Arrenquem tots el arbres del món i plantem paulònies tormentoses al seu lloc. I per què paulònies (arbre siri o arbre emperadriu)? Perquè és l'arbre més descotaminant de tots, el millor produint oxígen i absorbint diòxid de carboni, tanmateix aquesta és l'unica funció dels arbres, no?
Des de les obscures cavernes carpeto-vetòniques se senten veus que clamen contra la diversitat, cultural i lingüística en particular, demanant l'eliminació de totes les llengües de l'humanitat per deixar-ne una de sola, una koiné (sol coincidir en què és la seva, en la qual s'elabora el discurs), les llengües com a tot fenòmen humà neixen, es desenvolupen i de manera natural (?) moren i desapareixen, és un procés habitual, puix que dues setmanes de mitjana un idioma deixa d'existir al món, i no passa res, al menys dins de la caverna no sembla haver-se produït cap trauma.
Als cavernícoles els sembla un malbaratament absolutament innecessari de recursos intel·lectuals (en el cas dels argumentaris en són més aviat escassos). Pinta la diversitat lingüística com un fracàs de la civilització. Esmerçar-se a expressar les mateixes coses de 7.000 maneres diferents és una bogeria, un tudar temps i doblers, poguent-ne establir una única i universal, sempre que sigui la seva.... Si la llengua serveix només per comunicar-se…
Allò que sabem és que no hi ha a priori cap llengua més fàcil o difícil que un altra, un nadó humà és capaç d'aprendre amb la mateixa facilitat el mandarí, català, alemany, rus o hindi.
És sabut que els infants aprenen la llengua de l'entorn on es mouen, tot i explicant el món i la seva complexa realitat. Aquesta realitat, que és la mateixa arreu, se parcel·la de maneres molt diferents. La llengua que parlem estructura el cervell, als cervells de les persones bilingües o políglotes tot i establint connexions neuronals per a cada llengua que entenem són diferents.
Cada llengua fragmenta la realitat de maneres diferents. La pluralitat de llengües ens permet apuntar-nos a les diferents conceptualitzacions que els humans fan de l'existència, dels temes universals que s'expressen en totes les llengües que permeten donar compte de la totalitat de l'experiència humana fent ús de diferents estratègies.
Si aquest anhel uniformitzador molt poc realista de fer un món monolingüe fós possible, fós possible crear aquesta koiné globalitzada, les llengües originals dels diferents grups d'humans farien que els parlants de cada lloc tendissin a parlar aquesta suposada koiné global de maneres molt diferents (de forma semblant a l'empremta natural que el castellà ens deixa als hispanoparlants quan intentem parlar en anglès). Aquestes particularitats locals serien incorporades per les següents generacions de parlants, el que constituiria un brou de cultiu perfecte per al sorgiment de varietats lingüístiques diferenciades. L'existència de varietats locals (juntament amb l'erosió lingüística natural que porta en si el pas el temps i els consegüents sismes lingüístics que això deslliga) resultaria amb gran probabilitat en la fragmentació d'aquest anhelat idioma únic en llengües locals clarament diferenciades, un procés en últim terme no gaire diferent a l'ocorregut quan el llatí es va fragmentar en les llengües romàniques. De tornada a la casella de sortida del multilingüisme del qual suposadament el pla volia escapar (però havent infligit un patiment considerable i tirat per la finestreta de l'excusat bona part del patrimoni humà).
La llengua no és una cosa que feim, sinó una cosa que ens fa, una cosa que som. La nostra singularitat com a individus, la nostra intel·ligència col·lectiva com a grup, la nostra habilitat cognitiva com a espècie, és a dir, tot el que ens construeix com humans impregna les diferents capes freàtiques que constitueixen una llengua. Entendre les llengües, observar-les, estudiar-ne la diversitat ens permet apuntar-nos a aquesta capacitat rara i fabulosa que és el llenguatge.
