UNA ALTRA DE XEREMIES

 

Llegint per la xarxa l'opinió d'un xeremier, m'entem com me porta fins a tu, benvolgut i inhòspit lector d'aquest humil servidor, una reflexió ben interessant... per a mi. Me recordava a una taula redona a la qual vaig assitir a sa Pobla en la qual els xeremiers de sa Calatrava venien a dir quelcom com que per poder sonar en públic o al carrer era menester un nivell mínim de qualitat demostrada. 

"Fa falta tenir un "carnet de xeremier" per poder tocar unes xeremies? Qui pot decidir si ets prou bo i atorgar aquest carnet? Sonadors que prèviament tampoc no en tenen cap?". Era la contrarrèplica que se sentia de la veu discordant del director de l'Escola Municipal de Xeremies, Fabiols i Tamborí, (no en faltava d'altre!).

A la taula hi era present un dels que va ser mestres meus en els meus temps de mossatge,Teodor Salvà. Per qui no el conegui, poddríem descriure'l com a llunàtic, polèmic, de mal caràcter, que acaba barallat amb tothom,... (tot depèn de l'experiència viscuda) però, això sí, ningú podrà negar-li que és un molt bon sonador, els extraordinaris coneixements musicals i tècnics de la música de xeremies, coneixements pedagògics (no de bades al món civil és personal docent) i un dels millors dels mestres que he tengut d'un instrument que molts pretenen ser-ne però no ho són, sempre enconratjant-nos a "estirar-mos del nas", sortir de la nostra zona de comfort. 

En Teodor és del parer oposat a "repartir carnets", atès que ell coneix bé aquest món xeremier degut a la seva dilatada experiència, arrossegant el cul en mil i un camps de batalla, un món tancat on els que tenen la paella pel mànec (els Pepitos, com en diu ell, i adlàteres) i sempre tallen el bacallà, remenen les cireres, fan els seus tripijocs, perquè siguin sempre ells i els seus, els qui prosperin i els altres ens haurem de menjar els mocs i conformar-mos amb qualque engruna quan caigui de la taula dels opulents. És la màfia dels xeremiers i la corrupció de la cultura tradicional. 

És absolutament descoratjador per qui no vol fer res més que sonar i de tant en tant recollir un profit de tants maldecaps, amb gust però malsdecaps, darrera aquest món xeremier, sense haver de llepar-li aquella noble part sobre la que tothom se seu, a ningú. 

La societat crea àmbits d'expressió de la cultura, espais on desenvolupar-se, els usos i costums d'antuvi, la societat agroramadera de la Mallorca preturística on les xeremies eren ben presents amb molta força a totes les festes hi tenien una forta representativitat com a nexe d'unió al seu entorn social, una càrrega simbòlica, un prestigi social. Però la societat on es varen desenvolupar i varen trobar aquests àmbits d'actuació, a l'edat mitjana música institucional al costat del poder i cortesana de la mà de ministrers i joglars, després amb els Decrets de Nova Planta i la gradual desaparició dels conjunts musicals medievals de ministrils, sovint depenent d'antics gremis d'arts i oficis, velles estructures que amb els segles de les llums anaren desapareixent de l'alta cultura però que havien romàs en la cultura de classes populars, més rurals, en mans del pagès i del pastor. 

Amb la desaparició de la vida pagesa a Mallorca, substrituïda pel turisme, les onades d'emigrants peninsulars que res en sabien sobre la llengua ni la cultura d'aquí, ni els importava, i la persecució del règim franquista de totes les expressions que no s'ajustassin als cànons falangistes, els espais se feren encara més reduïts. És ver que la curolla d'un grapat de joves de les darreries del tardofranquisme i inicis de la democràcia per una cultura pròpia mal enterrada, però no morta, va fer rebifar una espurna que s'apagava. Aquí aparegueren els Pepitos i en Teodor, Tomàs Salom, Miquel Tugores, Toni Artigues, Rafel Bauçà, Joan Morey, entre molts altres. Nexe d'unió necessari entre una generació que se'n començava a anar i allò que havia de venir darrere.

La societat de serveis, turisme massiu, del totxo i l'hoteleria, la substitució lingüística, social i cultural de la població autòctona per una forastera, l'afebliment fins a l'extrem de la identitat i l'autoestima… tots els factors que fan que el pestigi de les xeremies com a instrumet musical digne de tal nom hagi quedat en l'aire.

Apareixen poc a poc nous espais on sonen les xeremies, en grups de ball de bot, grups de música folk, o bandes de rock, trobades de xeremiers a viles i ciutats, concursos de cançons pensades per a xeremies,... La qüestió fonamental és trobar aquests nous usos, nous espais d'actuació, noves fornteres inexplorades per a les xeremies dins la societat. A aquests nous espais d'actuació amplis, ha de tenir-hi cabuda tot tipus de públic i de musics o sonadors de tot nivell.

Una dada que palesa l'escrit esmentat és que no hi ha respecte envers l'instrument. "Ningú que dugui uns mesos tocant el clarinet o el violí, gosarà a sortir a tocar-lo en públic". Però les xeremies i els flabiols són instruments populars… El prestigi i la dignitat, la cultura, la coneixença i l'estimació, sempre lligades aquestes, de la cultura pròpia i, específicament, de la música tradicional feta amb xeremies i flabiols i tamborins, va més enllà que dels propis sonadors. Atany al públic que escolta, a les entitats contractants, als formadors, a les escoles, als responsables d'aquestes escoles, als polítics al capdavant d'ajuntaments, consell insular o Govern autonòmic de torn. Tots hem de tenir-ne cura i estimació per la nostra cultura tradicional, i a l'hora de sortir al carrer a exposar-mos podem comprovar si passam els tres filtres.

Els filtres:

Vergonya: Primerament, un ha de ser autoconscient de les seves pròpies limitacions i saber si pot o no sonar en públic, com sona el seu instrument, o si li se li ha de caure la cara de vergonya. Si té un repertori prou extens i sabut i dominat com per poder fer-se respectar.

Professor: Però per a aquells que tenguin menys oïda que un talp vista, estan els professors que haurien de fer un acompanyament adequat de l'instrumentista de manera de preservar la qualitat del so, el prestigi, bon nom, un exercici de sinceritat cap al seu alumnat i del propi mestre. Aquest segon filtratge que massa vegades se deixa de banda

Públic: Un tercer filtre hauria de ser el públic general, la societat en que vivim, que hauria de ser més exigent amb allò que consumeix en la cultura, se li hauria d'educar per saber donar la dignitat que pertoca la cultura pròpia.

Més que preocupar-me que pugui tocar les xeremies o el flabiol al carrer qualsevol persona sense tenir-ne ni idea, ni el respecte o la reverència que s'hauria de tenir envers el públic i la cultura, només per ganes de figurar, de guanyar visibilitat, fama, notorietat i qualque estipendi onerós fàcil a costa de la dignitat d'un col·lectiu, més que això me preocupa que qualsevol sense formació adequada pugui posar-se a ensenyar l'instrument.

Què pretenem quan començam a sonar? Quin és el nostre objectiu? Què ens hauria d'oferir un bon mestre de fabiol i xeremies per esperonar-nos a ser de nosaltres uns "xeremiers com toca"? Hi ha qualque manera de valorar objectivament l'habilitat del meu mestre? Com podem arribar a l'excel·lència en aquest terreny?

Dissortadament manca una pedagogia clara i sistematitzada per formar als xeremiers, un ensenyament estandaritzat de les xeremies, flabiol i tamborí, una formació generalment adequada del professorat que imparteix classes.

Un bon mestre en general ha de ser ètic a totes les seves actuacions. També ha de ser equànime, alhora que just, a l'hora d'avaluar els alumnes, i sobretot, n'ha de ser exemplar en el comportament. Els alumnes són com esponges, absorbeixen tot allò que senten i veuen.

Parafrasejant l'article 5è del caporal, dins de les Ordenances Militars de Carles III, «el mestre, com a immediata autoritat de l'alumne, se farà estimar i respectar (…)» Afecte i respecte haurien de ser dos valors innats en el mestre. I vull aclarir que entenent per autoritat la clàssica autoritas, és a dir, el binomi de competència més prestigi:

Autoritat = Competència + Prestigi

Tal com la va definir el Vell Professor (Enrique Tierno Galván), que en pau descans, parlant de competències, és a dir, «la perícia, aptitud, idoneïtat per fer alguna cosa o intervenir en un assumpte determinat», un mestre hauria de posseir algunes competències que consideram primordials, és a dir:

• Vocació: Sentir la professió des del més profund.
• Dedicació: Emprar tot el temps disponible.
• Amabilitat: Sense caure al col·leguisme.
• Generositat: Abocar tots els seus coneixements als alumnes.
• Responsabilitat: Entesa com la capacitat de respondre.
• Empatia: Saber posar-se al lloc de l'alumne.
• Proximitat: Un bon mestre no s'ha d'aïllar a la seva estrada.
• Entusiasme: Saber transmetre energia vital.
• Humilitat: No creure's que està per sobre del bé i del mal.
• Paciència: No tots agafen les idees al vol.
• Saber atorgar protagonisme als alumnes.
• Despertar interès: Desenvolupar curiositat intel·lectual.
• Capacitat per a una escolta activa.
• Tenir una gran obertura mental.
• Ser molt gràfic: Una imatge val més que mil paraules.
• Divertit: Sense arribar a ser còmic.
• Ser realista: Tenir els peus a terra.
• Sinceritat: «S'agafa abans un mentider que un coix».
• Assertivitat: Quan s'imparteix una lliçó, no es poden tenir dubtes.
• Saber gestionar la Diversitat: Els col·lectius d'alumnes cada vegada són més diversos.
• Autoritat: En el millor sentit de l'expressió. (Ja esmentada)
• I, sobretot, el millor nivell de coneixements sobre la matèria o matèries que imparteix. 

Ell serà el transmissor del testimoni a la carrera de relleus que és la vida.

Amb aquesta llista, aparentment exhaustiva, no volem dir que un bon mestre hagi de complir totes i cadascuna de les competències esmentades, ni en grau summe, ni en tot moment; però haurà de saber aplicar i dosificar cadascuna en funció de les circumstàncies. No és el mateix ensenya a tocar el flabiol a un nen en la primera etapa de l'escola que una màsterclass o curs de perfeccionament de les xeremies d'un adult per posar els dos exemples que ben oposats en la cadena del nivell d'aprenentatge.

No oblidem que un bon mestre ha de ser l'encarregat de garantir la transmissió del coneixement (tradició, del llatí traditio) a les generacions següents de manera que, amb successives aportacions, la humanitat continuï progressant en la bona direcció. Un bon mestre hauria de ser més entàlpic (afegidor de calor) que entròpic (deixar-ho tot tal com estava), si és que pot servir aquest símil termodinàmic. 

L'alumne ha de tenir la sensació correcta que sempre li quedarà alguna cosa per saber, qualque aspecte a millorar, una capacitat d'allò que un dels meus primers mestres me va saber trametre, "estirar-se el nas", la formació contínua, (els anglesos i americans que sembla que s'ho han inventat tot en diuen Long Life Learning però és formació cotínua): Mai s'acaba d'aprendre.