L'esmentada feliç circumstància de contracció marital recentment adquirida (fa any i mig de "recència") implica el nostre desplaçament a territoris mesetaris del Regne de Castella més profund, concretament a Plasència, capital del nord de Cáceres (Extremadura). Des d'allà veuen molt les coses d'una altra manera, el pensament generalitzat de la família POLÍTICA, atès que la d'aquí és prou més centrada i assenyada i mai parlam de política i menys a la taula, és molt fatxa. Són votants de VOX (els cuñaos) que veuen amb preocupació com se fractura la uniat d'"Eppañia", com un president socialista els ven als etarres independentistes ("gilipollas esos!" el meu cunyat major dixit). Comprendreu que si al principi se me va acudir posar un poc de seny en els dinars nadalencs, el d'enguany amb negociacions per formar un govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias amb el vistiplau dels republicans catalans, he fet jo mateix un exercici de paciència assenyada i he deixat que lladrin ("ladran Sancho, señal que cabalgamos!").
Als castellans, que van pel món orgullosos de les seves cucales, el problema amb el nacionalisme basc els pot preocupar, però els catalans els enerven. Com deia Santi Millan a una molt interessant entrevista per Gabriel Rufián al seu canal d'internet, "Cuando yo estoy en Madrid, entiendo que la gente piense así de los catalanes porque la información que les llega es como para pensar así". Evidentment, els mitjans de Madrid són esbiaixats, com segurament ho puguin ser els catalans, encara que aquests pugui resutar molt menys evident i, a més, es dóna el cas que la majoria d'aquests mitjans castellans també emeten dins de la Catalunya independentista, ans no al contrari amb els catalans.
Des d'una perspectiva allunyada però propera, una situació d'espectador privilegiat que entèn uns i altres, llurs motius i inquietuds. Tot ho complica la supèrbia espanyola, nacionalista fins a extrems criminals, si en comptes de respondre al desafiament dels partits polítics catalans, del Parlament de Catalunya, representant de la sobirania del poble català, amb un "No, no i no!" haguessin dit "Parlem-ne...".
En democràcia, i això ja ho he dit alguna vegada, està prohibit no dialogar amb l'altri, malgrat que es tenguin visions diferents, fins i tot contràries. La immensa majoria del parlament del vuitanta per cent que representa la sobirania popular està per votar en un referèndum sobre la independència (en sentit de sí o no). Sembla que hi ha una gran por a saber què n'opina la gent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada