Visc darrerament en un estat lamentable, sempre de mal humor, o trist, o amb ganes irrefrenables de plorar desconsoladament. Ningú coneix el meu dolor, no deixo que supuri a l'exterior en públic. Visc en una depressió constant des de fa molts anys, massa. M'acostumí a la soledat. Tan sols no sé per què plora la meva ànima, o quin és el motiu més amarg que pesa més en el meu cor. La pèrdua d'un temps que no tornarà; veure com aquelles persones fortes que un dia te donaren la vida poc a poc les veus apagar-se poc a poc, abandonant, desfent-se els seus cossos i les seves ments, preludi d'una polseguera de l'últim viatge; haver comprovat per enèssima vegada com aquells que creia que eren amics meus igual no ho són tant, amb la qual cosa se restringeix el mi cecle a amistats a … zero. La gent fa plans i se diverteix, molt bé per ells, però ningú se'n recorda den Miquel i na María, que viuen a Andratx, massa lluny de qualsevol lloc, massa poc coneguts per enrecordar-se'n que existim, massa avorrits, ni jugam a pàdel, ni tenim piragua, ni taula de paddle-surf, som pobres, no viatjam cada dos per tres a llocs exòtics, quan sortim de la nostra illa de residència sempre sol ser per anar a veure a la parentel·la de la meva dona a Extremadura. Deprimir-se no és dolent, però tants ho vivim amb por, amb vergonya, ens amagam. La gent fuig dels tristos, els quals donen mal rollo, ningú vol carregar el marró d'escoltar parlar de sentiments de persones quan aquests no són de felicitat i bon rollo i que no ens importen un pebre, per molt que la gent, que per quedar bé, digui lo contrari. El que té ganes de plorar i així ho expressa incomoda als que el rodegen.
L'aire pesa dins dels pulmons, avui cansat s'ha aixecat el dia. La tristor ha esdevingut el plat d'avui. El cel està gris, és gris, podria dir-se. Avui estic baix. No és el dolor, ni l'angoixa desesperada, és tristor esdevinguda. Sento que la nit de ma vida està arribant. Me trobarà assegut a la meva cadira, la mort no té perquè trobar-me dempeus. És un signe de ma derrota, el cansanci de tot, els braços caiguts. L'ànima ja no s'eleva lluny envers els niguls amb la imaginació desbordant d'un infant, signe que la maduresa ha arribat al meu cap, anquilosada l'ànima, brega per respirar però no gaire, quan me cansi d'aquest viatge me n'aniré segur, la nau solitària amb la qual ningú vol navegar arribarà inexorable a la teva porta, com arriba a la meva, l'ossut caront amarrarà la seva barca prop de mon jaç, llavors oferirem l'òbol del nostre darrer alè, per tenir qui m'esperi a l'altre costat, al cap a la fi un viatge falaguer sempre serà més d'agrair.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada