Una tauleta amb una gerra amb flors, i un drapet amb una randa de cruixé teixida per la seva mare fa una tracalada d'anys. Una cadiram i un escó a l'entrada de la cuina donen la benvinguda i la idea que aquella no és una casa de les que es veuen a les revistes de tendes de mobles sueques, em transporta tot, les olors, les remors o la mancança d'ells, les imatges i les fotografies penjades a les parets i a les lleixes de les estanteries, a ma infantesa en un temps on hi havia gent que ara em manca i de la qual la seva enyorança m'omple el cor i me vessa en forma de llàgrimes a través dels ulls.
La tristesa de les primeres vegades sense tú, és una cosa a la qual m'hi hauré d'avesar, no sé pas si ho aconseguiré. Ahir fou el primer Dia de la Mare sense tú, mamà, les primeres vegades sense tú potser siguin les més doloroses, no ho sé… és tan recent que encara estic en shock, com solen dir els psicòlegs. Però en vendran moltes més, el teu primer aniversari de noces, el meu primer aniversari sense tú, el teu primer aniversari, n'haguessis fet setanta vuit (no massa major per morir a l'any 2023), el teu segon aniversari oficial (coses del meu padrí Cantares), el meu primer aniversari de noces sense tu, el meu primer sant Miquel sense tú, la teva primera onomàstica, els primers nadals sense la teva presència maternal…
Avui, mamà, que ja no hi ets, te vull dir com t'enyor, però no me basten les paraules, tot i que ja ho sabies abans de partir. Les llàgrimes vessen la meva mirada ara i adés tot i recordant que som orfe d'una carícia i una abraçada que em manca. Record amb enyor, tristesa, que ja no puc besar-te, més que en el record i dins l'ànima. T'estim, mamà.
A un racó del cor, on s'amaguen els sentiments més íntims de la personeta que ara us escriu, hi ha una criatura assustada pel futur. En altre temps el futur era un temps ple d'esperances, somnis, d'il·lusions, reptes, de llums i dies de sol i xicarandana. La vida era un paradís de felicitat, de vegades sotragada per qualque frustració, això sí, però en promig, se veia amb optimisme.
Ara emperò que és morta ma mare, veig les esperances allunyar-se, les llàgrimes me vessen adesiara, la tristor m'embriaga. Quan tenia un dubte davant la incertesa sempre hi havia en altre temps la mare per demanar-li consell, per ventura ella ho veuria amb una mirada més experimentada i clara, donava savi consell, de vegades sense que li demanassin opinió, també és ver. Un conhort en dies de tristor, un redós d'esperances, que és més que un record. Ha partit i deixa uns cors trencats, abaltits, te'n vas però els que queden a aquesta riba han de sobreviure sense tu. I passarà el temps, els anys potser, però saps que, tot i que aprenguem a viure sense tú, sempre te trobarem a faltar, sempre tendrem una ferida profunda i sagnant al cor que ens recorda cada dia que és allà. La ferida cicatritzarà algun dia? No ho sabem, però la petjada sempre hi serà, el temps que és el botxí cruel i amable, alhora, mata i cura la memòria i la vida.
Allò segur és que ja no tenc ningú que em cuidi com ho feies tú, que m'abraci com ho feies tú, que m'aconhorti com tú ho sabies fer, perquè ningú me coneixia com la mare que me va parir, ningú m'estimarà com la meva mamà… i jo no estimaré cap altra dona de la mateixa manera.
Sgt. El teu fió estimat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada