En la quietud de la tardor, quan el sol es pon tímidament damunt l'horitzó, l'arbre del plataner europeu comença a mostrar els primers senyals del seu elegant adéu a l'estiu. Una brisa suau acaricia les seves fulles, fent-les ballar com ballarines a un vals lent i melancòlic.
Des del meu racó de contemplació, observo com una fulla, amb les seves tonalitats que van des del verd fosc fins al groc càlid, es deslliga de la branca que l'ha sostinguda amb amor durant tota la temporada. És com si la natura hagués decidit que era el moment adequat per a aquest acte de llibertat, per aquesta metamorfosi delicada que porta la promesa d'un nou començament.
La fulla comença la seva descens en un moviment lliure, com una dansa amb la gravetat. Sembla fluctuar entre l'espai i el temps, com si estigués suspesa en un moment etern. La llum del capvespre acaricia les seves vores, fent-la resplendir com una gema efímera abans de tocar terra.
Mentre cau, reflexiono sobre la seva vida passada. Va ser testimoni silenciosa de nits estrellades i albes rosades, va oferir ombra als amants que es van asseure sota el seu regal protector i va donar aliments i refugi als ocells que van fer dels seus branquillons el seu llar. Ara, en la seva caiguda gràcil, sembla dir-nos que tot té un cicle, que tota història té un final i un començament.
La fulla finalment toca terra, amb un xiulet suau com una melodia que s'apaga. La seva jornada ha arribat al final, però la seva essència perdura, enriquint la terra que l'acull. I mentre miro aquest petit acte de la natura des de la meva finestra, em recorda la fragilitat de la vida i la bellesa efímera de tot el que ens envolta. En aquest moment, trobo pau en la transitorietat, en la consciència que tots seguim aquest mateix camí, caient com les fulles a la tardor, però deixant una empremta que perdura en l'ànima del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada