ERA UNA TARDOR CÀLIDA

Era una tardor càlida, jo caminava per un sender tranquil i serè, les fulles caigudes feien estora natural del camí, suau l'arena flonja d'humitat. Un novembre en què refresca ràpidament i sobtada, els horabaixes decauen, enfosqueixen en vespres llargs de manta i sofà. Un es confessa amant de la llar, per això el confinament de l'any 19 (pels que em llegeixin al futur: recordeu on éreu llavors?) no fou tan dur per a mi com per altres culs inquiets. M'he avorrit molt a la meva vida, per això sempre trob coses a fer, amb què distrure'm, massa... Els llibres, la seva lectura, vull dir, i la música, en totes les seves vessants de interpretació, composició, gravació,  producció, edició, tractament, luthieria, o senzill seure's al sofà i gaudir-ne, són vies d'alliberament de l'ànima que enlairen l'esperit enllà les estrelles, les fronteres de l'infinit, dels sentiments més profunds. Cabòries autumnals, sens dubte.

VIRTUOSOS DEL MÓN DE LA MÚSICA, ESCOLTAU-ME BÉ!

Avui vos vull parlar, estimats i inhòspits lectors d'aquest humil escrivà que vos entretén de les vostres tasques quotidianes, segurament molt més importants, d'un jove músic gaiter (Germán Ruiz) que fa, entre altres moltes coses, vídeos de youtube interessantíssims en els quals ensenya a tocar la gaita gallega, asturiana, escocessa i el whistle, donant tot de consells ben profitosos fins i tot per als qui no tocam gairebé cap dels anteriorment esmentats instruments de turment.

El vídeo que us volia comentar es titulava una cosa així com ara: "Com ser un virtuós (i allò que importa de bon de veres)". Planteja una bona qüestió sobre què se necessita per ser un virtuós de qualsevol instrument musical, estudiar cada dia amb l'instrument com un cabr…ó fins a assolir el nivell de virtuosisme desitjat. Res pus, fi de l'entrada… Bé, sí, podem dir quelcom més.

Hi ha gent que veu gaiters (se pot estendre a qualsevulla tipus de sonador) que toquen a tota castanya i els que no en tenen ni idea poden dir "què n'és de bo!" quan no ho fa amb gens de musicalitat i embruta més que el verrim del coll a les camises blanques.

Ja ho contava jo mateix ara fa… a un post anterior (segur que ho recordau) que un músic o sonador no deixa mai de formar-se, com en tantes coses a la vida, és allò que podríem dir formació permanent (Long-Life Learning)... per diferents mestres, cursos, seminaris, altres músics i companys de sonades, ensenyant als teus alumnes,...  però un té més aficions en la seva vida que el seu instrument, les xeremies, o el flabiol i el tamborí. El temps és limitat i és un bé preuat que s'ha de saber gestionar molt bé, m'agrada la música però com diu el refranyer "de lo poc, poc; de lo molt, no res" o sigui "lo poco agrada, lo mucho cansa" (en versió castellana). A més, seria una versió ben ensopida, obsessiva  i monòtona de nosaltres mateixos si estiguéssim tot lo sant dia amb el mateix cantet. Com exemple, un botó , a mí, m'agrada la muntanya, el mar, la genealogia, la informàtica, els idiomes, viatjar, el cinema, llegir, escriure un bloc, la luthieria amb materials reciclats, dormir, passar l'estona amb la meva dona (si després llegeix aquest post i no veu que està entre les meves prioritats ja sabeu qui dormirà al sofà de per vida), … dedic temps a altres coses que també me fan goig a balquena. La música és important en ma vida, sí, i sense música la vida seria trista, però no és la tota meva vida sencera. 

I ara: el que plantejava el gaiter del vídeo, allò que importa de bon de veres, per a què serveix ser tan virtuós en el teu dia a dia? Ell es dedica professionalment a la música, a ensenyar-la, i no cal ser un virtuós, a tocar en grups de música en els quals tampoc cal un tan alt grau de virtuosisme, i presentar-se a concursos de gaita gallega, aquí tal vegada sí seria l'únic espai on seria útil cert nivell de virtuosisme, però avui en dia n'hi ha centenars de virtuosos i l'esforç tan gran per destacar no val la pena. Per a mi, que tampoc ho som, no té massa utilitat, la veritat. Com a sonador promig o mediocre dins del meu entorn i àmbit geogràfic, intent sonar allò millor que sé. Allò més important és, supòs que com tot en aquesta vida, allò que sapiguem fer, fem-ho bé, jo pretenc tocar amb honestedat, tal vegada amb moltes limitacions o autolimitant-me de vegades per poder tocar a l'ensems dels companys, però quan tocam que soni una cosa digne, sense pretensions, veraç i amb musicalitat que transmeti quelcom és enllà que moltes notes tocades molt depressa però sense cap sentit… No dic que no hi pugui d'haver dins el nostre repertori peces per lluir agilitat de dits i mental, però això no ha d'afectar de cap de les maneres a la musicalitat. 

Perquè el secret tècnic de saber tocar ràpìd (i bé) rau en saber-ho pensar tot més ràpid i saber fer-ho més a poc a poc. 

La tècnica és senzilla, les eines: un metrònom, l'endimoniat i maleït estri que totos els estudiants de qualsevulla instrument de qualsevol part del món odia. Acostumar-se a aprendre a tocar amb ell al costat, anar al seu ritme, posant-lo a una pulsació adequada que ens doni temps a pensar en llegir la partitura, interepretar-la, pensar el reguinyol que farem i executar-lo. Si la nota més curta a tota la peça és una corxera, per exemple, portarem el metrònom al ritme de corxera per cada cop de metrònom. Si hi ha una o dues semicorxeres en tota la peça, tampoc no passa res, si la majoria que guanya són les corxeres. Així quan dominem la peça amb tots els adornaments o reguinyols que volem fer, que surtin nets i clars, podem anar augmentant la velocitat del metrònom, 5 pulsacions per minut, de mica en mica, fins que assoliu així la velocitat i perfecció tècnica que desitjau com a músics. Us avís, a partir d'un nivell, la millora costa molt, com a tot atleta d'èlit, cada milèssima de segon requereix un esforç enorme. Aquí la qüestió és si el grandíssim esforç per assolir el virtuossisme i la seva inversió en temps us val la pena. A mi la música m'encanta, però no és tocar el flabiol o les xeremies l'única cosa que hi ha al món. M'agrada sortir d'excursió i gaudir de la natura, passar el temps amb la meva família i els amics, el cinema, llegir un bon llibre, viatjar,.... coses que fan que l'estudi de l'instrument fins a arribar a dominar el nivell de superguerrer pugui retardar-se més del compte, però que contribueixen a la meva/nostra felicitat.

PALMA DE MERDA (I MALLORCA, TAMBÉ)

 La ciutat de Palma és la tercera pitjor per viure-hi en qualitat de vida, darrera Madrid i Barcelona segons els resultats de l'enquesta de l'OCU on valora qüestions com la mobilitat, seguretat ciutadana, serveis de salut, serveis educatius, oferta cultural, esportiva i oci, contaminació i medi ambient, mercat laboral, cost de la vida, mercat immobiliari i neteja urbana. 

No només Palma, sinó tota l'illa, és una merda per viure-hi si ets classe mitjana, és a dir,... pobre. 

Perquè?

• Massificació, sobra gent: RECURSOS NATURALS I SERVEIS PÚBLICS COLAPSATS.

• Turisme, no vivim del turisme, sobrevivim al/del turisme: ON ÉS LA RIQUESA QUE GENERA EL TURISME? QUI L'HA VISTA?

• Especulació immobiliària: QUAN EL NEGOCI ÉS A COSTA DE LA PRECARIETAT D'ALTRI (MÉS POBRE).

• Ens estan engegant de ca nostra, venda d'immobles a centre i nord europeus amb duros: ELS TURISTES SUECS, ALEMANYS, SUÏSSOS,... SÓN ELS AMOS DEL TERRITORI.

• Manca inversió pública en vivenda, transport públic, … VIVENDA PÚBLICA JA! TREN I BUS, ARREU I ECONÒMIC, JA!

• Pagam insularitat: TOT ÉS CARÍSSIM, VIVIM A PREU DE TURISTA!

I NADAL JA ÉS AQUÍ

Els primers flocs de neu comencen a caure i enfarinen els cims de les muntanyes més altes. S'acosta el Nadal, festa de la Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist dins d'una establia, entre un ase i un bou, acaronat amb les amoroses mans de mare de la Santíssima Verge Maria. Aquestes festes, com diu la cançó, són d'alegria. El retrobament amb amics i família, éssers estimats que potser no tenim a l'abast de romandre plegats en moltes ocasions a l'any. Aprofitam per comprar aquells detalls per demostrar el nostre amor a les persones que estimam, mantenim l'il·lusió infantil amb la vinguda dels Reis Mags d'Orient o del Pare Noel. Arreu són llumets, garlandes, betlems i arbres decorats amb bolletes de mil colors, dolços de l'època…

Però hi ha moltes persones que odien aquestes festes perquè troben a faltar gent que desafortunadament ja no està entre nosaltres, el record de la seva absència provoca tristor i malenconia infinites.  Però jo crec que en realitat aquest éssers estimats hi són, malgrat que no els poguem veure, que ens veuen i senten i cuiden de nosaltres. És una costum dels països bàltics posar uns cuberts de més a la taula per als difunts, així fan palesa la seva esperança en la resurrecció dels morts amb una bonica forma de recordar-los… Recordam amb una oració, un gest, un somriure... a aquells que varen trepitjar aquest món però ara ja descansen en la pau eterna, contemplant la llum de Déu, nostre Senyor, que és déu de vius i no de morts.

També hi ha qui viu sol en aquestes dates en què altres tenen una família i éssers estimats amb qui delectar-se de la seva companyia, i axò fa que el sentiment de sol·litud s'agreugi encara més. Una enveja que enfonsa més que res, no desitjant mal a ningú, sinó poder assolir allò que altres gaudeixen. Per a tots ells, un altre dia parlaré atès que mereixen un post sencer dedicat a aquestes persones que se senten soles. Us dic que en la vostra soledat sou milions que la compartiu, atès que és un dels mals més actuals que hi pot haver.

Nadal me fa pensar en festes, en fred, mercadets d’artesania, betlems mallorquins, arbres americans i Glühwein alemany. Aquestes festes tenen un origen eminentment cristià, i catòlic en aquesta part de món. Desvestir-ne el seu original sentit o inventar-se’l me sembla d’un mal gust impressionant. Si hom no és catòlic o cristià, per quin motiu hauria de cel·lebrar aquestes festes religioses?

Banderes, educació i ideologia

A dins de l'aula solia haver-hi una figura d'autoritat, antany, que li deien porfessor (o professora o mestre o mestra) que per consens social era qui establia les normes de convivència dins un espai d'ensenyament i convivència. Antany, he dit. Si amb motiu de la celebració d'un event esportiu a un país que no observa els drets humans hem d'exhibir amb orgull exaltat el drap patri els dies que juga la selecció nacional i la direcció del centre privat concertat així hi consent, i així es pacta entre el professorat i l'alumnat, fins aquí: "nihil obstat". El conflicte vé quan una part d'aquest alumnat pretén agafar-se tot el braç en comptes de només la mà, i penja la rojigualda en dies no conveniats en els quals no hi ha partit i la profe de català, que veu com la mainada està neguitosa més pendent del futbol que de les lliçons de pronoms febles mana retirar-la per penjar-la només en dies que jugui la selecció espanyola. El problema és que la mainada d'avui en dia no respecte l'autoritat i es rebel·la, i ben poca cosa pot fer la docent més que expulsar als rebels de la seva classe i allò més greu és que un fet que, de ben segur que per greu no deu ser gens estrany als centres educatius, hagi transcendit als mitjans i la ultradreta hagi volgut acarnissar-se amb l'escola i la professora, llevant-li la poca autoritat que té. Me deman si la profe haguera estat de matemàtiques o d'història haguessin fet.

Aquells que diuen que les banderes són símbols polítics ens menteixen, atès que representen els territoris polítics dels Estats-nació, concepte decimonònic vigent. Agrupa sota un tros de tela vexil·lològic a una colla de gent amb sentiments de pertinença a una mateixa nació, sota un nexe històric, cultural, polític i ideològic. La bandera servia per diferenciar-mos de l'altre, l'estranger, l'enemic potencial, els nostres contra els altres. 

Per tant, les competicions esportives internacionals venen a substituir, de manera molt més civilitzada, les guerres que delmaven la població inútilment, i contribueixien a exaltar els sentiments patriòtics, alhora que  ajuda a desviar l'atenció per no pensar massa i no fixar-se en els problemes reals de la gent del carrer.

L'ús polític dels mundials de futbol queda palesa a Qatar en les polèmiques sorgides pels braçalets amb la bandera lgtb o quan els jugadors iranians deixaren de cantar el seu himne en senyal de protesta o quan els jugadors anglesos es posaren de genollons quan sonava el seu himne abans de començar el partit en senyal de protesta.

Per tant, dir que l'esport no és política és senzillament MENTIDA. Des de les banderes, les seleccións nacionals, les selecció de la seu per al mundial, fins als futbolistes donant la seva opinió sobre temes extraesportius, tot és política. Aquells que ens volen fer creure que no és així solen ser els mateixos que creuen que els únics nacionalismes que hi ha són els bascos i catalans, els perifèrics, i en realitat no se veuen el propi gep.

I centram-nos en allò que importa de debò, aquest cas ha agafat una revolada singular perquè era la profe de català, no crec que hagués passat el mateix amb el de matemàtiques o el de llengua. Les figures d'autoritat estan cada vegada més discutides, més qüestionades. És culpa d'uns irresponsables dirigents socials, polítics, que fan de la política un escenari de confrontació personal i no d'idees, de projectes, de visions. Tot allò que perjudica a l'Estat, al concepte d'allò públic, a ajudar a despitar el cumpliment de la legalitat, perquè al país del "Lazarillo de Tormes" (obra que hauríeu de llegir per entendre aquest Reino) qui no engana és perquè no vol, no en sap o no pot o no li convé. Amb la malmeteció de la figura d'autoritat del docent, de l'empleat públic, de l’inspecció d’hisenda,... i ara la polèmica amb el drap també ha arribat a l’institut del meu poble a ponent.

PER QUÈ EN DIUEN BILINGÜISME QUAN EN REALITAT VOLEN DIR EN CASTELLANO?

Fa gairebé 40 anys que hi ha territoris dins del Reino de España en què es reconeix l'oficialitat de la llengua que n'ha sigut la llengua pròpia al llarg dels segles, diferent de la de Castella, ciutadans dels territoris dels quals havien vist trepitjada la seva llengua, cultura, idiosincràsia i institucions per part d'un poder militar, econòmic i estatal. Van prendre les regnes de l'educació lingüística dels seus ciutadans. Es va iniciar, o continuar després de la interrupció dels quaranta anys del dictador, així un tímid procés de normalització lingüística de les llengües minoritàries o minoritzades. Després d'un procés de persecució cultural durant més de dos-cents cinquanta anys, s'obrien els finestrals i portes, se tornava a parlar en català a les escoles, a les institucions públiques, al carrer, amb llibertat. 

Aquesta nova llibertat limita a l'agressor que vol imposar l'homogeneïtzació de parles, pensaments i tarannà, tal i com ho havia fet des del 1714, tot i acusant als alliberats de totalitaris per voler exercir el seu dret a fer una vida an la seva llengua amb normalitat. Els que vénen imposant llur llengua, costums i pensament, veuen com un espai conquerit mitjançant la força de la repressió recula a cop d'urna, de voluntat popular manifestada en l'elecció dels parlaments de les comunitats històriques amb llengua pròpia. I això els pica. Voldrien veure-nos obedients, agenollats, vençuts i indefensos, però s'han topat enfront amb una gent tenaç, acostumada a tirar del carro malgrat les dificultats.

Hi ha un neguit, un moviment, un lobby reaccionari que ja no se n'amaga gens, que exigeix la creació d'una escola en castellà dins dels territoris amb una llengua pròpia, és a dir, segregar als infants per raó de llurs llengües maternes. Resulta que l'agressor aquí és la víctima, o s'ho fa. Aquesta circumstància que fins ara forçava el balanceig cap a l'idioma depredador, queda en l'aire, tímidament, amb la nova llei educativa espanyola, una altra direu, que peperos, voxejadors i ciudagrams ja han anunciat que recorreran al constitucional, que per qualcun motiu sospitós estan totes ses excel·lentíssimes senyories col·locades per ells mateixos, al món hípic d'això s'en diu apostar a cavall guanyador. 

 A aquests polítics i seguidors reaccionaris no els hi agrada que se parli res que no sigui el castellà, que hom sap que és la llengua universal, tots els infants del món neixen recitant el Don Quijote i el Don Juan Tenorio des del paritori, si més no les primeres frases. En canvi les altres llengües requereixen un esforç sobrehumà d'aprenentatge que podrien dedicar a parlar en castellà per criticar a aquest govern comunista que intenta rompre Espanya, els faltaria aquí allò de contubernio judeomasónico comunista internacional.

No hi ha cap motiu per parlar una altra llengua quan tothom pot parlar només en castellà, una llengua que tothom entèn… a Valladolid, al manco. O això es pensen….

La realitat de l'Estat on ens ha tocat romandre és molt més rica i plural del que aquests voldrien. Que la castellana deixi de ser llengua vehicular a l'ensenyament no malmet que al final de l'etapa educativa els infants no assoleixin una competència lingüística d'ambdues, i pel que fa al castellà, competència lingüística al menys tan elevada com en territoris monolingües de la gran Castella. Amb la immersió lingüística s'aconsegueix vertebrà un país, una societat, rica culturalment, a l'hora que dota de mecanismes contra l'exclusió social del nouvingut. La realitat en el món actual, és que vivim immersos en una diversitat cultural extraordinària, amb els fenòmens de la globalització i la immigració de gairebé tots els racons del món.

JUAN GONZÁLEZ RENE(ga)DO I ELS COMPLEXOS

Els fets causants: Hi havia una vegada un jove adolescent que deia ser devot i creure en Jesucrist. Un dia aquest jove va entrar a una església, va sentir-se observat i jutjat i això va provocar un sentiment de malestar, ràbia i rancúnia contra tota l'Església catòlica que va abocar en la seva revenja en forma de treball a l'assignatura d'art audiovisual que li valgué una bona nota i un vídeo penjat a les plataformes socials. Això va ser discutit al claustre professors, l'assumpte va arribar fins i tot al Parlament balear, l'al·lot va acabar sent excomunicat pel bisbe de Mallorca, no faré gens ni mica de propaganda perquè es deien coses molt fortes i molt ofensives contra l'Església, els nostres dogmes i contra el nostre bisbe. 

Analitzant la personalitat d'aquest subjecte. El cas d'aquest jove és dels de disfòria de sexe de llibre, als quinze anys creia ser una dona, havent nascut amb allò que penja a tots els homes. De fur intern que és de caràcter "alegre i desinhibit". Darrerament ha tornat a sortir als mitjans i, com no, aixeca polseguera. Alguns li han retret uns comentaris molt políticament incorrectes a hores d'ara sobre dones maltractades a una xarxa social coneguda, el comentari l'abocà quan tenia quinze anys, també és ver. Ell (se defineix com a mascle) diu que s'arrepenteix molt d'haver publicat tal cosa i s'excusa en què només tenia quinze anys, només ho feia per cridar l'atenció, que no n'era conscient. Llavors, li som replicat, als quinze anys no ets prou conscient per saber amb quines coses no s'hi poden fer bromes però per decidir ser una dona o un home la resta de la teva vida i pots decidir t'amputen alguna part del cos… ésser humà! 

Darrere de la personalitat dels homes, sempre són homosexuals, que es disfressen de dones, que deriven sovint cap a la transexualitat, hi ha la necessitat histriònica cridar l'atenció, una crida d'auxili, una carència d'afecte, falta d'autoestima, falta d'una figura que amb amorosa però ferma autoritat paternal li hagués marcat un camí, un exemple a seguir, amb això estic d'acord amb Novella. Aquest afany cridaner, que fa pintar-se els llavis i les ungles, posar-se perruques, calçar-se tacons impossibles inclús per a les senyores, adoptar trets exagerats de personalitat, sempre alegres i feliços o histèrics o …palesa tot el contrari, una trista crida desesperada d'auxili, un "Per favor, estimau-me!". Tothom necessita ser estimat!

Diu un youtuber ultraconservador que els transsexuals són homosexuals que no accepten la seva condició. No podem acusar-lo de homòfob d'entrada perquè, de fet és que, ell mateix és homosexual, i, sí, no és d'esquerres! Potser raó no sigui una cosa que li manqui en aquest cas.

La fe és arbre que s'ha de cuidar, si un no viu d'acord a aquesta, no es pot dir que tengui fe, perquè és ben morta. Es fa palesa que en el cas den Juan és manifest i clar que se situa fora de la Fe, valors, tarannà i creences catòlics, quan endut per un afany exhibicionista sobrepassa de els límits del bon gust en les seves actuacions contra una institució, demostrant cert menyspreu envers els dogmes de la virginitat de la Santa Mare de Déu, per exemple, i atacant als seus ministres. Si un no viu de manera coherent amb la seva fe, la seva vida espiritual, per molt que no ho vulgui, se'n resent. Allunyant-se de la mare, l'Església, perdent-se en el camí, un perd l'Esperit Sant, la Gràcia de Déu, l'oli per mantenir encesa aquella llàntia de les deu verges prudents que van a les noces amb l'espòs de la paràbol·la que és el Fill de Déu. 

Tal vegada la dificultat de sentir-se estimat i el sentiment de sentir-se jutjat el dia que Juan va entrar a l’església, s’hauria de veure de quina manera hi anava perquè no s’hauria d’entrar de qualsevol manera a l’església per respecte i importància a nostre Senyor. Tal vegada el sentiment que Juan va trobar es diu consciència, mala consciència, conseqüencia del pecat, no el jutjarem pas aquí perquè "qui n'estigui lliure que tiri la primera pedra". Gràcies a Déu això tenia fàcil solució, se li diu sagrament de la RECONCILIACIÓ i si ho adobes amb l'EUCARISTIA… seràs invencible!

NO SOM "VAGO"?

Algú va dir alguna vegada, si us plau no em facin recordar qui era ni quan va ser, que aquesta persona no era un malfaner, sinó senzillament un BUSCADOR DE LA FELICITAT.

Ser ganduls és natural, l'evolució ens predisposa els éssers humans a aquest estat mental. Ser gandul és totalment natural. Els humans hem evolucionat i en aquesta evolució s'inclou gandulejar. Això és perquè el seu cos sempre està a la recerca de la millor optimització de lenergia, i en especial a conservar-la. L'esforç s'ha d'usar en allò més fonamental, la supervivència de l'individu, és a dir, de l'espècie, qualsevol altra activitat en resulta una sandeç, una pèrdua de calories innecessària.

De fet, durant l'hivern, el teu cos produeix més melatonina, cosa que et fa estar més cansat. A l'estiu, la calor fa que estiguis més gandul i cansat, per evitar un cop de calor imminent. Quina és la tendència general? Holgazanejar!

Els ganduls som en general (per descomptat, m'incloc) més creatius, deixem més espai per a la reflexió, som més productius (per allò de poder tenir més temps lliure per no fer res), som més feliços perquè patim menys estrès i la tensió arterial ens baixa, vivim més el moment. Tot això fa que visquem més i, per tant, explica que arribem a reproduir-nos més, perpetuant naturalment la nostra nissaga de ganduls, arribant a ser així més i més cada dia.

No sóc gandul, és pura genètica, és ciència.

I si prenem l'antiga saviesa popular, per qualque raó dins la nostra llengua catalana tenim totes aquestes paraules per descriure als que cerquen la felicitat aplicant la llei del mínim esforç, d'acord amb l'IEC: Gandul, colgafocs, desidiós desidiosa, dormilega, dropo, dròpo, endillunsat, esgarramantes, esquenadret, faenafuig, fagina, furtamantes, gallofa, gallòfol, gambaire, malaganós, malfaener, malfeiner, mandra, màndria, mandrós, matapà, ociós, peresós, pigre, poltró, torrapipes, vagarro, accidiós (antic), gos (col·loquial), picacantó (col·loquial) i pixavagant (col·loquial).

Una imatge de felicitat; imaginau-vos estirats a la sorra d'aquesta platja a vint-i-vuit graus de calor amb la vostra caipirinha a una mà i sentint la remor de les ones de la mar... benvinguts al club de la galvana.

PER QUÈ S'ODIA EL PARLAR DE CAN FANGA, O SIGUI BARSALONA?

 Al darrer capítol (17) del podcast de Liga Romanica que vaig veure varen convidar a una divulgadora de la llengua de Ramon Llull, n'Aida (Filòloga de Guàrdia), i ja és la segona després de na Núria, (Polyglot Couch). Hi van tractar temes interessantíssims com sempre, sobretot n'Aida explicava com en va farcit de castellanismes el català quotidià. Parlava del conflicte lingüístic sense anomenar la paraula conflicte, també de dialectologia del català, tema complexe en el qual crec que per l'espai i públic global al qual s'enfoca, no va poder o saber aprofundir gaire més, ... Els problemes de la llengua catalana actualment, els quals es poden resumir en un de sol, no tenir un gran estat sòlid amb un exèrcit al darrera. 

La cosa és que arreu del domini lingüístic la llengua es troba en situació de regressió, de diglòssia, d'inferioritat. Els parlants natius serem sempre els bilingües i sempre sovint ens amotllem als de fora per "educació". Així la qualitat de la nostra llengua decau, s'omple de castellanismes, deixa de ser català per acomodar-se poc a poc a un dialecte nororiental de la llengua de Cervantes, estibada de catalanismes que sempre hi seran perquè quelcom sempre romandrà, de l'adstrat.

Un que ja té una edat i ha viscut i vist i sentit pot fer cinc cèntims d'allò. Atesa la meva condició illenca, per tant perifèrica, alhora que descendent directe de catalans de la ceba, Mestre de Badalona, del carrer de Santa Anna, per tant tenc una visió de tot plegat central i perifèrica alhora.

La forta influència castellana que afecta a la parla catalana, no només en el lèxic, on seria prou més evident, sinó subtilment també en estructures morfosintàctiques, fonètica i fraseologia, podria ser un procés històric normal si no hi haguera un component polític d'imposició de vencedors sobre vençuts. 

Tot començà l'any 1714-15, amb els Decrets de Nueva Planta, en els quals es foragitava la llengua catalana com a llengua pública i de l'ensenyament. Per aquesta històrica raó el català administratiu i jurídic sona tan decimonònic, perquè, efectivament, ho és. Però en una època en què pocs anaven a l'escola, una societat rural que no havia de menester relacionar-se amb ningú més que amb el pagès que venia les bledes i les pastanagues… les misses en llatí, la implantació popular del castellà era inexistent. Però que la imposició cultural al populatxo fos gairebé inexistent o impossible amb els mitjans que tenia el cabdill estranger, no vol dir que el procés d'inculturació posat en marxa de manera subtil no començàs a rodar com una petita bolla de neu muntanya avall, fent-se més i més gran a mesura que passava el temps.

Al s.XIX l'escolarització al Reino de España esdevé obligatòria 1857 i obligatòriament en castellà, és clar! Així poc a poc, la llengua forastera anà penetrant en territori hostil. Primer el registre jurídic i institucional, després l'educatiu, poc a poc, eixemplant horitzons a la força, amb la força, de les armes, de la coerció, bastonades dels càstigs dels mestres, sancions administratives,... 

A finals del s.XIX i principis del s.XX trobam el moviment de la Renaixença, el catalanisme, Pompeu Fabra, mossèn Alcover i mossèn Verdaguer, Francesc de Borja Moll, Sanxís Guarner, Fuster,… una petita obertura de mà que provoca la rebifalla de la cultura, el català torna a ser ensenyat i es publiquen revistes com el Patufet, amb la qual el meu avi català, que havia nascut el 1910, va aprendre a llegir en català. A la llar d'ancians era l'estrella a l'hora de llegir poesies en català. Val a dir que l'avi, en Miquel Mestre Pagès, sempre feu gala de tenir una intel·ligència brillant, va aprendre a parlar francès perfecte en sis mesos, quan ningú parlava anglès a Espanya, ell sabia anglès i unes poques nocions de neerlandès.

Quan l'avi Miquel i el seu germà Joan enraonaven entre ells, (quina cofoia!) feia tanta patxoca sentir-los parlar aquell català tan català, tan antic, un es podia quedar hores i hores escoltant embadalit i devorant amb l'oïda paraules, expressions, i una sonoritat catalaníssima que malauradament s'han perdut a favor d'una globalització mal gestionada, un català light, pobre, contaminant-se i fent-se més castellà, tot i perdent qualitat morfosintàctica, riquesa lèxica i una sonoritat fonètica a cor què vols o a dojo.

Mentres uns torrapipes centralistes miren amb condescendència altres territoris menys cosmopolites, puix que  la ruralia i el tractor sempre han estat mal vistos pels senyorets finolis de la gran ciutat Barcelona metropolitana. Quan als mitjans de Barcelona es refereixen al territori, volen dir "allò que no és Barsalona", la qual cosa palesa el centralisme, que no és exclussivitat del centre de la Meseta, per ventura si es prengués més seriosament als territoris perifèrics de la perifèria aprendrien qualque cosa. És conegut i estudiat que en la mort lingüística, els darrers territoris en caure culturalment, el darrer lloc en el qual es sentirà el darrer mot en català, el darrer alè de vida, com en qualsevol altra llengua que s’extingeix sota l’autosuficiència cultural cosmopolita de la capital econòmica i administrativa del país, és i serà sempre aquell pagès de petit poble el més allunyat de la capital com sigui possible. Allà és el darrer lloc on el “llengüicidi” (l’assassinat de les llengües) es fa palès.

Deia a una entrevista un catedràtic de la Facultat de Filologia Hispànica de la Universidad Complutense que a España som analfabets per entendre qualsevulla de les altres llengües del reino i això és una llàstima, atès que és molt més senzill topar-se amb un catalanoparlant que amb un natiu anglòfon, per exemple, i que amb pocs mesos dedicats a l’aprentatge de les autòctones assolirien el monolingües un nivell de destresa molt més elevat que amb any de llengües estrangeres i estranyes com l’anglès. Raó no li manca! Cosa parescuda ocorre al Països Catalans. Hi ha una tendència a homogeneïtzar l’accent cap un central perquè si no, no t’entenen, així manllevam la riquesa dels accents geogràfics, els modismes, els girs, el lèxic, la fonètica i la morfologia que adopta la llengua a cada part del domini lingüístic on es parla català. Hem avesat al públic barsaluní a sentir únicament i exclusiva el seu accent xava, sense vocals neutres, ple a vessar de castellanismes. Som analfabets per a les diferents modalitats geogràfiques arreu dels Països Catalans.

Tampoc  és tan mal d’entendre, només és qüestió d’acostumar-s’hi, igual que jo me acostumar a sentir a dir quan arribava Canal 9 a Balears oratge al temps, hui per avui, vesprada per horabaixa,... Idò supòs que els catalans entendran perfectament els xerrars de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera si arriben a veure IB3 qualque dia, encara que no és massa bon exemple de bon ús del català precisament… La diferència dialectal, no és tan abismal, de fet moltíssims trets que hom atribueix als mallorquins, els trobam escampats arreu del domini, l’Empordà sobretot, però també a terres de la Marina valenciana-alacantina.

FAÇANES SOCIALS MODERNES, SOLEDAT I DEPRESSIÓ 5.0

 Un veu com a les xarxes socials hom penja imatges de felicitat, festes, amistats, amics arraulits en motiu d'una celebració, d'un aniversari, quaranta en va fer la xiqueta, ja! Festa amb piscina, faldes hawaianes i globus amb els números delators de l'edat.

Som conscient que no pertànyer a cap cercle social, no he entrat mai en cap moda, sempre he arrossegat els peus. De menut, sempre era jo qui cridava als amics per quedar, per veure'ns. Mai vaig destacar pel meu carisma i capacitat de lideratge, sempre mendigant afectivitat. És curiós com en una època en què hom està més connectat i més aprop d'indrets més remots, pugui un trobar-se tan aïllat de la gent que l'envolta, i observar altres com fan obscenitat de la seva cofoia, festa i vida social. Mai vaig ser una mala persona, massa dolenta, vull dir. 

Que no m'hagin convidat, ni m'hagin tengut en compte, no m'hauria d'afectar. Tampoc ho feien quan era fadrí. L’aïllament social se perpetua una vegada casat, atès que m’he hagut d’anar a viure enfora de Ciutat (més de 15 quilòmetres per a un mallorquí és una distància considerada com a enfora). Segurament hi ha certa inèrcia, no hi deu haver cap intencionalitat. Som de naturalesa discreta i reservada, però, com a qualsevol criatura miserablement afectiva (els psicòlegs en diuen dependència afectiva), m'agrada que me facin una mica de cas encara que fos per una vegada. La meva esposa és de naturalesa encara més introvertida, tímida i domèstica i costa més treure-la de casa, que conegui gent nova o que prengui qualque conducta intrèpida o aventurera com provar menjars exòtics (xinès, kebabs turcs, menjar tailandès, cuina marroquína…està fora del nostre abast, molt lluny de la seva zona de confort). Això és un entrebanc mal de sortejar.

El meu redol és estret, íntim, petit, per això hi caben tan poques persones, però és que que si hi entrau heu de saber que sereu estimats amb passió i locura, devoció i tendresa, sempre. Som extrem en les emocions i sentiments, per això el cercle social és tan reduït.

La primera cosa que llegeixo al Google sobre què fer en el meu cas, mendicitat d’amistat, és estimar-me a mi mateix i deixar de ser jo qui telefoni sempre. Els vertaders amics se preocuparan. És evident que qui aconsella en devia tenir qualcun

La psicòloga Rosa Armas (de psicologoencasa.es) diu que:

"Què fer si els teus amics t'ignoren? En aquestes situacions en què els proposes un pla als teus amics, i ningú contesta ni sí ni no: o aportes una idea a qualsevol tema i ningú la té en compte. Pots començar a sentir que els teus amics t'ignoren.

Quan notes que un bon amic ja no queda amb tu i gaibé mai contesta als teus missatges, o pitjor encara; t’enteres que els teus amics han quedat per sortir i no t’han avisat. Sens dubte te sentiràs ignorat; tú, jo o qualsevol.

És vera que no tenim cap poder sobre las preferències que tenguin altres persones. Però, quan se tracta de persones properes, coses com aquestes ens poden fer patir molt. I, malgrat que faci mal, si se repeteix moltes vegades, el missatge de fons estaria força clar, amb la qual cosa, gairebé seria millor posar distància pel mig.

Però, podria ser que la nostra percepció d’estar essent ignorats, no se correspongui amb la realitat. Per la qual cosa hauríem de fer algunes coses abans de posar aquesta distància; sobretot perquè simplement podria ser que la relació d'amistat hagi perdut la intensitat que tenia.

Les amistades se poden refredar

No t’estaré dient res que tú no sàpigues ja. qualsevol tipus de relació amb altres persones, pot patir canvis al llarg del temps. En el cas de les amistats també, i aquests canvis podries interpretar-los com que els teus amics t'ignoren.

Potser que hagi hagut una distància física per temes de feina, per exemple, i això pot produir una distància en tots els sentits.

Tal vegada aquest amic o amiga estigui iniciant una relació de parella, i ja sabem que quan això esdevé, se sol deixar un poc de banda als amics.

En el pitjor dels casos, també pot passar que aquesta persona hagi fet noves amistats; i ja no li interessi o no li plagui continuar amb les que tenia abans.

Aquests són alguns dels motius, encara clar que pot haver-hi molts més, pels que un amic pot posar distància amb nosaltres. I pels que pots sentir que els teus amics t'ignoren.

Què fer si sents que els teus amics t'ignoren

Com deia abans, no podem influir en las preferències que tengui una altra persona en referència a amb qui vol estar. Però, i abans de donar-nos per vençuts, podem fer algunes coses per intentar que aquesta amistat torni a ser com era.

Valorar el grau de l'amistat 

En primer lloc, has de fer un exercici de sinceritat amb tu mateix. L’exercici consisteix en valorar el grau d’amistat que tens amb aquesta persona; i si, la molèstia que sents per aquesta distància, és realment perquè és una persona que estimes de veritat, o és el teu amor propi el que fa que te molesti aquesta indiferència per la seva part.

Posa’t a les seves sabates

Per altra part, pensa per un moment quines són les circunstàncies actuals d’aquest amic, que segur les coneixes. Després, intenta ser objectiu. Podria ser que estiguessis exagerant, o realment veus motius per pensar que hi ha qualque cosa que no està bé? Podria ser que les seves circunstàncies actuals l’obliguin a estar un poc més distant?

No l’ignoris tu

Si finalment tens clar que aquesta persona t’importa lo suficient com per intentar arreglar la situació, i veus motius reals per preocupar-se, hi ha quelcom que és millor que no facis; i és, ignorar-la tú a ella.

Podria ser que pensassis en aquesta opció, com una forma que aquesta persona s’entemés de com s’està comportant amb tu; i fins i tot, podria ser una forma de revenja. Però, si fas això, la distància serà cada vegada major. I tal vegada arribi un moment en què la situació no se pugui solucionar.

Afrontar la situació

Lo que sí podries fer, és parlar amb aquesta persona, perquè aquesta és la millor forma de resoldre una situació o un malentés, si és el que hi ha. Clar que, la manera en que parlis amb aquesta persona daquest tema serà molt important; i no has de fer-ho de qualsevol forma.

Si li dius el que tú consideres que està fent-ho malament, se podria sentir ofesa i fins i tot atacada. Quan qualcú se sent atacat, tendeix a defensr-se; amb la qual cosa podria acabar pitjor del que estava abans.

Com te sents quan no contesta als teus missatges, o quan no te torna les cridades, o quan esquiva els teus intents de quedar amb ell, per exemple. Finalment, hauries de demanar-li si passa qualque cosa que tengui a veure amb tu, o no, i ofereix-te a escoltar-lo per saber què passa realment.

La forma més adequada de resoldre una situació on els teus amics t'ignoren, o al menys d’intentar-ho, és dir a aquests amics com te sents tú quan ells fan determinades coses.

Què pot passar?

Arribats a aquest punt, hi ha vàries coses que poden ocórrer. Una d'elles és que el teu amic, o amiga, estigui passant per unes circunstàncies personals, que no li permitin tenir tant de contacte amb tú com el que tenia. Això pot ser així realment i, en aquest cas, no hauràs de prendre't malament el seu comportament, només podràs oferir-li la teva ajuda si la necessita.

Una altra opció, és que el teu amic estigui molest amb tú per alguna cosa que has dit, has fet i fins i tot per alguna cosa que no has fet. Això hauràs de valorar-ho. Si consideres que té raó i que la seva molèstia ha sigut responsabilitat teva, podrà servir-te per corregir-ho.

Si en cas contrari consideres que la seva reacció ha sigut exagerada pel fet en concret, i que no té raó, millor l'hi dius i fins i tot pots plantejar-te lo adequat d'aquesta amistat. Podria ser que no fos tan bona com creus.

Finalment, pot ser, com te deia abans, que al teu amic li interessi més allunyar-se de tú. Si això és així, no hi ha molt que puguis fer més que, acceptar la seva decisió i dedicar el teu temps als altres amics."

Com deia Ovidi Montllor: "Bon vent i barca nova".

Aquesta no serà la darrera entrada sobre soledat… per no estar tota soleta!

El cigne negre, la meva imatge de soledat per avui:

REBOSILLO RADIOACTIU: CAPÍTOL 2 LA TRADICIÓ ORAL

Tradició: Una intro…. viquipèdica

La tradició (del llatí traditio, tradere, entregar, )
La tradició és el conjunt de coneixements, costums, creences i esdeveniments que es trameten de generació en generació per considerar-se d'alt valor per a la pròpia cultura. Les recopilacions són subjectives en el que es tria i en com es mostra.
La tradició se tramet verbalment, a partir de relats i normes ensenyades als infants, o bé a partir d'actes comunitaris d'elevat simbolisme. La tradició en la tècnica, la tecnologia i l'art, així com en altres camps empírics i basats en l'experiència, es basa en l'acció conjunta, i pot incloure mestres, mares o àvies, o fins i tot, fer-se de manera horitzontal, d'igual a igual en experiència i prestigi.
Existeixen diferents tipus de tradicions, com la tradició oral, l'escrita, la literària, la històrica, la filosòfica, la ideològica, la de valors, la política (de govern propi o la de recel envers el poder central, per exemple), la industrial, la cultural o la folklòrica. La tradició pot no constar d'una codificació escrita (vegeu norma no escrita) i és anònima. Una tradició pot ser popular o erudita. També pot ser local o remota.

Etimologia

El mot en català "tradició" prové del llatí tradere, que significa "entregar", o també trametre quelcom per via oral. Segons el diccionari català-valencià-balear, el mot és pres del llatí traditiōne, que ja tenia el mateix significat. Alguns autors afirmen que l'arrel traditio ja evoca la idea de transmetre, concretament l'acte de transmetre, mentre que el significat actual de "tradició" posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l'acte o al fet que hi hagi una transmissió.
 
La tradició transmet alguna cosa del passat que al present és rebuda com una herència. Implica, doncs, l'existència d'almenys dues persones. La persona o les persones que la reben tenen també un paper actiu, ja que no la rebutgen sinó que li donen un valor, l'accepten i li reconeixen el caràcter de "tradició". És a dir, que el que es transmet és cultural i subjectiu. 
 
Perquè sigui tradició cal també que perduri a la mortalitat de la transmissora. Una tradició, en aquest paper d'herència del passat, consolida el vincle comunitari o la identitat d'un grup d'individus al llarg del temps. Per això, una tradició no només s'inscriu en una societat i cultura, en un grup de població, sinó també en un període, una temporalitat, un devenir.
 

Invenció de la tradició

La invenció de la tradició és un concepte que es pot utilitzar per comprendre les utilitzacions ideològiques del passat i els usos polítics de la memòria i la commemoració. Popularitzada per Eric Hobsbawm i Terence Ranger, proposa que moltes de les tradicions que poden semblar o que pretesament són antigues, en realitat s'han forjat recentment, sovint com a resposta a una nova situació o un temps de crisi. Tenen un bagatge simbòlic i miren d'obtenir una certa legitimitat pel fet de venir des del passat.
 
En són un exemple d'això la tradició dels estampats escocesos propis de cada clan, que apareix per exemple a pel·lícules ambientades en èpoques passades i que pot semblar més antiga, va néixer al segle XIX. Les actuals gaites escoceses, no estan al manco documentades fefaentment més enrere del segle XVII o XVIII.
 

Construcció d'una tradició

Per autors com, per exemple, Carles Batlle, tota tradició és, per definició, una tradició inventada. Implica una visió del passat i una del futur. El seu establiment té a veure amb una ideologia i una cultura, per tant poden contribuir a fer que certs privilegis i injustícies siguin percebuts com a naturals, poden alimentar actituds fonamentalistes i ajudar a legitimitzar oligarquies, per exemple. S'usa per tenir models als quals poder-se identificar o almenys reconèixer-hi, per continuar, per revisar o per transgredir. La tradició pot ser generadora de creativitat i ja només el fet de reconèixer una tradició pot generar inquietud creativa.
 
La creació de la tradició consisteix en un conjunt de relacions recíproques per mitjà de les quals la història s'escriu i es reescriu. Sigui nova o antiga, una tradició ho és depenent de que alguna persona en vulgui ser receptora, la consideri tradició (en cas contrari, no serà res) i la perpetuï. Cal almenys una persona que la proposi però un consens per la majoria del grup, que pot acceptar la decisió per diferents motius, com per exemple, raonament, impacte emocional, obligació per la força i la violència, per estimació d'algú que ho segueix o proposa, per diners o interès econòmic, per hàbit o costum. De vegades s'ha usat per a apropiar-se de tot allò que és popular. Una tradició popular pot ser valorada perquè el seu capital simbòlic representi la veu col·lectiva d'estaments populars, i també pot voler ser controlada institucionalment, "domesticada".
 
Una tradició pot ser progressivament potenciada o bé marginada. Pot considerar-se legítima o manipulada i corrompuda i, independentment d'això, pot ser usada en benefici propi. Pot ser reformada i pot evolucionar de manera conscient o inconscient, voluntària o involuntària, alhora que evoluciona un grup o societat. També pot ser rescatada, en una actitud nostàlgica o interessada. Pot ser elogiada o vituperada per ser quelcom que es perd amb la modernitat. Per exemple, a la il·lustració, l'autoritat de la raó natural condemnava la tradició.
 

Tradició a l'art i la cultura: Cànon estètic i Postmodernitat

La cultura occidental és humanista. Aquesta cultura és normativa, o canònica, amb una tendència a idealitzar les obres i la bellesa en funció d'unes normes, o cànons estètics, basades en la tradició. Es caracteritza també pel seu alt grau d'exigència en jutjar la qualitat d'una creació artística o cultural, comparant-la amb aquests ideals. Així, només el pas del temps permet que pugui ser reconeguda, valorada i admesa dins de la tradició.
 
Una conseqüència n'és que no totes les persones poden estar en disposició de reconèixer els valors i gaudir de les obres considerades més importants, establint-se d'aquesta manera una jerarquia entre persones "cultes" i les que no ho són. Alguns moviments consideren que la cultura és fràgil i vulnerable, i que la tradició n'és un tresor heretat. Dins d'aquests grups n'hi ha que entenen que una manera de protegir la cultura és la difusió de la tradició cultural de manera massiva a través de les generacions, per exemple mitjançant les escoles i centres educatius.
 
D'altra banda, paradoxalment, cal tenir present que a Europa la cultura popular es relaciona també amb la tradició, popular, en aquest cas, i el folklore. Aquesta cultura popular està idealitzada i, juntament amb la concepció tradicionalista que se'n té, produeix una forta incapacitat per reconèixer el valor del llegat cultural i recuperar la tradició.
 
El romanticisme és un exemple de moviment que va voler trencar els valors estètics tradicionals. Alguns autors polèmics o no legitimats a la seva època, amb el temps han esdevingut part de la tradició cultural occidental.
 

Tradicionalisme: Seguir, modificar o oblidar una tradició.

La tradició representa una autoritat, però no cal seguir-la sempre cegament. Una vegada coneguda una tradició, sigui científica, tècnica, estètica o de qualsevol altra mena, hi ha diversos comportaments i actituds alternatives, tant a nivell individual, personal, com col·lectiu, d'una comunitat. En cada cas, i en qualsevol moment, es pot seguir amb la tradició, sense qüestionar-la o havent-ho fet, tal qual i indefinidament. Això en algun moment pot presentar conflictes basats en el fet que la persona o comunitat evolucioni i aquesta tradició no.
 
No permetre evolucionar a la persona o comunitat, a causa de la tradició, també causa conflictes i, finalment, si es decideix fer evolucionar la tradició, també, pot ser pres com una heretgia i una traïció, les persones més puristes o conservadores poden no estar d'acord amb les més trencadores o innovadores, altres persones voldran modificacions encara més radicals i fins i tot hi ha l'opció de deixar de costat la tradició.
 

Diferència entre costum i tradició

Les tradicions i els costums estan estretament lligats, sovint estan associats però són coses diferents. Totes dues afecten grups poblacionals i es transmeten al llarg del temps. Un costum ho és a nivell d'una població, d'una regió o d'un altre grup geogràfic formal i establert, mentre que una tradició també pot ser familiar. Les tradicions il·lustren la història d'aquestes, famílies, grups o pobles, passant forçosament, per ser considerada tradició, de generació en generació. Les tradicions són ideologies, pensaments, simbologies i actituds emocionals que envolten l'aplicació concreta dels costums en els fets. Els costums són pràctiques concretes que reprodueixen i conserven els mateixos comportaments i hàbits antics d'un grup.
 

La tradició oral

La transmissió oral d'alguna cosa pot ser fent-la amb altres persones.
La transmissió oral és una forma de comunicar cultura, tècniques i coneixements diversos verbalment de manera oral i en directe, de persona a persona, de vegades a través de diverses generacions. Les obres d'art transmesses d'aquesta manera solen ser o considerar-se anònimes. És indispensable i de moment insubstituible en l'ensenyament i difusió de disciplines que es basen en l'empirisme acumulat i l'experiència, com per exemple l'entrenament actoral o el ioga.
 
Religions, filosofies i maneres de veure la vida, com a partir de l'art o d'arts marcials, es transmeten sovint oralment de generació en generació.

La major part de la cultura popular que conforma la identitat d'un país ha arribat als nostres dies per aquest procediment, aquesta inclou la llengua, gastronomia, danses i altres manifestacions de les festes populars, cançons, llegendes, etc. Algunes són tradicions, i llavors es parla de tradició oral, però no totes. Dins de la cultura considerada "culta" també hi ha manifestacions que utilitzen encara ara aquest procediment, com per exemple ocorre a la pràctica amb les coreografies del repertori de dansa clàssica.
 
També s'han transmés per aquest procediment la majoria de tècniques aplicades a les arts i la tecnologia, i encara actualment, encara que hi hagi llibres i manuals escrits o en format de vídeo, sol ser la manera més efectiva d'ensenyar-les. Avui dia és a la pràctica la manera més habitual d'ensenyar i aprendre a utilitzar aparells tecnològics, ja que davant d'un dubte moltes persones prefereixen preguntar, en viu o mitjançant un fòrum, abans de llegir-se els manuals.
 
La "saviesa popular" sol incloure coneixements molt diversos, des de mèdics a socials passant pels agraris i domèstics, incloent-hi metereològics, la cura de plantes, neteja, reparacions diverses, etc. Aquests coneixements són investigats per exemple pels enginyers abans de dissenyar certes construccions, ja que les dades estadístiques i els documents són insuficients per a conéixer el comportament i necessitats d'un territori. Moltes vegades, a la societat occidental, s'han menyspreat i considerat inferiors o no vàlids aquests coneixements. En particular, és destacable que la majoria d'ells s'han ignorat quan provenien de grups de dones, transmessos de mares a filles, i no han estat considerats vàlids, o fins i tot existents, fins que un home l'ha escrit i li ha posat el seu nom, però el temps posa tot al seu lloc.
 

El Credo de Madò Llucia:

 

1.- Un combat de glosat és propi d'aquell moment, no s'hauria d'enregistrar. (5:05)

Un registre condiciona? L'enregistrament pot condicionar aquesta frescor i esponteneïtat. Potser sí o postser no,... igual que pot condicionar al músic l'enregistrament a l'hora de gravar una cançó dins un estudi però no té perquè influir. Però això no detura a la indústria discogràfica de gravar vinils o CD dels artistes i per això avui en dia tots podem taral·lejar a ple pulmó el Bohemian Rapsody de Farrokh Bulsara (la Reina, nom real de Freddy Mercury de Queen). El registre té la capacitat de poder ser reproduït molts anys després de la desaparició, és un mitjà de conservació vàlid, com ho podia ser en un temps el llapis i el paper per escriure una partitura d'una cançó o una rondalla popular, més avançat tecnològicament. Si el registre té una finalitat, treure'l de context pot ser perillós, però tot tret de polleguera ho pot ser, una cançó occitano-catalana infantil com en Joan Petit Quan Balla es basa en un fet històric en un context d'aixecament contra l'opressió del rei, i convertir-se així en una cançó amb un himne de forta càrrega revolucionària. En Joan Petit fou un pagès occità que encapçalà la Revolta dels Crocants (1643) de Roergue contra el rei de França Lluís XIV. Quan va ser capturat, va ser condemnat al suplici de la roda. La cançó infantil coneguda avui és el resultat de l'evolució d'aquesta història i és per aquesta raó que en la cançó se citen les diferents parts del cos, ja que la tortura de la roda mutilava progressivament el condemnat.
 
Un combat de glosat és una batalla d'enginy, confrontació d'habilitats de la paraula glosada i ben afilada, és improvització de música amb lletra, melodia i ritme. L'esmolar de la llengua poètica, eina fonamental del glosador, la picardia, el saber reaccionar, sornegueria, pilleria, picantor, espontaneïtat, fan que el glosar tengui l'expressió de l'atractiu que té. Els glosadors són fills d'un context polític, social i històric determinat, per tant cada combat es desenvolupa en una context únic i irrepetible, si no s'enregistre no queda constància de l'enginy del moment, de la capacitat de glosar. 
 
L'accés als registres d'aquests combats conservarà la tradició millor, així com  ajudarien, sense cap dubte, als investigadors d'aquí a dos cents anys a entendre la societat actual. Quanta gent assisteix als combats de glosadors i quanta gent pot tenir accés a una gravació al llarg d'anys i anys a una reproducció d'una cançó? No se pot comparar.
 
La pressumpta pèrdua d'espontaneïtat ha de valorar-se en contrapès a l'oportunitat de preservar un patrimoni cultural prou important.
 

2.- Hi ha lletres al cançoner popular que val més deixar enterrades. (7:03)

Les cançons i lletres que ens han arribat via cançoner popular han estat passades pel sedaç del temps, les lletres i cançons que no han passat el filtre de qualitat d'antuvi ja no ens han arribat. Amb el canvi de societat agrícola a societat industrial-turística s'ha romput la cadena de transmissió oral de valors, rondalles i contarelles, entre d'altres coses necessàries per construir i fer evolucionar el cançoner i conservar la cultura pròpia. 
 
Hi ha lletres i cançons que s'enterren totes soles perquè ningú les canta. Hi ha cançons i gloses desfassades, sí, però també hi ha pells massa fines i delicades, o hem deixar-ho tot dins sa vitrina, perquè les gloses sempre molesten qualcú, ja que tenen part d'humor irreverent, perquè part d'una nova moralitat ursulina progre no accepta la crítica ni la broma ni l'escarni dels temes que a ells més els couen: s’han passat de frenada! Me sembla lamentable. Jo crec que un punt intermig. Riure's sense perdre el respecte ni ofendre a ningú. Igual que s'en foten dels polítics, o dels funcionaris o dels de Lepe o de l'església, dels capellans, dels creients i la religió, i jo com a cristià catòlic apostòlic i romà ho hauré d'acceptar (fins i tot me poden fer gràcia i riuré) sempre que no agredeixin el meu sentiment religiós, altres col·lectius també han d'acceptar crítiques punyents i pulles envers les seves "creences". 
 
Tal i com digué molt bé el bisbe Munilla "Si la blasfèmia és llibertat d'expressió, llavors la corrupció és economia de mercat". Llibertat d'expressió , sí, llibertat per ofendre no. Hi ha uns límits, uns valors que com a societat occidental moderna bevem de la nostra herència judeocristiana i grecorromana, un poc de bon gust i educació, que no està barallat de cap manera amb la possibilitat de criticar amb sornegueria al sant i la bolla, però amb gràcia, art i estil, en un espai adequat amb un context adient. Aquí està el valor del bon glosador, sap glosar picant però sense fer mal a ningú.
 

3.- Quan fem memòria sempre hi posam la nostra interpretació. (13:00)

Diuen que … quan enregistram sempre perdem detalls. Recordam allò que més mos ha impactat, que més mos ha agradat o ha cridat l'atenció. 
 
La memòria és selectiva i carpiciosa, fa passar tot per un sedaç fi del temps i només roman allò que més ens ha impactat, efectivament. Per això és tan important l'enregistrament, i no de qualsevol manera. Una bona gravació du molta feina prèvia de preparació abans, durant i després. S'ha de planificar molt bé per tal que els detalls que se perdin siguin els mínims o zero. Després hi ha una edició, un retalla, copia i enganxa, selecciona, puja i baixa volums i greus i aguts, augmenta o afegeix reverberacions o altres efectes de so, masteritza, produeix,... fes-ne una còpia mare… Se crea una memòria col·lectiva fidel que hauria de perdurar al manco fins que no s’espenyi el toca-discos.
 

4.- Ja no cantam fent feina, però tampoc cantam a les festes. (14:40)

Allò que passa amb el cant és que hem canviat el context de quan cantam. Cantam per noltros mateixos, dins de la dutxa o dins del cotxo escoltant la ràdio, i cantam socialment per als altres, quan estam de festa…. Segueix havent-hi mantres orientals, la oració cristiana, els roncs de les xeremies, tot això són cant o estímuls per cantar. Els infants es tranquilitzen fins adormir-se quan s'els cantusseja suaument a cau d'orella un "noninó" o una simple nota sostinguda, com una trompa de les xeremies, ben igual. S'ha transformat el motiu del perquè cantam.
 
Jo cant fins i tot amb el renou que fa el microones o la vella nevera, no ho puc evitar, per a desesperació de la meva dona que me demana: què fas?! Música!
 

5.- S'ha perdut la capacitat d'ornamentar melodies de tradició oral, d'enriquir-les, perquè tothom pensa que així se corromp la puresa. (21:50)

Retornam a les melodies tradicionals. És allò de "¿Tú cueces o enriqueces?", toques lo mateix de sempre com sempre sense mirar si ho fas bé o hi aportes un granet d'arena perquè la tradició avanci amb els temps i no desaparegui? No crec que s'hagi perdut capacitat. Hi ha un PÚBLIC QUE VOL ALLÒ QUE ESTÀ ACOSTUMAT A SENTIR i arrufa el nas quan li rompen els esquemes rígids de les seves costums, sempre escoltar el mateix tocat de la mateixa manera, amb la mateixa sonoritat, els mateixos arranjaments i els mateixos arranjaments. Tota variació, que aporti riquesa i un punt de vista actual de la tradició fa mal d'ulls… és arriscat ser innovador i eclèctic en un món tan conservador.
 
A aquest món, AL CLIENT SE LI OFEREIX ALLÒ QUE DEMANA, si hi ha demanda de melodies de tradició oral enriquides, sorgiran ofertes de melodies de tradició oral enriquides, si no, no.
 

6.- Hi ha influencers que fan que se posin de moda o perduri una manera de fer ses coses, una manera de cultura popular. (26:20)

És cultura popular? Sí, perquè és cultura del poble (popular). És cultura tradicional? No. No té cap vessant tradicional, que necessitaria de tres generacions, i aixó és,30 anys que el que dura de mitjana en aparèixer cada nova generació, entre generació i generació han de passar mínim uns 60 o 90 anys.Ho pot arribar a ser amb el temps, però encara no.
 

7.- La cultura dels nostres majors és la nostra cultura i això s'ha de conservar. Pep Gimeno Botifarra (35:20)

La història familiar s'ha de conservar, el llegat dels padrins, els valors, costums i experiències són bons ensenyaments dels padrins.
 
Certament, hi ha històries com la del meu avi que va anar a Cuba… (sembla una havanera, però és així) que mereixen ser escrites en una novel·la històriques d'aquestes de best-sellers, per les peripècies que vam haver de viure, o dignes d'una bona pel·lícula de Hollywood. El conco Carlos advocat, sindicalista, secretari d’un gremi i socialista que morí de tuberculosi abans de la guerra, si no l'haurien llevat d'enmig els seus cosins fatxes els "hermanos Barberá" (fins no fa gaire tenien carrers i tot de fatxes que eren), que el coneixien prou bé i sabien on vivia…
 

Preguntes conpromeses:

 

- Trobau que sa cultura popular ha d'estar reglada, els estudis de música tradicional? (40:00)

 
Fa anys a una taula rodona xeremiera va sorgir un agre debat, com tots els del món xeremier, sobre qui podia tocar al carrer, si s'hauria d'implantar un carnet de xeremier autoritzat per tal de “garantir” un nivell de qualitat. Però qui atorga aquest carnet de xeremier? Qui decideix qui és bo o dolent? Aquell qui tampoc té cap reconeixement oficial, cap carnet de xeremier? Per simpaties? Per afinitat política o amiguisme o nepotisme o corrupció?. 
 
El reconeixement institucional de la cultura tradicional pròpia que avui en dia no existeix, seria una molt bona cosa. Hi hauria d'haver la possibilitat de desenvolupar una formació reglada en aquest sentit, però no començant la casa pel terrat. Les xeremies són un tipus d'oboè tradicional, per què no introduïm una assignatura d'introducció a les xeremies als estudis d'oboè del Conservatori? Si qualcú vol fer un estudi acadèmic rigorós sobre el folklore, els instruments, el cançoner tradicional, els balls i danses rituals, …. si qualcú vol dedicar-s'hi de manera professional se l'hauria d'encoratjar a fer-ho i possibilitar la formació per poder fer-ho amb una titulació reglada "ad hoc". 
 
Tot això sense menystenir que a tots els altres sonadors que vulguin senzillament sonar el seu instrument per xalar una bona estona amb amics i fer quatre cerveses i quatre rialles. Sempre diré que un no acabarà mai d'aprendre, allò que en pedagogia anomenen "formació permanent", a cada tocada, de cada mestre que t'ha ensenyat, cada sonador que sona al teu costat, de cada alumne a qui has iniciat en el teu instrument, pots aprendre qualque cosa que no sabies abans, d'això se'n diu experiència o també educació informal.
 
Sobre el mètode d'aprenentatge, la forma de transmissió ha canviat, amb els valors socials. Avui en dia un jove no té cap respecte envers una persona més major pel fet ser tenir més anys. El respecte s'ha de guanyar, el coneixement superior s'ha de demostrar sense desmotivar, per tal de no enfonsar a l'alumne. El mestre és avui en dia un pla d'igualtat, que comparteix coneixements, el mossatge implicava una submissió que avui en dia no és possible.
 
Sobre les idees de Madò Llucia, sí que crec que a les escoles, seria bona idea que dins del currículum els nins sortissin amb uns coneixements bàsics de música tipus un grau elemental. Seria bo per ells i la societat en conjunt, que se'n beneficiaria. Hi ha escoles que, per iniciativa de mestres concrets, realitzen activitats de cultura tradicional, però estaria bé estendre-ho a més escoles, que s’oferissin activitats extraescolars relacionades amb la cultura tradicional,
 
Sobre els "perills de l'estandarització", en el cas del ball de bot i de la música tradicional mallorquina, de quin perills estaríem parlant? L'estandarització àgil i flexible en qualsevol procés genera una base de coneixement comú, assegura la qualitat, major satisfacció personal, millora el control, maximitza els esforços, a més de permetre la millora contínua. Les pedres no se mouen i són totes diferents, volem ser pedres? Jo no.
 

- Vos imaginau la humanitat renunciant als enregitraments, al fet d'enregistrar material en video o so. (53'15)

La cita "Més val un llapis curt que una memòria llarga" que diu el convidat, ara no record el nom, resumeix molt bé el parer d'aquest blogaire. És com si renunciam a l'electricitat, o a l'ús de la roda, o a l'agricultura… això seria una involució. Ja que tenim les eines, aprofitem-les.
 

- Dins el context de la cultura popular de caire tradicional, parlam de música, ball, indumentària, instruments, tradicions, festes, religió, menjar,..., dins d'aquest context, en que vos considerau puristes i en quina part trobau que està bé que s'actualitzi i què no s'ha de tocar i per què? (55'00)

En la religió, sí que diria jo que qualcú vist des de fora podria dir que som força purista, vaig a missa els caps de setmana. 
 
M'agrada veure que a les mostres i altres manifestacions de cultura tradicional sa gent s'hi mira a l'hora de vestir a l'ample, abans ni m'hi fixava perquè no coneixia el tema, però amb el temps i parlant i ensenyat per mestres i amics com en Bernat Cabot, Guillem Bernat, Toni Bibiloni, Macià Tomàs, Miquel Matas, Juanito Cruz, he après a valorar i conèixer el patrimoni tèxtil tradicional mallorquí. 
 
Pel que pertoca als instruments, ja vaig parlar a aquest mateix bloc, sobre la innovació dels grups de música que se dediquen al ball de bot, la mescla de sonoritats que aporti, l'experimentació de sonoritats modernes amb arrels tradicionals… Sobre la innovació dels instruments tradicionals en si, tot allò que obri o millori les possibilitats sonores, pot aportar riquesa, les tècniques de construcció, els materials, l'execució, l'ensenyament de l'instrument, tot evoluciona. N'hi ha que sempre preferirem el tacte càlid de la fusta acaronant les nostres oïdes, però també quina fusta és la més purament tradicional? Ametller, ginjoler, cirerer, boix.

Nota de peu de foto: Una imatge tradicional d'un grup aleatori de pagesos al portal de missa, fotografia de devers el segle... devuit o denou???? :P Qualsevol semblança amb membres d'Abeniara, Mata Escrita, Marjal en Festa, s'Escola de Músiques i Danses de Mallorca (Bartomeu Ensenyat), Aires des Pla de Marratxí o Aires d'Andratx, seria pura coincidència, si no fos perquè és una foto del Festtival de Castelló de l'any dos mil i escaig. Perquè no vos cregueu tot allò que sentencien com a tradició centenària, de vegades vos volen enganar perquè no va més enllà d'un parell d'anys.

IRONIES REPUBLICANES

Anem a veure. Me deman si hi ha res més irònic que el PSOE de 2021 faci alabances de la república, tot i recordant que el 14 d'abril passat haguera va fer 90 anys si un intent fracassat de cop d'estat militar no hagués provocat una guerra civil carregant-se la democràcia que estava naixent? Si Pablo Iglesias Posse (el del  1879, fundador del PSOE) aixecàs el cap tornaria a morir-se de la indignació, decepció, ràbia i de l'ensurt.

Aquell partit polític abans democràtic, d'esquerres i republicà és el mateix que defensa una institució antidemocràtica, corrupte i antiga, parlant de la monarquia espanyola, la que va triar el dictador per continuar el Negoci de l'Estat, l'hereditària, la que hagués tengut problemes successoris si al Felip de Borbó regnant li hagués sortit qualque fill mascle en comptes de dues femelles o si es deixàs regnar a qui tocaria, a la seva germana major (l'infanta hechizada). El partit que es posiciona a favor de continuar amb un rei esquitxat per totes bandes de casos de corrupció i ús de fons públics més que menyspreable i sense cap justificació ni transparència, aquest vol commemorar l'aniversari d'una institució que és a les antípodes… Ver para creer com va dir el Quixot de la Manxa.

El Rey de España

(Los Planetas)

Lo Siento mucho me he equivocado

Demasiadas mujeres reclamaban mi afecto

Y no he cumplido con todas, pero prometo que no volverá a ocurrir

La culpa nunca fue de unos medios que consiguieron venderte

Un producto que carecía de las mismas medidas de seguridad

La culpa fue del Rock n´ Roll satánico

De su música que nos va a separar

Que te lleva sola y a la muerte

Y de la muerte ya no puedes regresar.

Lo siento mucho no volverá a ocurrir

Mezcle la medicación con el whisky

Y no me acuerdo de nada

Pero seguro que algo no he hecho bien

La culpa nunca fue

De una estructura dedicada a oprimirte

Lo fue de los responsables, de los que dirigieron la operación

La culpa fue del Rock n´ Roll salvaje

De su música hecha por Satán

Que te lleva a las relaciones sexuales

Y después te lleva a orar

La culpa es de los que están de fiesta

Que se saltan toda restricción

Y rompiendo el toque de queda

He ignorando que el que manda aquí soy yo