REBOSILLO RADIOACTIU CAPÍTOL 3: RIURE'S DELS BALL I DELS SONADORS

Rebosillo Radioactiu II: Començant enmig pel capítol 4

Comentava fa poc la meva descoberta del podcast de Madò Llucia (Rebosillo Radioactiu). 

Com que darrerament som més sonador que ballador, allò que més me pica és es sonar, i potser per això el meu descobriment d'aquest podcast a youtube va ser a partir d'aquest tercer capítol que parlen dels sonadors... uep, en parlar de mi no riuen! Bé, sí, un poc...

En Joan Florit hi intervé, la qual cosa és garantia que hi haurà riures i coent al brou.

Credo Madò Llucia

1- El ball de bot és un exercici molt complet.

És ben cert que el ball de bot és una molt bona activitat física aeròbica en el qual es mou tot el cos, amb bots enèrgics, no se diu "de bot" de bades. Ningú ho dubta. Si ballau setmanalment i anau a ballar tots els caps de setmana, apart de tenir un cor i pulmons de joves de 18 anys, deixareu enrere a qualsevol carallot brau que se vos posi flamenc a les excursions o caminades, perquè resistència i força muscular i flexibilitat i agilitat i domini de l'espai que vos enrevolti, en tendreu de sobres. 

2- Si el ball és improvisat, la música també ho podria ser. JFlorit matisa: SÍ! I, per què no?

En Maxi Vicente, un amic percussionista raconer d'origen burgalès, sempre deia que els sonadors som el cossiol de l'entrada que sempre resta allà i ningú s'entem que hi és fins que un dia deixa de ser-hi, i basta veure els retratos o videos de youtube per adonar-se que tenia tota la raó, sempre fan vídeos i fotos dels balladors, perquè deuen ser més guapos, als sonadors ningú els retrata!

Balladors i sonadors no s'han entès mai del tot. Són dos planetoides que volten a l'ensems alrededor d'un mateix astre sol que és el ball tradicional mallorquí, i que de vegades xoquen causant grans conflictes còsmics, però que estan condemnats a entendre's per anar plegats en una sincronia universal. Quantes agrupacions no s'hauran dividit per conflictes amb els balladors que gairebé sempre són i seran els que tenen la culpa??? (Per estadística, la font del conflicte més probable es troba dins dels balladors, això mereix un article sencer.... Miquel, apunta-t'ho!). 

Perquè, com deia un xeremier vell, "els balladors són beneits, tú quan vegis que comencen a donar voltes, és que estan cansats i has d'acabar sa sonada". Hahaha. En aquest sentit, en Teodor Salvà, un molt bon professor meu de flabiol i tamborí, defenestrat mil i una vegada, no diré que "sempre sense motius", però sí, tal vegada, massa vegades injustament tractat per envejes endogàmiques del món xeremier que donen per un parell d'entrades més al blog (a mesura que escric, més temes me surten), deia que "balladors i músics mai s'entendran".

L'ésser humà, i els balladors en general, perquè els balladors també som persones, som resistents al canvi, per comoditat estam acostumats a anar als mateixos llocs a fer la compra, escoltar la mateixa música, hàbits i més hàbits, i en el moment que algú ens treu de la nostra comfortable, quotidiana i mandrosa roda, quelcom resona dins nostro, dient que no està bé, que les novetats no mos agraden si no són del catàleg d'Ikea.

La improvització al ball és molt més senzilla que en la música. Sí, és clar, per naturalesa del ball on un comanda i fa el que vol pot improvitzar millor que si els que realitzen una acció a l'ensems. Però dins la música, uns sonadors se poden posar d'acord i improvitzar damunt unes estructures preestablertes anteriorment. Ja vos dic que això no és a l'abast de qualsevol sonador, només d'aquells músics dotats de virtuosisme i experiència a parts iguals, i amb molt, però molt, d'assaig... i tot i així corren el perill de perdre's enmig de la cançó, encara que poden tornar enganxar fàcilment si són, com ha de ser, músics de qualitat.... d'aquests no n'hi ha tants. Després hauríem de veure la cara que farien el balladors a la plaça... i sentir totes les queixes, "que si no marcau ses voltes, que si és massa ràpid/lent, que si patatim, que si patatam....".

Al Jazz, funcionen les jamsessions perquè hom és lliure, hi ha unes estructures bàsiques que tothom coneix i entén, per on pot lliscar la creativitat de cada músic, la música és un espai de llibertat. Les demandes des de davall del cadafal ens fermen la creativitat.... o no? Però el client és qui paga, en aquest cas l'oient és qui escolta, sempre té la raó, o no? (la pregunta resta oberta a un debat que podria encetar una bona síndria, perquè un meló tot sol queda petit.... pagar per ballar ball de bot? Apuntam!).

Ara potser devetllaré un secret, o no, però els sonadors, al menys en conec un parell, ja improvitzem damunt el cadafal, damunt una base rítmica de percussions i melòdica que en el cas del meu grup, la fa en Tolo, mentre en Toniet amb sa flauta i en Juanfran amb es llaüt (autèntics virtuosos) s'enfilen, se piquen un amb s'altre i fan lo que volen amb so seu instrument. Jo mateix estic constantment improvitzant i ficant armonies, contrapunts, batuts, trinats, mordents, frullatos, cercant segones i terceres veus i reguinyols amb el guitarró, flabiol, flautes, tamborí,... i els balladors no se n'entemen. Heus ací l'art, l'engany, si no se fa notar és senyal que està ben fet.

3- Per sonar damunt un cadafal basta tenir sonera. JFlorit matisa: basta tenir cadafal.

Com diu en Joan Florit, hi ha equips que juguen sa Champions , equips que lluiten sa permanència a primera, equips de segona, equips de tercera, ... i així fins a regional. El mateix passa per sonar. Hi ha espai per a tothom a sa plaça. Si tens sonera, qui som jo per dir-te que no sonis? Tots i cadascú dels grans músics que avui en dia sonen a grups admirats, dels que juguen a les lligues més altes, en començar no en sabien, segur que varen començar amb agrupacions folclòriques d'aquestes que eren trescentes bandúrries, trescents llaüts i trescentes guitarres (festival de la corda!) i tocaven repertori amb olor a naftalina (pitgen sa neu, copeo matancer, jo i un pastor, entre d'altres "greatest hits!")

La qüestió aquí seria més aviat si estic preparat per sortir al carrer a sonar i que el públic m'escolti. Aquest exercici d'autoevaluació hauria de fer-se sempre. Depèn del context, de l'entorn, de factors ambientals, de si cobres o hi vas de franc, si és una sonada de compromís o una festa d'uns amics, si el públic estarà assegut escoltant o ballant a la plaça o ningú t'escoltarà perquè estaran més pendents del sopar que s'estaran fotent.

Ho he parlat moltes de vegades amb el meu xeremier i amic Andreu Casasnovas. Abans de sortir a l'escenari/cadafal has d'assolir un nivell de qualitat, individual i col·lectiu com a grup, per poder oferir un producte digne. "Abans de demanar, has de poder oferir", diu sempre. 

Cada grup té els seus propis sonadors (els bons potser els trobareu- a un parell mallorquí de grups), amb instrumentació diferents, arranjaments diferents, tonalitats diferents de les cançons, veus diferents, repertori diferent. Això fa que cada grup tengui una sonoritat peculiar. El bolero de Castelló o el de Santa Maria el sona tothom, però a ningú li sona exactament igual, ni tan sols el mateix grup en dies diferents, en places diferents se sentirà de manera diferent, faltarà un músic o altre o un micro o un instrument els hi fallarà, o no sonarà igual...

Perquè les persones humanes també tenim dies millors que altres, els sonadors també tenim dies en què tot va malament (no te sents bé, no hi ha manera d'afinar sa xeremia, no t'han donat temps d'equalitzar-te com toca perquè havies de tocar entre sa banda de música i es sorteig des bingo...), de vegades la nostra opinió sobre tal o qual grup es basa en un dia o dos dies, o fa x anys, "una mala tarde la tiene cualquiera". Això m'ha passat a mi, no m'han donat una segona oportunitat d'escoltar allò que podia arribar a dir... en fi, s'ho perden ells! Coneguent la meva trajectòria, als músics que m'han acompanyat en el meu viatge, que he arribat a conèixer, conec quines són les meves limitacions i les meves fortaleses com a sonador. 

Un tema paral·lel és què puc demanar a canvi de sonar. Aquí entra en joc un spoiler de la qüestió "el ball de bot és car" i la dignitat que volem donar-li al ball de bot i al caixet del grup, d'allò que vol o pot cobrar. 

No cobrar res per una actuació en la qual te contracten si no hi ha una motivació filantròpica o cobrar-ho amb un pa amb oli, és tot lo contrari a dignificar el ball de bot, és menystenir la tasca duta a terme d'anys d'aprenentatge musical, estudi d'un repertori, assajos de conjunts instrumentals, preparació, creació, producció, edició i recerca musical, etc.... Això jo ho criticaré sempre. Una altra cosa és si el meu grup monta sa ballada, aquí es promotor és el propi grup.

Cadascú sabrà lo que pot demanar, però crec que s'hauria de posar un mínim que cap grup o agrupació hauria de baixar sota cap circumstància.

El tema és que se paga 800€ i 1.200€ per un grup de 6 bailaoras flamencas que van amb música enllaunada (dins un Cd o pendrive) sense problemes però els hi costa amollar 600€ per una mostra de 6 balladors de ball de bot i 5 o 6 músics amb s'equip de so propi i tot. No veis el problema d'autoestima?

4- No tots els canvis de sonoritat han tengut el mateix èxit o acceptació.

Fusió o purisme? Evolució o tradició? Som eclèctic, ho confès. Però qui vulgui dibuixar una ratlla entre tradició i evolució s'equivoca. La tradició que no evoluciona, que no se mou, és que és morta.

Hi ha una forta corrent de "purisme mal entès" (d'aquí no me moguis que estic molt còmode) al ball mallorquí. Així val més, caure en gràcia o no. "Si ho fa Música Nostra o es Revetlers, sí mos agrada, però si ho fas tú, mos queixarem". Si un dia MN o es Revetlers se posen a tocar munyeires o gigues escoceses, també ho ballareu com ballau les malaguenyes des Revetlers o polques i valsets de MN (no hi tenc res en contra, ans el contrari, amics molt admirats per la meva persona com a excel·lents sonadors i millors persones que són, ni contra els grans mestres i amics de MN) 

Hem de ser conscients que sonam músiques arrelades, que fan olor a antic, però moltes de vegades són peces  de recent creació, els qui la sonen són persones que viviuen en un temps i un context social determinat i diferent, no vivim a una vitrina, per tant som sonadors fills del nostro temps, també, i tot passa pel sedàs evolutiu. Els xeremiers vells tocaven els campanilleros, nadala andalusa, que escoltaven a la ràdio, igual que pasdobles i valsos que adaptaven perquè era el que la gent volia escoltar.  

Com deia, canvis? Quins canvis? Per fer música, avui en dia, només necessitam ritme, armonia, baixos i les melodies que se vulguin... és sa meva humil opinió, en realitat amb un ritme i melodia o baix ja en tenim prou.

M'explic per als Muggles-balladors:

- Ritme: Això és qualsevol instrument de percussió, tambors, tamborí, xorracs, castanyetes (maleïdes castanyetes! JFLORIT dixit), pals de pluja, bastonets xinesos,.... s'ha posat de moda el caixó "flamenc" que en realitat és peruà, jo vaig provar ficar percussions cubanes congas i bongos i empastava molt bé.

- Armonia: Dins les bases armòniques potser una guitarra, piano, acordió,... en fi, qualsevol instrument que pugui fer acords o arpegis. Bé, no és fonamental, pot intercanviar-se amb s'anterior o obviar-se.

- Baixos: Un instrument que faci els baixos, habitualment sol ser un baix elèctric, però potser un contrabaix, un cello o un piano, tuba, trombó...

- Melodies: Ja ho he dit, les normals, cordes amb trasts (guitarra, llaüt/bandúrria,  mandolina), corda fregada (violí), vent fusta (flautes, flabiol, xeremies, flauta travessera, oboè, clarinet, fagot), vent metall (trompeta, trombó, corn anglès... el Parado de Selva fa 70 anys sonava amb una banda de metalls, qui gosa dir-me que no és tradicional?).

Però tampoc hem d'ensopegar amb prejudicis si un dia escoltam una guitarra elèctrica, una bateria o un instrument electrònic o midi, o un altre instrument que, a ulls dels balladors habituals, "no hi pegui gaire". Ment oberta i a veure que passa! Visca l'experimentació! Tanmateix ja hom accepta un baix elèctric i un caixò peruà i microfonia, altaveus, amplificadors,.... modernitats que antany no exitien i ara hom ningú s'espanta. També és ver que els ballador sempre se queixen, (que si massa ràpid, que si massa lent,...) mai estarà tothom content. Gràcies a la Llei de Gauss, a estadística te desfàs del 5% dels queixosos i prou. No fa falta que els aniquileu, basta que no els hi faceu tant de cas....hahahaha

Una cosa que el teu grup va fer fa estona, ara ho fa un altre i pareix que està innovant, com introduir un cello al ball de bot, en el cas del cello a Estol de Ponent era per fer els baixos a les nostres cançons. A l'agrupació del Toro (1986-2000) ja hi havia un senyor major, en Tòfol Piña, que tocava es teclat amb un aire solemne com de missa (era l'organista oficial de la parròquia), després va venir qui ho feia amb un aire més modern, en Joan Martorell (que té un any més que jo, és a dir: JOVE) de Pla Forana, i semblava que sonava molt millor perquè tocava molt bé (no de bades guanyàvem any rere any el concurs de nadales de Sant Francesc de Palma amb ell, requaranta pu...! Conec a tothom, senyal que som molt vell i granat!).

A 2021 surten grups que sonen el cello o els teclats i sembla que estan fent quelcom revolucionari, però que ja va dir no sé qui: "Está todo inventao". És vist que més val tenir estrella que néixer estrellat.

5- Gràcies a la multitud d'escoles ni el Covid podrà amb el ball de bot

El ball de bot és viu perquè les persones que el ballen i el sonen, el gaudeixen, són vives, no deixen l'activitat, igual que no deixareu de tocar les castanyetes malgrat que li molesti a en JFLORIT, i no només a ell (jajajaja). Per ball, hi ha escoles. Per sonar hi ha agrupacions.

Afegits: Vos han dit mai "això no ho heu de fer"?

Se veu que al grup Qanarussa no tenen balladors, o no els hi tenen la confiança suficient per dir-los de tot i molt a la cara. Com ja he dit, pertany a Aires des Pla de Marratxí, una agrupació de ball de bot, una família a la qual hi ha balladors, sonadors, escola de ball, amb més de quaranta anys d'arrossegar el cul per places i escenaris d'arreu. I en el nostro cas: I tant! "No podeu tocar sa Jota de Sant Antoni si no és en gener", els pobres aubercocs no poden cel·lebrar el seu sant (13 de juny); o es Jaleo (o sa Jota des Postillón de la Rioja) si no és per sant Joan... sí, amb aquesta darrera sa queden ben lluïts perquè sa música des Jaleo és d'una sarsuela den Cristóbal Oudrid que se diu el Postillón de la Rioja. No estava pensada per a les festes de Ciutadella de Menorca, i la toquen fins al Jaleo de Gràcia o de Sant Miquel des Migjorn Gran, al mes de setembre...  

Preguntes Compromeses:

1- Per què el músics encara gravau CDs?

Per la mateixa romàntica raó que els escriptors escriuen llibres, per als lectors. Avui en dia, desfer-se'n del plàstic i obrir per primer cop la capsa és un moment màgic, jo som dels que fris de treure el llibret de la caràtula i devorar els crèdits, les lletres, les col·laboracions, les fotos dels músics, la maquetació, tot i fruint d'allò més escoltant la nova adquisició al reproductor de CD que encara tenc. Té quelcom de ritual treure el CD de la capsa, ficar-lo a la pletina, empemptar mentres veus com s'enfonya mecànicament i comença a sonar, meravellós. 

2- Qui se queixa més els balladors o els sonadors?

Els balladors de llarg. També són els potencials objectius-dianes de la nostra música, sonam per a ells, la qual cosa vol dir que està bé saber-ne l'opinió. En el cas d'Aires des Pla de Marratxí, on milito actualment, sempre la mos donen, la demanem o no... (jajajaja). Ara seriosament parlant, pens que un una retroalimentació fluïda és bona per millorar cada vegada més aquelles petites falles i créixer com a col·lectiu de músics. Sempre hi ha una autoavaluació i autocrítica constant, no tot han de ser afalacs.

3- On anam i des d'on? Per què no podem aspirar que ses músiques se desenvolupin?

Duc intentant respondre això tot aquest article.... i seguiré. Hem d'aspirar a que ses músiques es desenvolupin.

4- És car el ball de bot?

Ball de bot està denostat per institucions, pels propis, pels organitzadors, per molta gent, de fora i de dins. Alguns pensen que el ball de bot és una activitat cara o que els grups de ball de bot cobren molt, però n'hi ha que hi van per un pa amb oli.

Aquí necessitam un poc d'autoestima. El ball de bot no és car, gens car, però si li haguessiu de posar un preu pel seu valor, no el podríeu pagar. Evidentment no som del femer mainstream però tenim força i no sabem lo que tenim.

Fa anys amb el grup Aires d'Andratx vàrem fer un intercanvi amb el grup Alkartasuna Dantza Taldea de Bermeo, de Biscaia. Quan els bascos varen venir a fer la seva mostra, després hi havia una ballada popular amb Música Nostra a la Plaça d'Espanya d'Andratx. Aquells èuscars al·lucinaven de veure aquell gentiu ballant boleros i jotes improvitzadament, amb un ambient festiu, s'hi varen afegir i tot al rotllo, ells que tenen una cultura tradicional tan rica i viva, això de posar-se a ballar perquè m'abelleix i sona un grup a plaça que fa ballera, no ho fan...

A altres llocs existeixen coses semblants a ses nostres ballades, no tan vives, esteses ni amb la participació ni potents com a Mallorca, de vegades copiant de les nostres, ballades a Menorca, bureos a Terres de l'Ebre i València,.... La improvisació és riquesa del ball que tenim a Mallorca, bureos i saraus que recuperen a sa península cosa que aquí encara és ben viu, hauríem de posar-ho en valor. No hem d'anar vestits a l'ample per ballar ball de bot. Una cosa és una mostra de música, ball i indumentària tradicional, que se contextualitzada en una època determinada, en un entorn, espai i temps, tasques agrícoles, vida quotidiana, molt diferent a la que duim avui en dia, una petjada de l'avior.

Conclusió: un altre punt de vista, sempre és interessant, des del cadafal de la plaça (de Santa Ponça) se veu tal com surt a la foto: