divendres, 24 de setembre del 2021

EL PERILL DE LA RELIGIOSITAT



Font: camino angosto

Si perdem de vista la persona de Jesucrist en cada cosa que fem, correm el risc d'estar assistint a l'església però de la mateixa manera estar allunyant-nos de Déu


En el seu pelegrinatge per aquesta vida el cristià s'enfronta moltes adversitats, però hi ha una en particular que presenta un risc considerable per a la seva vida espiritual.


La rutina en les coses espirituals és un gran perill per al cristià. Quan un cristià cau en la rutina de les activitats eclesiàstiques (activitats de l'església) corre el risc de caure en un conformisme i acabar vivint una vida de religiositat que a poc a poc ho anirà esgotant espiritualment.


Un cop algú va dir:


«La repetició d'un acte sagrat pot convertir-se en una rutina; i de el ritu a la rutina hi ha un curt pas; Israel va convertir tot el ric tresor de l'adoració i la lloança en un ritu. La rutina mato la frescor de l'ensenyament i la presència de Déu »


Israel havia arribat a acostumar-se a una vida de «adoració» a Déu. I quan Israel es «acostumo», quan a Israel ia li era costum anar i fer tota la cerimònia per adorar Déu, paradoxalment deixo d'adorar a Déu. Israel s'havia oblidat que més que el ritu i la cerimònia Déu, el que compta és el cor amb el que fem les coses.


Isaïes 29,13:

"Va dir llavors el Senyor: Puix que aquest poble se m'acosta amb les seves paraules i m'honora amb els llavis, però s'allunya de mi el seu cor, i la seva veneració cap a mi és només una tradició apresa de memòria"


El passatge d'Isaïes deixa en clar que el habituació de les activitats que concerneixen a Déu i la seva obra ens allunyen de Déu mateix que intentem adorar amb elles.


Quina és la nostra motivació a l'anar a la casa de Déu? Per quin motiu avui aixequem les mans en lloar i adorar Déu? És Déu el veritable motiu de la nostra adoració o aquestes activitats s'han convertit en una rutina en les nostres vides?


El rutinari en tot el que fa a Déu fa que el desplacem de el lloc d'adoració i perdem de vista el veritable motiu i fi pel qual fem el que fem, Jesucrist.


Als fariseus els havia esdevingut una cosa semblant. Estaven tan encegats en la seva religiositat i acostumaments que no podien veure que el Déu encarnat estava enmig d'ells. Aquests que eren els mestres de la Llei, els que establien la norma de com viure per a Déu. Ells entre els seus ritus i costums estaven tan lluny que no podien distingir a el Fill de Déu.


Joan 1, 25-26:

"I li van preguntar, i li van dir: Llavors, per què bateges, si tu no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta? Joan els respongué, dient: Jo batejo en aigua, però entre vosaltres està Un a qui no coneixeu."


Els fariseus tenien una conformitat externa de les pràctiques religioses i morals que realitzaven. I era tal la convicció d'aquestes pràctiques que tot el poble d'Israel havia de dur-les a terme. Per exemple el rentament de mans per menjar (Marc 7,1-13)


La religiositat ennuvola la nostra vista i el nostre enteniment de les coses espirituals. Ens fa veure a través de les pràctiques que duem a terme i no pel filtre de la paraula de Déu. D'aquesta manera la nostra ment pensarà que si estem anant a l'església regularment ja estem en comunió amb Déu. Res més lluny de la veritat. Hem de saber que la comunió amb Déu hem de enfortir-la dia rere dia amb lectura de la paraula de Déu i pregària.


La religiositat encasella a el fill de Déu segons les seves obres. Déu coneix els seus fills pels seus fruits. La religiositat demanda alguna cosa de la persona que la mateixa paraula de Déu no demanda. Aquesta diferència fa que caure en un esperit de religiositat sigui tan perillós per a les nostres vides i la de el cos de Crist en general. Recordem que som un cos, si una part aquesta ressentida, dolguda o malalta a tot el cos l'afecta.


Els perills de la religiositat

Perduda de l'objectiu principal, Jesucrist.

A l'entrar en una rutina la nostra meta queda distorsionada i poc a poc queda tan desenfocada que el diable aprofita i ens fa creure que estem seguint Jesucrist, quan en realitat estem sent guiats cada vegada més lluny d'ell.


Ens allunya de Déu

Aquest punt és la conseqüència de l'anterior. En perdre el rumb una embarcació queda a la deriva, queda a mercè de les onades i la decisió de vent. El cristià en perdre l'objectiu que és Jesucrist queda a la mercè el món. La seva vida es torna tan rutinària que perd noció de l'enemic que fora l'espera rugint com un lleó.


Busquem els nostres propis mèrits.

Un comença fer les coses per vanaglòria pròpia i no per a Déu. Vam començar a buscar la recompensa dels homes i no la de Déu. Creiem que Déu ens beneeix pels nostres esforços i no perquè som els seus fills que vam ser acceptats per a Jesucrist mitjançant la fe. ()


«Ningú pot confiar en els mèrits de Crist fins que hagi renunciat per complet als seus propis.» Joan Wesley


Nosaltres mai aprendrem a confiar i dependre Crist si no renunciem a noves stros esforços i dipositar la nostra fe en ell.


Pèrdua de gana espiritual

En perdre el nostre objectiu i allunyar-nos de Déu si no fem alguna cosa immediatament començarem a sentir que podem viure sense tanta pregària i sense tanta lectura de la paraula, pel que fa seguim fent les activitats de l'església.


Antídot

L'evangeli. Quan algú ha caigut en aquesta malaltia espiritual, on tot ho fa rutinari és perquè ha oblidat perquè va començar fer aquestes coses. La rutina ve quan la motivació ja no és la mateixa, en el nostre cas la motivació és Jesucrist i el no canvia, i si el no canvia, llavors canviem nosaltres i vam perdre el punt cap on ens dirigíem.


Si hem entrat en l'apatia, en el conformisme, en el rutinari i estem vivint una vida de religiositat sense la vida de Crist; recorda l'evangeli, aquest missatge de salvació que un dia va arribar a la nostra vida i ens va omplir d'esperança i motivació per lliurar en servei les nostres vides a el Déu veritable.


Conclusió:

Cuidem-nos de la rutina en la nostra vida espiritual. Refugiémonos en Déu i demanem que ens guardi de tota rutina que vulgui créixer en la nostra vida. Sortim de la nostra comoditat de la nostra rutinària vida cristiana i esforcem-nos per poder aferrar-nos a el Regne de Déu.


Mateu 11,12:

"Des dels dies de Joan Baptista fins ara, el Regne del cel ha vingut avançant contra vent i marea, i els que s'esforcen aconsegueixen aferrar-se a ell. -"


Imatge:

Foto presa de la Rajola de l'ermita de Nostra Senyora del Castro (Castrotierra de la Valduerna, la Maragatería - León)

dimecres, 22 de setembre del 2021

PASSEIG AUTUMNAL

Autor: Joan Arús i Colomer

¿Es despullaven en honor de mi
els arbres que voregen el camí?
Lluny és el goig incipient d'un dia,
el brotonar de cada tany, llavors
que el retorn del bon temps se'ns anuncia
amb un esclat de fulles i de flors.

¿On és la fronda verda i transparent,
paradís dels ocells, joia del vent?
La pàl·lida Tardor, que amb sa besada
emmusteeix i daura el món, ensems,
ha desguarnit de pàmpols la brancada,
oh, inútil pompa que esbarria el temps!

Trist averany el de l'ocell que fuig
perquè no troba l'avinent sopluig!
Ara el vent, en passar, ràpid, s'aïra
i diu als troncs desemparats: —¿On és
la verda tossa convertida en lira
quan la polsaven els meus dits lleugers?—

Mes jo, poeta, vaig amb cor soberg
sota el brancatge desolat, enterc;
—una infantil quimera m'acomboia—
—Tot això —em dic— és per al meu conhort;
és perquè senti la inefable joia
de caminar sobre catifes d'or.

Els arbres fan un seriós posat;
hi ha, en mon trepig, quelcom de majestat.
Tota la glòria de l'instant que passa
cruix als meus peus. I dic al vent: Després,
escampa-la ben lluny, rera ma passa:
que ningú pugui trepollar-la més.

divendres, 10 de setembre del 2021

Suicidio

Sobre el suicidio, que como diría Marcos Mundstock, "Entre los personajes trágicos que pueblan la historia y la ficción, tal vez los suicidas sean los que más nos conmueven. Hay que aclarar que, si bien "homicida" es el que mata a un hombre, "regicida" el que mata a un rey, la palabra "suicida" no significa, como muchos creen, el que mata a un suizo; no, un "suicida" es aquel que se quita la vida a "sui" mismo" y añade que "que en algunos países se castiga el intento incluso con la pena de muerte"".

Después de una graciosa anécdota de los maestros del humor y a raíz del caso de la chica holandesa con graves traumas psicológicos a la cual se le practicó la eutanasia, cabe dar un par de cifras, datos fríos, de este drama silencioso y silenciado. En 2018 en España, cada semana se suicidaban 10 personas de promedio. En total 3.539 suicidios en España (74% tasa masculina sobre el total de suicidios), 800.000 personas al año se quitan la vida en el mundo. El suicidio fue la primera causa de muerte externa en nuestro país y ya provoca más del doble de muertes que los accidentes en carretera.

Debemos preguntarnos, puede ser causa legislable en caso de mucho sufrimiento humano? Cómo medir el sufrimiento personal y objetivo con parámetros objetivos? 

Hay que estar muy mal para querer suicidarse, cierto, o querer que te suiciden. Es una práctica que sigue la lógica de nuestra contemporánea cultura de la muerte, en nuestro tenebroso "mundo feliz", donde aquello que provoca el menor tipo de sufrimiento es motivo de rechazo y espantada generalizada, palabras como enfermedad, vejez, incapacidad, dolor, son rehuídas por la sociedad moderna. No se tolera ningún tipo de sufrimiento, ni físico ni psíquico ni emocional, y nos convierten en peleles, seres humanos adultos pero infantilizados, sin resilencia ninguna. De la eutanasia a la eugenesia hay un línea muy fina que las separa porqué los viejos y los enfermos son un estorbo, y como en la película de "la fuga de Logan"(1976), al llegar a cierta edad son eliminados. El suicidio asistido, o, así como, la eutanasia plantean una serie de dilemas éticos muy profundos que algunos están dispuestos a obviar con tal de arañar unos pocos votos,... y algunos buenos fajos, bien grandes, de billetes, por supuesto.

En el programa de la Sexta, Salvados, que dedicó a la eutanasia, el periodista Jordi Évole hizo una entrevista al doctor Marcos Gómez, uno de los máximos referentes a nivel mundial en Medicina Paliativa, hacía patente que es el sufrimiento provocado por el dolor grande y persintente en el tiempo, lo que lleva a la desesperación de pedir la muerte. Y esta petición desesperada desaparece al paliar ese dolor con un buen tratamiento médico...