Avui vos vull parlar, estimats i inhòspits lectors d'aquest humil escrivà que vos entretén de les vostres tasques quotidianes, segurament molt més importants, d'un jove músic gaiter (Germán Ruiz) que fa, entre altres moltes coses, vídeos de youtube interessantíssims en els quals ensenya a tocar la gaita gallega, asturiana, escocessa i el whistle, donant tot de consells ben profitosos fins i tot per als qui no tocam gairebé cap dels anteriorment esmentats instruments de turment.
El vídeo que us volia comentar es titulava una cosa així com ara: "Com ser un virtuós (i allò que importa de bon de veres)". Planteja una bona qüestió sobre què se necessita per ser un virtuós de qualsevol instrument musical, estudiar cada dia amb l'instrument com un cabr…ó fins a assolir el nivell de virtuosisme desitjat. Res pus, fi de l'entrada… Bé, sí, podem dir quelcom més.
Hi ha gent que veu gaiters (se pot estendre a qualsevulla tipus de sonador) que toquen a tota castanya i els que no en tenen ni idea poden dir "què n'és de bo!" quan no ho fa amb gens de musicalitat i embruta més que el verrim del coll a les camises blanques.
Ja ho contava jo mateix ara fa… a un post anterior (segur que ho recordau) que un músic o sonador no deixa mai de formar-se, com en tantes coses a la vida, és allò que podríem dir formació permanent (Long-Life Learning)... per diferents mestres, cursos, seminaris, altres músics i companys de sonades, ensenyant als teus alumnes,... però un té més aficions en la seva vida que el seu instrument, les xeremies, o el flabiol i el tamborí. El temps és limitat i és un bé preuat que s'ha de saber gestionar molt bé, m'agrada la música però com diu el refranyer "de lo poc, poc; de lo molt, no res" o sigui "lo poco agrada, lo mucho cansa" (en versió castellana). A més, seria una versió ben ensopida, obsessiva i monòtona de nosaltres mateixos si estiguéssim tot lo sant dia amb el mateix cantet. Com exemple, un botó , a mí, m'agrada la muntanya, el mar, la genealogia, la informàtica, els idiomes, viatjar, el cinema, llegir, escriure un bloc, la luthieria amb materials reciclats, dormir, passar l'estona amb la meva dona (si després llegeix aquest post i no veu que està entre les meves prioritats ja sabeu qui dormirà al sofà de per vida), … dedic temps a altres coses que també me fan goig a balquena. La música és important en ma vida, sí, i sense música la vida seria trista, però no és la tota meva vida sencera.
I ara: el que plantejava el gaiter del vídeo, allò que importa de bon de veres, per a què serveix ser tan virtuós en el teu dia a dia? Ell es dedica professionalment a la música, a ensenyar-la, i no cal ser un virtuós, a tocar en grups de música en els quals tampoc cal un tan alt grau de virtuosisme, i presentar-se a concursos de gaita gallega, aquí tal vegada sí seria l'únic espai on seria útil cert nivell de virtuosisme, però avui en dia n'hi ha centenars de virtuosos i l'esforç tan gran per destacar no val la pena. Per a mi, que tampoc ho som, no té massa utilitat, la veritat. Com a sonador promig o mediocre dins del meu entorn i àmbit geogràfic, intent sonar allò millor que sé. Allò més important és, supòs que com tot en aquesta vida, allò que sapiguem fer, fem-ho bé, jo pretenc tocar amb honestedat, tal vegada amb moltes limitacions o autolimitant-me de vegades per poder tocar a l'ensems dels companys, però quan tocam que soni una cosa digne, sense pretensions, veraç i amb musicalitat que transmeti quelcom és enllà que moltes notes tocades molt depressa però sense cap sentit… No dic que no hi pugui d'haver dins el nostre repertori peces per lluir agilitat de dits i mental, però això no ha d'afectar de cap de les maneres a la musicalitat.
Perquè el secret tècnic de saber tocar ràpìd (i bé) rau en saber-ho pensar tot més ràpid i saber fer-ho més a poc a poc.
La tècnica és senzilla, les eines: un metrònom, l'endimoniat i maleït estri que totos els estudiants de qualsevulla instrument de qualsevol part del món odia. Acostumar-se a aprendre a tocar amb ell al costat, anar al seu ritme, posant-lo a una pulsació adequada que ens doni temps a pensar en llegir la partitura, interepretar-la, pensar el reguinyol que farem i executar-lo. Si la nota més curta a tota la peça és una corxera, per exemple, portarem el metrònom al ritme de corxera per cada cop de metrònom. Si hi ha una o dues semicorxeres en tota la peça, tampoc no passa res, si la majoria que guanya són les corxeres. Així quan dominem la peça amb tots els adornaments o reguinyols que volem fer, que surtin nets i clars, podem anar augmentant la velocitat del metrònom, 5 pulsacions per minut, de mica en mica, fins que assoliu així la velocitat i perfecció tècnica que desitjau com a músics. Us avís, a partir d'un nivell, la millora costa molt, com a tot atleta d'èlit, cada milèssima de segon requereix un esforç enorme. Aquí la qüestió és si el grandíssim esforç per assolir el virtuossisme i la seva inversió en temps us val la pena. A mi la música m'encanta, però no és tocar el flabiol o les xeremies l'única cosa que hi ha al món. M'agrada sortir d'excursió i gaudir de la natura, passar el temps amb la meva família i els amics, el cinema, llegir un bon llibre, viatjar,.... coses que fan que l'estudi de l'instrument fins a arribar a dominar el nivell de superguerrer pugui retardar-se més del compte, però que contribueixen a la meva/nostra felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada