IDEES PER A L'HOMESTUDI MUSICAL

És un fet que avui dia ser músic, o intentar-ho, requereix moltes habilitats, moltes no tan estretament relacionades amb cantar bé o tocar algun instrument acústic. Per mostrar la seva feina, les seves composicions com a autor de peces musicals, el músic necessita enregistrar i arreglar les seves cançons, produir i editar, en un estudi de so professional, amb músics professionals que toquin allò que vols i com tu, músic o sonador d'instruments de turment musicals, vols que soni, o sigui, cal gastar-se molta pasta. Heu sentit mai l'expressió "passar més gana que un músic"? Doncs si aquesta és la vostra trista realitat, com la meva i de la majoria, agraireu aquest post. L'alternativa més econòmica és invertir en "molt temps, paciència en l'aprenentatge i molta pràctica en una sèrie d'eines" i fer-se un disc o maqueta DIY (Do It Yourself), que sortirà gairebé de franc.

Què necessito per fer-me un homestudio a casa i començar a gravar les meves cançons?

Primer de tot i molt principal, un ordinador/laptop, que pot ser qualsevol, jo tinc un Lenovo amb placa i7 i de 32G RAM (en realitat amb un i5 i 8G de RAM va que xuta). Ja sé que hi ha molt pijillo (i potentat) que es llença cap als imacs d'Apple però,... de veritat que no cal.

Necessites també una targeta o interfície de so decent ja que les que vénen de fàbrica amb els portàtils i PC solen ser paupèrrimes en quant a senyal d'entrada i sortida, a internet n'hi ha a partir de 20€ que funcionen, jo recomanaria gastar-se entre 100 i 200 eurillos, ja que per aquest preu relativament baix es troben força decentetes (amb entrades per a Jack per als instruments i XLR [o cànon] per als micròfons, alimentació phantom de 48V, sortida per a auriculars,...). Jo faig servir una >Focusrite i-track solo< que em va vendre un col·lega i va la mar de bé (nova val uns 120€).

Per descomptat, cal un micro que per internet n'hi ha per 10 eurillos (dinàmics) o per 20 eurets (de condensador) i de veritat, no sonen tan malament. Cal ser conscients que com millor siguin les eines, de més qualitat professional quedarà la feina, encara que amb enginy i amb una mínima inversió es pot sortir de la força força airosa, cosa que s'acosti a la qualitat d'un micro de 3000 euracos, encara que , fet amb un de 20, mai sonarà igual, però sí que ens podrem acostar per tal que no es noti tant la diferència de preu.

També caldria uns auriculars d'estudi perquè els del telèfon intel·ligent no donen els matisos de greus i aguts necessaris per fer un treball d'àudio finit, canyella morena. És un punt important, ja que hem de poder escoltar allò que gravem i produïm, és vital per a aquest treball. Tampoc cal espantar-se, els pots trobar a internet per uns 25 eurets que són una mica més que normalets, cosa que està molt bé per començar.

Un altre element que podeu afegir, opcionalment, si voleu i us arriba el pressupost i teniu espai de sobres al vostre estudi, seria uns monitors o altaveus. Els monitors depèn de moltes coses saber quines s'ajusten a les necessitats, quants posar, on… mereixen un post a part. És bonic escoltar les teves barreges sense molestar tenir una cosa enganxada a l'orella, saber com se sentiria en un altaveu, que és molt diferent d'uns auriculars. Jo tinc uns Samson molt ben arrenjadets, però no els faig servir perquè gairebé no tinc espai on col·locar-los perquè m'arribi el cable de l'ordinador i, sincerament, la meva dona no em deixa... massa tralla …. ;D Però no crec que siguin un element imprescindible, amb uns auriculars decents van que "xuta i pa'alante". Opcionalment també podríeu afegir un controlador un controlador MIDI, que jo no tenc.

Bé, ara que ja tenim l'esquelet (i els músculs i els tendons) del teu estudi d'enregistrament, què ens manca a? EL CERVELL. Digueu-li cervell o DAW (Digital Audio Workstation o estació de treball digital d'àudio), o sigui un programa que ens permet gravar, produir, editar, tallar, enganxar i copiar els arxius de so amb els quals treballarem. Això donaria per a un altre bloc sencer de posts. Si la idea que tens és gastar-te el mínim possible cal tirar-se cap a un programari gratuït o lliure, potser no tinguem totes les prestacions d'un PRO però potser per iniciar-se en aquest món ja ens vagi bé, al món dels DAW, vist un , vistos tots… més o menys. 

Hi ha DAW gratuïts que val la pena investigar:

• REAPER → aquest és el que més conec, encara en fase de proves
• LMMS
• MULAB
• AUDACITY→ aquest també té bona pinta
• ZYNEWAVE
• CATWALK de Bandlab: Molt recomanable

I per a l'entorn de LYNUX:

• ARDOUR
• ROSEGARDEN
• QTRACTOR
• MUSE

També podeu investigar DAWS més "professionals" que usen els estudis d'enregistrament, com el Cubase (Steinberg), Protools (Avid), FL Studio (Imagine-Line), Ableton Live (Ableton), que de vegades tenen una versió de prova ( LITE, FIRST, cogombres en vinagre…) que de vegades caduca als 30 dies i/o que té algunes opcions tan sols limitades per a la versió de pagament del programa. Versions per provar si us agrada abans de gastar-se una pastura en la compra.

Glossari:

Connexió Jack: connexió normal d'instruments electrificats, com ara el jack d'auriculars de 3.5 però més gran.

Connexió XLR cànon: connexió trifàsica dels micròfons i alguns instruments.

Phantom: Alimentació addicional de corrent elèctric que necessiten els micros de condensador i alguns cahivatxos com les caixes d'injecció i els efectes per funcionar i que passa pel mateix cable que el senyal de so, habitualment 48 Volts.

Micro de condensador: aptes per a enregistraments de veus, són ambientals, amb la qual cosa, el recinte en què s'enregistra ha d'estar ben condicionat/aïllat acústicament. La membrana és més sensible, el rang de registre és més àmplia, també són més delicats i cars.

Micro dinàmic: apte per a veus i instruments en directe, solen ser més robustos i econòmics encara que el seu rang d'enregistrament no és tan ampli, recullen el so principalment de la font a què estan dirigits. Recomanables per gravar a espais no tractats acústicament.

RESISTÈNCIES NACIONALISTES ALS ESTUDIS SOBRE NACIONALISME

Autor: Jorge Cagiao Conde 23/01/2019

Traduït des de:  (ctxt)

Al ciutadà promig educat en un Estat nació com l'espanyol li disgusta pensar que també hi ha un nacionalisme d'Estat

Els estudis sobre nacionalisme són molt punyeters. Expliquen coses desagradables que no són fàcils d'assumir. Estem davant del mateix problema que tindria qualsevol que fabriqués i vengués motors tèrmics, o carburant, i algú li vingués amb les tesis científiques sobre el canvi climàtic. Si jo fos aquesta persona, no dubto que aquestes tesis em podrien disgustar i les acabaria probablement rebutjant, bàsicament per interès: em fastiguejaria el negoci i els privilegis consolidats. Penseu en Trump.

Com els deia, passa el mateix amb els estudis sobre nacionalisme. Des de fa uns 30 anys, aquests expliquen (cada vegada amb un consens més gran) que al costat (o davant) dels nacionalismes que tradicionalment tots, sense ser experts, veníem assenyalant i veient, em refereixo als nacionalismes subestatals (tipus català o basc) i als nacionalismes d'extrema dreta (tipus Front Nacional francès o Vox), també hi ha un nacionalisme d'Estat.

Aquesta és una tesi científica (insisteixo: científica, ja que no es tracta d'alguna cosa opinable, com ho explicaré) que sol disgustar molt el ciutadà mitjà educat en un Estat nació, com l'espanyol, en la convicció que el nacionalisme és cosa dels catalans/bascos o del franquisme (o de Vox ara). Per això ni el ciutadà mitjà ni el seu Estat serien nacionalistes. Tal és el que intenta explicar J. M. Ruiz Soroa en un article publicat fa uns dies a El País (“Identificació nacional”) en què escriu explícitament contra “recents [n'hi ha menys recents, però bé] estudis sobre el nacionalisme espanyol”. I això, tot sigui dit, amb arguments molt pobres, com ara veurem.

La seva primera crítica als estudis (no en cita ni un, no sigui que se'ls doni publicitat…) és la següent. Diu que “confon dues realitats molt diverses i, sobretot, converteix en inexplicable l'existència i la perduració d'Espanya com a comunitat política”. I és que, continua (permeteu-me citar-ho en tota la seva extensió): “D'una banda, no té[n] en compte que el nacionalisme inclou necessàriament un element dogmàtic o doctrinal característic, el de l'exclusivitat. Les nacions dels nacionalistes són per definició excloents de qualsevol altra, de manera que una persona i un territori només es poden correspondre amb una nació. Aquesta exclusivitat es tradueix en la noció de sobirania, entesa a la manera antiga de Bodino: la nació aspira a ser sobirana, a constituir-se com a darrera i única font de poder constituent per a una societat concreta. En termes més concrets, una persona no pot ser alhora nacionalista espanyola i nacionalista basca”.

Porta raó Ruiz Soroa en referir-se a l'exclusivitat de la sobirania com a marca o aspiració del nacionalisme (del nacionalisme perifèric amb més ambició, si som precisos). Bé, i què veiem a Espanya? Doncs precisament això: que hi ha un nacionalisme espanyol que entén que la seva sobirania és exclusiva tant respecte d'altres estats (la sobirania francesa és francesa, espanyola, espanyola) com respecte d'aquells territoris que formen part de l'Estat espanyol, als quals per activa i per passiva se'ls explica que ells tenen autonomia i que sota cap concepte poden aspirar a la sobirania. De manera que sí: un ciutadà pot ser nacionalista espanyol i nacionalista basc alhora des d'aquesta mateixa lògica de jerarquització nacional: tindria així una nació política (única sobirana) i una nació del terrer, la pàtria noia, una nació cultural, vaja ( sense sobirania, i ni se li acudeixi demanar-la…).

La resta del seu article discorre pels mateixos camins, insistint en l'argument de les identitats duals o la doble identificació nacional que les enquestes revelen a Espanya. Aquest argument no prova res del que pretén l'autor, des del moment en què, com he dit al paràgraf anterior, és perfectament coherent una identificació doble (o múltiple) sempre que estigui jerarquitzada, és a dir, sempre que una de les dues identitats nacionals corresponguin a una nació política (l'espanyola) i l'altra a una nació cultural (les nacionalitats de l'art. 2 CE). Això és una cosa que es troba molt estudiada en la literatura especialitzada (vegeu Thiesse per al cas francès, per exemple): el nacionalisme d'Estat no ha dubtat a utilitzar els regionalismes i localismes diversos per facilitar i fer més eficaç i ràpida la seva política de nacionalització. És una manera de nacionalitzar sense despertar resistències locals, en la mesura que no es demana a la població que abandoni bruscament la seva identitat cultural, la seva llengua, els seus costums, etc., per entrar a la nació comuna de l'Estat. Dit d'una altra manera, és una manera eficaç de despolititzar una dimensió cultural que, polititzada, és precisament generadora de nacionalismes subestatals.

El cas és que Ruiz Soroa explica amb arguments semblants que els estudis especialitzats s'equivoquen. Arriba fins i tot a utilitzar una tesi que prova el contrari del que afirma al seu article… Hi diu, de la mà en això dels experts del tema, que “per ser la de nació una realitat social construïda o imaginada sobre la base de sentiments i idees, no una realitat objectiva derivada de dades naturals […]”. Aquí l'autor reprèn la tesi científica constructivista, dominant entre els estudiosos, que ens diu que les nacions són sempre construïdes, no pas fenòmens naturals. Doncs bé, estirem aquest fil: què vol dir que les nacions són construïdes a efectes de provar, com desitja l'autor, que no hi ha un nacionalisme espanyol d'Estat i socialment estès? El que aquesta tesi explica és que les nacions són ficcions construïdes, imaginades (per elits nacionalistes, no cal dir-ho), que treballen selectivament amb un material (cultura, història, llengua, etc.) que van manipulant, modelant i deformant per tal de fer que aquesta “comunitat imaginada” convenci el major nombre de conciutadans. Convèncer-los és molt fàcil quan un Estat disposa d'una àmplia gamma de recursos (educació, mitjans de comunicació, exèrcit, i un llarg etcètera) que permet educar i socialitzar els ciutadans des de la seva més tendra infància –és a dir, sense que tinguin autonomia intel·lectual per resistir– en la creença nacional, en la convicció que aquest lloc on desenvolupen les seves vides és la seva nació.

Si això és així (i així és, en efecte, no és una opinió, sinó alguna cosa –els processos de nacionalització o nation-building– verificat i verificable), aleshores no hi pot haver nació sense nacionalisme. Hi ha d'haver necessàriament un nacionalisme que creu la nació (Ruiz Soroa sembla admetre això), però també n'hi ha d'haver perquè el procés de nacionalització (que és un treball que es reinicia amb cada generació) una vegada la nació creada i organitzada com a Estat . Sense aquest nacionalisme d'Estat, el més normal seria que la nacionalització fos ineficaç i sorgissin amb més facilitat resistències a la nació comuna als diferents territoris. Com més falla la nacionalització de l'Estat (i això és una cosa que es confirma per poc que es miri el que passa al País Basc i Catalunya, amb una nacionalització espanyola deficient, i es compare amb altres comunitats, Galícia o Andalusia, amb una nacionalització espanyola molt eficaç), més probabilitats hi ha que la nació de l'Estat sigui discutida.

Ruiz Soroa s'equivoca de cap a peus: la nació espanyola es manté forta perquè té precisament un nacionalisme sòlid i ben arrelat, no perquè no tingui un autèntic nacionalisme d'Estat. Però és clar, li convé dir que no n'hi ha. Primer perquè és molt desagradable descobrir-se nacionalista (sobretot amb certa edat) quan un ha pensat tota la vida no ser-ho, sobretot tenint en compte l'olor de sofre que desprèn el nacionalisme al nostre imaginari o la nostra representació dominant: és el mal absolut, guerra, exclusió, etc. I segon, perquè en haver a Espanya nacionalismes subestatals baralles (quina coincidència, no els sembla?) és molt més pràctic (i millor per al nacionalisme d'Estat) manejar un concepte tan pejoratiu de nacionalisme, ja que permet alhora fer que sigui més versemblant la posició “no-nacionalista” reivindicada per l'Estat i els seus intel·lectuals (no pot ser que nosaltres, els constitucionalistes, siguem tan dolents i se'ns identifiqui amb el franquisme o l'extrema dreta) i desacreditar l'adversari polític sense necessitat ni tan sols de dir una sola paraula (si el català és un nacionalisme, i el nacionalisme és el mal i la guerra, etc., res de bo se'n pot pensar).

I fixeu-vos que útil és això per als interessos del nacionalisme d'Estat. Ho explica Félix Ovejero en un altre article recent, publicat a El Mundo (“Es pot i deu”): si el nacionalisme (sempre perifèric o d'extrema dreta en la lògica esmentada) és un mal, llavors es pot i s'ha de combatre aquest malament. Seria en opinió d'Ovejero una obligació moral intentar eliminar el nacionalisme català i basc (veuen com els altres nacionalismes –més aviat regionalismes– no molesten el nacionalisme espanyol?).

Doncs bé, imaginin-se ara per un instant que Ruiz Soroa i Ovejero s'equivoquen (si fem cas als experts del nacionalisme, s'equivoquen) i que sí que hi ha un nacionalisme d'Estat espanyol. Si això es reconegués, el més probable és que ningú al nacionalisme espanyol tingués ganes de veure's definit de manera tan negativa. Alguna cosa trobaria amb tota seguretat (és el sentit del socorregut recurs als termes “patriotisme” o “constitucionalisme”) per veure's una mica millor davant del mirall. Però, en fer això, hauria de reconèixer que el seu adversari polític ni és el mal encarnat ni té un projecte gaire diferent del seu propi. Vaja, que tots dos projectes són legítims en democràcia. És clar, la tesi d'Ovejero de l'obligació moral cauria aleshores pel seu propi pes. I fins i tot es podria donar el cas -qui sap- que un cop reconegut que davant del nacionalisme català o basc hi ha un autèntic nacionalisme espanyol d'Estat, es pogués obrir camí el diàleg des del respecte i la consideració mútua.

Jorge Cagiao y Conde. Professor titular (acreditat catedràtic) de la Universitat de Tours al Departament de Dret i Llengües. Autor del llibre "Micronacionalismos. No seremos todos nacionalistas?" (Catarata, 2018).