Entre l'Encant Perdut i la Marea Turística de Palma

Als carrers empedrats de Palma, on alguna vegada ressonaven rialles de nens locals i murmuris d'històries antigues, ara el ressò del turisme massiu ofega qualsevol vestigi d'autenticitat. Les muralles de la ciutat, testimonis silenciosos de segles d'història, trontollen sota el pes de les multituds que les envolten, com a fantasmes insatisfets clamant per l'atenció que mereixen.

Palma, aquesta joia del Mediterrani, està atrapada entre l'encant perdut dels seus dies de tranquil·litat i la marea voraç de turistes que amenaça d'ofegar la seva identitat. Als carrerons estrets i als patis ocults, on els ciutadans solien trobar refugi, ara regnen els selfies i els sospirs dels visitants que busquen experimentar allò autèntic, però que, no obstant, contribueixen a la seva desaparició.

Les places, que solien ser punts de trobada per a veïns que compartien històries de generació en generació, ara són plenes de forasters que no comprenen el teixit social que han interromput. Els bars i els restaurants tradicionals han estat reemplaçats per franquícies i locals d'oci, esborrant així els sabors i aromes que alguna vegada van definir l'ànima d'aquesta ciutat.

El turisme massiu, com un remolí insaciable, ha deixat al seu pas una sèrie de cicatrius que els residents locals no poden ignorar. La pressió sobre els serveis públics és palpable, amb hospitals abarrotats i escoles desbordades. Els preus de l'habitatge s'han disparat i han obligat les famílies de tota la vida a abandonar casa seva a la recerca d'un refugi més assequible als confins llunyans de la ciutat.

Les platges, que alguna vegada van ser refugis de pau i tranquil·litat, estan ara plenes de para-sols i tovalloles, com a camps de batalla on els turistes lluiten per un lloc a la sorra. Les onades del mar, que alguna vegada van xiuxiuejar secrets als aborígens, ara estan ofegades pel bullici de les converses en una multitud d'idiomes.

En aquesta lluita desigual entre l'autenticitat i la comercialització, els mallorquins i, particularment, els residents a Palma, han esdevingut els perdedors silenciosos. Els seus carrers han esdevingut passadissos d'un parc temàtic, la seva cultura s'ha reduït a clixés turístics i la seva qualitat de vida s'ha vist amenaçada per la imparable marea de visitants àvids d'experiències superficials.

Palma, com moltes altres ciutats del Mediterrani, es troba en una cruïlla. La pregunta persisteix a l'aire salat: com preservar l'essència d'aquesta ciutat, l'ànima antiga i l'autenticitat, mentre s'enfronta a l'envestida del turisme massiu? La resposta, sens dubte, és un esforç col·lectiu: un diàleg obert entre els residents, les autoritats i la indústria turística per trobar un equilibri entre l'atractiu turístic i la preservació de la identitat única de Palma.

A les ombres dels monuments històrics i als sospirs dels ciutadans desplaçats, hi ha l'esperança d'un renaixement. Palma, amb la seva bellesa perdurable i el seu esperit indestructible, mereix més que convertir-se en un escenari per a l'entreteniment efímer dels turistes. El desafiament és restaurar el seu equilibri, recuperar la veu i assegurar que l'encant de Palma, aquest tresor inestimable, no es perdi a la marea turbulenta del turisme massiu.

ALLÒ QUE EL VENT NO SE'N DUGUÉ

El sentit estètic de cadascú, si una diputada troba més cofoia una bandera a una distància, no hi ha cap norma que pugui penalitzar, puix no provoca desordre públic. Les Normas de Protocolo, com l'ortografia, són un conjunt de convencions que ens hem donat entre tots i, per tant, són qüestionables i es poden canviar si volem. "Ignorant" la titllen alguns, per la seva ideologia, independentista, són aquells ultranacionalistes espanyols fatxes que anomenen al partit de la diputada afectada com juntos por Cataluña. Aquells "patriotes" que diuen que estimen la diversitat cultural i lingüística del seu país solen ser els que no parlen més idiomes del seu país que l'idioma de Castella, que és així doncs, realment el seu país, tot i haver nascut i que resideixin a una ciutat de Galícia, tal i com el seu accent delata. 

La idea que el nacionalisme perifèric sigui "excloent", que se creu "superior", potser ho confonen amb el seu propi sentiment, i no s'escau amb la majoria de votants independentistes que jo conec, com tampoc coincideix aquest perfil que jo abast amb una persona ignorant, més aviat solen ésser persones amb perfil d'estudis universitaris superiors, ben informades i preocupades per la política. Aquesta visió maniquea del nacionalisme dels altres i la ceguesa absoluta per veure el propi, atès que el nostre seria  "cívic, democrátic i inclusiu" mentre que el seu seria "etnicista, imperialista i/o excloent" és típic del nacional-socialisme. 

Omplir amb prejudicis i estereotips des del profund desconeixement d'un col·lectiu de persones se'n diu DISCRIMINACIÓ, és un recurs dialèctic prou conegut, una fal·làcia contra catalanae. 

Una altra cantarella que se sol sentir molt des de l'espai més enllà de la dreta (o sia del PSOE) és l'adoctrinament dels mitjans de comunicació audiovisials, volen dir que aquelles llunyanes nacions perifèriques del Reino de España (aquest n'és el nom oficial) usen els mitjans de comunicació de masses per adoctrinar a la infància i joventut del país, així s'expliquen el relat, juntament amb l'adoctrinament de l'escola, que hi pugui haver més de dos milions de conciutadans d'aquestes regions perifèriques que rebutgen allò que, segons ells, veuen amb orgull i normalitat, les bondats de ser español, volguent prendre la decisió de partir de l'statu quo imposat fins ara.Tampoc és descencertat pensar que els mitjans espanyols i de les seves regions messetàries del centre monolíngüe siguin tan manipuladors com qualsevulla, i ningú els hi diu res, amb la pàtina que alguns d'aquests mitjans també són recepcionats a contrades perifèriques, ergo, la pressumpte manipulació independentista quedaria així contrarrestada per la centralista…. Abastant a les llunyanes contrades de nacions perifèques més varietat ideològica on contrastar i riquesa sobre la qual poder fonamentar una idea de la realitat millor  basada del que està passant de bon de veres al nostre entorn.

I per nacions perifèriques al Regne d'Espanya entenc aquelles que coincideix que no ocupen un territori de la Meseta Central, que no són de cultura castellana i per tant no formen part de la nació castellana o del que antigament fou Reino de Castilla, incloent aquells territoris on no hi ha cap tipus d'anhel identitari ni sentiment cohesionador majoritari reflectit en la creació d'un partit que ideològicament pugui vertaderament anar més enllà de reivindicacions regionalistes

LA REINA DEL BAILE

Viendo las redes sociales de conocidos puedo constatar lo excluído (y marginado) que estoy de cualquier tipo de vida social. Nunca fui yo de las reinas del baile, en las pelis americanas de adolescentes, yo hubiera sido, como fui, el chico gordo con granos ensoñado y bobalicón que no se comía un rosco con las chicas, a las antípodas de los chicos de éxito. Simpático pero atontado. Y así he permanecido. Los granos se fueron, pero la soledad se mantuvo. La soledad es contagiosa, cada vez vivimos más gente en soledad y cada más solos y aislados y replegados sobre nosotros mismos, individualismo. Seguramente esas sonrisas que hoy me brindan la oportunidad de ver las redes sociales se conviertan, al apagarse las luces de la fiesta, en lágrimas de cocodrilo como las mías. Quizás hoy lo vea todo un poco más gris porque es lunes y hace frío y entretengo mi propio blue monday pero la tecnología hoy cronifica la sensación de soledad y depresión que sentimos muchas personas, sin auténticos amigos más allá de nuestras propias manos. No es la soledad deseada la que sea mala, si no aquella impuesta, el mero hecho de ser excluído del ámbito social más espúreo, superfical, al fin y al cabo somos seres sociales. En la búsqueda de la autenticidad, la auténtica amistad no llegó nunca. 

