Avui la meva nina té un mal. I jo en en tenc un al fons del cor. Escoltant un bell romanç l'ànima me diu que el patir de l'estimada és quelcom pitjor el la pròpia malaltia. Pobre nina meva, quina pena la mia. En despertar d'aquest nou dia, les nocturnitats chopinianes amaren l'ànima de qui escolta amb el cor les dolces notes sobre el teclat d'un piano. Veure els pares a dia d'avui, malalts d'envelliment i qualque patologia que els acompanya, i recordar la vitalitat que antuvi demostraven, a la infantesa els pares eren forts fins a ser invulnerables, la seva protecció oferia seguretat i confort, en la mateixa mesura que amorosida tendresa. La pena abalteix el meu cor, sento ganes de plorar, potser siguin les nocturnes poloneses. El declivi d'uns éssers estimats que t'han donat vida, una llar, educació i una identitat, és un pas previ a la mort, que ha de venir a cercar-nos inexorablement i inevitable. La pèrdua d'una persona a qui estimes és un cop massa fort per afrontar-s'hi tot sol, necessitaria cent anys de preparació i encara no estic segur de estar-ne preparat. Pel·lícules com Els Immortals o la Milla Verda o Interstellar qüestionen la idea d'una vida molt llarga que veu la desaparició de tots els éssers estimats, esposa, amics, fills… No sé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada