Els doblers de l'església 2ªpart de 3

Aquest és un article extens i molt interessant del R.P. Pedro Herrasti, S.M., sacerdot mexicà, que fa anys que vaig traduir al català per publicar-lo a la revista parroquial de la Sagrada Família de Palma. L'original el trobareu aquí.

Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la segona:

ELS DOBLERS DE L'ESGLÉSIA 2/3

EL PERQUÈ DEL PROGRÉS. 

Generalment el clergat, a diferència d’institucions oficials, administra bé els recursos econòmics i treballa infatigablement. 

El poble fidel bé que ho sap. Els pares de família prefereixen enviar als seus fills a una escola de religioses que a una pública, sabent que l’educació rebuda serà infinitament superior i que abarcarà a més els valors morals i cristians que ells desitgen. Ateses les circumstàncies educatives a mèxic, hauran de pagar per allò, perquè el ministeri d’educació no inclou les escoles particulars en el seu pressupost. L’espanyol ha de pagar amb els seus impostos, mal administrats, l’educació pública i, a més, si pot, pagar una escola particular o religiosa. 

Pareix que els principis de la lliure empresa, tan valorats al nostre país, són pecat aplicats a l’educació o al culte. Ningú està obligat a enviar als seus fills a una escola "de pago" que cobri molt car, com tampoc està obligat a cel·lebrar els 15 anys d’una filla a un temple que cobri massa per la ceremònia. Se pot triar una altra escola o altre temple, com se pot triar un cinema més barat sense haver d’acusar al car de lladre. Hi ha restaurants molt luxosos i fondes baratíssimes. Cadascú pot triar entre donar-se un luxe car o prendre un "menjar ràpid". 

Ningú està obligat a casar-se a la seu o enviar als seus fills a la universidad de navarra. I haurem de considerar que el manteniment d’aquesta classe d’obres comporta despeses insospitades pel comú dels fidels. Moltes vegades grans col·legis, hospitals, asils, etc. Tenen que recorre a donadors especials o a fundacions internacionals per poder sobreviure, perquè els ingressos normals certament no arriben a cobrir les despeses. Així treballen les obres de l’Església ¡i són atacades sense misericòrdia! 

EL PROBLEMA DEL DELME. 

Aquell al·lot rebel e ignorant que cridava que el delme és un frau, realment no sap lo que esta dient. 

Haurem de demanar-li: 

¿saps què sa col·lecta pel delme? 

¿saps quants seminaristes sosté el bisbe? 

¿saps quant costa cada seminarista al mes? 

¿saps totes les persones que treballen per la diòcesi i que cobren un sou? 

¿tens idea de quantes obres de caritat sosté el bisbe? 

En una paraula: ¿què saps de l’administració del delme? 

Mentres que hi ha esglésies protestants que exigeixen el 10% brut dels ingressos als seus fidels, l’Església catòlica proposa l’equivalent a la trescients seixanta-cinquena part dels teus ingressos. ¡molt enfora de l’estricto delme! I a més, mare amorosa, exclou automàticament als que no poden donar-ho. ¿on és el frau?, ¿on l’explotació? A més: ¿qui ha sostenir les necesitats de la diòcesis sinó els catòlics de la mateixa? 

LA BENEFICÈNCIA I LA ESGLÉSIA. 

Essent la fi pròpia de l’Església la santificació i salvació eterna de la humanitat ("aneu i batiau a totes les nacions" me.16,15), sempre s’ha preocupat, des dels temps apostòlics, de socórrer als pobres i desemparats. 

Hem anotat que en temps passats, el clegat administrava totalment la beneficència pública i com a partir de les lleis de reforma i molt lentament, el govern ha estat organizant aquesta obra. 

En els temps actuals, quan l’Església emprén la construcció d’un gran temple, com la seu de palma, no falten els opositors encara dins de l’Església, que opinen que aquests doblers podria donar-se millor als pobres en obres com hospitals, orfanats, etc. 

Emperò, demogràficament la població espanyola és 90% catòlica, o sigui, Església catòlica. I tots pagam impostos amb els que el govern ha pogut edificar tots els hospitals, dispensaris, cases d’interès social, centres de recuperació, etc,. Podem dir, amb tota justícia, que l’Església catòlica sosté, com abans, les obres de beneficència. Lo únic que ha canviat és l’organisme administrador: abans era el clergat i ara és el govern. I en totes aquestes obres, els metges, infermeres, empleats, mestres, educadores, psicòlegs, etc., Són catòlics en la seva su majoria, 

Cada clínica de la seguritat social costa molt més, sense comparació, que la seu. L’Església catòlica (tots els espanyols) mantenim ambdues coses. 

Així doncs, l’Església ja està cumplint, tal vegada sense adonar-se, amb les obres de misericòrdia a les quals ens envia l’evangeli. I la construcció de temples i obres particulars, són construïdes amb les aportacions extres voluntàries dels catòlics, la qual cosa el govern no té en ment. 

ELS COTXES DEL SACERDOT. 

En quantes ocasions s’ha sentit la crítica mordaç dels cotxes "darrer model" dels sacerdots i és precís aclarir dos punts: en primer lloc, els sacerdots són professionals igual que un arquitecte o llicenciat i ningú els critica, sinó que els enveja, per estrenar cotxe. 

En segon lloc, de la experiència parlam, el clergat en la seva immensa majoria, utilitza cotxes compactes dels quales, encara que siguin nous, no se pot dir que siguin de luxe. 

El sacerdot no només té dret sinó necesitat, d’usar un cotxe decent i no ha robat a ningú per comprar-lo. La Sagrada Família en Natzaret empreva una somereta, que es l’equivalent al cotxe compacte dels nostres temps. Sant josep no era un miserable: tenia un ofici i era honrat i treballador. 

EL COST DE LES CERIMÒNIES. 

Els sacraments de l’Església no se venen. No tenen preu. Voler comprar o vendre, per exemple, el cos de crist, és absurd. La gràcia divina es invaluable doncs consisteix en la participació de la mateixa vida divina. Però la cerimònia en què se confereixen els sacraments sí té un cost que evidentement ha de pagar qui el sol·licita. 

En una misa de bodes, els dos sacraments: eucaristia i matrimoni, són absolutament gratuïts. Però el sacerdot oficiant és un professional que mereix els seus honoraris. ¿quant guanya un metge en una hora?, ¿quant val una hora de trebal d’un arquitecte o d’un psicòleg? 

Allò que reb el ministre del sacramente se diu "estipendi" per no anomenar-ho llimosna o propina. 

Però a més les bodes inclouen moltes coses que hi ha que pagar honestament: flors, cantors, alfombres, llum, empleats, tràmits, neteja, etc... El manteniment d’un temple també exigeix coses com impermeabilització, reparacions, reformes, que han de sortir, dels usuaris. Això és comú a restaurants, cinemas, teatres, hospitals, transports, etc. En un restaurant por exemple, no tan sols estam pagant el cost dels aliments sinó tot el servei i l’immoble. 

Quan a una boda se pensa gastar 12.ooo € al restaurant de noces, el pressupost per l’Església se creu que no ha de passar de 100€ o 200€ sota pena d’acusar al sacerdot de "pesseter".