtam que n'hi hagi. Molts defensors de la dictadura rosa me diran que és un diada reivindicativa sobre la igualtat de drets(i obligacions) entre totes les persones independentment de les seves característiques personals innates o del seu ADN. Però això ja ho tenim tots els que vivim en aquesta part del món. És com si instauréssim un dia de l'orgull ros on tots els éssers humans amb un color de pèl clar s'hagués de sentir orgullós, com si fóra una fita personal aconseguida amb esforç i perseverança. Si allò que se cel·lebra és una condició natural és de babaus sentir-se'n orgullós, atès que ens podem sentir orgullosos d'assolir una fita o un objectiu difícil, però d'aquella condició natural genètica inherent a la persona és allò que feien el nazis de Herr Adolf Hitler, i això és absolutament absurd. Ara bé, si allò que se cel·lebra és un tret adquirit  amb els anys i esforç, "ara estic integrat a la corrent que m'arrossega a altres horitzons, altres voravies"... però aquí s'hauria d'admetre que l'orientació sexual és adquirida, no innata, per tant maleable, un no seria homosexual, s'hi faria amb el temps i les circumstàncies, poguent canviar d'estil de vida amb un tractament adequat, atès que tots naixem mascles o femelles.

EL POU DELS DESITJOS

El pou dels desitjos, ... no sé si sabeu què és, doncs us ho explico, és un recinte excavat a la terra a una profunditat determinada, com a mínim fins a la capa freàtica més propera, que inicialment servia per recollir l'aigua de pluja i emmagatzemar-la, per després poder treure-la mitjançant l'ajuda d'una galleda o recipient més o menys impermeable, una corriola i una cadena o corda lligada al recipient, amb la peculiaritat que en aquest cas a més d'aigua pot concedir desitjos previ llançament al seu interior d'una moneda de curs legal, o no, i una formulació del desig habitualment de manera mental i no verbalitzada. 

La mecànica sembla senzilla i hi ha grans debats als fòrums hidrològics internacionals sobre si posar en coneixement del gran públic el desig influeix o no en la realització del mateix. La probabilitat, l'eficàcia i la fiabilitat del mètode, com a concedidor de l'èxit concessionari del sistema desideratiu esmentat, incrementa en proporció a les monedes de curs legal que conservis a la butxaca, al costat de la clau d'accés del teu compte milionari a Suïssa, sens dubte.

PIJOS COMO QUECA SUS MANIS Y SUS DESMANES

 En un nou paissatge polític i social al carrer, les manifas i els scratchos les convoquen els partits d'extrema dreta (perquè al Reino d’E. de M.Rajoy totes les dretes, en realitat, són extremes) amb la diferència que ara davant les seus del partit que pot formar Gobierno d’E., si se donen certes prerrogatives polítiques com una amnistia, davant de crit insults i amenaces són escortats pels maderos i quan desbarren, els apallissen com si fossin "putos rojos" qualsevulla, i això darrer és precisament el que ha canviat, qui reb les tonyines i els aladrocs. 

El Perro Sánches aquest encara amnistiarà al terrorista de Guaterlú i pactarà amb els assessins de criatures d’ETA i els hi donarà la independència per tal de seure cinc minuts més a la cadira. És que una senyora decent com jo no ho pot suportar ja més. Anem a manifestar-nos fins que s’aixequi una altra vegada de la seva tomba del Valle de los Ca… Ai, No! Que ara el mos han tirat a una cuneta… Ara mateix crido a la Queca, que su marido es abogado, perquè ens miri com podem demanar una subvenció per exhumar al iaio. ”Ai, Borja! Mira’ns: Pidiendo de subvenciones como los rojos…”.

PD: Ja ho va dir un vell (per antic) savi (pel mateix motiu, per vell) l'any 2017: Els catalans ja ha guanyat

POBRE ÀNIMA MEVA

Això ja és massa per a tú, ànima meva. No encara te n'has sortit de la mort de ta mare i ara te diuen que ton pare té càncer. Sí, aquell mateix que apareixia cada cert temps, per tant era esperable que tard o prest els metges tornassin a picar la campana. Però justament ara… és massa per a tú, pobra ànima meva. Si avui plor, ànima meva, per tú ho faig, les esperances i les forces m'abandonen amb el vent de la tardor. Un crit silent a la meva habitació. No ser orfe de pare i mare, voldria la meva ànima. Però mu mareta va morir fa sis mesos i mon pare… amb una malaltia que pot ser mortal, o no, qui-sap-lo. Adès de mesos o dies esdevindran proves, operacions, teràpies, metges, hospitals… Bé que ho coneixes, ànima meva.

EL BATEC ABSENT: CARTA A LA MARE QUE JA NO HI ÉS

Una tauleta amb una gerra amb flors, i un drapet amb una randa de cruixé teixida per la seva mare fa una tracalada d'anys. Una cadiram i un escó a l'entrada de la cuina donen la benvinguda i la idea que aquella no és una casa de les que es veuen a les revistes de tendes de mobles sueques, em transporta tot, les olors, les remors o la mancança d'ells, les imatges i les fotografies penjades a les parets i a les lleixes de les estanteries, a ma infantesa en un temps on hi havia gent que ara em manca i de la qual la seva enyorança m'omple el cor i me vessa en forma de llàgrimes a través dels ulls.

La tristesa de les primeres vegades sense tú, és una cosa a la qual m'hi hauré d'avesar, no sé pas si ho aconseguiré. Ahir fou el primer Dia de la Mare sense tú, mamà, les primeres vegades sense tú potser siguin les més doloroses, no ho sé… és tan recent que encara estic en shock, com solen dir els psicòlegs. Però en vendran moltes més, el teu primer aniversari de noces, el meu primer aniversari sense tú, el teu primer aniversari, n'haguessis fet setanta vuit (no massa major per morir a l'any 2023), el teu segon aniversari oficial (coses del meu padrí Cantares), el meu primer aniversari de noces sense tu, el meu primer sant Miquel sense tú, la teva primera onomàstica, els primers nadals sense la teva presència maternal… 

Avui, mamà, que ja no hi ets, te vull dir com t'enyor, però no me basten les paraules, tot i que ja ho sabies abans de partir. Les llàgrimes vessen la meva mirada ara i adés tot i recordant que som orfe d'una carícia i una abraçada que em manca. Record amb enyor, tristesa, que ja no puc besar-te, més que en el record i dins l'ànima. T'estim, mamà. 

A un racó del cor, on s'amaguen els sentiments més íntims de la personeta que ara us escriu, hi ha una criatura assustada pel futur. En altre temps el futur era un temps ple d'esperances, somnis, d'il·lusions, reptes, de llums i dies de sol i xicarandana. La vida era un paradís de felicitat, de vegades sotragada per qualque frustració, això sí, però en promig, se veia amb optimisme.

Ara emperò que és morta ma mare, veig les esperances allunyar-se, les llàgrimes me vessen adesiara, la tristor m'embriaga. Quan tenia un dubte davant la incertesa sempre hi havia en altre temps la mare per demanar-li consell, per ventura ella ho veuria amb una mirada més experimentada i clara, donava savi consell, de vegades sense que li demanassin opinió, també és ver. Un conhort en dies de tristor, un redós d'esperances, que és més que un record. Ha partit i deixa uns cors trencats, abaltits, te'n vas però els que queden a aquesta riba han de sobreviure sense tu. I passarà el temps, els anys potser, però saps que, tot i que aprenguem a viure sense tú, sempre te trobarem a faltar, sempre tendrem una ferida profunda i sagnant al cor que ens recorda cada dia que és allà. La ferida cicatritzarà algun dia? No ho sabem, però la petjada sempre hi serà, el temps que és el botxí cruel i amable, alhora, mata i cura la memòria i la vida. 

Allò segur és que ja no tenc ningú que em cuidi com ho feies tú, que m'abraci com ho feies tú, que m'aconhorti com tú ho sabies fer, perquè ningú me coneixia com la mare que me va parir, ningú m'estimarà com la meva mamà… i jo no estimaré cap altra dona de la mateixa manera.

Sgt. El teu fió estimat.

NO VOLÍEU JALOUÍN? IDÒ DUES TASSES

Ara que s'acosta Samhain, o Halloween (Hallow Evening), o Nit de Tots Sants, deixeu-me que us conti només dues històries locals de centres sanitaris i assistenciasls de ma ciutat que sé per fonts directes de gent que hi ha fet feina o hi està fent feina actualment. Són dues persones assenyades, gens donades a la imaginació, cabdals i ben conegudes per mi mateix les que me contaren aquestes històries, per tant les hi atorg la verossimilitud que puc donar-li a històries d'aquest tipus sense anar més enllà de no saber l'explicació científica pels fets que ara mateix passaré a relatar.

ÀNIMES PASSEJANTS

La primera història que m'ha vengut a la memòria, que és la darrera que he coneguda, és d'una auxiliar zeladora d'una residència de gent gran malalta d'Alzheimer del carrer Sant Miquel de Palma a altres hores de la nit que els ascensors i montacàrregues comencen a pujar i baixar tot sols. He de dir que a tot l'edifici l'única persona que és desperta a aquelles hores és aquesta auxiliar, els malalts són dormint, amb somnífers i tot. La primera vegada que ho va comentar amb les altres companyes de feina, li varen dir que allò era habitual que passava a tots els hospitals, a Son Dureta, Son Espases, … Alguna li va dir que devien ser ànimes dels vellets morts que no sabien sortir de l'hostpital i per això passejaven amunt i avall. No li donaven més importància, o no li volien donar-n'hi, algunes de les companyes es passen les nits aterrades. La meva amiga és dona de creences i valors ferms i valenta, i tot i així, li fa una mica de respecte.

EL FANTASMA DEL NIN DE LA CLÍNICA ROTGER

Un amic extremeny infermer que va venir a fer feina a Mallorca va començar a fer feina a l'hospital de les Rambles de Palma. Els pacients més majors desorientats veuen coses que no hi són i de vegades al·lucinen un poc quan se'ls treu del seu entorn més conegut, amb la sedació…. Aquest amic va fixar-se que els pacients ingressats a una determinada sempre parlaven d'un al·lotet que els anava a veure. Més o manco totos els descrivien de la mateixa manera, un nin d'uns 6 o 7 anys de cabells rossos. Encuriosit va demanar si hi havia a la planta cap nin ingressat amb aquestes característiques, i …. Les infermeres més majors d'aquest hospital les varen contar que no, que aquella planta feia anys que era per a geriatria, però que en aquella mateixa habitació va morir fa una catefa d'anys un nin de 7 anys de cabell ros, i que el seu esperit s'apareixia als que estaven apunt de morir.

Se non è vero, è ben trovato.

PINTA PER A CALBS I DISCURS WOKE

Dels majors èxits de la humanitat com poden ser la roda, el control del foc, les barbacoes,... Un que destaca especialment és la pinta per a calbs. Tal invenció fonamental ve a omplir el buit inexistent, la necessitat dels subjectes més alopècics de trencar les cadenes que ens lligaven a la discriminació de no poder passar l'estona davant del mirall pentinant-se la llarga cabellera que no tenim, en no tenir injustament de pelambrera suficient . La fisiologia o la biologia no han de condicionar la nostra autopercepció, si ens desitgem deixar anar la nostra cabellera al vent, no hem de ser discriminats per no posseir naturalment aquest cabell, tenim dret a pentinar-nos, a anar a la perruqueria a fer-nos les metxes i tallar-nos les puntes, per després posar el crit al cel quan la perruquera s'hagi excedit en el seu art tisora, com tota perruquera que emocionada exerceix el seu ofici, tenim dret a poder estirar-nos els cabells quan un estilista ens presenta la seva factura per una feina que no volíem. El raciocini o la realitat empírica contrastable científicament no pot ser l'obstacle per a la nostra autorealització vellosa, el nostre autoconcepte capil·lar i la nostra felicitat.

No és la pinta per a calbs cap absurd, i si tal us semblés us podríem acusar de fal·lacrofòbia o peladofòbia (por de la calvície) i muntar un sistema de persecució jurídica, mediàtica i social ferotge que us conduís fins i tot a la presó. Un despropòsit dieu? Tal pinta per a calbs, apliqueu-li a la ideologia de gènere, on pretenen que jo tracti com a dona a qui va néixer amb l'apèndix Fernando, entre les cames penjant.

QUAN STAN VA VOLER SER LORETA

(De "La vida de Brian" dels Monty Python)

-Vull ser dona. Des d'ara vull que em digueu Loreta.

-Per què vols ser dona, Stan?

-Perquè vull tenir fills.

-Però tu no pots parir.

-No m'oprimeixis.

-No és que t'oprimeixi, Stan, és que no tens matriu. On gestaràs el fetus? El ficaràs en un bagul?

- Els frontistes estan d'acord que Stan, ara la Loreta no pot parir perquè no té matriu, cosa que no és culpa de ningú, ni tan sols dels romans, però decideixen que sí que pot tenir el dret a parir:

-Lluitarem contra l'opressor pel dret a tenir fills.

El líder del Front Popular de Judea, l'astut Rex, no ho acaba de veure clar:

-¿De què serveix defensar el seu dret a parir si no pots parir?

-És un símbol de la nostra lluita contra l’opressió.

-És un símbol de la seva lluita contra la realitat.

Un Comiat a un Amic i Poeta: Miquel Àngel

Un Home de Cor i Paraules Profundes

En els racons silenciosos de les nostres vides laborals, sovint trobem persones que no només omplen els nostres dies amb la seva presència, sinó també amb la seva ànima i creativitat. Avui, ens acomiadem d'un home que ha estat molt més que un company de feina; ha estat un amic, un confident i una font inesgotable d'inspiració. Miquel Àngel, poeta, escriptor, periodista i fins fa només uns dies, un company funcionari de la comunitat autònoma, és una d'aquelles persones que il·lumina qualsevol habitació només amb la seva presència.

Un Artista de la Paraula

La seva habilitat per capturar l'essència de les coses en poques paraules és el que converteix les seves creacions en veritables tresors literaris. Com a escriptor i poeta, ha explorat les profunditats de l'ànima humana i ha pintat quadres amb les seves paraules, mostrant-nos móns que mai hauríem imaginat sense la seva guia.

Els seus escrits han estat una finestra a l'ànima, una oportunitat de reflexionar sobre els temes més profunds de la vida i de connectar-nos amb emocions que massa sovint ignorem. La seva poesia, plena d'imatges evocadores, ens ha transportat a indrets llunyans i als racons més íntims i ens ha fet veure el món amb nous ulls.

Un Home de Compromís i Família

Més enllà de la seva brillantor com a escriptor, Miquel Àngel és un home de gran compromís amb la seva comunitat i un amant apassionat de la seva esposa i fills, no puc deixar de recordar aquí en Lluís, aquell àngel d'ulls tan blaus com la mar i el cel els haguessin pintat. La seva dedicació envers el bé comú i la seva devoció a la seva família són valors que han inspirat tots els qui hem tingut la sort de conèixer-lo. La seva calidesa i generositat han creat un entorn en què la creativitat floreix i les relacions es tornen profundes i significatives.

Una Ànima Peregrina i Espiritual

Miquel Àngel, tot i no ser un home religiós en el sentit convencional, és indiscutiblement espiritual. Com un autèntic peregrí, ha caminat el Camí de Sant Jaume en diverses ocasions, trobant-hi una connexió amb alguna cosa més gran que nosaltres mateixos. La seva espiritualitat es manifesta en la seva obra, que sovint reflecteix una profunda comprensió de les qüestions més grans de la vida i la mort.

Un Conseller Savi

Miquel Àngel sempre ha estat una font de savis consells per a tots els qui hem tingut la sort de creuar-nos en el seu camí. La seva capacitat per escoltar sense judicis i oferir orientació amb empatia i amor ha estat un far enmig de les tempestes de les nostres vides. Cada paraula que pronuncia és com un far de llum, guiant-nos cap a terres més clares i més serenes.

Ara, mentre Miquel Àngel comença una nova etapa en la seva vida, volem agrair-li per tots els moments compartits, totes les paraules inspiradores i tot l'amor que ens ha donat a tots nosaltres. La seva absència es farà sentir profundament, però sabem que el seu llegat continuarà viu a través de les seves obres, els seus poemes, els seus articles al diari i en els cors de tots els qui l'hem conegut.

Un Comiat Amarg i Dolç

És difícil dir adéu a algú tan estimat, però també sabem que els adéus obren les portes a nous començaments. En aquesta nova etapa, et desitgem, Miquel Àngel, tota la felicitat i l'èxit que et mereixes. Que trobi noves oportunitats per créixer com a escriptor, com a poeta i, sobretot, com a ésser humà. Que els vents de la inspiració i la creativitat continuïn bufant a les teves veles, portant-te cap a indrets inexplorats i emocionants.

Gràcies, Miquel Àngel, per tots els moments màgics que ens has brindat, per les teves paraules que han tocat els nostres cors i per ser l'home increïble que ets. Et portarem sempre al nostre record com un amic i company excepcional, i esperem que la vida et porti tot alò de bo que et mereixes.

Amb el cor ple d'agraïment i afecte, bentrobat i benhaurat Miquel, ens veurem pels camins de la vida... Sempre tendrem temps per fer un cafè pendent :-)

TOLERANTS LOBBYS LGTBI

Perquè aquesta animadversió dels lobbys LGTBI contra tot el que faci olor d'encens, església catòlica o capellans? I perquè no ho intenten amb els mahometans? D'on neix la ideologia de gènere? Perquè són tan fervorosament intolerants aquests lobbies amb qualsevol que els posi en evidència? Per què estan tan protegits pel legislador occidental? Realment és una ideologia de progrés? Quina relació hi ha entre marxisme, feminisme i ideologia de gènere?

La ideologia de gènere sorgeix de l‟aplicació de la lluita de classes d'Engels aplicada a la lluita home-dona. Per tant, és una ideologia vinculada des del prinicipi al marxisme.

El terme "gènere" és una mala traducció de l'anglès "gender", quan en realitat s'hauria de parlar de "sexe", encara que això no els agradi perquè reduiria el radi d'acció a la dualitat biològica natural. Tota evidència científica contradiu cruelment el constructe que s'han muntat els irracionals teòrics de la ideologia de gènere. Homes i femelles som diferents des de la nostra concepció, biològicament parlant tenim el cromosona XY (home) o XX (dona), i aquesta cadena d'ADN detetrmina inevitablement el nostre enquadrament en un o altre sexe. A l'estudi de la biologia no es pot parlar d'hermafroditisme en éssers humans, sinó, com a molt, de semihermafroditisme, fruit d'una raríssima patologia en la qual l'individu (normalment home) desenvoluparia característiques de l'altre sexe o gònades d'ambdós sexes, a tot cas són òrgans atrofiats que no assoleixen la maduresa (hipogonadisme).

L'estructura cerebral d'homes i dones és diferent, la nostra biologia moltes vegades no ha mutat des de l'època en què habitàvem a la caverna, seguim sent aquest homo sapiens caçador-recol·lector.

En un reportatge del periodista noruec Harald Eia es plantejava la pregunta de perquè en un país tan igualitari en matèria d'accés a l'educació com Noruega, la majoria d'enginyers són homes ia les sales d'Infermeria dels hospitals només hi ha dones. Sorgien durant el documental una sèrie de preguntes sobre si el gènere i els seus rols venia donat pel context sociocultural o hi havia un component genètic intrínsec. Es dóna la paradoxa que la mitjana de dones enginyeres a països amb moltíssimes menys oportunitats (Índia) és considerablement més elevada. La conclusió que treu és que com més lliurement podem desenvolupar les nostres preferències més ens inclinem homes i dones per matèries cientificotècniques i assistencials, uns i altres respectivament. Diversos científics van justificar l'explicació sobre la diferència innata entre homes i dones donada per la biologia de l'ésser humà. Els ideòlegs de gènere que sortien al documental d'Eia, defensaven amb dents i ungles els seus postulats d'ideologia de gènere, en contra dels criteris científics exposats per científics estrangers sense cap altre tipus d'arguments. Les opinions contra la dura realitat contrasten una absurda entelèquia del paper de l'entorn cultural amb les fredes dades contrastades per la ciència. És curiós com el determinisme absolut d'una postura ideològica radical contraposada al criteri d'aquells científics que no negaven un component sociocultural a les preferències sexuals humanes.

POUR VOUS, ELLE ÉTAIT VOTRE REINE, POUR NOUS, ELLE ÉTAIT LA REINE

Traducció del títol pels qui no sabeu francès: "Per vosaltres, ella va ser la vostra reina, per nosaltres, ella va ser la reina". E. Macron President de la République Française adreçada als súbdits britànics.

I la Reina d'Anglaterra ha mort a Escòcia, no fruit d'una cruenta batalla, sinò degut a una malaltia incurable que se'n diu vellesa. El temps és aquell jutge que passa factura per a tothom, rics i pobres, reis i plebeus, excepte pel pentinat d'aquesta senyora que sempre serà eternament reconeixible, com confessà l'actriu que gosà interpretar el paper d'Elisabet II a "La Reina", Hellen Mirren (Ilyena Lydia Vasilievna Mironov). 

Avui descubrim corpresos que la gran actiu Hellen Mirren té origens russos, que Ilyena en rus és Elena en català i com de vegades els noms reals dels famosos no són els que hom coneix, com el del cantant arxiconegut Farrokh Bulsara (parlant, precisament de la reina,... de Queen, i del seu cantant, Freddie Mercury). Com digué el Président de la République, Emmanel Macron adreçada als sempre "estimats" súbdits britànics, "Per vostès, ella era la seva reina, però per a nosaltres, ella era la reina", frase d'un republicà que me recorda a la d'un altre rei, Julio Iglesias, "Os quiero España, por eso vivo en Miami". 

En fí, estimats, com va dir la reina tot cantant "Show must go on!"...

DIARI D'UN OBÉS

Vomitaré un reguitzell de reflexions personals sobre la meva obesitat mòrbida. De debò, és tar gros, tan obès com jo, no mola res, no és desitjable ni desitjat. Les conseqüències que té l'obesitat a la meva vida són catastròfiques, i ho sé. Sempre, des que tinc memòria i ús de raó (...la poca que conservo), recordo haver estat grassonet, gras o obès. A l'escola podeu donar per descomptat que vaig patir aquest bullying infantil implacable per la meva (nul·la) condició física. Avui veure'm obès, fa sentir-me obès i això també és perquè tinc ment obesa. L'obesitat comporta sempre una depressió, manca d'autoestima total i absoluta, ansietat, tristesa, desànim i abandó de tot, ganes irreprimibles de plorar. El gros no està gros perquè vulgui, encara que semblés que sí. A tots ens agrada menjar, uns necessiten més, uns altres menys, però menjar és una necessitat vital, el cos et demana menjar, el meu cos em demana menjar.

Tot a la meva vida gira entorn de la meva obesitat: el menjar i el (poc) exercici. Sempre he d'estar donant voltes al mateix molí? Tan burro sóc? La societat m'hi impulsa també.

Hi ha tres coses fonamentals que determinen on es para la bàscula del bany, ho tinc clar: l'alimentació, l'activitat física i la genètica. Contra la genètica no es pot fer res, és a dir que l'única solució és afrontar-ho mitjançant l'alimentació adequada i l'activitat física, però costa tant…

Superar la ment obesa, recuperar l'autoestima, no flagel·lar-se perquè la bàscula no em doni bones notícies quan hi pugi, eliminar el sedentarisme de la meva vida, menjar més sa, sense "prohibits", amb més "substituïts" i "recomanables" .

Abans pensava que el mal de lumbars, turmell i genolls era normal quan un caminava més de deu minuts, o no era conscient de tal doloret per estar habituat a patir-lo, i així era, "més o menys" inconscient i "feliç" amb el meu condició. Després de gairebé dos anys d?anar amb un entrenador personal (Andoni), i més de trenta quilos menys, em vaig adonar que havien desaparegut en gran mesura aquests dolors. La meva forma física era una altra, em cansava menys. Però després d'un any d'haver abandonat el gimnàs, l'entrenament i l'entrenador, per problemes financers, perquè no podia seguir pagant, i atropellats per una pandèmia mundial, he recuperat gairebé tot el que ha guanyat amb molta suor i alguna llàgrima, això em crea una ansietat i un desànim considerable... ploraré.

Tampoc és que m'hagi donat barra lliure de menjar insà o que ja no em mogui res, al contrari, mantinc una dieta molt restrictiva que em va donar el meu nebot Javier (que és nutricionista i entrenador personal... a Càceres) tot el possible, sent molt restrictiva s'entén quina dificultat hi ha a seguir-la al peu de la lletra. Doncs segueixo engreixant…

L'obesitat com a malaltia considerada, epidèmica segons l'OMS, té un tractament multifactorial, no ens podem centrar només a incidir en la dieta (amb nutricionistes), o en l'exercici físic (amb entrenadors personals i sessions de gimnàs) genèrics. Cal indagar en la persona, què el motiva, quines són les seves debilitats i punts forts, com se sent en cada moment del procés de pèrdua de pes. Aquest canvi també necessita un aspecte psicològic fonamental, canviar la manera de pensar per canviar la manera d'actuar, això és canviar la manera de viure íntegrament, "mens sana in corpore sa".

L'obesitat afecta molt més els pobres que els rics per raons molt òbvies, els aliments processats i ultraprocessats, ensucrats en excés, palatables (alt grau de desitjable), són més barats que la verdura, la carn i el peix, aliments frescos , naturals i sans. El que es pot pagar un entrenador personal que l'ajuda i motiva amb l'exercici físic setmanal, té més espais verds a casa o al seu entorn per moure's, el poder adquisitiu per omplir la cistella amb productes frescos i sans que són notablement més cars que els productes processats, la major accessibilitat a instal·lacions esportives i un/a dietista que fa un seguiment dietètic exhaustiu, amb temps i recursos i suport professional es facilita un la vida a l'hora de perdre aquests quilets que sobren. Jo, i la meva família, som pobres, no em puc permetre pagar en salut més que la (elevada) despesa farmacèutica. Tinc colesterol, hipertensió, artrosi al genoll i pinçament posterior al turmell, conseqüència del meu excés de pes. Aquest tipus de lesions articulars i musculoesquelètiques solen ser comunes a persones amb un sobrepès sostingut al llarg d'anys… com el meu.

A l'hora de plantejar-se aquest "canvi radical" cal ser conscients d'on som i on volem anar, és un llarg camí, un canvi d'hàbits que afecta gairebé totes les facetes de la meva vida, un objectiu a llarg termini que ens ha de fer prendre les regnes de la nostra pròpia vida, i amb lajuda de Déu, aconseguirem que la bàscula baixi dels 3 dígits, o se li acosti, almenys.

Petits gestos provoquen grans canvis. Avui comença la resta de la teva vida.

No és la vida la que separa la gent, sinó la maldat, la hipocresia, la traïció, l'egoisme i la manca de respecte.

"LA COSA TÁ MU MALAMENTE"

Visc en un temps d'incerteses, rodejat d'incertes circumstàncies que enrevolten una societat que, inerme, viu el present sense saber si hi haurà un dia de demà en el qual lluï el sol o tot se n'anirà a norris. 

En l'àmbit sanitari, tot just sortim d'un periode de pandèmia mundial que ens ha duit a confinaments que no havien conegut mai els nostres pares i padrins, pandèmia que encara no ens ha deixat, que ens visita en forma de onades que colapsa els hospitals. Això provoca que molta gent que creia assegurada la seva salut, ara tem per la seva vida, la por a la mort les envaeix i paralitza, provoca una angoixa vital mala de suportar. Les conseqüències aparellades a la crisi sanitàries del Covid van molt més enllà, afectant a la salut psíquica de molts.

En l'àmbit laboral, hi ha uns processos d'estabilització d'interins de l'administració pública que s'han de dur a terme per sentència judicial europea que encara està molt en l'aire ni on, ni com, ni quan, de quina manera, ni quants empleats ens veurem afectats, ni què farem si…,  

Un es pot retirar a la Micronèsia espanyola, format pels atolons de Mapia/Güedes, Coroa/Rongerik , Pescadores/Kapingamarangi, Ocea/Matador, alguns habitats, altres deserts, tots ells en greu perill de quedar absolutament anegats sota les aigües de l'oceà Pacífic o Índic degut al desglaç dels casquets polars.

Un se troba de sobte amb impertinent imbècils que solen creure's carregats de raó. Tot i la meva inclinació natural a corregir-los (sempre he de ser tan primmirat), el meu consell personal és no deixar-se arrossegar, atès que al seu mateix nivell l'idiota venç per experiència, és una tudada d'energia, de temps, de recursos, millor aprofitades en el repòs a l'ombra d'un pi amb un bon llibre o amb la serenor banyant-se a les cristal·lines aigües d'una platja. La nostra pau té un valor molt alt, no la regalem pas a qualsevol causa o estúpid que tengui ganes de robar-nos-la.

Consells venc i per mi no en tenc. Som a l'estiu quan tota cuca viu, s'omple a vessar aquest racó on visc de gent que parla idiomes estranys. És estressant per als pobres aborígens, amb tapall i anella al nas, viure amb tanta gent que no sap massa bé on és ni on va. Això provoca conflicte entre els natius i foranis, no tothom hauria de ser benvingut. Està clar que alguns troben a l'illa un espai de llibertat absoluta i llibertinatge on engatar-se i desbarren allò que no els deixen fer a casa seva, gresca sense topall. Altres pensen que som una colònia que els devem la vida, que ens han comprat i ens poden consumir a plaer, pensen que som un país de cambreres de pis i paletes per fer més establiments hotelers. Els pobres veïns que hem de conviure 365 dies a l'any amb aquesta casta de indústria, sense descans.

TRIST I SOL

Avui ploraré, veig que els meus amors marxen, i a tots inabastables. Jo quedo solitari, silenciós. No hi ha ningú que tingui pietat d’aquesta pobre ànima solitària. els amors de la meva vida que van marxant… ploro perquè ningú va voler un cor petit com el meu. no vaig saber eixamplar-ho prou? es va encongir de tristesa, malenconia, nostàlgia. sóc un animalet sensible, horrible però sensible. Aquesta és la meva perdició en aquests moments. Mentre es dibuixa un somriure a la cara, al meu cor les llàgrimes no cessen. No és un atac d'hipocresia, és una necessitat existencial d'acceptació social i afecte, ningú no aguanta al seu costat algú que està tot el sant dia trist, rondinaire o amb mala cara. Sóc com el pallasso del quadre del passadís de casa meva, amb aquest somriure trist i una llàgrima a la galta. Dic als meus amors el dia del casament: "m'alegro que les coses et vagin bé, que siguis feliç, que tinguis al teu costat algú que t'estimi com jo t'estimi", són paraules sinceres encara que ploro per mi trist situació. Soledat, fidel amant que fa fora el meu coixí cada nit. Com més vell més extravio el camí de tornada al seny, ja no hi ha tornada enrere. La salvació se'n va anar amb l'últim sospir que va sortir de la meva boca, la darrera vegada que em vaig enamorar.

MOVIMENT UNIVERSAL COM A PRINCIPI

Fer i desfer per tornar a fer, en el moviment constant de l'univers, el cosmos balla, els estels canten, i els núvols que pul·lulen per l'èter, circulen amb el vent, si et mou el vent, aquest desapareix, aquesta sensació és descrita pels que experimenten pujar a un globus aerostàtic. a la cistella el món passa als seus peus però ells tenen la sensació que no es mouen.

BENVINGUT ESTIU

Benvingut estiu, ja és aquí, calor, sol, cremes, platja, mar. Tot això ja és aquí. La disbauxa treu el cap mentres el meu cor fuig a altres latituds més gèlides. Planures arborícores verdes, als camps de blat i ordi. Avui en soledat, contemplo la vida d'altri, mentres la meva va passant sense adonar-me'n. Van i venen sense parar esment amb allò que els envolta, sense veure'm. sent que som com el vent, invisible. Hom perceb la seva carícia, però no sap ni d'on vé ni cap a on va. Tal vegada aquesta siga la meva sort.

Tenc mil històries per contar. Com l'avi fugí per la porta del darrere d'un esquadró d'afusellament a la guerra civil, travessant els pirineus per la vall de Núria al fred hivern del 38, per arribar a França i embarcar-se cap a cuba.

ANIVERSARIS TRISTOS

Avui que sóc un any més vell que ahir puc dir des de la meva experiència que ma vida no tindria gaire sentit sense un somriure i un amor. sé que un home de la meva edat no hauria  de romandre solter, però un que és lleig i no té gaire alta l'autoestima. 

Tal dia com avui vaig néixer i avui, passats molts anys per sobre del meu cap. Ningú m’estima, ningú recorda que avui és el meu aniversari, ningú diu res, a ningú no li importo. Merda de vida! Ningú no té en compte els meus sentiments. Va arribar el dia trist d'autocompadir-se, de posar-se a plorar al més profund del meu ésser, sempre sense que ningú em vegi per no contribuir a la seva nefanda i cruel burla. Em sento vell i cansat.

LLIÇONS MUSICALS PRÀCTIQUES

Coses interessants sobre teoria musical que es resumeixen i poden ser útils per a un músic aficionat, coses que fa estona m'hagués agradat saber fa estona;

MELODIES DE REFERÈNCIA PER A INTERVALS TONALS

II menor: pink panter - tiburón - für elisa de Bethoveen DO-DO#/REb

II mayor: stranger in the night - cumpleaños feliz - frere jacques DO-RE

III menor: canción de cuna - smoke on the water - hey jude (beatles) DO-RE#

III mayor: porqué es un chico excelente - primavera de Vivaldi - per tocar caminant 1 DO-MI

IV justa: tema fuerza Star wars - harry potter - quien ha puesto en compact disc de Mozart - marcha nupcial wagner DO-FA

IV aumentada/ V disminuída: intro the simpons DO-FA#/SOLb 

V justa: tema luke star wars - grabar i enviar whatsapp - quan les oques DO-SOL

VI menor: Love story - the entertainer Scott Joplin DO-SOL#/LAb

VI: Brasil - tema Leia de Star wars - My way de frank sinatra DO-LA

VII menor: tema intersellar - the winner takes it all de Abba DO-SIb/LA#

VII mayor: 2 parte tema superman - take on me DO-SI

VIII justa: siento que bailo por primera vez - somewhere over the rainbow DO-DO'

CERCLES DE QUINTES

DO

FA lam SOL

rem mim

Sib solm sim RE

MIb dom fa#m LA

LA# / SOL# fam do#m / rebm MI

sib m / la# m sol#m / labm

REb / DO# re#m / mib m SII

FA# / SOLb

            >>>>>            >>>>>             >>>>>             >>>>>             >>>>>

GRAU I. DO    | V. SOL  | ii. RE  | iv. LA   | iii. MI         |  VIIdim. SI   |    ...

                lam   |      mim  |    sim  |     fa#m | do#m/rebm |  sol#m/labm |    ...

____________________________________________________________

^^^^^^ IV. FA   |  SIb/LA# |  MIb/RE#  |  LAb/SOL# | REb/DO# |

                 rem  |  solm       |  dom          |  fam             | sibm  /  la#m |

            <<<<<<            <<<<<<            <<<<<<            <<<<<<            <<<<<<

IDEES PER A L'HOMESTUDI MUSICAL

És un fet que avui dia ser músic, o intentar-ho, requereix moltes habilitats, moltes no tan estretament relacionades amb cantar bé o tocar algun instrument acústic. Per mostrar la seva feina, les seves composicions com a autor de peces musicals, el músic necessita enregistrar i arreglar les seves cançons, produir i editar, en un estudi de so professional, amb músics professionals que toquin allò que vols i com tu, músic o sonador d'instruments de turment musicals, vols que soni, o sigui, cal gastar-se molta pasta. Heu sentit mai l'expressió "passar més gana que un músic"? Doncs si aquesta és la vostra trista realitat, com la meva i de la majoria, agraireu aquest post. L'alternativa més econòmica és invertir en "molt temps, paciència en l'aprenentatge i molta pràctica en una sèrie d'eines" i fer-se un disc o maqueta DIY (Do It Yourself), que sortirà gairebé de franc.

Què necessito per fer-me un homestudio a casa i començar a gravar les meves cançons?

Primer de tot i molt principal, un ordinador/laptop, que pot ser qualsevol, jo tinc un Lenovo amb placa i7 i de 32G RAM (en realitat amb un i5 i 8G de RAM va que xuta). Ja sé que hi ha molt pijillo (i potentat) que es llença cap als imacs d'Apple però,... de veritat que no cal.

Necessites també una targeta o interfície de so decent ja que les que vénen de fàbrica amb els portàtils i PC solen ser paupèrrimes en quant a senyal d'entrada i sortida, a internet n'hi ha a partir de 20€ que funcionen, jo recomanaria gastar-se entre 100 i 200 eurillos, ja que per aquest preu relativament baix es troben força decentetes (amb entrades per a Jack per als instruments i XLR [o cànon] per als micròfons, alimentació phantom de 48V, sortida per a auriculars,...). Jo faig servir una >Focusrite i-track solo< que em va vendre un col·lega i va la mar de bé (nova val uns 120€).

Per descomptat, cal un micro que per internet n'hi ha per 10 eurillos (dinàmics) o per 20 eurets (de condensador) i de veritat, no sonen tan malament. Cal ser conscients que com millor siguin les eines, de més qualitat professional quedarà la feina, encara que amb enginy i amb una mínima inversió es pot sortir de la força força airosa, cosa que s'acosti a la qualitat d'un micro de 3000 euracos, encara que , fet amb un de 20, mai sonarà igual, però sí que ens podrem acostar per tal que no es noti tant la diferència de preu.

També caldria uns auriculars d'estudi perquè els del telèfon intel·ligent no donen els matisos de greus i aguts necessaris per fer un treball d'àudio finit, canyella morena. És un punt important, ja que hem de poder escoltar allò que gravem i produïm, és vital per a aquest treball. Tampoc cal espantar-se, els pots trobar a internet per uns 25 eurets que són una mica més que normalets, cosa que està molt bé per començar.

Un altre element que podeu afegir, opcionalment, si voleu i us arriba el pressupost i teniu espai de sobres al vostre estudi, seria uns monitors o altaveus. Els monitors depèn de moltes coses saber quines s'ajusten a les necessitats, quants posar, on… mereixen un post a part. És bonic escoltar les teves barreges sense molestar tenir una cosa enganxada a l'orella, saber com se sentiria en un altaveu, que és molt diferent d'uns auriculars. Jo tinc uns Samson molt ben arrenjadets, però no els faig servir perquè gairebé no tinc espai on col·locar-los perquè m'arribi el cable de l'ordinador i, sincerament, la meva dona no em deixa... massa tralla …. ;D Però no crec que siguin un element imprescindible, amb uns auriculars decents van que "xuta i pa'alante". Opcionalment també podríeu afegir un controlador un controlador MIDI, que jo no tenc.

Bé, ara que ja tenim l'esquelet (i els músculs i els tendons) del teu estudi d'enregistrament, què ens manca a? EL CERVELL. Digueu-li cervell o DAW (Digital Audio Workstation o estació de treball digital d'àudio), o sigui un programa que ens permet gravar, produir, editar, tallar, enganxar i copiar els arxius de so amb els quals treballarem. Això donaria per a un altre bloc sencer de posts. Si la idea que tens és gastar-te el mínim possible cal tirar-se cap a un programari gratuït o lliure, potser no tinguem totes les prestacions d'un PRO però potser per iniciar-se en aquest món ja ens vagi bé, al món dels DAW, vist un , vistos tots… més o menys. 

Hi ha DAW gratuïts que val la pena investigar:

• REAPER → aquest és el que més conec, encara en fase de proves
• LMMS
• MULAB
• AUDACITY→ aquest també té bona pinta
• ZYNEWAVE
• CATWALK de Bandlab: Molt recomanable

I per a l'entorn de LYNUX:

• ARDOUR
• ROSEGARDEN
• QTRACTOR
• MUSE

També podeu investigar DAWS més "professionals" que usen els estudis d'enregistrament, com el Cubase (Steinberg), Protools (Avid), FL Studio (Imagine-Line), Ableton Live (Ableton), que de vegades tenen una versió de prova ( LITE, FIRST, cogombres en vinagre…) que de vegades caduca als 30 dies i/o que té algunes opcions tan sols limitades per a la versió de pagament del programa. Versions per provar si us agrada abans de gastar-se una pastura en la compra.

Glossari:

Connexió Jack: connexió normal d'instruments electrificats, com ara el jack d'auriculars de 3.5 però més gran.

Connexió XLR cànon: connexió trifàsica dels micròfons i alguns instruments.

Phantom: Alimentació addicional de corrent elèctric que necessiten els micros de condensador i alguns cahivatxos com les caixes d'injecció i els efectes per funcionar i que passa pel mateix cable que el senyal de so, habitualment 48 Volts.

Micro de condensador: aptes per a enregistraments de veus, són ambientals, amb la qual cosa, el recinte en què s'enregistra ha d'estar ben condicionat/aïllat acústicament. La membrana és més sensible, el rang de registre és més àmplia, també són més delicats i cars.

Micro dinàmic: apte per a veus i instruments en directe, solen ser més robustos i econòmics encara que el seu rang d'enregistrament no és tan ampli, recullen el so principalment de la font a què estan dirigits. Recomanables per gravar a espais no tractats acústicament.

RESISTÈNCIES NACIONALISTES ALS ESTUDIS SOBRE NACIONALISME

Autor: Jorge Cagiao Conde 23/01/2019

Traduït des de:  (ctxt)

Al ciutadà promig educat en un Estat nació com l'espanyol li disgusta pensar que també hi ha un nacionalisme d'Estat

Els estudis sobre nacionalisme són molt punyeters. Expliquen coses desagradables que no són fàcils d'assumir. Estem davant del mateix problema que tindria qualsevol que fabriqués i vengués motors tèrmics, o carburant, i algú li vingués amb les tesis científiques sobre el canvi climàtic. Si jo fos aquesta persona, no dubto que aquestes tesis em podrien disgustar i les acabaria probablement rebutjant, bàsicament per interès: em fastiguejaria el negoci i els privilegis consolidats. Penseu en Trump.

Com els deia, passa el mateix amb els estudis sobre nacionalisme. Des de fa uns 30 anys, aquests expliquen (cada vegada amb un consens més gran) que al costat (o davant) dels nacionalismes que tradicionalment tots, sense ser experts, veníem assenyalant i veient, em refereixo als nacionalismes subestatals (tipus català o basc) i als nacionalismes d'extrema dreta (tipus Front Nacional francès o Vox), també hi ha un nacionalisme d'Estat.

Aquesta és una tesi científica (insisteixo: científica, ja que no es tracta d'alguna cosa opinable, com ho explicaré) que sol disgustar molt el ciutadà mitjà educat en un Estat nació, com l'espanyol, en la convicció que el nacionalisme és cosa dels catalans/bascos o del franquisme (o de Vox ara). Per això ni el ciutadà mitjà ni el seu Estat serien nacionalistes. Tal és el que intenta explicar J. M. Ruiz Soroa en un article publicat fa uns dies a El País (“Identificació nacional”) en què escriu explícitament contra “recents [n'hi ha menys recents, però bé] estudis sobre el nacionalisme espanyol”. I això, tot sigui dit, amb arguments molt pobres, com ara veurem.

La seva primera crítica als estudis (no en cita ni un, no sigui que se'ls doni publicitat…) és la següent. Diu que “confon dues realitats molt diverses i, sobretot, converteix en inexplicable l'existència i la perduració d'Espanya com a comunitat política”. I és que, continua (permeteu-me citar-ho en tota la seva extensió): “D'una banda, no té[n] en compte que el nacionalisme inclou necessàriament un element dogmàtic o doctrinal característic, el de l'exclusivitat. Les nacions dels nacionalistes són per definició excloents de qualsevol altra, de manera que una persona i un territori només es poden correspondre amb una nació. Aquesta exclusivitat es tradueix en la noció de sobirania, entesa a la manera antiga de Bodino: la nació aspira a ser sobirana, a constituir-se com a darrera i única font de poder constituent per a una societat concreta. En termes més concrets, una persona no pot ser alhora nacionalista espanyola i nacionalista basca”.

Porta raó Ruiz Soroa en referir-se a l'exclusivitat de la sobirania com a marca o aspiració del nacionalisme (del nacionalisme perifèric amb més ambició, si som precisos). Bé, i què veiem a Espanya? Doncs precisament això: que hi ha un nacionalisme espanyol que entén que la seva sobirania és exclusiva tant respecte d'altres estats (la sobirania francesa és francesa, espanyola, espanyola) com respecte d'aquells territoris que formen part de l'Estat espanyol, als quals per activa i per passiva se'ls explica que ells tenen autonomia i que sota cap concepte poden aspirar a la sobirania. De manera que sí: un ciutadà pot ser nacionalista espanyol i nacionalista basc alhora des d'aquesta mateixa lògica de jerarquització nacional: tindria així una nació política (única sobirana) i una nació del terrer, la pàtria noia, una nació cultural, vaja ( sense sobirania, i ni se li acudeixi demanar-la…).

La resta del seu article discorre pels mateixos camins, insistint en l'argument de les identitats duals o la doble identificació nacional que les enquestes revelen a Espanya. Aquest argument no prova res del que pretén l'autor, des del moment en què, com he dit al paràgraf anterior, és perfectament coherent una identificació doble (o múltiple) sempre que estigui jerarquitzada, és a dir, sempre que una de les dues identitats nacionals corresponguin a una nació política (l'espanyola) i l'altra a una nació cultural (les nacionalitats de l'art. 2 CE). Això és una cosa que es troba molt estudiada en la literatura especialitzada (vegeu Thiesse per al cas francès, per exemple): el nacionalisme d'Estat no ha dubtat a utilitzar els regionalismes i localismes diversos per facilitar i fer més eficaç i ràpida la seva política de nacionalització. És una manera de nacionalitzar sense despertar resistències locals, en la mesura que no es demana a la població que abandoni bruscament la seva identitat cultural, la seva llengua, els seus costums, etc., per entrar a la nació comuna de l'Estat. Dit d'una altra manera, és una manera eficaç de despolititzar una dimensió cultural que, polititzada, és precisament generadora de nacionalismes subestatals.

El cas és que Ruiz Soroa explica amb arguments semblants que els estudis especialitzats s'equivoquen. Arriba fins i tot a utilitzar una tesi que prova el contrari del que afirma al seu article… Hi diu, de la mà en això dels experts del tema, que “per ser la de nació una realitat social construïda o imaginada sobre la base de sentiments i idees, no una realitat objectiva derivada de dades naturals […]”. Aquí l'autor reprèn la tesi científica constructivista, dominant entre els estudiosos, que ens diu que les nacions són sempre construïdes, no pas fenòmens naturals. Doncs bé, estirem aquest fil: què vol dir que les nacions són construïdes a efectes de provar, com desitja l'autor, que no hi ha un nacionalisme espanyol d'Estat i socialment estès? El que aquesta tesi explica és que les nacions són ficcions construïdes, imaginades (per elits nacionalistes, no cal dir-ho), que treballen selectivament amb un material (cultura, història, llengua, etc.) que van manipulant, modelant i deformant per tal de fer que aquesta “comunitat imaginada” convenci el major nombre de conciutadans. Convèncer-los és molt fàcil quan un Estat disposa d'una àmplia gamma de recursos (educació, mitjans de comunicació, exèrcit, i un llarg etcètera) que permet educar i socialitzar els ciutadans des de la seva més tendra infància –és a dir, sense que tinguin autonomia intel·lectual per resistir– en la creença nacional, en la convicció que aquest lloc on desenvolupen les seves vides és la seva nació.

Si això és així (i així és, en efecte, no és una opinió, sinó alguna cosa –els processos de nacionalització o nation-building– verificat i verificable), aleshores no hi pot haver nació sense nacionalisme. Hi ha d'haver necessàriament un nacionalisme que creu la nació (Ruiz Soroa sembla admetre això), però també n'hi ha d'haver perquè el procés de nacionalització (que és un treball que es reinicia amb cada generació) una vegada la nació creada i organitzada com a Estat . Sense aquest nacionalisme d'Estat, el més normal seria que la nacionalització fos ineficaç i sorgissin amb més facilitat resistències a la nació comuna als diferents territoris. Com més falla la nacionalització de l'Estat (i això és una cosa que es confirma per poc que es miri el que passa al País Basc i Catalunya, amb una nacionalització espanyola deficient, i es compare amb altres comunitats, Galícia o Andalusia, amb una nacionalització espanyola molt eficaç), més probabilitats hi ha que la nació de l'Estat sigui discutida.

Ruiz Soroa s'equivoca de cap a peus: la nació espanyola es manté forta perquè té precisament un nacionalisme sòlid i ben arrelat, no perquè no tingui un autèntic nacionalisme d'Estat. Però és clar, li convé dir que no n'hi ha. Primer perquè és molt desagradable descobrir-se nacionalista (sobretot amb certa edat) quan un ha pensat tota la vida no ser-ho, sobretot tenint en compte l'olor de sofre que desprèn el nacionalisme al nostre imaginari o la nostra representació dominant: és el mal absolut, guerra, exclusió, etc. I segon, perquè en haver a Espanya nacionalismes subestatals baralles (quina coincidència, no els sembla?) és molt més pràctic (i millor per al nacionalisme d'Estat) manejar un concepte tan pejoratiu de nacionalisme, ja que permet alhora fer que sigui més versemblant la posició “no-nacionalista” reivindicada per l'Estat i els seus intel·lectuals (no pot ser que nosaltres, els constitucionalistes, siguem tan dolents i se'ns identifiqui amb el franquisme o l'extrema dreta) i desacreditar l'adversari polític sense necessitat ni tan sols de dir una sola paraula (si el català és un nacionalisme, i el nacionalisme és el mal i la guerra, etc., res de bo se'n pot pensar).

I fixeu-vos que útil és això per als interessos del nacionalisme d'Estat. Ho explica Félix Ovejero en un altre article recent, publicat a El Mundo (“Es pot i deu”): si el nacionalisme (sempre perifèric o d'extrema dreta en la lògica esmentada) és un mal, llavors es pot i s'ha de combatre aquest malament. Seria en opinió d'Ovejero una obligació moral intentar eliminar el nacionalisme català i basc (veuen com els altres nacionalismes –més aviat regionalismes– no molesten el nacionalisme espanyol?).

Doncs bé, imaginin-se ara per un instant que Ruiz Soroa i Ovejero s'equivoquen (si fem cas als experts del nacionalisme, s'equivoquen) i que sí que hi ha un nacionalisme d'Estat espanyol. Si això es reconegués, el més probable és que ningú al nacionalisme espanyol tingués ganes de veure's definit de manera tan negativa. Alguna cosa trobaria amb tota seguretat (és el sentit del socorregut recurs als termes “patriotisme” o “constitucionalisme”) per veure's una mica millor davant del mirall. Però, en fer això, hauria de reconèixer que el seu adversari polític ni és el mal encarnat ni té un projecte gaire diferent del seu propi. Vaja, que tots dos projectes són legítims en democràcia. És clar, la tesi d'Ovejero de l'obligació moral cauria aleshores pel seu propi pes. I fins i tot es podria donar el cas -qui sap- que un cop reconegut que davant del nacionalisme català o basc hi ha un autèntic nacionalisme espanyol d'Estat, es pogués obrir camí el diàleg des del respecte i la consideració mútua.

Jorge Cagiao y Conde. Professor titular (acreditat catedràtic) de la Universitat de Tours al Departament de Dret i Llengües. Autor del llibre "Micronacionalismos. No seremos todos nacionalistas?" (Catarata, 2018).

ÒBVIAMENT, UN NOU DIA

Seria una obvietat estatutària començar amb un "Avui comença un nou dia" ja que, si no ets a l'altre barri, i ja que et trobes llegint aquestes línies semblés obvi que segueixes viu i amb els ulls oberts, cada dia que surt l'astre rei es dóna un dia nou. El temps és aquell lladre de guant blanc que inevitablement et va robant la cartera de les hores de vida però t'omple la maleta d'experiència, tot això sense que te n'adonis. Fa calor a l'estiu i si la humitat pul·lula a l'ambient com ho fa en aquesta roca envoltada de mar on visc, irrita la xafogor al més pacífic dels homes. Bell és viure, més bonic seria amb una cartera plena de bitllets de 500€, una casa gran al costat de la platja i uns quants comptes milionaris a Suïssa o qualsevol territori off-shore convenient. Això del cotxe de luxe ho abandono, no sóc cap cantant de reguetón, per Déu! Viure amb comoditat amb la meva dona i família estaria bé. Les coses costa massa aconseguir-les, ens fan fer moltes voltes, massa esforç per a un gandul somnolent com jo. Que ens deixin tranquils ja una vegada!

A flor de pell, el seu tacte suau, el color blanquinós com la goteta de llet, la mirada dolça mel que volen trobar els meus llavis. Amb ella entre els meus braços sento que estic a casa meva. Qui ho hagués dit, el cel cap a l'espai d'una abraçada, als secrets d'un petó seu. El frenesí juvenil ja va passar fa estona, queda l'amor madur d'una quarantena que estima incondicionalment i apassionadament la seva estimada, la tendresa feta carícies i moixaines, paraules i mirades que ho diuen tot, silencis sonors, petons humits.

Jo canto a l'esperança ia l'amor de la meva gent, jo canto a la bellesa de la meva terra i al coratge dels valents.

FI DEL CONTE DE FADES I PRÍNCEPS?

 Ja us vaig contar l'onze de desembre de 2020 un conte de fades i princeps, però aquest va tenir continuïtat.

Algú creu que en una clucada d'ulls els adictes a la dictadura es poden revestir de valors i principis que xoquen frontalment contra la seva mentalitat i tarannà retrògrad, autoritari, racista i feixista. Evidentment l'antic règim és present, a dia d'avui (finals de 2020), infiltrat entre la societat espanyola, les forces armades, cossos i forces de seguretat, jutges, partits de dreta com box, pepé, ciudagramos i pesoe (sí, pesoe, en realitat es de dretes, sinó mirau les opinions dels anomentats "barons" del partit com García Page, Guerra o Ibarra sobre assumptes com la corrupció de l'emèrit o el procés català, la menció del títol nobiliari no és de franc) dins de la societat actual. Sobretot a territoris panxacontents de les Castelles, la Vella, la Nova i la Novíssima, i genteta amb poca cultura i poques ganes d'assolir-la com blaveros, gonelles i botiflers, els típics banyuts, fotuts i contents.

Mites caiguts per a sempre al 2020:

- La "millor sanitat del món".

- El PSOE republicà.

- La Transición "exemplar".

- La Monarquia "modèlica".

- La premsa "lliure i objectiva".

- La Justícia "igual para todos".

- Espanya "sociològicament d'esquerres".

- "Hacienda somos todos".

- Vivim a una "democracia plena"

De la nit al dia els que d'antuvi eren franquistes a matar (literalment, mitjançant l'afusellament dels rojos), varen esdevenir demòcrates de tota la vida de Déu, nostre Senyor. Els que ahir afusellaven als qui osaven demanar drets i llibertats, avui són els defensors de l'ordenament jurídic democràtic establert entre tots i votat per la majoria abrumadora (dels que hi eren en aquell temps). A l'esguard de renou de sabres militars i sota les amenaces de cop d'estat dels militars de l'antic règim se varen convocar eleccions "democràtiques", se varen constituir les Corts constituents i se va redactar la ara sacrosanta Constitución española, sota l'amenaça de la bota militar, que se va fer efectiva al menys el 23 de febrer de 1981, quatre anys després de l'aprovació d'aquesta Llei fonamental del règim, puix que a aquests sector reaccionaris els semblava obrir massa la mà.

Encara a l'any 2020 se sentien veus, missatges de grups de militars retirats, cartes adreçades al sobirà sobre la deriva d'aquest govern "socialcomunista etarra golpista".

Titllar als de Bildu, una coalició nacionalista basca, amb una amanida de partits nacionalista i esquerrana que han condemnat les violències, de terroristes o d'etarres, pel simple fet de tenir una ideologia abertzale, sense proves, és susceptible de delicte i des de l'extrema dreta i del feixisme amb representació a les Cortes españolas. De la mateixa manera, qualificar als partidaris de l'indepenpendència de Catalunya com a golpistas és ignorància de la seva pròpia llengua o del significat de la paraula "cop d'estat" o un intent de desviar l'atenció, ells precisament que en són fills i néts d'un règim dictatorial que va eliminar un règim constitucional legítim i republicà establert abans del 1936 amb un intent fallit de cop d'estat. El cop d'estat és la presa del poder polític d'un mode sobtat per part d'un grup de poder de forma il·legal, violenta o a la força, generalment es realitza per militars o amb recolzament de grups armats (com en el 36 els feixistes den Franco). Recordem aquí als espanyols que ho ignorin que la república catalana encara no compta amb un exèrcit i que el grup terrorista Terra Lliure sortosament es va dissoldre el 1995.