LA IDEOLOGIA PRIMA SOBRE LA BIOLOGIA

Per Carlos Álvarez Cozzi

És escriptor socialcristià uruguaià, catedràtic de Dret Privat i expert en biodret internacional.

La Biologia prima sobre la ideologia (forumlibertas.com)

La ciència diu una altra cosa, però com que els defensors de la ideologia de gènere poc els importa i molts dels altres no volen ser o aparèixer com “políticament incorrectes”

La cultura dominant ens vol fer creure que els sexes femení i masculí, amb els quals venim a aquest món éssers humans i animals, en veritat no existeixen realment, sinó que el que en veritat existeix són els gèneres, masculí, femení, homosexual, transsexual , intersexual i un llarg etcètera. El sociòleg espanyol José Pérez Adán va arribar a ennumerar 16 variants sexuals segons ho expressen els cultors de la perspectiva de gènere.

La ciència diu una altra cosa naturalment, però com que els defensors de la ideologia de gènere els importa poc i molts dels altres no volen ser o aparèixer com “políticament incorrectes”, donat l'entorn dominant, es pretén silenciar la veritat.

 

Però com que aquesta és tossuda, sempre acaba per sortir a la llum. Com diu el savi refrany, Déu perdona sempre, l'home de vegades i la naturalesa mai del que es fa contra ella.

I aquest és precisament el cas. Si no advertiu el que la ciència segueix constatant en forma contínua:

“Moltes d'aquestes diferències cognitives apareixen molt aviat a la vida. “En nadons de 2 i 3 mesos -diu Halpern- les nenes responen més fàcilment a les cares i comencen a parlar abans; els nois reaccionen abans a les discrepàncies perceptives induïdes experimentalment al seu entorn visual; ja d'adults, les dones romanen més orientades a les cares i els homes a les coses” .

Les dones són dues vegades més propenses a experimentar depressió clínica i trastorn d'estrès posttraumàtic; i els homes estan dues vegades més inclinats a convertir-se en alcohòlics o drogodependents, tenen un 40% més probabilitats de desenvolupar esquizofrènia, deu vegades més taxa de dislèxia i són quatre o cinc vegades més propensos a l'autisme.”

“La literatura neurocientífica mostra que el cervell humà és un òrgan de tipus sexual amb diferències anatòmiques a les estructures neurals i amb la seva repercussió en les funcions corresponents”, diu Larry Cahill, professor de Neurobiologia a la Universitat de Califòrnia a Irvine, que ha dirigit un informe especial publicat el gener d'aquest any al Journal of Neuroscience Research i dedicat a la influència del sexe en el sistema nerviós.”

"Els estudis d´imatges cerebrals indiquen que aquestes diferències s´estenen molt més enllà del domini estrictament reproductiu, explica Cahill."

"Així, l´hipocamp d´una dona, crític per aprendre i memoritzar, és més gran que el d´un home i funciona de manera diferent." (https://www.actuall.com/criterio/familia/sexo-seso-ideologia-de-genero-y-evidencia-cientifica/)

Es necessiten més evidències que els sexes vénen determinats per la biologia, pels gens, pels cromosomes? És evident que no.

El que sí que resulta evident és que grups interessats a deformar o negar directament aquesta realitat, a fi de portar “aigua per al seu molí”, per pura ideologia, neguen la mateixa per instaurar a les ments de les persones, a les societats, als països i en els organismes internacionals, el concepte erroni del gènere, que manca de tota base científica, o millor dit, que és contrari al que constata la ciència, la biologia.

És sabut que el marxisme, en haver fracassat en la seva idea de la lluita de classes al món, amb l'alt cost de milers de milions de víctimes al llarg de la història, va decidir prosseguir la mateixa batalla però dins de la naturalesa de la parella humana. Per a aquesta ideologia, no hi ha harmonia ni complementarietat amorosa entre els sexes sinó que l'home seria l'opressor (com abans es referia a la burgesia i als amos dels mitjans de producció) i la dona seria l'oprimida (com són els treballadors i pagesos per al marxisme).

