SOMNI

Hi ha dies com avui en què millor hauria estat romandre al llit. El fred, el dormir malament i poc, tot contribueix al meu estat somniolent a curta distància de quedar al tinter.

Les històries que escric, estimat Horaci, les escric per a la teva folgança i gaudi, no essent tal obstacle per erigir-se en via d'escapament de pensaments i sentiments per dins portats. El paràgraf esmentat ve a col·lació a la xemeneia de la llar on la llenya de pi es transforma en fum blanc, negre o gris en depenent de les humitats contingudes a la fusta, que, juntament amb les serradures, és l'única matèria que compon aquesta, la mia testa una mica esbojarrada, distreta i la meva ànima inquieta. Sempre és temps per aprendre, i deia el savi que més havia après de les derrotes que de les victòries. La clau és no defallir, fins a assolir la meta, que la perfecció és al camí, en un perpetu perfeccionament, potser allò que anar cap al fador de tot sigui imatge d'aquesta tònica de vida contemplativa activa. És sabut, estimat Horaci, que els meus pensaments intricats enllacen i enreden més que aclarir en les nítides ments d'oients que gosen creuar aquest llindar, on habita l'ésser fosc del subconscient, aquest capaç de pitjors atrocitats i de moviments peristàltics i parasimpàtics. A aquest tenor, les diferències endogàmiques de l'exogenètica suprarenal no obsta per a la fi del concepte de pacient, com aquell que sent un patiment o dolor, amb el d'aquell que s'arma de paciència en espera d'un metge que l'atengui a la sanitat pública, gratuïta i universal. No defalleix al capvespre d'aquest dia, veient com el sol s'amaga darrere la cortina de l'horitzó. El cel s'envermelleix a la llum d'un sol tardorenc. La foscor plana, el mar calmat dóna repòs a tots aquells que hi van morir en segles. Ara un fred hivernal copeja els nostres caps, un vent fred, una fina pluja xopa, els dies de foscor planen immisericordis. Sí, és època de fred a l'exterior, però al nostre interior pot cremar la flama de la nostàlgia d'una innocent infància. les temples, l'experiència del passat amb una retroperspectiva distant més sàvia, més reposada, més reflexiva. Ens tornem menys viscerals amb el temps i tendim més a perseguir la serenitat, la pau, la reconciliació, la tranquil·litat, sent més permissius, més flexibles, en definitiva, més intel·ligents. Relativitzem els afronts a l'honor o la injustícia contra la nostra dignitat, quan descobrim que al món hi ha coses que importen més que tot això.

QÜESTIONS LINGÜÍSTICA I NORMALITAT

Des d’una percepció central messetària carpetovetònica se veuen les llengües perifèriques com un folklorisme, una anècdota o una raresa poc útil en la pràctica de la vida diària real. Malgrat que per la façana del davant diguin que els pareix molt bé que se parlin llengües regionals, perifèriques, autonòmiques o, directament, dialectes (la ignorància és atrevida, i no arriben a saber quina és la diferència entre llengua i dialecte, ni ho saben, ni ho volen saber, és a dir la pitjor de les ignoràncies), entenen que tothom ha d’adreçar-se envers a ells, i en l'ús de les coses que importen en general, en la llengua internacional, la de prestigi, la dels mitjans de comunicació, la dels 500 milions de parlants, l’exèrcit, forces de seguretat (o d’ocupació) i dels jutges, o sia, en cristiano, la lengua del imperio. 

Està molt bé que s’hagi tolerat l’ensenyament d’aquells idiomes que no són el castellà, encara que si els interlocutors són castellanoparlants es tracta sens dubte d'imposició lingüística, independentment que el territori estigui dins del domini lingüístic propi d'una llengua no castellana, puix aquella no és com la seva i la imposició de sa llengua castellana ho fan pel nostre bé, tanmateix tothom neix parlant-la, i per civilitzar uns illetrats de províncies que és un acte de caritat. A principis dels anys vuitanta, s’emetien obres de teatre en llengües minoritzades, sotstitulades en castellà. Hi havia una presència cultural que va desaparèixer, curiosament amb l’intent de cop d’Estat del coronel Tejero, (el 23F), en aquell temps també se negociava la modificació del règim estatutari català per tal de desplegar tot el potencial de l'autogovern a Catalunya, tot plegat una coincidència. 

Consentir a l’ús d’aquelles llengües minoritzades sense prendre consciència i sensibilitat de la precària situació en què tota la cojuntura política, educativa, social i econòmica, ha empès a que la població monolingüe se desentengui de qualsevol altra cultura que no sigui la seva. Allò que se considera normal en aquests territoris, tenir la possibilitat de fer una vida en la llengua pròpia, a les regions on en el passat s'ha imposat el castellà mitjançant la força de les armes, les escoles, els governadors civils, a aquests darrers se veu com una cosa pròpia de radicals, alternatius, illetrats, incultes i provincians que no coneixen el castellà. "Tenéis la obligación de saber el español porque sois españoles!" és quelcom com dir que hem de saber anglès perquè vivim a occident.

Atès que és Estat espanyol el responsable de la persecució cultural des del passat i, admetem-ho, del present, hauria de fer esforços en la sensibilització, promoció i difusió d'aquelles cultures més febles i no, com se fa a hores d'ara, posar-se de perfil quan es tracta del català, basc, gallec i occità (de l'aragonès i l'asturlleonès, entre d'altres idiomes no reconeguts estatutàriament ja ni en parlam).

Una tasca que ha perpetrat l'Estat central, en comptes de restituir les malifetes del passat, és l'aplicació de l'antiga divisa "Divide i vencerás". Les llengües regionals, molt inferiors en extensió en comparació amb l'única i imposada "lengua nacional", són tractades com empetitint-ne el seu àmbit territorial o domini lingüístic, així el trosseja en diverses nomenclatures depenent de les regions, relativitzant força la seva importància geogràfica i cultural. Sobretot això passa en el cas del català, hom hi troba furibunds detractors de l'ús d'aquest mot, en favor dels menors valencià, balear, xapurreau,… aconseguint que sembli una cosa menys important, menys extesa, més reduïda a un àmbit local absolutament anecdòtic i testimonial. L'engruna del que en realitat és la llengua i la cultura catalana. 

 

El català és una llengua molt poderosa. tant que ni amb segles de intents frustrats de fer-la desaparèixer, igual que ha passat amb el cas d'altres en què han tengut més èxit com per exemple l'irlandès, avui pràcticament desaparegut a l'illa verda dels gnoms, no han aconseguit que minvara, fins ben entrada la segona meitat del segle XX, encara treiem el nas uns deu milions de parlants als quatre estat on s'extén el seu domini. 

És poderosa pel seu desenvolupament atesa la situació geogràfica estratègica del seu domini lingüístic (o territori on és llengua pròpia o nativa). L'evolució del llatí vulgar a l'nord-est de la península ibèrica que ha esdevingut en allò que hom coneix com a català (o valencià, a terres del sud, per raons polítiques més que filològiques, és a dir acientífiques) resulta que és la llengua central de la romania occidental (territoris on es parla una llengua romànica com el francès, castellà, italià, portuguès, occità, asturià, romanx,..). Degut a aquesta centralitat i a l'expansió geogràfica dels segles anteriors, on el català era una vertadera llengua franca entre romanicòfons a la Mediterrània, havent influït i havent rebut les influències de totes i cadascuna d'aquestes. Això fa que la llengua catalana sigui bona d'aprendre en relativa facilitat i poc temps d'inversió per a molts parlants.

Hi ha alguna proposta de Ley de Lenguas Oficiales impulsada per certes persones de l'entorn de l'entitat nacionalista espanyola Societat Civil Catalana, que proposa extendre l'oficialitat de les llengües regionals català, gallec i basc, junt amb el castellà. Algunes mesures concretes contingudes són: la posibilitat d'adreçar-se oralment i por escrit als organismes estatals en català, gallec i basc, la disponibilitat de tots els documents i impressos importants en aquestes llengües, la presència en actes i ceremònies d'Estat, l'obligació de rotular l'exterior de tots els edificis estatals en les altres llengües espanyoles, posibilitat de parlar en totes les lengües espanyoles al Congrés i en totes les activitats del Senat i catàlegs permanents en les quatre llengües a tots els museus estatals.

Una iniciativa lloable però que peca de la ingenuïtat d'un infant de sis anys. La catalanofòbia mesetària l'impedirà abans que agafi la més mínima embranzida.

MANIPULACIÓ TELEVISIVA

Llegeixc sorpès com un conegut titlla de manipuladora la televisió catalana TV3. El que més me xoca és que el paio en qüestió no ha vist mai de la vida aquest canal perquè viu a Extremadura (les autonòmiques malauradament no arriben arreu de l'Estat) i no entèn el català, perquè només parla castellà, com a bon espanyol. No siguem ingenus, no hi ha ningú que arribi a ser 100% neutral, assèptic, insípid, incolor i transparent. És necessari veure-ho tot amb una mirada crítica, si més no, intentar trobar un relat allò més net, objectiu i transparent possible, tot i sabent que tots els mitjans de comunicació segueixen una línia editorial, encara que sigui no-escrita, i allò que s'esperaria és que un mitjà públic és que fés palès una pluralitat ideològica i escoltar totes les veus. En cas dels mitjans espanyols, d'emissió a l'abast de tot l'Estat, per tant també al territori de Catalunya, aquesta pluralitat d'opinions no s'esdevé (recordeu les imatges emitides per TVE sobre els aldarulls i càrregues policials de l'1 d'octubre,... perdó, que aquestes imatges no se vegeren per cap canal de la Tele "Nacional", foren els mitjans internacionals els qui ho emeteren, tot i traient-hi els colors i passant-li la mà per la cara als primers). A la televisió acusada sí que s'han sentit veus discrepants sobre el referèndum, la independència, el procés... Si fins i tot en feien befa els propis còmics de la cadena pública catalana, (els del Polònia sempre enfotent-se del sant i de la bolla, d'uns i dels altres). Ja ho deia mestre Josep Pla, l'absència d'una classe nobiliària a Catalunya provoca que no tengui respecte per res, tot és susceptible de burla…

Tampoc és la tele la causant que hi hagi prop del 50% de catalans que vulguin fugir del Reino de España. No analitzaré les raons, n'hi ha per fer-ne un parell de blogs d'opinió en cadascuna. Tanmateix, els espectadors de la cadena autonòmica tenen lliure accés als mitjans de la Villa y Corte, per contrarrestar la suposada manipulació catalana. 

Aviat farà X anys d'aquell primer d'octubre en què, en resposta unànime a un encabotament sense visió real del problema d'Estat, la gent d'un poble tossudament lliure va exercir el seu dret a manifestar a seva opinió tot i depositant la seva papereta dins de l'urna, sense que això, per altra banda, tengués cap validesa jurídica però sí una molt important càrrega simbòlica, i que unes forces policials desmesurades usant una violència brutal contra la gent a tort i a dret, tot i recordant a un exercit d'ocupació (vos enrecordau de la cançoneta del "A por ellos!"?). L'Estat entrà de ple i sense complexos en un joc brut que destapa barroerament les clavegueres de l'Estat, l'Operación Cataluña. Sí, hi hagué persecució a l'enemic polític però també hi hagué una resposta, una contraresposta pacífica, imaginativa i original per part del poble. Se'n varen fotre de les forces de seguretat de l'Estat, culpa dels polítics de la Corte que envien als pobres funcionaris estatals a fer el ridícul. Justa reposta, per tant, a qui amb quinze mil homes armats vol rendir a un poble de com a mínim quatre milions de pacífics votants alçats.

"Venceréis, pero no convenceréis. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis porque convencer significa persuadir. Y para persuadir necesitáis algo que os falta en esta lucha, razón i derecho. Me parece inútil pediros que penséis en España." Miguel de Unamuno. Hi va haver enrenou en les files ultradretanes perquè uns presos ficats a la presó per obscures raons polítiques, varen ser alleugerits en la seva condemna amb un tercer grau, no amb una amnistia. La fiscalia no va badar i els hi va xafar l'alegria, que d'això en sap una estona, i els va enviar de nou a presidi. Dins del clavegueram de l'Estat i amb absoluta carència de la independència que Montesquieu predicava per als tres poders, l'executiu i el judicial en el cas que ens ocupa (i preocupa), fa del rival polític un enemic a batre mitjançant qualsevol casta. Ens vàrem assabentar de l'espionatge a polítics independentistes amb el programari Pegasus per part del Centre d'Intel·ligència espanyol, allò que molts ja sospitaven, la persecució fàctica dels rivals polítics.