UN CAS D'EDUCACIÓ

Introducció: una història real quotidiana per reflexionar

Sopant a un restaurant vaig sentir la història d'un enginyer, o cosa parescuda, que en una reunió amb alts representants i funcionaris d'un organisme de l'Administració autonòmica de les Illes Balears varen tenir la mala educació, o la poca vergonya, d'expressar-se únicament i exclusiva en català, quan a la reunió hi havia gent de fora. No va especificar ni quanta gent venia de fora ni la seva procedència, ni va fer menció que allí ningú comentés que no entenia el català, emperò allò del cert és que a la taula on érem asseguts la majoria assentí, consternats, i, fins i tot, indignats per la poca educació dels nostres representants, i fins i tot se sentí l'exclamació, en castellà, com s'escau, amb to de menyspreu: "¡Nacionalistas!".

Aquesta educació me resulta curiosa, xocant del tot, i fa que me plantegi un almud de preguntes. Els conflictes lingüístics i culturals són sempre delicats, tots tenim una pell molt fina en aquest tema atès que tots tenim una llengua i cultura materna, però sempre podem intentar una aproximació més fredament acadèmica i objectiva sobre els elements intervinents, l'objecte, el subjecte, el medi, els antecedents,... sense haver d'encendre la foguera de les baixes passions que tan poc tenen de freda racionalitat.

Conceptes

El primer element i més evident al cas exposat és la llengua, objecte del conflicte esmentat. La llengua (parlada), d'acord amb els lingüistes que per això s'hi dediquen, és un sistema de signes orals essencialment diferent d'un altre. Les claus de la definició rauen en el fet que parlem d'un sistema, que indica certa complexitat que, a la vegada, es contraposa a un altre sistema essencialment diferent, això implica quelcom d'únic i d'insubstituïble en la llengua de cadascú. Tenint en compte aquest concepte podem definir el subjecte del conflicte, o sigui la comunitat lingüística, com el conjunt de persones que comparteixen una llengua dins del mateix temps i territori. La comunitat lingüística és un conjunt de persones o societat, és a dir una col·lectivitat humana basada en un determinat tipus de relacions econòmiques i socials que creen unes estructures polítiques, culturals, ... pròpies i estables que, però, es transformen al llarg de la història; un col·lectiu de persones que se relacionen, se comuniquen parlant una mateixa llengua, per crear estructures pròpies i estables que, si més no, van evolucionant.

Un altre concepte molt parescut al de comunitat lingüística és el de domini lingüístic que és el territori pel qual s'estén l'ús d'una llengua, els habitants del qual la tenen com a pròpia per història i tradició. Així mateix la tradició aquí és entesa com la transmissió oral de pares a fills de fets històrics, coneixements, pràctiques, creences, valors, costums,...

La cultura és el conjunt de tradicions, (tornam a parlar de la via oral), científiques, històriques, socials i literàries i de formes de vida d'una poble o societat. El poble, en aquest sentit, s'identifica com el conjunt d'habitatnts d'un país units per vincles naturals o socials, de la mateixa cultura, religió, ètnia,.... sovint aquest concepte de poble és confós amb la pàtria, concepte que hi té molt a veure atès que el concepte filosòfic de pàtria, que etimològicament deriva de la paraula pare del llatí páterpátria, és l'herència de llengua, cultura, història, valors, territori que es transmet de pares a fills. Si bé, acadèmicament parlant, la pàtria és la nació o unitat històrica i cultural amb la qual se senten identificats els que han nascut en una col·lectivitat o en formen part. Ens trobam amb que la llengua forma part de la pàtria i la cultura de cadascú, així mateix és el vehicle de la cultura, la forma d'expressar la cultura i els sentiments de tot un poble dins del seu territori, part important de la identitat de la persona i del sentiment de pertinença a una societat concreta amb una història, pàtria, costums, territori,... particulars, únics i valuosos; la llengua és el vehicle de la tradició d'un poble, d'una pàtria, d'un territori concret, eina fonamental de cohesió social, dels seus habitants i dels qui hi conviuen pacíficament, puix que al contrari parlaríem d'invasors que imposen sobre els natius el jou de llurs llengües, costums i lleis forasteres, habitualment amb la força de les armes, que és la força dels qui no saben proposar, només imposar, per tant, ací apareixeria necessàriament el conflicte perquè ningú està disposat "a priori" a renunciar a la seva identitat i cultura si no és que aquesta es veu minoritzada, menyspreada, desprestigiada i prohibida, sotmetent-la a un procés meditat, prou vegades subtil, d'altres més notori, però prou conegut i estudiat de substitució lingüística i cultural mitjançant tots els instruments oficials de l'Estat, que sol ésser qui té els mitjans de repressió culturals, educatius, burocràtics, militars...

El cas a Mallorca

Se dona el cas que a Mallorca la llengua pròpia és la catalana, duita a l'any 1229 amb la Conquesta i repoblació catalana encapçalada pel rei Jaume I (vegeu: Llibre dels Feyts, crònica dictada ). Cal remarcar als desconeixedors de l'història que abans de l'arribada del rei català no s'hi parlava cap llengua romànica, o sigui derivada del llatí, pròpia i establerta a l'illa des de temps immemorials, sinó que, les llengües que hom parlava eren l'àrab i el bereber, com encara fan els descendents dels mallorquins d'aleshores al Magreb, atès que el llatí vulgar no resistí després de cinc-cents anys d’intensa ocupació musulmana del territori.

Deprés de la Conquesta l'idioma del poble va passar a ser el dels conqueridors i repobladors, el català. Així mateix ací es barrejaren occitans, genovesos, aragonesos, ... peró més del noranta per cent de repobladors venien d'indrets de parla catalana, el nom, l'origen i l'ofici dels quals podem seguir-ne el rastre als llinatges mallorquins actuals (com Colom[en castellà Columbano], Antic[en castellà Antíoco], Rosselló, Barceló, Reus, Ripoll, Martorell, Vic, Pons Cantallops, Rubí, Calafat, Mestre, Fuster, Ferrer, Marí,...).

I aquest ús es dil·latà en el temps fins que, així mateix, Felip V prohibí mitjançant el Decreto de Nueva Planta al 1714 l'ús oficial i ensenyament de la llengua catalana, alhora que revocà els Furs dels diferents regnes de la Corona d'Aragó i un munt de coses més que desapareixeren com a conseqüència del decret i de l'aplicació feta pels successius reis, gobernadores civiles, corregidores i funcionaris reials castellans, imposant, doncs, la llei i llengua castellanes.

Aquest desplaçament de l'ús públic, emperò, no significà la pèrdua de l'ús habitual de la llengua catalana a favor del castellà, que no es va veure efectivament amenaçada a l'àmbit popular fins al començament del segle XIX, cent anys més tard, amb la instauració de l'ensenyament obligatori, que evidentment es feia en la lengua del Reino, ja que l'escola ha estat sempre una eina de repressió cultural prou efectiva i molt usada per part dels estats, no només a Espanya, també a França (amb la catalana i altres llengües patois) o a Amèrica del Nord, on els infants indis americans eren separats de la seva comunitat de primitius salvatges i enviats a internats on rebien una "curosa" educació en anglès. Així fou efectivament desplaçada la llengua catalana, la dels mallorquins, i ens foren arrebassades les nostres arrels, la nostra cultura, la nostra identitat, la idiosincràsia mallorquina, i així deixàrem de crèixer com a persones per ser vassalls del nou poder establert amb la força de les armes i els fuets dels mestres.

Tot i que s'hi varen esmerçar de ferm, no acenseguiren fer desaparèixer la nostra cultura del tot. Després de la moderna normativització, d'un despertar reeixent de la Reinaxença del S.XIX, d'un efímer intent de normalització als temps de la república, l'obscur periode de la Guerra Civil espanyola amb la victoria d'un règim nacionalista (per qualque cosa es feien dir los nacionales) esdevingué un periode de persecussió cruel de la cultura del país.

Entre les eines utilitazades pel Régimen, a banda de l'exèrcit i les escoles, hi afegiríem una repoblació en massa del país per part de gent castellanoparlant, aprofitant el boom econòmic català, balear i del llevant ibèric. Aquest desarrelament de gent vinguda de fora afegida al desarrelament de la gent que vivia ací explica molts de conflictes i problemes que patim encara avui en dia a la societat mallorquina, atès que hom necessita tenir una estructuració cultural sòlida per tal d'integrar i integrar-se en qualsevol societat. La creació ràpida de riquesa sense tenir gaire en compte les conseqüències sobre l'altri, que tanmateix m'és desconegut i a qui no entenc, crea una societat excessivament individualista, o egoista, i insolidària.

Des de la nova autonomia creada fa uns trenta anys sembla que se volia redreçar la situació, recuperar l'ús públic i l'ensenyament de la llengua pròpia d'aquestes illes, per història i tradició. Semblava que reviscolava amb una normalització lingüística de vegades força tímida, encara que això sembla produir un rebuig dels qui fins ara venint de fora, tenien i tenen l'hegemonia cultural i que els permetia fins a l'arribada de la democràcia exigir que els parlassin en cristiano (que no volen dir llatí clàssic, sinó castellà).

Aquest conflicte cultural perdurarà fins que no se vegi un quotidià ús de la llengua catalana al carrer, les escoles, els llocs de feina, les reunions de negoci o les institucions. Fins que nosaltres i aquells que necessitem per què venguim a treballar i a desenvolupar la societat no tenguem ben clar que els nouvinguts tenen el deure d'aprendre la llengua pròpia, i nosaltres el deure d'ajudar-los; fins que no tardin cinc minuts en saber, tot just davallar de l'avió, que no necessiten aprendre el català per res, aportant la seva diversitat dins la nostra cultura, no com a subjectes passius si no com a actors que són d'una societat i una cultura, encara que no sigui la de naixement pot arribar a ser la seva. Sense arrels no es pot créixer.

La riquesa de la llengua catalana no és patrimoni exclussiu dels habitants del domini lingüístic català, sinó que és una cosa a conservar i reconèixer la riquesa per a tots els ciutadans espanyols, europeus i del món. És el desconeixement de l’altri, la manca de valoració de la riquesa que suposa la diversitat fa que des de Castella ni s’entengui ni se vulgui entendre el sentiment català. Hauríem de desterrar expressions com “A mí me parece bien que quieran conservar SU lengua”o "Es que también estamos en España". Ludwig Wittgenstein deia que “els límits del meu món són els límits del meu idioma”.

Un altre cas curiós d'educació: