REBOSILLO RADIOACTIU: CAPÍTOL 2 LA TRADICIÓ ORAL

Tradició: Una intro…. viquipèdica

La tradició (del llatí traditio, tradere, entregar, )
La tradició és el conjunt de coneixements, costums, creences i esdeveniments que es trameten de generació en generació per considerar-se d'alt valor per a la pròpia cultura. Les recopilacions són subjectives en el que es tria i en com es mostra.
La tradició se tramet verbalment, a partir de relats i normes ensenyades als infants, o bé a partir d'actes comunitaris d'elevat simbolisme. La tradició en la tècnica, la tecnologia i l'art, així com en altres camps empírics i basats en l'experiència, es basa en l'acció conjunta, i pot incloure mestres, mares o àvies, o fins i tot, fer-se de manera horitzontal, d'igual a igual en experiència i prestigi.
Existeixen diferents tipus de tradicions, com la tradició oral, l'escrita, la literària, la històrica, la filosòfica, la ideològica, la de valors, la política (de govern propi o la de recel envers el poder central, per exemple), la industrial, la cultural o la folklòrica. La tradició pot no constar d'una codificació escrita (vegeu norma no escrita) i és anònima. Una tradició pot ser popular o erudita. També pot ser local o remota.

Etimologia

El mot en català "tradició" prové del llatí tradere, que significa "entregar", o també trametre quelcom per via oral. Segons el diccionari català-valencià-balear, el mot és pres del llatí traditiōne, que ja tenia el mateix significat. Alguns autors afirmen que l'arrel traditio ja evoca la idea de transmetre, concretament l'acte de transmetre, mentre que el significat actual de "tradició" posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l'acte o al fet que hi hagi una transmissió.
 
La tradició transmet alguna cosa del passat que al present és rebuda com una herència. Implica, doncs, l'existència d'almenys dues persones. La persona o les persones que la reben tenen també un paper actiu, ja que no la rebutgen sinó que li donen un valor, l'accepten i li reconeixen el caràcter de "tradició". És a dir, que el que es transmet és cultural i subjectiu. 
 
Perquè sigui tradició cal també que perduri a la mortalitat de la transmissora. Una tradició, en aquest paper d'herència del passat, consolida el vincle comunitari o la identitat d'un grup d'individus al llarg del temps. Per això, una tradició no només s'inscriu en una societat i cultura, en un grup de població, sinó també en un període, una temporalitat, un devenir.
 

Invenció de la tradició

La invenció de la tradició és un concepte que es pot utilitzar per comprendre les utilitzacions ideològiques del passat i els usos polítics de la memòria i la commemoració. Popularitzada per Eric Hobsbawm i Terence Ranger, proposa que moltes de les tradicions que poden semblar o que pretesament són antigues, en realitat s'han forjat recentment, sovint com a resposta a una nova situació o un temps de crisi. Tenen un bagatge simbòlic i miren d'obtenir una certa legitimitat pel fet de venir des del passat.
 
En són un exemple d'això la tradició dels estampats escocesos propis de cada clan, que apareix per exemple a pel·lícules ambientades en èpoques passades i que pot semblar més antiga, va néixer al segle XIX. Les actuals gaites escoceses, no estan al manco documentades fefaentment més enrere del segle XVII o XVIII.
 

Construcció d'una tradició

Per autors com, per exemple, Carles Batlle, tota tradició és, per definició, una tradició inventada. Implica una visió del passat i una del futur. El seu establiment té a veure amb una ideologia i una cultura, per tant poden contribuir a fer que certs privilegis i injustícies siguin percebuts com a naturals, poden alimentar actituds fonamentalistes i ajudar a legitimitzar oligarquies, per exemple. S'usa per tenir models als quals poder-se identificar o almenys reconèixer-hi, per continuar, per revisar o per transgredir. La tradició pot ser generadora de creativitat i ja només el fet de reconèixer una tradició pot generar inquietud creativa.
 
La creació de la tradició consisteix en un conjunt de relacions recíproques per mitjà de les quals la història s'escriu i es reescriu. Sigui nova o antiga, una tradició ho és depenent de que alguna persona en vulgui ser receptora, la consideri tradició (en cas contrari, no serà res) i la perpetuï. Cal almenys una persona que la proposi però un consens per la majoria del grup, que pot acceptar la decisió per diferents motius, com per exemple, raonament, impacte emocional, obligació per la força i la violència, per estimació d'algú que ho segueix o proposa, per diners o interès econòmic, per hàbit o costum. De vegades s'ha usat per a apropiar-se de tot allò que és popular. Una tradició popular pot ser valorada perquè el seu capital simbòlic representi la veu col·lectiva d'estaments populars, i també pot voler ser controlada institucionalment, "domesticada".
 
Una tradició pot ser progressivament potenciada o bé marginada. Pot considerar-se legítima o manipulada i corrompuda i, independentment d'això, pot ser usada en benefici propi. Pot ser reformada i pot evolucionar de manera conscient o inconscient, voluntària o involuntària, alhora que evoluciona un grup o societat. També pot ser rescatada, en una actitud nostàlgica o interessada. Pot ser elogiada o vituperada per ser quelcom que es perd amb la modernitat. Per exemple, a la il·lustració, l'autoritat de la raó natural condemnava la tradició.
 

Tradició a l'art i la cultura: Cànon estètic i Postmodernitat

La cultura occidental és humanista. Aquesta cultura és normativa, o canònica, amb una tendència a idealitzar les obres i la bellesa en funció d'unes normes, o cànons estètics, basades en la tradició. Es caracteritza també pel seu alt grau d'exigència en jutjar la qualitat d'una creació artística o cultural, comparant-la amb aquests ideals. Així, només el pas del temps permet que pugui ser reconeguda, valorada i admesa dins de la tradició.
 
Una conseqüència n'és que no totes les persones poden estar en disposició de reconèixer els valors i gaudir de les obres considerades més importants, establint-se d'aquesta manera una jerarquia entre persones "cultes" i les que no ho són. Alguns moviments consideren que la cultura és fràgil i vulnerable, i que la tradició n'és un tresor heretat. Dins d'aquests grups n'hi ha que entenen que una manera de protegir la cultura és la difusió de la tradició cultural de manera massiva a través de les generacions, per exemple mitjançant les escoles i centres educatius.
 
D'altra banda, paradoxalment, cal tenir present que a Europa la cultura popular es relaciona també amb la tradició, popular, en aquest cas, i el folklore. Aquesta cultura popular està idealitzada i, juntament amb la concepció tradicionalista que se'n té, produeix una forta incapacitat per reconèixer el valor del llegat cultural i recuperar la tradició.
 
El romanticisme és un exemple de moviment que va voler trencar els valors estètics tradicionals. Alguns autors polèmics o no legitimats a la seva època, amb el temps han esdevingut part de la tradició cultural occidental.
 

Tradicionalisme: Seguir, modificar o oblidar una tradició.

La tradició representa una autoritat, però no cal seguir-la sempre cegament. Una vegada coneguda una tradició, sigui científica, tècnica, estètica o de qualsevol altra mena, hi ha diversos comportaments i actituds alternatives, tant a nivell individual, personal, com col·lectiu, d'una comunitat. En cada cas, i en qualsevol moment, es pot seguir amb la tradició, sense qüestionar-la o havent-ho fet, tal qual i indefinidament. Això en algun moment pot presentar conflictes basats en el fet que la persona o comunitat evolucioni i aquesta tradició no.
 
No permetre evolucionar a la persona o comunitat, a causa de la tradició, també causa conflictes i, finalment, si es decideix fer evolucionar la tradició, també, pot ser pres com una heretgia i una traïció, les persones més puristes o conservadores poden no estar d'acord amb les més trencadores o innovadores, altres persones voldran modificacions encara més radicals i fins i tot hi ha l'opció de deixar de costat la tradició.
 

Diferència entre costum i tradició

Les tradicions i els costums estan estretament lligats, sovint estan associats però són coses diferents. Totes dues afecten grups poblacionals i es transmeten al llarg del temps. Un costum ho és a nivell d'una població, d'una regió o d'un altre grup geogràfic formal i establert, mentre que una tradició també pot ser familiar. Les tradicions il·lustren la història d'aquestes, famílies, grups o pobles, passant forçosament, per ser considerada tradició, de generació en generació. Les tradicions són ideologies, pensaments, simbologies i actituds emocionals que envolten l'aplicació concreta dels costums en els fets. Els costums són pràctiques concretes que reprodueixen i conserven els mateixos comportaments i hàbits antics d'un grup.
 

La tradició oral

La transmissió oral d'alguna cosa pot ser fent-la amb altres persones.
La transmissió oral és una forma de comunicar cultura, tècniques i coneixements diversos verbalment de manera oral i en directe, de persona a persona, de vegades a través de diverses generacions. Les obres d'art transmesses d'aquesta manera solen ser o considerar-se anònimes. És indispensable i de moment insubstituible en l'ensenyament i difusió de disciplines que es basen en l'empirisme acumulat i l'experiència, com per exemple l'entrenament actoral o el ioga.
 
Religions, filosofies i maneres de veure la vida, com a partir de l'art o d'arts marcials, es transmeten sovint oralment de generació en generació.

La major part de la cultura popular que conforma la identitat d'un país ha arribat als nostres dies per aquest procediment, aquesta inclou la llengua, gastronomia, danses i altres manifestacions de les festes populars, cançons, llegendes, etc. Algunes són tradicions, i llavors es parla de tradició oral, però no totes. Dins de la cultura considerada "culta" també hi ha manifestacions que utilitzen encara ara aquest procediment, com per exemple ocorre a la pràctica amb les coreografies del repertori de dansa clàssica.
 
També s'han transmés per aquest procediment la majoria de tècniques aplicades a les arts i la tecnologia, i encara actualment, encara que hi hagi llibres i manuals escrits o en format de vídeo, sol ser la manera més efectiva d'ensenyar-les. Avui dia és a la pràctica la manera més habitual d'ensenyar i aprendre a utilitzar aparells tecnològics, ja que davant d'un dubte moltes persones prefereixen preguntar, en viu o mitjançant un fòrum, abans de llegir-se els manuals.
 
La "saviesa popular" sol incloure coneixements molt diversos, des de mèdics a socials passant pels agraris i domèstics, incloent-hi metereològics, la cura de plantes, neteja, reparacions diverses, etc. Aquests coneixements són investigats per exemple pels enginyers abans de dissenyar certes construccions, ja que les dades estadístiques i els documents són insuficients per a conéixer el comportament i necessitats d'un territori. Moltes vegades, a la societat occidental, s'han menyspreat i considerat inferiors o no vàlids aquests coneixements. En particular, és destacable que la majoria d'ells s'han ignorat quan provenien de grups de dones, transmessos de mares a filles, i no han estat considerats vàlids, o fins i tot existents, fins que un home l'ha escrit i li ha posat el seu nom, però el temps posa tot al seu lloc.
 

El Credo de Madò Llucia:

 

1.- Un combat de glosat és propi d'aquell moment, no s'hauria d'enregistrar. (5:05)

Un registre condiciona? L'enregistrament pot condicionar aquesta frescor i esponteneïtat. Potser sí o postser no,... igual que pot condicionar al músic l'enregistrament a l'hora de gravar una cançó dins un estudi però no té perquè influir. Però això no detura a la indústria discogràfica de gravar vinils o CD dels artistes i per això avui en dia tots podem taral·lejar a ple pulmó el Bohemian Rapsody de Farrokh Bulsara (la Reina, nom real de Freddy Mercury de Queen). El registre té la capacitat de poder ser reproduït molts anys després de la desaparició, és un mitjà de conservació vàlid, com ho podia ser en un temps el llapis i el paper per escriure una partitura d'una cançó o una rondalla popular, més avançat tecnològicament. Si el registre té una finalitat, treure'l de context pot ser perillós, però tot tret de polleguera ho pot ser, una cançó occitano-catalana infantil com en Joan Petit Quan Balla es basa en un fet històric en un context d'aixecament contra l'opressió del rei, i convertir-se així en una cançó amb un himne de forta càrrega revolucionària. En Joan Petit fou un pagès occità que encapçalà la Revolta dels Crocants (1643) de Roergue contra el rei de França Lluís XIV. Quan va ser capturat, va ser condemnat al suplici de la roda. La cançó infantil coneguda avui és el resultat de l'evolució d'aquesta història i és per aquesta raó que en la cançó se citen les diferents parts del cos, ja que la tortura de la roda mutilava progressivament el condemnat.
 
Un combat de glosat és una batalla d'enginy, confrontació d'habilitats de la paraula glosada i ben afilada, és improvització de música amb lletra, melodia i ritme. L'esmolar de la llengua poètica, eina fonamental del glosador, la picardia, el saber reaccionar, sornegueria, pilleria, picantor, espontaneïtat, fan que el glosar tengui l'expressió de l'atractiu que té. Els glosadors són fills d'un context polític, social i històric determinat, per tant cada combat es desenvolupa en una context únic i irrepetible, si no s'enregistre no queda constància de l'enginy del moment, de la capacitat de glosar. 
 
L'accés als registres d'aquests combats conservarà la tradició millor, així com  ajudarien, sense cap dubte, als investigadors d'aquí a dos cents anys a entendre la societat actual. Quanta gent assisteix als combats de glosadors i quanta gent pot tenir accés a una gravació al llarg d'anys i anys a una reproducció d'una cançó? No se pot comparar.
 
La pressumpta pèrdua d'espontaneïtat ha de valorar-se en contrapès a l'oportunitat de preservar un patrimoni cultural prou important.
 

2.- Hi ha lletres al cançoner popular que val més deixar enterrades. (7:03)

Les cançons i lletres que ens han arribat via cançoner popular han estat passades pel sedaç del temps, les lletres i cançons que no han passat el filtre de qualitat d'antuvi ja no ens han arribat. Amb el canvi de societat agrícola a societat industrial-turística s'ha romput la cadena de transmissió oral de valors, rondalles i contarelles, entre d'altres coses necessàries per construir i fer evolucionar el cançoner i conservar la cultura pròpia. 
 
Hi ha lletres i cançons que s'enterren totes soles perquè ningú les canta. Hi ha cançons i gloses desfassades, sí, però també hi ha pells massa fines i delicades, o hem deixar-ho tot dins sa vitrina, perquè les gloses sempre molesten qualcú, ja que tenen part d'humor irreverent, perquè part d'una nova moralitat ursulina progre no accepta la crítica ni la broma ni l'escarni dels temes que a ells més els couen: s’han passat de frenada! Me sembla lamentable. Jo crec que un punt intermig. Riure's sense perdre el respecte ni ofendre a ningú. Igual que s'en foten dels polítics, o dels funcionaris o dels de Lepe o de l'església, dels capellans, dels creients i la religió, i jo com a cristià catòlic apostòlic i romà ho hauré d'acceptar (fins i tot me poden fer gràcia i riuré) sempre que no agredeixin el meu sentiment religiós, altres col·lectius també han d'acceptar crítiques punyents i pulles envers les seves "creences". 
 
Tal i com digué molt bé el bisbe Munilla "Si la blasfèmia és llibertat d'expressió, llavors la corrupció és economia de mercat". Llibertat d'expressió , sí, llibertat per ofendre no. Hi ha uns límits, uns valors que com a societat occidental moderna bevem de la nostra herència judeocristiana i grecorromana, un poc de bon gust i educació, que no està barallat de cap manera amb la possibilitat de criticar amb sornegueria al sant i la bolla, però amb gràcia, art i estil, en un espai adequat amb un context adient. Aquí està el valor del bon glosador, sap glosar picant però sense fer mal a ningú.
 

3.- Quan fem memòria sempre hi posam la nostra interpretació. (13:00)

Diuen que … quan enregistram sempre perdem detalls. Recordam allò que més mos ha impactat, que més mos ha agradat o ha cridat l'atenció. 
 
La memòria és selectiva i carpiciosa, fa passar tot per un sedaç fi del temps i només roman allò que més ens ha impactat, efectivament. Per això és tan important l'enregistrament, i no de qualsevol manera. Una bona gravació du molta feina prèvia de preparació abans, durant i després. S'ha de planificar molt bé per tal que els detalls que se perdin siguin els mínims o zero. Després hi ha una edició, un retalla, copia i enganxa, selecciona, puja i baixa volums i greus i aguts, augmenta o afegeix reverberacions o altres efectes de so, masteritza, produeix,... fes-ne una còpia mare… Se crea una memòria col·lectiva fidel que hauria de perdurar al manco fins que no s’espenyi el toca-discos.
 

4.- Ja no cantam fent feina, però tampoc cantam a les festes. (14:40)

Allò que passa amb el cant és que hem canviat el context de quan cantam. Cantam per noltros mateixos, dins de la dutxa o dins del cotxo escoltant la ràdio, i cantam socialment per als altres, quan estam de festa…. Segueix havent-hi mantres orientals, la oració cristiana, els roncs de les xeremies, tot això són cant o estímuls per cantar. Els infants es tranquilitzen fins adormir-se quan s'els cantusseja suaument a cau d'orella un "noninó" o una simple nota sostinguda, com una trompa de les xeremies, ben igual. S'ha transformat el motiu del perquè cantam.
 
Jo cant fins i tot amb el renou que fa el microones o la vella nevera, no ho puc evitar, per a desesperació de la meva dona que me demana: què fas?! Música!
 

5.- S'ha perdut la capacitat d'ornamentar melodies de tradició oral, d'enriquir-les, perquè tothom pensa que així se corromp la puresa. (21:50)

Retornam a les melodies tradicionals. És allò de "¿Tú cueces o enriqueces?", toques lo mateix de sempre com sempre sense mirar si ho fas bé o hi aportes un granet d'arena perquè la tradició avanci amb els temps i no desaparegui? No crec que s'hagi perdut capacitat. Hi ha un PÚBLIC QUE VOL ALLÒ QUE ESTÀ ACOSTUMAT A SENTIR i arrufa el nas quan li rompen els esquemes rígids de les seves costums, sempre escoltar el mateix tocat de la mateixa manera, amb la mateixa sonoritat, els mateixos arranjaments i els mateixos arranjaments. Tota variació, que aporti riquesa i un punt de vista actual de la tradició fa mal d'ulls… és arriscat ser innovador i eclèctic en un món tan conservador.
 
A aquest món, AL CLIENT SE LI OFEREIX ALLÒ QUE DEMANA, si hi ha demanda de melodies de tradició oral enriquides, sorgiran ofertes de melodies de tradició oral enriquides, si no, no.
 

6.- Hi ha influencers que fan que se posin de moda o perduri una manera de fer ses coses, una manera de cultura popular. (26:20)

És cultura popular? Sí, perquè és cultura del poble (popular). És cultura tradicional? No. No té cap vessant tradicional, que necessitaria de tres generacions, i aixó és,30 anys que el que dura de mitjana en aparèixer cada nova generació, entre generació i generació han de passar mínim uns 60 o 90 anys.Ho pot arribar a ser amb el temps, però encara no.
 

7.- La cultura dels nostres majors és la nostra cultura i això s'ha de conservar. Pep Gimeno Botifarra (35:20)

La història familiar s'ha de conservar, el llegat dels padrins, els valors, costums i experiències són bons ensenyaments dels padrins.
 
Certament, hi ha històries com la del meu avi que va anar a Cuba… (sembla una havanera, però és així) que mereixen ser escrites en una novel·la històriques d'aquestes de best-sellers, per les peripècies que vam haver de viure, o dignes d'una bona pel·lícula de Hollywood. El conco Carlos advocat, sindicalista, secretari d’un gremi i socialista que morí de tuberculosi abans de la guerra, si no l'haurien llevat d'enmig els seus cosins fatxes els "hermanos Barberá" (fins no fa gaire tenien carrers i tot de fatxes que eren), que el coneixien prou bé i sabien on vivia…
 

Preguntes conpromeses:

 

- Trobau que sa cultura popular ha d'estar reglada, els estudis de música tradicional? (40:00)

 
Fa anys a una taula rodona xeremiera va sorgir un agre debat, com tots els del món xeremier, sobre qui podia tocar al carrer, si s'hauria d'implantar un carnet de xeremier autoritzat per tal de “garantir” un nivell de qualitat. Però qui atorga aquest carnet de xeremier? Qui decideix qui és bo o dolent? Aquell qui tampoc té cap reconeixement oficial, cap carnet de xeremier? Per simpaties? Per afinitat política o amiguisme o nepotisme o corrupció?. 
 
El reconeixement institucional de la cultura tradicional pròpia que avui en dia no existeix, seria una molt bona cosa. Hi hauria d'haver la possibilitat de desenvolupar una formació reglada en aquest sentit, però no començant la casa pel terrat. Les xeremies són un tipus d'oboè tradicional, per què no introduïm una assignatura d'introducció a les xeremies als estudis d'oboè del Conservatori? Si qualcú vol fer un estudi acadèmic rigorós sobre el folklore, els instruments, el cançoner tradicional, els balls i danses rituals, …. si qualcú vol dedicar-s'hi de manera professional se l'hauria d'encoratjar a fer-ho i possibilitar la formació per poder fer-ho amb una titulació reglada "ad hoc". 
 
Tot això sense menystenir que a tots els altres sonadors que vulguin senzillament sonar el seu instrument per xalar una bona estona amb amics i fer quatre cerveses i quatre rialles. Sempre diré que un no acabarà mai d'aprendre, allò que en pedagogia anomenen "formació permanent", a cada tocada, de cada mestre que t'ha ensenyat, cada sonador que sona al teu costat, de cada alumne a qui has iniciat en el teu instrument, pots aprendre qualque cosa que no sabies abans, d'això se'n diu experiència o també educació informal.
 
Sobre el mètode d'aprenentatge, la forma de transmissió ha canviat, amb els valors socials. Avui en dia un jove no té cap respecte envers una persona més major pel fet ser tenir més anys. El respecte s'ha de guanyar, el coneixement superior s'ha de demostrar sense desmotivar, per tal de no enfonsar a l'alumne. El mestre és avui en dia un pla d'igualtat, que comparteix coneixements, el mossatge implicava una submissió que avui en dia no és possible.
 
Sobre les idees de Madò Llucia, sí que crec que a les escoles, seria bona idea que dins del currículum els nins sortissin amb uns coneixements bàsics de música tipus un grau elemental. Seria bo per ells i la societat en conjunt, que se'n beneficiaria. Hi ha escoles que, per iniciativa de mestres concrets, realitzen activitats de cultura tradicional, però estaria bé estendre-ho a més escoles, que s’oferissin activitats extraescolars relacionades amb la cultura tradicional,
 
Sobre els "perills de l'estandarització", en el cas del ball de bot i de la música tradicional mallorquina, de quin perills estaríem parlant? L'estandarització àgil i flexible en qualsevol procés genera una base de coneixement comú, assegura la qualitat, major satisfacció personal, millora el control, maximitza els esforços, a més de permetre la millora contínua. Les pedres no se mouen i són totes diferents, volem ser pedres? Jo no.
 

- Vos imaginau la humanitat renunciant als enregitraments, al fet d'enregistrar material en video o so. (53'15)

La cita "Més val un llapis curt que una memòria llarga" que diu el convidat, ara no record el nom, resumeix molt bé el parer d'aquest blogaire. És com si renunciam a l'electricitat, o a l'ús de la roda, o a l'agricultura… això seria una involució. Ja que tenim les eines, aprofitem-les.
 

- Dins el context de la cultura popular de caire tradicional, parlam de música, ball, indumentària, instruments, tradicions, festes, religió, menjar,..., dins d'aquest context, en que vos considerau puristes i en quina part trobau que està bé que s'actualitzi i què no s'ha de tocar i per què? (55'00)

En la religió, sí que diria jo que qualcú vist des de fora podria dir que som força purista, vaig a missa els caps de setmana. 
 
M'agrada veure que a les mostres i altres manifestacions de cultura tradicional sa gent s'hi mira a l'hora de vestir a l'ample, abans ni m'hi fixava perquè no coneixia el tema, però amb el temps i parlant i ensenyat per mestres i amics com en Bernat Cabot, Guillem Bernat, Toni Bibiloni, Macià Tomàs, Miquel Matas, Juanito Cruz, he après a valorar i conèixer el patrimoni tèxtil tradicional mallorquí. 
 
Pel que pertoca als instruments, ja vaig parlar a aquest mateix bloc, sobre la innovació dels grups de música que se dediquen al ball de bot, la mescla de sonoritats que aporti, l'experimentació de sonoritats modernes amb arrels tradicionals… Sobre la innovació dels instruments tradicionals en si, tot allò que obri o millori les possibilitats sonores, pot aportar riquesa, les tècniques de construcció, els materials, l'execució, l'ensenyament de l'instrument, tot evoluciona. N'hi ha que sempre preferirem el tacte càlid de la fusta acaronant les nostres oïdes, però també quina fusta és la més purament tradicional? Ametller, ginjoler, cirerer, boix.

Nota de peu de foto: Una imatge tradicional d'un grup aleatori de pagesos al portal de missa, fotografia de devers el segle... devuit o denou???? :P Qualsevol semblança amb membres d'Abeniara, Mata Escrita, Marjal en Festa, s'Escola de Músiques i Danses de Mallorca (Bartomeu Ensenyat), Aires des Pla de Marratxí o Aires d'Andratx, seria pura coincidència, si no fos perquè és una foto del Festtival de Castelló de l'any dos mil i escaig. Perquè no vos cregueu tot allò que sentencien com a tradició centenària, de vegades vos volen enganar perquè no va més enllà d'un parell d'anys.