Seguramente el hecho de ser el antagonista del chico más popular contribuyó sobremanera a ello, y el uso de palabros pedantes como "sobremanera" tampoco hizo gran cosa por ello, deduzco. Nunca tuve éxito social. También es verdad, la solidaridad con seres igual de deleznables como servidor hizo que trabara amistad con ellos, ello alejó, sin duda alguna, cualquier oprtunidad de redención en el ámbito social. Las grotescas, estrafalarias, estrambóticas amistades nos unieron las penas, el sentido del humor peculiar compartido. Es cierto que los sufrimientos, las penas, las penurias, las dificultades unen 

El éxito es relativo y si no que se lo pregunten a Enrique Oxandabarat que durante más de 30 años ha estado en las escalinatas palmesanas de Pas den Quint cada día tocando la guitarra y cantando, derrochando talento y deleitando a los viandantes que pasábamos por esta vía peatonal del casco histórico palmesano. Él lo ignora, pero seguramente su forma de tocar haya influído en mis ganas de tocar la guitarra y mi forma de ser músico, mi forma de concebir la música. En Palma, los llonguets (apodo dado a los habitantes de Palma) que tenemos cierta edad, no nos hacemos a pasar por es Pas den Quint y delante de la iglesia de Sant Nicolau y no escuchar a Enrique, que resulta ser cuñado de nuestra amiga Mariana Bado (Ché, vos también sos de Uruguay!). 

¿Qué es el éxito? Según los que saben más que yo, éxito es:

[RAE]

1. Resultado feliz de un negocio, actuación, etc. 

2. Buena aceptación que tiene alguien o algo.

3. Fin o terminación de un negocio o asunto

Felicidad, aceptación y fin, en definitiva. 

Lo que nos lleva al concepto de felicidad:

1. Estado de grata satisfacción espiritual y física.

2. Persona, situación, objeto o conjunto de ellos que contribuyen a hacer feliz.

3. Ausencia de inconvenientes o tropiezos

La tercera definición me parece burdamente simple y que no llega a alcanzar el alto concepto de lo debiera ser la felicidad.

Una persona feliz que se siente plenamente satisfecho por gozar de todo lo que desea o por disfrutar de algo bueno. Completado, lleno, entero, aconhortado o confortado, gozoso y en paz.

Como preveo que aceptación (aplauso, aprobación) sea acto y efecto de aceptar, vamos a ver que dicen de aceptar directamente:

1. tr. Recibir voluntariamente o sin oposición lo que se da, ofrece o encarga.

2. tr. Aprobar, dar por bueno, acceder a algo.

3. tr. Recibir o dar entrada.

4. tr. Asumir resignadamente un sacrificio, molestia o privación.

5. tr. Com. Obligarse al pago de letras o libranzas, por escrito en ellas mismas.

La fama es efímera, pero a ciencia cierta, en nuestro pequeño ámbito territorial urbano o insular podemos decir que Enrique ha tenido éxito como músico, ya que es capaz de ganarse la vida con aquello que le gusta y es famoso y reconocido en Palma. Si nos lo cruzamos en el bus lo reconoceremos enseguida. Si el éxito significa que una grande de la industria te promocione y saques un LP y hacerte millonario solo de los royalties y te escuchen en todas las plataformas y radiofórmulas hasta la saciedad y un poco más allá (como el Despasito de Luís Fonsi), pues no, en verdad, Enrique no ha tenido nada de éxito. Es la p..ta industria, amigo, ya sabes! Basura mainstream! Quizás le sobraba el sombrero y le faltaban un par de buenas tetas para triunfar o los grandes nunca bajaron por la calle peatonal escalonada de Pas den Quint. Pero a mí, que Miley Cirrus me la suda, que no iría a un concierto de Rosalía si yo no me pagaran bien por ello, me agrada lo que Enrique ha estado constantemente ofreciendo con su guitarra y su voz. No se hará crecer su cuenta bancaria, pero su cuenta de arte, amigos, experiencias y felicidad, seguro que no se puede comprar ni valorar. Yo diría que Enrique es feliz haciendo lo que hace, dentro de nuestro pequeño ámbito tiene cierta aceptación (jamás he visto o escuchado o leído que le tiraran tomates maduros en señal de desaprobación por tocar y cantar mal) y diría que termina sus conciertos siempre, ergo se ajusta a la definición de éxito.