Traduït des de: (ctxt)
Al ciutadà promig educat en un Estat nació com l'espanyol li disgusta pensar que també hi ha un nacionalisme d'Estat
Els estudis sobre nacionalisme són molt punyeters. Expliquen coses desagradables que no són fàcils d'assumir. Estem davant del mateix problema que tindria qualsevol que fabriqués i vengués motors tèrmics, o carburant, i algú li vingués amb les tesis científiques sobre el canvi climàtic. Si jo fos aquesta persona, no dubto que aquestes tesis em podrien disgustar i les acabaria probablement rebutjant, bàsicament per interès: em fastiguejaria el negoci i els privilegis consolidats. Penseu en Trump.
Com els deia, passa el mateix amb els estudis sobre nacionalisme. Des de fa uns 30 anys, aquests expliquen (cada vegada amb un consens més gran) que al costat (o davant) dels nacionalismes que tradicionalment tots, sense ser experts, veníem assenyalant i veient, em refereixo als nacionalismes subestatals (tipus català o basc) i als nacionalismes d'extrema dreta (tipus Front Nacional francès o Vox), també hi ha un nacionalisme d'Estat.
Aquesta és una tesi científica (insisteixo: científica, ja que no es tracta d'alguna cosa opinable, com ho explicaré) que sol disgustar molt el ciutadà mitjà educat en un Estat nació, com l'espanyol, en la convicció que el nacionalisme és cosa dels catalans/bascos o del franquisme (o de Vox ara). Per això ni el ciutadà mitjà ni el seu Estat serien nacionalistes. Tal és el que intenta explicar J. M. Ruiz Soroa en un article publicat fa uns dies a El País (“Identificació nacional”) en què escriu explícitament contra “recents [n'hi ha menys recents, però bé] estudis sobre el nacionalisme espanyol”. I això, tot sigui dit, amb arguments molt pobres, com ara veurem.
La seva primera crítica als estudis (no en cita ni un, no sigui que se'ls doni publicitat…) és la següent. Diu que “confon dues realitats molt diverses i, sobretot, converteix en inexplicable l'existència i la perduració d'Espanya com a comunitat política”. I és que, continua (permeteu-me citar-ho en tota la seva extensió): “D'una banda, no té[n] en compte que el nacionalisme inclou necessàriament un element dogmàtic o doctrinal característic, el de l'exclusivitat. Les nacions dels nacionalistes són per definició excloents de qualsevol altra, de manera que una persona i un territori només es poden correspondre amb una nació. Aquesta exclusivitat es tradueix en la noció de sobirania, entesa a la manera antiga de Bodino: la nació aspira a ser sobirana, a constituir-se com a darrera i única font de poder constituent per a una societat concreta. En termes més concrets, una persona no pot ser alhora nacionalista espanyola i nacionalista basca”.
Porta raó Ruiz Soroa en referir-se a l'exclusivitat de la sobirania com a marca o aspiració del nacionalisme (del nacionalisme perifèric amb més ambició, si som precisos). Bé, i què veiem a Espanya? Doncs precisament això: que hi ha un nacionalisme espanyol que entén que la seva sobirania és exclusiva tant respecte d'altres estats (la sobirania francesa és francesa, espanyola, espanyola) com respecte d'aquells territoris que formen part de l'Estat espanyol, als quals per activa i per passiva se'ls explica que ells tenen autonomia i que sota cap concepte poden aspirar a la sobirania. De manera que sí: un ciutadà pot ser nacionalista espanyol i nacionalista basc alhora des d'aquesta mateixa lògica de jerarquització nacional: tindria així una nació política (única sobirana) i una nació del terrer, la pàtria noia, una nació cultural, vaja ( sense sobirania, i ni se li acudeixi demanar-la…).
La resta del seu article discorre pels mateixos camins, insistint en l'argument de les identitats duals o la doble identificació nacional que les enquestes revelen a Espanya. Aquest argument no prova res del que pretén l'autor, des del moment en què, com he dit al paràgraf anterior, és perfectament coherent una identificació doble (o múltiple) sempre que estigui jerarquitzada, és a dir, sempre que una de les dues identitats nacionals corresponguin a una nació política (l'espanyola) i l'altra a una nació cultural (les nacionalitats de l'art. 2 CE). Això és una cosa que es troba molt estudiada en la literatura especialitzada (vegeu Thiesse per al cas francès, per exemple): el nacionalisme d'Estat no ha dubtat a utilitzar els regionalismes i localismes diversos per facilitar i fer més eficaç i ràpida la seva política de nacionalització. És una manera de nacionalitzar sense despertar resistències locals, en la mesura que no es demana a la població que abandoni bruscament la seva identitat cultural, la seva llengua, els seus costums, etc., per entrar a la nació comuna de l'Estat. Dit d'una altra manera, és una manera eficaç de despolititzar una dimensió cultural que, polititzada, és precisament generadora de nacionalismes subestatals.
El cas és que Ruiz Soroa explica amb arguments semblants que els estudis especialitzats s'equivoquen. Arriba fins i tot a utilitzar una tesi que prova el contrari del que afirma al seu article… Hi diu, de la mà en això dels experts del tema, que “per ser la de nació una realitat social construïda o imaginada sobre la base de sentiments i idees, no una realitat objectiva derivada de dades naturals […]”. Aquí l'autor reprèn la tesi científica constructivista, dominant entre els estudiosos, que ens diu que les nacions són sempre construïdes, no pas fenòmens naturals. Doncs bé, estirem aquest fil: què vol dir que les nacions són construïdes a efectes de provar, com desitja l'autor, que no hi ha un nacionalisme espanyol d'Estat i socialment estès? El que aquesta tesi explica és que les nacions són ficcions construïdes, imaginades (per elits nacionalistes, no cal dir-ho), que treballen selectivament amb un material (cultura, història, llengua, etc.) que van manipulant, modelant i deformant per tal de fer que aquesta “comunitat imaginada” convenci el major nombre de conciutadans. Convèncer-los és molt fàcil quan un Estat disposa d'una àmplia gamma de recursos (educació, mitjans de comunicació, exèrcit, i un llarg etcètera) que permet educar i socialitzar els ciutadans des de la seva més tendra infància –és a dir, sense que tinguin autonomia intel·lectual per resistir– en la creença nacional, en la convicció que aquest lloc on desenvolupen les seves vides és la seva nació.
Si això és així (i així és, en efecte, no és una opinió, sinó alguna cosa –els processos de nacionalització o nation-building– verificat i verificable), aleshores no hi pot haver nació sense nacionalisme. Hi ha d'haver necessàriament un nacionalisme que creu la nació (Ruiz Soroa sembla admetre això), però també n'hi ha d'haver perquè el procés de nacionalització (que és un treball que es reinicia amb cada generació) una vegada la nació creada i organitzada com a Estat . Sense aquest nacionalisme d'Estat, el més normal seria que la nacionalització fos ineficaç i sorgissin amb més facilitat resistències a la nació comuna als diferents territoris. Com més falla la nacionalització de l'Estat (i això és una cosa que es confirma per poc que es miri el que passa al País Basc i Catalunya, amb una nacionalització espanyola deficient, i es compare amb altres comunitats, Galícia o Andalusia, amb una nacionalització espanyola molt eficaç), més probabilitats hi ha que la nació de l'Estat sigui discutida.
Ruiz Soroa s'equivoca de cap a peus: la nació espanyola es manté forta perquè té precisament un nacionalisme sòlid i ben arrelat, no perquè no tingui un autèntic nacionalisme d'Estat. Però és clar, li convé dir que no n'hi ha. Primer perquè és molt desagradable descobrir-se nacionalista (sobretot amb certa edat) quan un ha pensat tota la vida no ser-ho, sobretot tenint en compte l'olor de sofre que desprèn el nacionalisme al nostre imaginari o la nostra representació dominant: és el mal absolut, guerra, exclusió, etc. I segon, perquè en haver a Espanya nacionalismes subestatals baralles (quina coincidència, no els sembla?) és molt més pràctic (i millor per al nacionalisme d'Estat) manejar un concepte tan pejoratiu de nacionalisme, ja que permet alhora fer que sigui més versemblant la posició “no-nacionalista” reivindicada per l'Estat i els seus intel·lectuals (no pot ser que nosaltres, els constitucionalistes, siguem tan dolents i se'ns identifiqui amb el franquisme o l'extrema dreta) i desacreditar l'adversari polític sense necessitat ni tan sols de dir una sola paraula (si el català és un nacionalisme, i el nacionalisme és el mal i la guerra, etc., res de bo se'n pot pensar).
I fixeu-vos que útil és això per als interessos del nacionalisme d'Estat. Ho explica Félix Ovejero en un altre article recent, publicat a El Mundo (“Es pot i deu”): si el nacionalisme (sempre perifèric o d'extrema dreta en la lògica esmentada) és un mal, llavors es pot i s'ha de combatre aquest malament. Seria en opinió d'Ovejero una obligació moral intentar eliminar el nacionalisme català i basc (veuen com els altres nacionalismes –més aviat regionalismes– no molesten el nacionalisme espanyol?).
Doncs bé, imaginin-se ara per un instant que Ruiz Soroa i Ovejero s'equivoquen (si fem cas als experts del nacionalisme, s'equivoquen) i que sí que hi ha un nacionalisme d'Estat espanyol. Si això es reconegués, el més probable és que ningú al nacionalisme espanyol tingués ganes de veure's definit de manera tan negativa. Alguna cosa trobaria amb tota seguretat (és el sentit del socorregut recurs als termes “patriotisme” o “constitucionalisme”) per veure's una mica millor davant del mirall. Però, en fer això, hauria de reconèixer que el seu adversari polític ni és el mal encarnat ni té un projecte gaire diferent del seu propi. Vaja, que tots dos projectes són legítims en democràcia. És clar, la tesi d'Ovejero de l'obligació moral cauria aleshores pel seu propi pes. I fins i tot es podria donar el cas -qui sap- que un cop reconegut que davant del nacionalisme català o basc hi ha un autèntic nacionalisme espanyol d'Estat, es pogués obrir camí el diàleg des del respecte i la consideració mútua.
Jorge Cagiao y Conde. Professor titular (acreditat catedràtic) de la Universitat de Tours al Departament de Dret i Llengües. Autor del llibre "Micronacionalismos. No seremos todos nacionalistas?" (Catarata, 2018).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada