INTRO
De l'últim podcast de Madò Llucia gravat a Barcelona(fins a la data de redacció d'aquesta entrada), en podeu fer un tast i jo trec sucoses conclusions d'acord amb la meva experiència com a ballador, cada vegada menys, i com a sonador/espectador de les places on se balla ball de bot algunes.
No cal que estigueu d'acord amb mi, evidentment, només faltaria, i vull dir primer de tot que per això un convit a trobar un racó silenciós i escoltar primer atentament el que es diu… na Margalida de vegades té el costum de gravar a poc volum el seu contingut, i un servidor ja se va fent major i tornant SORD… així que mòbil a tot volum i aferrat a l'orella vaig poder escoltar tot allò que es debatia de ben interessant. Sospit que podria ser una intel·ligent tàctica psicològica de Madò Llucia per a què parem més i millor atenció,... i ho aconsegueix.
El primer fet curiós és que el podcast fou gravat a la capital catalana, on existeixen quatre escoles de ball de bot, i aquest és el fet curiós. Varen presentar als quatre convidats que eren membres de dues de les quatre associacions que ensenyen ball mallorquí a Barcelona i que organitzen, juntament amb les altres dues escoles, la major ballada de ball de bot fora de Mallorca. A què es deu l'èxit del ball de bot a terres catalanes? És que no tenen balls populars propis els catalans que se n'han d'apropiar dels nostros? Què fa tan atractiu al ball mallorquí?
Deixeu-me que vos digui que, efectivament, els catalans tenen balls populars, i fan ballades folkis com les de la Plaça del Rei on ballen massurques, valsos, scottish, molts són balls centreuropeus... i tenen la sardana. Els balls populars catalans, com els fandangos, boleros, jotes, balls cerdàs, balls plans,... el seu aprenentatge i difussió, es limiten en molts casos a mostres dels esbarts dansaires i poca cosa més. Poca cosa se'n sap dels bureos (o ballades populars) que se feien per les Terres de l'Ebre i comarques del sud i ara un grup de "locos" està recuperant per aquelles terres (massa lluny de la capital per importar ningú de Can Fanga, també coneguda com Barsalona, noteu ací la típica substitució de la vocal neutre per una "a").
Ens quedaria parlar de la sardana, amb origen al contrapas, relacionada amb la contradansa, sí. Però aquesta darrera, associada en temps den Pujol a la catalanitat, la balla majoritàriament gent major, sona avorrida, poc atraient per a un públic jove que veu per contrast en el ball de bot quelcom dinàmic, difícil, obert, maleable, adaptable amb cada passa, guai, moderna, en què cada ball és diferent.
LA MEVA EXPERIÈNCIA: MOLLET
De la meva impressió al festival de caire competitiu (jo ja m'ho vaig trobar,... hi vàrem quedar segons) a Mollet del Vallès, en el qual ens trobàrem/impactàrem fa uns divuit o vint anys amb un grup de Ball de Bot català (mantendrem l'anonimat per dignitat), un d'aquests grups catalans que gosen fer mostres de ball mallorquí, no fou tan positiva com la que na Margalida s'ha endut. Se veia d'una hora enfora que el grup vestia una mica d'aquella manera amb allò que hom havia trobat al bagul de la seva àvia que els pogués semblar una cosa mallorquina, els balladors ballaven d'aquella manera (no direm malament, però sí!), amb música enllaunada o instruments gens tradicionals (vàlguem Déu i Senyor!). Si fas una cosa, fes-ho amb un mínim de dignitat.
Allò que jo pens té nom en psicologia: efecte Dunning-Krueger, l'ignorància és atrevida i de vegades les ganes ens poden jugar males passades, però així mateix sempre hauríem de recordar que el públic que ens escolta/veu mereix un respecte. Per ventura entre el públic no hi hagi cap especialista que sàpiga allò que fas, però si, potser per casualitat hi hagi un especialista en la matèria (en aquella avinentesa hi havia tot un grup natiu de balladors i músics de Mallorca que vèiem fer befa de la nostra cultura pròpia, i alguns dels membres són autèntics especialistes); persones als quals causis una paupèrrima impressió perquè veu les errades comeses, inclús aquelles que tú no veus que has fet. Ja vos dic que devien ser els inicis de les escoles, dels grups, i els inicis sempre són difícils i sempre hi ha marge de millora, és ver! Així ho desig i esper, de veritat.
CULTURA CATALANA
Com a descendent directe de catalans, puix que ma casa pairal, can Mestre, és dels carabassons de Badalona, antiga Bætulo, comarca del Barcelonès, als peus de la serralada de la Marina i banyada per la Mediterrània, em sento obligat a reivindicar que els catalans tenen/tenim estils de balls similars, sinó els mateixos, i formes de ballar-los potser una mica diferents però similars, tantmateix, a les nostres/vostres jotes, fandangos, boleros, mateixes, contradanses,... per tant no cal anar a cercar a na Maria per sa cuina. De les escoles boleres més prestigioses del Reino de España a finals del s.XVIIl i s.XIX, la de Barcelona, n'era precisament una d'aquestes… juntament, p.e. amb la de Sevilla, Madrid o València.
No podem parlar d'una única jota catalana, sinó de les jotes, perquè si a Mallorca, Llevant a Muro i a Ponent, els punts del ball poden ser molt diferents, imaginau-vos la distància de les jotes que ballen als pirineus i els balls plans i balls cerdans o les jotes de les Terres de l'Ebre.
És una tasca dels especialistes en ball i dansa recuperar-les, difondre-les, promocionar-les. Que el ball de bot mola molt i pugui ser un punt d'entrada per a molts per a la descoberta del folki que duim a dins, endavant amb les atxes, però des de la Ciutat Comtal se veu amb dicotomia sempre allò illenc com una cosa nostrada i exòtica, alhora. Des de Catalunya existeix passió per tot allò que sona a mallorquí, en tenc constància, i no és per menys.
AUTENTICITAT
Sempre ho diré, si voleu trobar trets lingüístics o culturals o de allò que sigui de caràcter autènticament i genuïnament catalans, no ho aneu a cercar-ho al continent (sobretot a Barsalona) on s'han desvirtuat completament, ho trobareu abans a Mallorca, o a qualsevol de les illes Balears, pel simple fet del viure aïllats. És ver que en ser illes, això ens atorga una especial idiosincràcia, però no és menys cert que el nostre fet insulat fa que tot plegat siguem un reservori en la nostra genètica, lingüística, cultura i gastronomia que perdura des de fa segles i se conserva millor i té més versemblança amb la de la Catalunya medieval de segles anteriors que la del propi Principat a dia d'avui.
Els barcelonins, com a "capital del món" que són, pequen sovint del xovinisme de les grans capitals,… clar, són molta gent, i detenten el poder econòmic i els mitjans de comunicació massius. Han deixat un poc de banda aquelles contrades rurals més de tractor que no siguin per anar a esquiar a Baqueira o Boí-Taüll o la Molina a l'hivern, com si no hi hagués res de cultura popular ben interessant. Però, igual que amb la varietats de l'idioma, com més enfora te fas dels pixapins, més t'entems com de similar se tornar la meva manera de parlar, els meus trets culturals i idiosincràcia. Ja no diguem si topam amb algú de l'Empordà que sala com jo… aquí serà veritablement difícil esbrinar-ne l'origen no-balear. Recordem els esforços d'amagar l'accent del "Far West català" de la Mari Pau Huguet a TV3 (natural d'Estopinyà, poble de La Franja, d'Osca, i criada a Lleida)... per fer-la entenedora als barcelonins. Com volíeu que parlés la criatura? És que hi ha un català millor que altri? Un català amb més "prestigi"? Quina èlit actualment, en una societat democràtica, li atorga el prestigi a què? Unitat de la llengua, evident, però hom la parla de forma rica i diversa, i no hauríem de perdre ni una engruna d'aquesta, que ens conforma com a identitat cultural i nacional.
PARADOXA
Però tornant a l'ensenyamet "ex loco" del ball de bot que "s'estén com una taca d'oli", els catalans mallorquinitzat i aquests exiliats mallorquins tenen la dificultat de no tenir "tantes" ballades com a sa roqueta perquè, evidentment, no hi ha tants grups de sonadors que toquin aquest tipus específic de música i els han d'importar (i això els costa un ull de la cara, recordant que són/som catalans!), ni tampoc poden compartir les places amb l'experiència d'altres balladors més experimentats que, només pel sol fet de veure'ls ballar ja un aprèn a col·locar cos, braços i cames i corregir vicis i postures. És curiós com el ball s'escampa tot i que, encara aquí (a Mallorca) molts veuen el ball mallorquí com una cosa avorrida, estentissa, antiga i passada de moda, a altres contrades perceben com a cosa moderna, dinàmica, jove, divertida.
Paradoxal.
ROTLLISME
En els meus començaments, un Miquelet, jovenet, lleig, desgarbat i maldestre, tímid i introvertit, i amb el qual ningú volia ballar en parella, el rotllo va ser per a mi la salvació. Va ser un començament per aprendre a ballar, als inicis, la llum esperada, que canalitzava així les meves il·lusions des d'infant d'aprendre ballar boleros que tantes vegades vaig veure ballar a Llucmajor a les fires i les festes de Santa Càndida i Sant Miquel als Aires des Pla Llucmajorer amb mu mareta.
És evident que amb el temps hem après a ballar en parella, les meves mestres m'ensenyaren a ballar de totes les maneres possibles, inclús a comandar un rotllo, tot i que sigui un homo, de la qual cosa jo en som reticent perquè una de les lleis del ball de bot diu que les donces han de comandar, excepte si totes les dones del rotllo t'encomanen la tasca a tú (m'ha passat més d'una vegada) perquè (sempre segons la seva subjectivíssima opinió) "tú ho
fas molt bé" (i elles no tenien cap ganes de començar a pensar quin punts havien de fer mentres escoltaven la música… hehehe). Ara a la meva edat, i amb els meus quilos i artrosi, el ball se limita a moure un peu des del cadafal.
Però el rotllo va sorgir de manera pedagògica per mor de Bartomeu Ensenyat Estrany i altres mestres de ball per ensenyar i difondre els balls mallorquins. Si l'ensenyament del ball de bot s'ha estès tant és, en gran part, gràcies al rotllo. No és que els mallorquins no sapiguem comandar, els balls mallorquins tenen una complexitat de punts, voltes i variacions i de llibertat en els moviments que els fan difícils de combinar per a un llec en la matèria de comandar.
A tota organització, entitat, grup humà que volguem que perduri i assoleixi el seu objectiu amb garanties ha de tenir una mà ferna que dugui el timó. Això no implica de cap manera una autarquia, una dictadura, la veu de tothom és escoltada i ponderada, però les decisions les ha de prendre una persona, o un grup reduït de persones per consens i de manera unànime, amb la seva corresponent responsabilitat. Després els membres del grup hem d'anar tots a una amb la decisió presa. El sentiment de pertinença al col·lectiu en una societat cada vegada més individualista potser no estigui de moda, però és l'única via que conec d'èxit de l'empresa, entesa ací com a acció o tasca que entranya dificultat i l'execució de la qual requereix decisió i esforç.
LÍDER o FÜHRER (1)?
El grup humà organitzat entorn a una plaça de ball de bot, a banda de anar a xerrar/criticar a la veïnada, sopar o prendre enc que siga una ampolleta d'aigua si els conviden (ironia, sic) i crea o improvisa una coreografia tota l'estona i intenta no col·ldir amb cap altre ballador ni travelar amb cap obstacle (mobiliari urbà, bolsos, nins trapelles, turistes despistats o/i borratxos... ). Podria ser com un estol d'estornells ballant al cel i fent aquelles curioses i hipnòtiques coreografies.
Se necessita un grau de mestria important de domini de l'espai, no només domini del ritme, del moviments del cos, saber escoltar bé la música per trobar les voltes (de vegades els músics/sonadors, punyeteros, no ho posam gens fàcil, heus ací part del joc!), capacitat d'anticipació i adaptabilitat per pensar què pot/sap fer sa gent que balla amb jo…. variables gens senzilles de prendre en consideració per a qualcú novell.
Una banda de música té un director que dona el compàs, un rotllo ha de tenir qualcú que marqui els punts, pot ser la mateixa persona o se poden turnar a cada passada una diferent si ens posem d'acord.
NORMES DEL BALL DE BOT
Les lleis, les regles del joc que hom accepta jugar quan juga, com qui juga a escambrí o truc, que a mi m'ensenyaren al ball són clares:
- Somriu sempre (Regla d'or per a tot).
- Gaudeix sempre d'alò que fas (Regla d'or per a tot).
- Si no saps qualque cosa, demana (Regla d'or per a tot).
- Primer un peu i després s'altre (Regla d'or per a tot).
- La por i la vergonya són portes que te tanques tú mateix (Regla d'or per a tot).
- Comanden les dones. SEMPRE! (i jo hi afegiria "com…" ;D) Feu-lis cas!
- Dos homes no poden ballar junts a un rotllo.
- Dos homos no haurien ballar junts en parella ball de bot si hi ha dones desparellades. Vegeu la regla dues més amunt estant.
- Sa primera cançó que toquen els sonadors a una ballada és per escoltar.
- A la bulla és de mala educació no deixar fer ni dos punts a la parella dedins-estant.
- Si pots, procura ballar sempre amb rotllos diferents, amb diferents persones, amb qui no coneguis de res, balla amb qui faci punts i combinacions que no sápigues, i si semblà que te volen fer fora des rotllo amb punts difícils, millor que millor, més n'aprendràs.
Per ventura sigui la meva formació jurídica la que emergeixi aquí i vulgui establir unes normes socials o de convivència, o regles del joc per tal de conèixer-les abans de jugar-hi, això fa que un s'hi senti més segur a l'hora de ballar i sàpiga a priori a quins riscos se pot enfrontar si surt a ballar a plaça o a una bulla… i valorar si s'arrisca o roman arran com a simple observador o crític comentarista.
Podria ser un principi de Knigge (2) per al ball de bot. Quina regla no escrita trobau que és o podria ser aplicable a les places? Quina proposta de millora faríeu a tot plegat? Us llegeixc, si voleu, als comentaris.
Nota (1) La paraula alemanya Führer associada al senyor austriac del bigotet (traduïble com Adolf Cabanes) en realitat té moltes acepcions com conductor, guia, capitost, cabdill o director.
Nota (2) Adolf Freiherr Von Knigge, noble i filòsof alemany, autor del llibre Über den Umgang mit Menschen (Sobre el Tracte amb les Persones), best-seller de l'època, manual de conducta i etiqueta imprescindible, molt influent en la cultura germànica, tant que a dia d'avui als diccionaris Knigge és sinònim d'etiqueta i bon comportament. En alemany quan qualcú dubte de la correcció d'alguna cosa, li demanen "què diu el Knigge?", referint-se a manual esmentat amb un nom tan llarg i, en alemany, que fa vessa tornar a repetir allò de Über den Umgang mit Menschen, per això els propis alemanys els coneixen com a Knigge, i punt.
