A dins de l'aula solia haver-hi una figura d'autoritat, antany, que li deien porfessor (o professora o mestre o mestra) que per consens social era qui establia les normes de convivència dins un espai d'ensenyament i convivència. Antany, he dit. Si amb motiu de la celebració d'un event esportiu a un país que no observa els drets humans hem d'exhibir amb orgull exaltat el drap patri els dies que juga la selecció nacional i la direcció del centre privat concertat així hi consent, i així es pacta entre el professorat i l'alumnat, fins aquí: "nihil obstat". El conflicte vé quan una part d'aquest alumnat pretén agafar-se tot el braç en comptes de només la mà, i penja la rojigualda en dies no conveniats en els quals no hi ha partit i la profe de català, que veu com la mainada està neguitosa més pendent del futbol que de les lliçons de pronoms febles mana retirar-la per penjar-la només en dies que jugui la selecció espanyola. El problema és que la mainada d'avui en dia no respecte l'autoritat i es rebel·la, i ben poca cosa pot fer la docent més que expulsar als rebels de la seva classe i allò més greu és que un fet que, de ben segur que per greu no deu ser gens estrany als centres educatius, hagi transcendit als mitjans i la ultradreta hagi volgut acarnissar-se amb l'escola i la professora, llevant-li la poca autoritat que té. Me deman si la profe haguera estat de matemàtiques o d'història haguessin fet.
Aquells que diuen que les banderes són símbols polítics ens menteixen, atès que representen els territoris polítics dels Estats-nació, concepte decimonònic vigent. Agrupa sota un tros de tela vexil·lològic a una colla de gent amb sentiments de pertinença a una mateixa nació, sota un nexe històric, cultural, polític i ideològic. La bandera servia per diferenciar-mos de l'altre, l'estranger, l'enemic potencial, els nostres contra els altres.
Per tant, les competicions esportives internacionals venen a substituir, de manera molt més civilitzada, les guerres que delmaven la població inútilment, i contribueixien a exaltar els sentiments patriòtics, alhora que ajuda a desviar l'atenció per no pensar massa i no fixar-se en els problemes reals de la gent del carrer.
L'ús polític dels mundials de futbol queda palesa a Qatar en les polèmiques sorgides pels braçalets amb la bandera lgtb o quan els jugadors iranians deixaren de cantar el seu himne en senyal de protesta o quan els jugadors anglesos es posaren de genollons quan sonava el seu himne abans de començar el partit en senyal de protesta.
Per tant, dir que l'esport no és política és senzillament MENTIDA. Des de les banderes, les seleccións nacionals, les selecció de la seu per al mundial, fins als futbolistes donant la seva opinió sobre temes extraesportius, tot és política. Aquells que ens volen fer creure que no és així solen ser els mateixos que creuen que els únics nacionalismes que hi ha són els bascos i catalans, els perifèrics, i en realitat no se veuen el propi gep.
I centram-nos en allò que importa de debò, aquest cas ha agafat una revolada singular perquè era la profe de català, no crec que hagués passat el mateix amb el de matemàtiques o el de llengua. Les figures d'autoritat estan cada vegada més discutides, més qüestionades. És culpa d'uns irresponsables dirigents socials, polítics, que fan de la política un escenari de confrontació personal i no d'idees, de projectes, de visions. Tot allò que perjudica a l'Estat, al concepte d'allò públic, a ajudar a despitar el cumpliment de la legalitat, perquè al país del "Lazarillo de Tormes" (obra que hauríeu de llegir per entendre aquest Reino) qui no engana és perquè no vol, no en sap o no pot o no li convé. Amb la malmeteció de la figura d'autoritat del docent, de l'empleat públic, de l’inspecció d’hisenda,... i ara la polèmica amb el drap també ha arribat a l’institut del meu poble a ponent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada