Avui que la record, la melangia envaeix el meu cor i deixa un regust agredolç. Va partir lluny i no la puc seguir, ja no escoltaré mai més la seva veu llanuda, la seva pàl·lida i prima pell, solcada d'anys, ja no acarona el meu cap, ni me demanarà que li desfassi la cafetera per fer-nos el cafè. Ja no la veuré asseguda a la seva butaca del recó mirant una pel·licula d'indis i vaquers o, més aviat, adormint-se mentre les mirava. Sí, partí i la trobarem a faltar... només la resta de les nostres vides. La senyoreta Maria Teresa Cifre Rigo fou aquella àvia que mai va compartir cosa de sang i que ens ensenyà que la família no són només les persones que comparteixen informació que genètica, sinó més aviat les persones que s'estimen i es cuiden les unes a les altres. Sí, no era la meva àvia, però l'espurna d'orgull i satisfacció als seus ulls verds quan venia a cercar-me a l'escola i algú li deia que "no es podia negar que era nét seu",... ni amb set mantes l'haguessin pogut tapar. Ma mare, la pobra, va viure la pèrdua d'una mare dues vegades, la primera als nou anys quan un càncer s'endugué a la seva mare biològica (na Francisca Truyols Castanyer) i la segona quan la dona que la va acollir a casa seva, criar i educar com una vertadera filla, va morir al llit de casa seva agafada de la mà, acaronada i acompanyada en tot moment per una filla trobada al camí de la vida, rodejada per una família trobada pels recons de la vida.
La trobaré a faltar tota la vida perquè de bon de veres qui sembra amor recull amor. Allà on siguis: Gràcies per haver-te compartit, per permetre que te coneguéssim, que t'estimàssim. Què la terra te sigui lleu! Mos veim al Cel!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada