Això m'acosta cada dia al funest darrer dia del meu pas insignificant per aquest món ple de gent insignificant. No m'estimo, potser aquest seria un bon inici per a l'anàlisi de la meva situació actual. Algú podrà recordar que tots tenim unes capacitats per mostrar al món que ens envolta però em temo que les meves no són les que la gent volgués veure.
Em dispers! La nostàlgia,.... deia, és el record que vam ser feliços alguna vegada encara que no en fóssim conscients fins ara. Som així de babaus en general. el sentiment de nostàlgia d'un ésser estimat que ja no hi és, d'un objecte o lloc que ens porta un o mil records de vivències, situacions de felicitat que es dilueixen a la boira de la memòria.
Potser no recordar de vegades sigui una benedicció, no recordar tristesa, dolor, angoixa, traïció, desaires. El mar de l'oblit és ample i profund, encara que de vegades ens pot aterrir, com a mi que m'aterreix oblidar-me de la veu dels meus avis, però potser és millor així, la vida segueix, encara sense nosaltres, encara sense els nostres records, encara amb la nostra nostàlgia.
És que darrerament no sé com em sento. Potser un pesar al meu cor hagi aixafat la glàndula del raciocini que encara conservava. És tard per a mi, per enamorar-me o emprendre un camí que em porti a una altra ciutat a viure aventures. No vull tornar al primer amor, a qui em porten tots els camins. Voldria poder fer volar lluny d'aquí, lluny de problemes i preocupacions. No és cert que sigui feliç, encara que la meva cara dibuixi un somriure estúpid. Ho sento molt, així és la meva cara. Bons amics no en tinc, ni dolents em queden. Realment només estic. Vivint en una illa dins una illa, a la presó del seu amor em sentiria lliure. Són aquestes quatre parets de la meva habitació que jo anomeno llar les que exerceixen una força magnètica. No veig que coses que abans em motivaven a seguir endavant ja no em criden l'atenció. Guarda els teus passos. La mirada que mira a terra que es trepitja ajuda a evitar les merdes de gos de la vorera però no deixen veure què depara el camí del davant. No sóc res, no comparteixo les meves llàgrimes amb ningú, són massa íntimes, personals, valuoses.
Em perdo als detalls. Sóc distret així. Les moltes coses que m'agradaria fer, els molts llibres que voldria llegir, els innombrables racons que voldria visitar, no n'hi ha prou amb dues vides per a tot. La prioritat mai no va ser el meu fort. Tot pot ser interessant, bonic. dispers, desequilibrat, caòtic,... inconstant, mandrós, nostàlgic. La vida passa molt de pressa al costat meu, gairebé sense saludar. On van quedar les tardes de joc interminable, on la joia del nen, la il·lusió innocent? Ella arribarà algun dia? Potser ja ha passat de llarg. Crec que si aconsegueixo canviar-me, els tics i els vicis són batalles constants, potser ella s'acosti algun dia, potser em vol conèixer si alguna vegada em centre, em assossec, trobo aquesta Pau beneïda, em convertiria en un savi de la vida, una cosa així com un monjo zen de l'equilibri, la racionalitat, la vida, el sentiment, l'amor.
