DIARI D'UN OBÉS

Vomitaré un reguitzell de reflexions personals sobre la meva obesitat mòrbida. De debò, és tar gros, tan obès com jo, no mola res, no és desitjable ni desitjat. Les conseqüències que té l'obesitat a la meva vida són catastròfiques, i ho sé. Sempre, des que tinc memòria i ús de raó (...la poca que conservo), recordo haver estat grassonet, gras o obès. A l'escola podeu donar per descomptat que vaig patir aquest bullying infantil implacable per la meva (nul·la) condició física. Avui veure'm obès, fa sentir-me obès i això també és perquè tinc ment obesa. L'obesitat comporta sempre una depressió, manca d'autoestima total i absoluta, ansietat, tristesa, desànim i abandó de tot, ganes irreprimibles de plorar. El gros no està gros perquè vulgui, encara que semblés que sí. A tots ens agrada menjar, uns necessiten més, uns altres menys, però menjar és una necessitat vital, el cos et demana menjar, el meu cos em demana menjar.

Tot a la meva vida gira entorn de la meva obesitat: el menjar i el (poc) exercici. Sempre he d'estar donant voltes al mateix molí? Tan burro sóc? La societat m'hi impulsa també.

Hi ha tres coses fonamentals que determinen on es para la bàscula del bany, ho tinc clar: l'alimentació, l'activitat física i la genètica. Contra la genètica no es pot fer res, és a dir que l'única solució és afrontar-ho mitjançant l'alimentació adequada i l'activitat física, però costa tant…

Superar la ment obesa, recuperar l'autoestima, no flagel·lar-se perquè la bàscula no em doni bones notícies quan hi pugi, eliminar el sedentarisme de la meva vida, menjar més sa, sense "prohibits", amb més "substituïts" i "recomanables" .

Abans pensava que el mal de lumbars, turmell i genolls era normal quan un caminava més de deu minuts, o no era conscient de tal doloret per estar habituat a patir-lo, i així era, "més o menys" inconscient i "feliç" amb el meu condició. Després de gairebé dos anys d?anar amb un entrenador personal (Andoni), i més de trenta quilos menys, em vaig adonar que havien desaparegut en gran mesura aquests dolors. La meva forma física era una altra, em cansava menys. Però després d'un any d'haver abandonat el gimnàs, l'entrenament i l'entrenador, per problemes financers, perquè no podia seguir pagant, i atropellats per una pandèmia mundial, he recuperat gairebé tot el que ha guanyat amb molta suor i alguna llàgrima, això em crea una ansietat i un desànim considerable... ploraré.

Tampoc és que m'hagi donat barra lliure de menjar insà o que ja no em mogui res, al contrari, mantinc una dieta molt restrictiva que em va donar el meu nebot Javier (que és nutricionista i entrenador personal... a Càceres) tot el possible, sent molt restrictiva s'entén quina dificultat hi ha a seguir-la al peu de la lletra. Doncs segueixo engreixant…

L'obesitat com a malaltia considerada, epidèmica segons l'OMS, té un tractament multifactorial, no ens podem centrar només a incidir en la dieta (amb nutricionistes), o en l'exercici físic (amb entrenadors personals i sessions de gimnàs) genèrics. Cal indagar en la persona, què el motiva, quines són les seves debilitats i punts forts, com se sent en cada moment del procés de pèrdua de pes. Aquest canvi també necessita un aspecte psicològic fonamental, canviar la manera de pensar per canviar la manera d'actuar, això és canviar la manera de viure íntegrament, "mens sana in corpore sa".

L'obesitat afecta molt més els pobres que els rics per raons molt òbvies, els aliments processats i ultraprocessats, ensucrats en excés, palatables (alt grau de desitjable), són més barats que la verdura, la carn i el peix, aliments frescos , naturals i sans. El que es pot pagar un entrenador personal que l'ajuda i motiva amb l'exercici físic setmanal, té més espais verds a casa o al seu entorn per moure's, el poder adquisitiu per omplir la cistella amb productes frescos i sans que són notablement més cars que els productes processats, la major accessibilitat a instal·lacions esportives i un/a dietista que fa un seguiment dietètic exhaustiu, amb temps i recursos i suport professional es facilita un la vida a l'hora de perdre aquests quilets que sobren. Jo, i la meva família, som pobres, no em puc permetre pagar en salut més que la (elevada) despesa farmacèutica. Tinc colesterol, hipertensió, artrosi al genoll i pinçament posterior al turmell, conseqüència del meu excés de pes. Aquest tipus de lesions articulars i musculoesquelètiques solen ser comunes a persones amb un sobrepès sostingut al llarg d'anys… com el meu.

A l'hora de plantejar-se aquest "canvi radical" cal ser conscients d'on som i on volem anar, és un llarg camí, un canvi d'hàbits que afecta gairebé totes les facetes de la meva vida, un objectiu a llarg termini que ens ha de fer prendre les regnes de la nostra pròpia vida, i amb lajuda de Déu, aconseguirem que la bàscula baixi dels 3 dígits, o se li acosti, almenys.

Petits gestos provoquen grans canvis. Avui comença la resta de la teva vida.

No és la vida la que separa la gent, sinó la maldat, la hipocresia, la traïció, l'egoisme i la manca de respecte.