ERA UNA TARDOR CÀLIDA

Era una tardor càlida, jo caminava per un sender tranquil i serè, les fulles caigudes feien estora natural del camí, suau l'arena flonja d'humitat. Un novembre en què refresca ràpidament i sobtada, els horabaixes decauen, enfosqueixen en vespres llargs de manta i sofà. Un es confessa amant de la llar, per això el confinament de l'any 19 (pels que em llegeixin al futur: recordeu on éreu llavors?) no fou tan dur per a mi com per altres culs inquiets. M'he avorrit molt a la meva vida, per això sempre trob coses a fer, amb què distrure'm, massa... Els llibres, la seva lectura, vull dir, i la música, en totes les seves vessants de interpretació, composició, gravació,  producció, edició, tractament, luthieria, o senzill seure's al sofà i gaudir-ne, són vies d'alliberament de l'ànima que enlairen l'esperit enllà les estrelles, les fronteres de l'infinit, dels sentiments més profunds. Cabòries autumnals, sens dubte.

VIRTUOSOS DEL MÓN DE LA MÚSICA, ESCOLTAU-ME BÉ!

Avui vos vull parlar, estimats i inhòspits lectors d'aquest humil escrivà que vos entretén de les vostres tasques quotidianes, segurament molt més importants, d'un jove músic gaiter (Germán Ruiz) que fa, entre altres moltes coses, vídeos de youtube interessantíssims en els quals ensenya a tocar la gaita gallega, asturiana, escocessa i el whistle, donant tot de consells ben profitosos fins i tot per als qui no tocam gairebé cap dels anteriorment esmentats instruments de turment.

El vídeo que us volia comentar es titulava una cosa així com ara: "Com ser un virtuós (i allò que importa de bon de veres)". Planteja una bona qüestió sobre què se necessita per ser un virtuós de qualsevol instrument musical, estudiar cada dia amb l'instrument com un cabr…ó fins a assolir el nivell de virtuosisme desitjat. Res pus, fi de l'entrada… Bé, sí, podem dir quelcom més.

Hi ha gent que veu gaiters (se pot estendre a qualsevulla tipus de sonador) que toquen a tota castanya i els que no en tenen ni idea poden dir "què n'és de bo!" quan no ho fa amb gens de musicalitat i embruta més que el verrim del coll a les camises blanques.

Ja ho contava jo mateix ara fa… a un post anterior (segur que ho recordau) que un músic o sonador no deixa mai de formar-se, com en tantes coses a la vida, és allò que podríem dir formació permanent (Long-Life Learning)... per diferents mestres, cursos, seminaris, altres músics i companys de sonades, ensenyant als teus alumnes,...  però un té més aficions en la seva vida que el seu instrument, les xeremies, o el flabiol i el tamborí. El temps és limitat i és un bé preuat que s'ha de saber gestionar molt bé, m'agrada la música però com diu el refranyer "de lo poc, poc; de lo molt, no res" o sigui "lo poco agrada, lo mucho cansa" (en versió castellana). A més, seria una versió ben ensopida, obsessiva  i monòtona de nosaltres mateixos si estiguéssim tot lo sant dia amb el mateix cantet. Com exemple, un botó , a mí, m'agrada la muntanya, el mar, la genealogia, la informàtica, els idiomes, viatjar, el cinema, llegir, escriure un bloc, la luthieria amb materials reciclats, dormir, passar l'estona amb la meva dona (si després llegeix aquest post i no veu que està entre les meves prioritats ja sabeu qui dormirà al sofà de per vida), … dedic temps a altres coses que també me fan goig a balquena. La música és important en ma vida, sí, i sense música la vida seria trista, però no és la tota meva vida sencera. 

I ara: el que plantejava el gaiter del vídeo, allò que importa de bon de veres, per a què serveix ser tan virtuós en el teu dia a dia? Ell es dedica professionalment a la música, a ensenyar-la, i no cal ser un virtuós, a tocar en grups de música en els quals tampoc cal un tan alt grau de virtuosisme, i presentar-se a concursos de gaita gallega, aquí tal vegada sí seria l'únic espai on seria útil cert nivell de virtuosisme, però avui en dia n'hi ha centenars de virtuosos i l'esforç tan gran per destacar no val la pena. Per a mi, que tampoc ho som, no té massa utilitat, la veritat. Com a sonador promig o mediocre dins del meu entorn i àmbit geogràfic, intent sonar allò millor que sé. Allò més important és, supòs que com tot en aquesta vida, allò que sapiguem fer, fem-ho bé, jo pretenc tocar amb honestedat, tal vegada amb moltes limitacions o autolimitant-me de vegades per poder tocar a l'ensems dels companys, però quan tocam que soni una cosa digne, sense pretensions, veraç i amb musicalitat que transmeti quelcom és enllà que moltes notes tocades molt depressa però sense cap sentit… No dic que no hi pugui d'haver dins el nostre repertori peces per lluir agilitat de dits i mental, però això no ha d'afectar de cap de les maneres a la musicalitat. 

Perquè el secret tècnic de saber tocar ràpìd (i bé) rau en saber-ho pensar tot més ràpid i saber fer-ho més a poc a poc. 

La tècnica és senzilla, les eines: un metrònom, l'endimoniat i maleït estri que totos els estudiants de qualsevulla instrument de qualsevol part del món odia. Acostumar-se a aprendre a tocar amb ell al costat, anar al seu ritme, posant-lo a una pulsació adequada que ens doni temps a pensar en llegir la partitura, interepretar-la, pensar el reguinyol que farem i executar-lo. Si la nota més curta a tota la peça és una corxera, per exemple, portarem el metrònom al ritme de corxera per cada cop de metrònom. Si hi ha una o dues semicorxeres en tota la peça, tampoc no passa res, si la majoria que guanya són les corxeres. Així quan dominem la peça amb tots els adornaments o reguinyols que volem fer, que surtin nets i clars, podem anar augmentant la velocitat del metrònom, 5 pulsacions per minut, de mica en mica, fins que assoliu així la velocitat i perfecció tècnica que desitjau com a músics. Us avís, a partir d'un nivell, la millora costa molt, com a tot atleta d'èlit, cada milèssima de segon requereix un esforç enorme. Aquí la qüestió és si el grandíssim esforç per assolir el virtuossisme i la seva inversió en temps us val la pena. A mi la música m'encanta, però no és tocar el flabiol o les xeremies l'única cosa que hi ha al món. M'agrada sortir d'excursió i gaudir de la natura, passar el temps amb la meva família i els amics, el cinema, llegir un bon llibre, viatjar,.... coses que fan que l'estudi de l'instrument fins a arribar a dominar el nivell de superguerrer pugui retardar-se més del compte, però que contribueixen a la meva/nostra felicitat.

PALMA DE MERDA (I MALLORCA, TAMBÉ)

 La ciutat de Palma és la tercera pitjor per viure-hi en qualitat de vida, darrera Madrid i Barcelona segons els resultats de l'enquesta de l'OCU on valora qüestions com la mobilitat, seguretat ciutadana, serveis de salut, serveis educatius, oferta cultural, esportiva i oci, contaminació i medi ambient, mercat laboral, cost de la vida, mercat immobiliari i neteja urbana. 

No només Palma, sinó tota l'illa, és una merda per viure-hi si ets classe mitjana, és a dir,... pobre. 

Perquè?

• Massificació, sobra gent: RECURSOS NATURALS I SERVEIS PÚBLICS COLAPSATS.

• Turisme, no vivim del turisme, sobrevivim al/del turisme: ON ÉS LA RIQUESA QUE GENERA EL TURISME? QUI L'HA VISTA?

• Especulació immobiliària: QUAN EL NEGOCI ÉS A COSTA DE LA PRECARIETAT D'ALTRI (MÉS POBRE).

• Ens estan engegant de ca nostra, venda d'immobles a centre i nord europeus amb duros: ELS TURISTES SUECS, ALEMANYS, SUÏSSOS,... SÓN ELS AMOS DEL TERRITORI.

• Manca inversió pública en vivenda, transport públic, … VIVENDA PÚBLICA JA! TREN I BUS, ARREU I ECONÒMIC, JA!

• Pagam insularitat: TOT ÉS CARÍSSIM, VIVIM A PREU DE TURISTA!

I NADAL JA ÉS AQUÍ

Els primers flocs de neu comencen a caure i enfarinen els cims de les muntanyes més altes. S'acosta el Nadal, festa de la Nativitat de Nostre Senyor Jesucrist dins d'una establia, entre un ase i un bou, acaronat amb les amoroses mans de mare de la Santíssima Verge Maria. Aquestes festes, com diu la cançó, són d'alegria. El retrobament amb amics i família, éssers estimats que potser no tenim a l'abast de romandre plegats en moltes ocasions a l'any. Aprofitam per comprar aquells detalls per demostrar el nostre amor a les persones que estimam, mantenim l'il·lusió infantil amb la vinguda dels Reis Mags d'Orient o del Pare Noel. Arreu són llumets, garlandes, betlems i arbres decorats amb bolletes de mil colors, dolços de l'època…

Però hi ha moltes persones que odien aquestes festes perquè troben a faltar gent que desafortunadament ja no està entre nosaltres, el record de la seva absència provoca tristor i malenconia infinites.  Però jo crec que en realitat aquest éssers estimats hi són, malgrat que no els poguem veure, que ens veuen i senten i cuiden de nosaltres. És una costum dels països bàltics posar uns cuberts de més a la taula per als difunts, així fan palesa la seva esperança en la resurrecció dels morts amb una bonica forma de recordar-los… Recordam amb una oració, un gest, un somriure... a aquells que varen trepitjar aquest món però ara ja descansen en la pau eterna, contemplant la llum de Déu, nostre Senyor, que és déu de vius i no de morts.

També hi ha qui viu sol en aquestes dates en què altres tenen una família i éssers estimats amb qui delectar-se de la seva companyia, i axò fa que el sentiment de sol·litud s'agreugi encara més. Una enveja que enfonsa més que res, no desitjant mal a ningú, sinó poder assolir allò que altres gaudeixen. Per a tots ells, un altre dia parlaré atès que mereixen un post sencer dedicat a aquestes persones que se senten soles. Us dic que en la vostra soledat sou milions que la compartiu, atès que és un dels mals més actuals que hi pot haver.

Nadal me fa pensar en festes, en fred, mercadets d’artesania, betlems mallorquins, arbres americans i Glühwein alemany. Aquestes festes tenen un origen eminentment cristià, i catòlic en aquesta part de món. Desvestir-ne el seu original sentit o inventar-se’l me sembla d’un mal gust impressionant. Si hom no és catòlic o cristià, per quin motiu hauria de cel·lebrar aquestes festes religioses?

Banderes, educació i ideologia

A dins de l'aula solia haver-hi una figura d'autoritat, antany, que li deien porfessor (o professora o mestre o mestra) que per consens social era qui establia les normes de convivència dins un espai d'ensenyament i convivència. Antany, he dit. Si amb motiu de la celebració d'un event esportiu a un país que no observa els drets humans hem d'exhibir amb orgull exaltat el drap patri els dies que juga la selecció nacional i la direcció del centre privat concertat així hi consent, i així es pacta entre el professorat i l'alumnat, fins aquí: "nihil obstat". El conflicte vé quan una part d'aquest alumnat pretén agafar-se tot el braç en comptes de només la mà, i penja la rojigualda en dies no conveniats en els quals no hi ha partit i la profe de català, que veu com la mainada està neguitosa més pendent del futbol que de les lliçons de pronoms febles mana retirar-la per penjar-la només en dies que jugui la selecció espanyola. El problema és que la mainada d'avui en dia no respecte l'autoritat i es rebel·la, i ben poca cosa pot fer la docent més que expulsar als rebels de la seva classe i allò més greu és que un fet que, de ben segur que per greu no deu ser gens estrany als centres educatius, hagi transcendit als mitjans i la ultradreta hagi volgut acarnissar-se amb l'escola i la professora, llevant-li la poca autoritat que té. Me deman si la profe haguera estat de matemàtiques o d'història haguessin fet.

Aquells que diuen que les banderes són símbols polítics ens menteixen, atès que representen els territoris polítics dels Estats-nació, concepte decimonònic vigent. Agrupa sota un tros de tela vexil·lològic a una colla de gent amb sentiments de pertinença a una mateixa nació, sota un nexe històric, cultural, polític i ideològic. La bandera servia per diferenciar-mos de l'altre, l'estranger, l'enemic potencial, els nostres contra els altres. 

Per tant, les competicions esportives internacionals venen a substituir, de manera molt més civilitzada, les guerres que delmaven la població inútilment, i contribueixien a exaltar els sentiments patriòtics, alhora que  ajuda a desviar l'atenció per no pensar massa i no fixar-se en els problemes reals de la gent del carrer.

L'ús polític dels mundials de futbol queda palesa a Qatar en les polèmiques sorgides pels braçalets amb la bandera lgtb o quan els jugadors iranians deixaren de cantar el seu himne en senyal de protesta o quan els jugadors anglesos es posaren de genollons quan sonava el seu himne abans de començar el partit en senyal de protesta.

Per tant, dir que l'esport no és política és senzillament MENTIDA. Des de les banderes, les seleccións nacionals, les selecció de la seu per al mundial, fins als futbolistes donant la seva opinió sobre temes extraesportius, tot és política. Aquells que ens volen fer creure que no és així solen ser els mateixos que creuen que els únics nacionalismes que hi ha són els bascos i catalans, els perifèrics, i en realitat no se veuen el propi gep.

I centram-nos en allò que importa de debò, aquest cas ha agafat una revolada singular perquè era la profe de català, no crec que hagués passat el mateix amb el de matemàtiques o el de llengua. Les figures d'autoritat estan cada vegada més discutides, més qüestionades. És culpa d'uns irresponsables dirigents socials, polítics, que fan de la política un escenari de confrontació personal i no d'idees, de projectes, de visions. Tot allò que perjudica a l'Estat, al concepte d'allò públic, a ajudar a despitar el cumpliment de la legalitat, perquè al país del "Lazarillo de Tormes" (obra que hauríeu de llegir per entendre aquest Reino) qui no engana és perquè no vol, no en sap o no pot o no li convé. Amb la malmeteció de la figura d'autoritat del docent, de l'empleat públic, de l’inspecció d’hisenda,... i ara la polèmica amb el drap també ha arribat a l’institut del meu poble a ponent.

PER QUÈ EN DIUEN BILINGÜISME QUAN EN REALITAT VOLEN DIR EN CASTELLANO?

Fa gairebé 40 anys que hi ha territoris dins del Reino de España en què es reconeix l'oficialitat de la llengua que n'ha sigut la llengua pròpia al llarg dels segles, diferent de la de Castella, ciutadans dels territoris dels quals havien vist trepitjada la seva llengua, cultura, idiosincràsia i institucions per part d'un poder militar, econòmic i estatal. Van prendre les regnes de l'educació lingüística dels seus ciutadans. Es va iniciar, o continuar després de la interrupció dels quaranta anys del dictador, així un tímid procés de normalització lingüística de les llengües minoritàries o minoritzades. Després d'un procés de persecució cultural durant més de dos-cents cinquanta anys, s'obrien els finestrals i portes, se tornava a parlar en català a les escoles, a les institucions públiques, al carrer, amb llibertat. 

Aquesta nova llibertat limita a l'agressor que vol imposar l'homogeneïtzació de parles, pensaments i tarannà, tal i com ho havia fet des del 1714, tot i acusant als alliberats de totalitaris per voler exercir el seu dret a fer una vida an la seva llengua amb normalitat. Els que vénen imposant llur llengua, costums i pensament, veuen com un espai conquerit mitjançant la força de la repressió recula a cop d'urna, de voluntat popular manifestada en l'elecció dels parlaments de les comunitats històriques amb llengua pròpia. I això els pica. Voldrien veure-nos obedients, agenollats, vençuts i indefensos, però s'han topat enfront amb una gent tenaç, acostumada a tirar del carro malgrat les dificultats.

Hi ha un neguit, un moviment, un lobby reaccionari que ja no se n'amaga gens, que exigeix la creació d'una escola en castellà dins dels territoris amb una llengua pròpia, és a dir, segregar als infants per raó de llurs llengües maternes. Resulta que l'agressor aquí és la víctima, o s'ho fa. Aquesta circumstància que fins ara forçava el balanceig cap a l'idioma depredador, queda en l'aire, tímidament, amb la nova llei educativa espanyola, una altra direu, que peperos, voxejadors i ciudagrams ja han anunciat que recorreran al constitucional, que per qualcun motiu sospitós estan totes ses excel·lentíssimes senyories col·locades per ells mateixos, al món hípic d'això s'en diu apostar a cavall guanyador. 

 A aquests polítics i seguidors reaccionaris no els hi agrada que se parli res que no sigui el castellà, que hom sap que és la llengua universal, tots els infants del món neixen recitant el Don Quijote i el Don Juan Tenorio des del paritori, si més no les primeres frases. En canvi les altres llengües requereixen un esforç sobrehumà d'aprenentatge que podrien dedicar a parlar en castellà per criticar a aquest govern comunista que intenta rompre Espanya, els faltaria aquí allò de contubernio judeomasónico comunista internacional.

No hi ha cap motiu per parlar una altra llengua quan tothom pot parlar només en castellà, una llengua que tothom entèn… a Valladolid, al manco. O això es pensen….

La realitat de l'Estat on ens ha tocat romandre és molt més rica i plural del que aquests voldrien. Que la castellana deixi de ser llengua vehicular a l'ensenyament no malmet que al final de l'etapa educativa els infants no assoleixin una competència lingüística d'ambdues, i pel que fa al castellà, competència lingüística al menys tan elevada com en territoris monolingües de la gran Castella. Amb la immersió lingüística s'aconsegueix vertebrà un país, una societat, rica culturalment, a l'hora que dota de mecanismes contra l'exclusió social del nouvingut. La realitat en el món actual, és que vivim immersos en una diversitat cultural extraordinària, amb els fenòmens de la globalització i la immigració de gairebé tots els racons del món.