I això que acabo d'afirmar sorgeix de la literatura existent i és reconegut pels propis ideòlegs de gènere, sobre la matriu marxista que aquesta ideologia té. Això explica que els grups radicals militants de gènere siguin en política, prevelantment d'esquerra, encara que alguns també asseguren que constitueixen un lobby i que demà podrien infiltrar el pensament de centre i fins i tot el de dreta. I això no està allunyat de la realitat perquè això ja passa en un país europeu, de primera línia, en el qual una líder política femenina emergent de dreta i xenòfoba integra el col·lectiu LGBTI i milita i defensa aquesta ideologia.

Per tant, el primer que cal fer en aquest tema és insistir amb les falsedats que propalen els defensors d'aquesta ideologia, que es dóna de puntades de peu amb la ciència, partint de la base que és una ideologia contrària a la biologia que qualsevol persona pot apreciar. És a dir, que els éssers vius són concebuts i neixen amb gens, cromosomes i per això amb sexe femení i amb sexe masculí. No negam que hi hagi casos excepcionals de malformacions o hermafroditisme, però són l'excepció que en tot cas confirmen la regla. Per això essencialment, el sexe és immutable i els anomenats canvis de sexe no passen del que és anatòmic-cosmètic extern mentre els gens i cromosomes són immutables en cada persona.

Sembla mentida que calgui expressar això a fi de rebutjar tota mena de falsedats i barbaritats que coneixem estan succeint al món a nivell personal, familiar, educatiu i social, que si no s'hi posa fi, ho pagaran car les generacions presents i sobretot les futures. És temps de ser molt clars i concloents: no es pot mentir impunement i negar l'existència de la naturalesa i de la biologia, generades pel Creador i amb les quals no és qüestió d'estar d'acord o desacord sinó simplement reconèixer-les com a tals. Seria com posar-se a discutir les lleis físiques, com ara la de la gravetat.

A l'imatge allò que inspira la ideologia de gènere de veritat.

RESPOSTA DEL PINGANILLU DE CAYETANA

Hola Cayi, me permets que te digui Cayi, és un mot carinyós, dit a a cau d'orella, com tots els que diem els pinganillus. Jo sóc el pinganillu que l'altre dia de pagès vares rebutjar de posar-te. Has de saber que els pinganillus som eines fonamentals de comunicació a la tele per passar un missatge, donar una notícia en directe, fer canvis de darrera hora o d'espais coordinar programacions, passar a publicitat…. i quan hi ha un convidat que malauradament no entén la llengua del PAÍS, se li'n pot oferir un per traduir-li tot allò que es diu al programa d'aquesta emissora i, d'aquesta curosa i cordial manera es respecta que tothom pugui entendre i fer-se entendre en el el seu idioma propi sense necessitat d'estirar el coll o arrufar el nas, amb cordialitat. Només és estranger aquell qui desitja ser-ho, no integrar-se en una societat oberta com la catalana que l'acull com m'ha acollit a mi, un pinganillu que sóc fet a la Xina. 

Sé que vostè detenta el càrrec de regidora barcelonina, vostè que és francoargentina. Per ser catalana comença bé, Catalunya és mestissa, a mig camí entre molts camins, en molts casos s'allunya del concepte tancat que vostè vol fer veure als seus partidaris. La llengua dels catalans és fàcil d'entendre, d'aprendre i d'arribar a parlar, escriure, segur que algú amb tanta formació com vosté ja se n'haurà adonat. Essent una llengua romànica comparteix molts trets amb llengües veïnes més grans com el francès o el castellà, que vostè segurament domina, per tant, després d'un parell d'anys visquent a la citat comtal ni que sigui per accident, és fins i tot normal que hagi après.

Deia quan era candidata que el castellà era llengua perseguida a Catalunya però l'altre dia de pagès va dir que era la llengua majoritària dels catalans, en què quedem Cayi estimada? No pot ser blat i ordi alhora. Com a bona seguidora de Josep Goebbels (saps que una bona falàcia entra millor si primer hi escoles una veritat, i efectivalement "el nacionalisme té una relació difícil amb la cordialitat", com ho demostra cada dia el nacionalisme carpetovetònic que no entèn que a l'Estat espanyol hi pugui haver gent que NO parla la seva llengua comuna, i que no li surti dels ... "ja sap d'on", usar-la per moltes raons. D'altra banda si ser espanyol vol dir parlar només en castellà i tots aquells pinganillus que no tenim aquesta "llengua comuna" serem estrangers, això vol dir que, per extensió del teu discurs es desprèn, Cayi, que si no som castellans no som pinganillus espanyols. Mira com funciona de bé l'adoctrinament a Catalunya, que només t'han calgut un parell d'anys de mig residència i detentar un càrrec a la plaça de sant Jaume, suposo que llegint el cartell llazi de "LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS!" per entendre el català (atès que no necessites usar pinganillu) i convertir-te en més indepe que els de la CUP. Válgueme Dios y María Santísima!

Amb tot l'afecte, el teu pinganillu!

Entre l'Encant Perdut i la Marea Turística de Palma

Als carrers empedrats de Palma, on alguna vegada ressonaven rialles de nens locals i murmuris d'històries antigues, ara el ressò del turisme massiu ofega qualsevol vestigi d'autenticitat. Les muralles de la ciutat, testimonis silenciosos de segles d'història, trontollen sota el pes de les multituds que les envolten, com a fantasmes insatisfets clamant per l'atenció que mereixen.

Palma, aquesta joia del Mediterrani, està atrapada entre l'encant perdut dels seus dies de tranquil·litat i la marea voraç de turistes que amenaça d'ofegar la seva identitat. Als carrerons estrets i als patis ocults, on els ciutadans solien trobar refugi, ara regnen els selfies i els sospirs dels visitants que busquen experimentar allò autèntic, però que, no obstant, contribueixen a la seva desaparició.

Les places, que solien ser punts de trobada per a veïns que compartien històries de generació en generació, ara són plenes de forasters que no comprenen el teixit social que han interromput. Els bars i els restaurants tradicionals han estat reemplaçats per franquícies i locals d'oci, esborrant així els sabors i aromes que alguna vegada van definir l'ànima d'aquesta ciutat.

El turisme massiu, com un remolí insaciable, ha deixat al seu pas una sèrie de cicatrius que els residents locals no poden ignorar. La pressió sobre els serveis públics és palpable, amb hospitals abarrotats i escoles desbordades. Els preus de l'habitatge s'han disparat i han obligat les famílies de tota la vida a abandonar casa seva a la recerca d'un refugi més assequible als confins llunyans de la ciutat.

Les platges, que alguna vegada van ser refugis de pau i tranquil·litat, estan ara plenes de para-sols i tovalloles, com a camps de batalla on els turistes lluiten per un lloc a la sorra. Les onades del mar, que alguna vegada van xiuxiuejar secrets als aborígens, ara estan ofegades pel bullici de les converses en una multitud d'idiomes.

En aquesta lluita desigual entre l'autenticitat i la comercialització, els mallorquins i, particularment, els residents a Palma, han esdevingut els perdedors silenciosos. Els seus carrers han esdevingut passadissos d'un parc temàtic, la seva cultura s'ha reduït a clixés turístics i la seva qualitat de vida s'ha vist amenaçada per la imparable marea de visitants àvids d'experiències superficials.

Palma, com moltes altres ciutats del Mediterrani, es troba en una cruïlla. La pregunta persisteix a l'aire salat: com preservar l'essència d'aquesta ciutat, l'ànima antiga i l'autenticitat, mentre s'enfronta a l'envestida del turisme massiu? La resposta, sens dubte, és un esforç col·lectiu: un diàleg obert entre els residents, les autoritats i la indústria turística per trobar un equilibri entre l'atractiu turístic i la preservació de la identitat única de Palma.

A les ombres dels monuments històrics i als sospirs dels ciutadans desplaçats, hi ha l'esperança d'un renaixement. Palma, amb la seva bellesa perdurable i el seu esperit indestructible, mereix més que convertir-se en un escenari per a l'entreteniment efímer dels turistes. El desafiament és restaurar el seu equilibri, recuperar la veu i assegurar que l'encant de Palma, aquest tresor inestimable, no es perdi a la marea turbulenta del turisme massiu.

ALLÒ QUE EL VENT NO SE'N DUGUÉ

El sentit estètic de cadascú, si una diputada troba més cofoia una bandera a una distància, no hi ha cap norma que pugui penalitzar, puix no provoca desordre públic. Les Normas de Protocolo, com l'ortografia, són un conjunt de convencions que ens hem donat entre tots i, per tant, són qüestionables i es poden canviar si volem. "Ignorant" la titllen alguns, per la seva ideologia, independentista, són aquells ultranacionalistes espanyols fatxes que anomenen al partit de la diputada afectada com juntos por Cataluña. Aquells "patriotes" que diuen que estimen la diversitat cultural i lingüística del seu país solen ser els que no parlen més idiomes del seu país que l'idioma de Castella, que és així doncs, realment el seu país, tot i haver nascut i que resideixin a una ciutat de Galícia, tal i com el seu accent delata. 

La idea que el nacionalisme perifèric sigui "excloent", que se creu "superior", potser ho confonen amb el seu propi sentiment, i no s'escau amb la majoria de votants independentistes que jo conec, com tampoc coincideix aquest perfil que jo abast amb una persona ignorant, més aviat solen ésser persones amb perfil d'estudis universitaris superiors, ben informades i preocupades per la política. Aquesta visió maniquea del nacionalisme dels altres i la ceguesa absoluta per veure el propi, atès que el nostre seria  "cívic, democrátic i inclusiu" mentre que el seu seria "etnicista, imperialista i/o excloent" és típic del nacional-socialisme. 

Omplir amb prejudicis i estereotips des del profund desconeixement d'un col·lectiu de persones se'n diu DISCRIMINACIÓ, és un recurs dialèctic prou conegut, una fal·làcia contra catalanae. 

Una altra cantarella que se sol sentir molt des de l'espai més enllà de la dreta (o sia del PSOE) és l'adoctrinament dels mitjans de comunicació audiovisials, volen dir que aquelles llunyanes nacions perifèriques del Reino de España (aquest n'és el nom oficial) usen els mitjans de comunicació de masses per adoctrinar a la infància i joventut del país, així s'expliquen el relat, juntament amb l'adoctrinament de l'escola, que hi pugui haver més de dos milions de conciutadans d'aquestes regions perifèriques que rebutgen allò que, segons ells, veuen amb orgull i normalitat, les bondats de ser español, volguent prendre la decisió de partir de l'statu quo imposat fins ara.Tampoc és descencertat pensar que els mitjans espanyols i de les seves regions messetàries del centre monolíngüe siguin tan manipuladors com qualsevulla, i ningú els hi diu res, amb la pàtina que alguns d'aquests mitjans també són recepcionats a contrades perifèriques, ergo, la pressumpte manipulació independentista quedaria així contrarrestada per la centralista…. Abastant a les llunyanes contrades de nacions perifèques més varietat ideològica on contrastar i riquesa sobre la qual poder fonamentar una idea de la realitat millor  basada del que està passant de bon de veres al nostre entorn.

I per nacions perifèriques al Regne d'Espanya entenc aquelles que coincideix que no ocupen un territori de la Meseta Central, que no són de cultura castellana i per tant no formen part de la nació castellana o del que antigament fou Reino de Castilla, incloent aquells territoris on no hi ha cap tipus d'anhel identitari ni sentiment cohesionador majoritari reflectit en la creació d'un partit que ideològicament pugui vertaderament anar més enllà de reivindicacions regionalistes

LA REINA DEL BAILE

Viendo las redes sociales de conocidos puedo constatar lo excluído (y marginado) que estoy de cualquier tipo de vida social. Nunca fui yo de las reinas del baile, en las pelis americanas de adolescentes, yo hubiera sido, como fui, el chico gordo con granos ensoñado y bobalicón que no se comía un rosco con las chicas, a las antípodas de los chicos de éxito. Simpático pero atontado. Y así he permanecido. Los granos se fueron, pero la soledad se mantuvo. La soledad es contagiosa, cada vez vivimos más gente en soledad y cada más solos y aislados y replegados sobre nosotros mismos, individualismo. Seguramente esas sonrisas que hoy me brindan la oportunidad de ver las redes sociales se conviertan, al apagarse las luces de la fiesta, en lágrimas de cocodrilo como las mías. Quizás hoy lo vea todo un poco más gris porque es lunes y hace frío y entretengo mi propio blue monday pero la tecnología hoy cronifica la sensación de soledad y depresión que sentimos muchas personas, sin auténticos amigos más allá de nuestras propias manos. No es la soledad deseada la que sea mala, si no aquella impuesta, el mero hecho de ser excluído del ámbito social más espúreo, superfical, al fin y al cabo somos seres sociales. En la búsqueda de la autenticidad, la auténtica amistad no llegó nunca. 

Seguramente el hecho de ser el antagonista del chico más popular contribuyó sobremanera a ello, y el uso de palabros pedantes como "sobremanera" tampoco hizo gran cosa por ello, deduzco. Nunca tuve éxito social. También es verdad, la solidaridad con seres igual de deleznables como servidor hizo que trabara amistad con ellos, ello alejó, sin duda alguna, cualquier oprtunidad de redención en el ámbito social. Las grotescas, estrafalarias, estrambóticas amistades nos unieron las penas, el sentido del humor peculiar compartido. Es cierto que los sufrimientos, las penas, las penurias, las dificultades unen 

El éxito es relativo y si no que se lo pregunten a Enrique Oxandabarat que durante más de 30 años ha estado en las escalinatas palmesanas de Pas den Quint cada día tocando la guitarra y cantando, derrochando talento y deleitando a los viandantes que pasábamos por esta vía peatonal del casco histórico palmesano. Él lo ignora, pero seguramente su forma de tocar haya influído en mis ganas de tocar la guitarra y mi forma de ser músico, mi forma de concebir la música. En Palma, los llonguets (apodo dado a los habitantes de Palma) que tenemos cierta edad, no nos hacemos a pasar por es Pas den Quint y delante de la iglesia de Sant Nicolau y no escuchar a Enrique, que resulta ser cuñado de nuestra amiga Mariana Bado (Ché, vos también sos de Uruguay!). 

¿Qué es el éxito? Según los que saben más que yo, éxito es:

[RAE]

1. Resultado feliz de un negocio, actuación, etc. 

2. Buena aceptación que tiene alguien o algo.

3. Fin o terminación de un negocio o asunto

Felicidad, aceptación y fin, en definitiva. 

Lo que nos lleva al concepto de felicidad:

1. Estado de grata satisfacción espiritual y física.

2. Persona, situación, objeto o conjunto de ellos que contribuyen a hacer feliz.

3. Ausencia de inconvenientes o tropiezos

La tercera definición me parece burdamente simple y que no llega a alcanzar el alto concepto de lo debiera ser la felicidad.

Una persona feliz que se siente plenamente satisfecho por gozar de todo lo que desea o por disfrutar de algo bueno. Completado, lleno, entero, aconhortado o confortado, gozoso y en paz.

Como preveo que aceptación (aplauso, aprobación) sea acto y efecto de aceptar, vamos a ver que dicen de aceptar directamente:

1. tr. Recibir voluntariamente o sin oposición lo que se da, ofrece o encarga.

2. tr. Aprobar, dar por bueno, acceder a algo.

3. tr. Recibir o dar entrada.

4. tr. Asumir resignadamente un sacrificio, molestia o privación.

5. tr. Com. Obligarse al pago de letras o libranzas, por escrito en ellas mismas.

La fama es efímera, pero a ciencia cierta, en nuestro pequeño ámbito territorial urbano o insular podemos decir que Enrique ha tenido éxito como músico, ya que es capaz de ganarse la vida con aquello que le gusta y es famoso y reconocido en Palma. Si nos lo cruzamos en el bus lo reconoceremos enseguida. Si el éxito significa que una grande de la industria te promocione y saques un LP y hacerte millonario solo de los royalties y te escuchen en todas las plataformas y radiofórmulas hasta la saciedad y un poco más allá (como el Despasito de Luís Fonsi), pues no, en verdad, Enrique no ha tenido nada de éxito. Es la p..ta industria, amigo, ya sabes! Basura mainstream! Quizás le sobraba el sombrero y le faltaban un par de buenas tetas para triunfar o los grandes nunca bajaron por la calle peatonal escalonada de Pas den Quint. Pero a mí, que Miley Cirrus me la suda, que no iría a un concierto de Rosalía si yo no me pagaran bien por ello, me agrada lo que Enrique ha estado constantemente ofreciendo con su guitarra y su voz. No se hará crecer su cuenta bancaria, pero su cuenta de arte, amigos, experiencias y felicidad, seguro que no se puede comprar ni valorar. Yo diría que Enrique es feliz haciendo lo que hace, dentro de nuestro pequeño ámbito tiene cierta aceptación (jamás he visto o escuchado o leído que le tiraran tomates maduros en señal de desaprobación por tocar y cantar mal) y diría que termina sus conciertos siempre, ergo se ajusta a la definición de éxito.

BALLS QUE VÉNEN I VAN

Qualcú s'enrecorda de les contradanses?

En serio, qualcú s'enrecorda que fa un temps a sa plaça hi havia una curolla per ballar contradanses? Avui aquella gent que les ballava on és? El mateix podríem dir del Bolero de Ciutadella o del Bolero de Castelló, hi hagúé una falera un temps ençà fins fa no massa que sempre que anàvem a sonar a qualsevol banda, sempre hi havia el típic ballador que demanava "podeu tocar X…. ?" Tenim cara de ser un toca-discos, el teu Spotify personal o què? Som músics, venim a fer la nostra tasca, respecte la nostra feina, ens hem preparat un repertori a consciència, pensant d'ordenar-lo perquè no tot siguin jotes o boleros seguides… intercalant fandangos, …. ens hem après cançons que no coneixíem per res.. ai-làs!

UNA ALTRA DE XEREMIES

 

Llegint per la xarxa l'opinió d'un xeremier, m'entem com me porta fins a tu, benvolgut i inhòspit lector d'aquest humil servidor, una reflexió ben interessant... per a mi. Me recordava a una taula redona a la qual vaig assitir a sa Pobla en la qual els xeremiers de sa Calatrava venien a dir quelcom com que per poder sonar en públic o al carrer era menester un nivell mínim de qualitat demostrada. 

"Fa falta tenir un "carnet de xeremier" per poder tocar unes xeremies? Qui pot decidir si ets prou bo i atorgar aquest carnet? Sonadors que prèviament tampoc no en tenen cap?". Era la contrarrèplica que se sentia de la veu discordant del director de l'Escola Municipal de Xeremies, Fabiols i Tamborí, (no en faltava d'altre!).

A la taula hi era present un dels que va ser mestres meus en els meus temps de mossatge,Teodor Salvà. Per qui no el conegui, poddríem descriure'l com a llunàtic, polèmic, de mal caràcter, que acaba barallat amb tothom,... (tot depèn de l'experiència viscuda) però, això sí, ningú podrà negar-li que és un molt bon sonador, els extraordinaris coneixements musicals i tècnics de la música de xeremies, coneixements pedagògics (no de bades al món civil és personal docent) i un dels millors dels mestres que he tengut d'un instrument que molts pretenen ser-ne però no ho són, sempre enconratjant-nos a "estirar-mos del nas", sortir de la nostra zona de comfort. 

En Teodor és del parer oposat a "repartir carnets", atès que ell coneix bé aquest món xeremier degut a la seva dilatada experiència, arrossegant el cul en mil i un camps de batalla, un món tancat on els que tenen la paella pel mànec (els Pepitos, com en diu ell, i adlàteres) i sempre tallen el bacallà, remenen les cireres, fan els seus tripijocs, perquè siguin sempre ells i els seus, els qui prosperin i els altres ens haurem de menjar els mocs i conformar-mos amb qualque engruna quan caigui de la taula dels opulents. És la màfia dels xeremiers i la corrupció de la cultura tradicional. 

És absolutament descoratjador per qui no vol fer res més que sonar i de tant en tant recollir un profit de tants maldecaps, amb gust però malsdecaps, darrera aquest món xeremier, sense haver de llepar-li aquella noble part sobre la que tothom se seu, a ningú. 

La societat crea àmbits d'expressió de la cultura, espais on desenvolupar-se, els usos i costums d'antuvi, la societat agroramadera de la Mallorca preturística on les xeremies eren ben presents amb molta força a totes les festes hi tenien una forta representativitat com a nexe d'unió al seu entorn social, una càrrega simbòlica, un prestigi social. Però la societat on es varen desenvolupar i varen trobar aquests àmbits d'actuació, a l'edat mitjana música institucional al costat del poder i cortesana de la mà de ministrers i joglars, després amb els Decrets de Nova Planta i la gradual desaparició dels conjunts musicals medievals de ministrils, sovint depenent d'antics gremis d'arts i oficis, velles estructures que amb els segles de les llums anaren desapareixent de l'alta cultura però que havien romàs en la cultura de classes populars, més rurals, en mans del pagès i del pastor. 

Amb la desaparició de la vida pagesa a Mallorca, substrituïda pel turisme, les onades d'emigrants peninsulars que res en sabien sobre la llengua ni la cultura d'aquí, ni els importava, i la persecució del règim franquista de totes les expressions que no s'ajustassin als cànons falangistes, els espais se feren encara més reduïts. És ver que la curolla d'un grapat de joves de les darreries del tardofranquisme i inicis de la democràcia per una cultura pròpia mal enterrada, però no morta, va fer rebifar una espurna que s'apagava. Aquí aparegueren els Pepitos i en Teodor, Tomàs Salom, Miquel Tugores, Toni Artigues, Rafel Bauçà, Joan Morey, entre molts altres. Nexe d'unió necessari entre una generació que se'n començava a anar i allò que havia de venir darrere.

La societat de serveis, turisme massiu, del totxo i l'hoteleria, la substitució lingüística, social i cultural de la població autòctona per una forastera, l'afebliment fins a l'extrem de la identitat i l'autoestima… tots els factors que fan que el pestigi de les xeremies com a instrumet musical digne de tal nom hagi quedat en l'aire.

Apareixen poc a poc nous espais on sonen les xeremies, en grups de ball de bot, grups de música folk, o bandes de rock, trobades de xeremiers a viles i ciutats, concursos de cançons pensades per a xeremies,... La qüestió fonamental és trobar aquests nous usos, nous espais d'actuació, noves fornteres inexplorades per a les xeremies dins la societat. A aquests nous espais d'actuació amplis, ha de tenir-hi cabuda tot tipus de públic i de musics o sonadors de tot nivell.

Una dada que palesa l'escrit esmentat és que no hi ha respecte envers l'instrument. "Ningú que dugui uns mesos tocant el clarinet o el violí, gosarà a sortir a tocar-lo en públic". Però les xeremies i els flabiols són instruments populars… El prestigi i la dignitat, la cultura, la coneixença i l'estimació, sempre lligades aquestes, de la cultura pròpia i, específicament, de la música tradicional feta amb xeremies i flabiols i tamborins, va més enllà que dels propis sonadors. Atany al públic que escolta, a les entitats contractants, als formadors, a les escoles, als responsables d'aquestes escoles, als polítics al capdavant d'ajuntaments, consell insular o Govern autonòmic de torn. Tots hem de tenir-ne cura i estimació per la nostra cultura tradicional, i a l'hora de sortir al carrer a exposar-mos podem comprovar si passam els tres filtres.

Els filtres:

Vergonya: Primerament, un ha de ser autoconscient de les seves pròpies limitacions i saber si pot o no sonar en públic, com sona el seu instrument, o si li se li ha de caure la cara de vergonya. Si té un repertori prou extens i sabut i dominat com per poder fer-se respectar.

Professor: Però per a aquells que tenguin menys oïda que un talp vista, estan els professors que haurien de fer un acompanyament adequat de l'instrumentista de manera de preservar la qualitat del so, el prestigi, bon nom, un exercici de sinceritat cap al seu alumnat i del propi mestre. Aquest segon filtratge que massa vegades se deixa de banda

Públic: Un tercer filtre hauria de ser el públic general, la societat en que vivim, que hauria de ser més exigent amb allò que consumeix en la cultura, se li hauria d'educar per saber donar la dignitat que pertoca la cultura pròpia.

Més que preocupar-me que pugui tocar les xeremies o el flabiol al carrer qualsevol persona sense tenir-ne ni idea, ni el respecte o la reverència que s'hauria de tenir envers el públic i la cultura, només per ganes de figurar, de guanyar visibilitat, fama, notorietat i qualque estipendi onerós fàcil a costa de la dignitat d'un col·lectiu, més que això me preocupa que qualsevol sense formació adequada pugui posar-se a ensenyar l'instrument.

Què pretenem quan començam a sonar? Quin és el nostre objectiu? Què ens hauria d'oferir un bon mestre de fabiol i xeremies per esperonar-nos a ser de nosaltres uns "xeremiers com toca"? Hi ha qualque manera de valorar objectivament l'habilitat del meu mestre? Com podem arribar a l'excel·lència en aquest terreny?

Dissortadament manca una pedagogia clara i sistematitzada per formar als xeremiers, un ensenyament estandaritzat de les xeremies, flabiol i tamborí, una formació generalment adequada del professorat que imparteix classes.

Un bon mestre en general ha de ser ètic a totes les seves actuacions. També ha de ser equànime, alhora que just, a l'hora d'avaluar els alumnes, i sobretot, n'ha de ser exemplar en el comportament. Els alumnes són com esponges, absorbeixen tot allò que senten i veuen.

Parafrasejant l'article 5è del caporal, dins de les Ordenances Militars de Carles III, «el mestre, com a immediata autoritat de l'alumne, se farà estimar i respectar (…)» Afecte i respecte haurien de ser dos valors innats en el mestre. I vull aclarir que entenent per autoritat la clàssica autoritas, és a dir, el binomi de competència més prestigi:

Autoritat = Competència + Prestigi

Tal com la va definir el Vell Professor (Enrique Tierno Galván), que en pau descans, parlant de competències, és a dir, «la perícia, aptitud, idoneïtat per fer alguna cosa o intervenir en un assumpte determinat», un mestre hauria de posseir algunes competències que consideram primordials, és a dir:

• Vocació: Sentir la professió des del més profund.
• Dedicació: Emprar tot el temps disponible.
• Amabilitat: Sense caure al col·leguisme.
• Generositat: Abocar tots els seus coneixements als alumnes.
• Responsabilitat: Entesa com la capacitat de respondre.
• Empatia: Saber posar-se al lloc de l'alumne.
• Proximitat: Un bon mestre no s'ha d'aïllar a la seva estrada.
• Entusiasme: Saber transmetre energia vital.
• Humilitat: No creure's que està per sobre del bé i del mal.
• Paciència: No tots agafen les idees al vol.
• Saber atorgar protagonisme als alumnes.
• Despertar interès: Desenvolupar curiositat intel·lectual.
• Capacitat per a una escolta activa.
• Tenir una gran obertura mental.
• Ser molt gràfic: Una imatge val més que mil paraules.
• Divertit: Sense arribar a ser còmic.
• Ser realista: Tenir els peus a terra.
• Sinceritat: «S'agafa abans un mentider que un coix».
• Assertivitat: Quan s'imparteix una lliçó, no es poden tenir dubtes.
• Saber gestionar la Diversitat: Els col·lectius d'alumnes cada vegada són més diversos.
• Autoritat: En el millor sentit de l'expressió. (Ja esmentada)
• I, sobretot, el millor nivell de coneixements sobre la matèria o matèries que imparteix. 

Ell serà el transmissor del testimoni a la carrera de relleus que és la vida.

Amb aquesta llista, aparentment exhaustiva, no volem dir que un bon mestre hagi de complir totes i cadascuna de les competències esmentades, ni en grau summe, ni en tot moment; però haurà de saber aplicar i dosificar cadascuna en funció de les circumstàncies. No és el mateix ensenya a tocar el flabiol a un nen en la primera etapa de l'escola que una màsterclass o curs de perfeccionament de les xeremies d'un adult per posar els dos exemples que ben oposats en la cadena del nivell d'aprenentatge.

No oblidem que un bon mestre ha de ser l'encarregat de garantir la transmissió del coneixement (tradició, del llatí traditio) a les generacions següents de manera que, amb successives aportacions, la humanitat continuï progressant en la bona direcció. Un bon mestre hauria de ser més entàlpic (afegidor de calor) que entròpic (deixar-ho tot tal com estava), si és que pot servir aquest símil termodinàmic. 

L'alumne ha de tenir la sensació correcta que sempre li quedarà alguna cosa per saber, qualque aspecte a millorar, una capacitat d'allò que un dels meus primers mestres me va saber trametre, "estirar-se el nas", la formació contínua, (els anglesos i americans que sembla que s'ho han inventat tot en diuen Long Life Learning però és formació cotínua): Mai s'acaba d'aprendre.