Aquest és un article extens i molt interessant del R.P. Pedro Herrasti, S.M., sacerdot mexicà, que fa anys que vaig traduir al català per publicar-lo a la revista parroquial de la Sagrada Família de Palma. L'original el trobareu aquí.
Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la primera:
Atesa la seva densitat i importància he decidit recuperar-lo tot i dividint-lo en 3 parts. Aquesta és la primera:
ELS DOBLERS DE L'ESGLÉSIA. 1/3
El diumenge 3 de novembre de
1993 un jove, amb complexe de profeta, cridava (perquè allò no se pot
dir cantar) en un programa de televisió que "el diezmo es un fraude",
davant de la complacència alienada de centenars d’espectadors catòlics
que no reaccionen davant de res. Aquest jove, ¿haurà qualque vegada
pagat el seu delme, la seva almoïna, per sentir-se defraudat? ¿sabrà, el
pobre, quant se col•lecta o en què s’empra el delme? El fet és que els
enemics de l’Església sobre tot per la banda de l’economia. Veient la
sumptuositat de Catedrals, santuaris i basíliques, protesten airosament
de "la riquesa de l’Església". Per explicar un poc dita situació, serà
precís abans de res aclarir què s’entén per Església quan és atacada.
Els que rebutgen les riqueses de l’Església, en realitat estan parlant
de la jerarquia eclesiàstica, del clergat, olvidant evidentement que
l’Església som 850 milions de catòlics en el món, dels quals les tres
quartes parts són de molt escasos recursos perquè pertanyen a l’anomenat
fins no fa molt "tercer món". Si anem a aquestes, podríem dir amb tota
justícia que l’Església catòlica és pobre de solemnitat.
EL CLERGAT I ELS DOBLERS.
Deixem
a un costat l’Església catòlica formada per milions de catòlics que
viuen amb senzillesa, de vegades amb austeritat i fins i tot en pobresa o
misèria, i enfoquem el problema amb els ulls dels enemics, o sigui, en
la riquesa que acumula el clergat, del papa cap abaix.
Certament
no podem sentir-nos impactats quan contemplem esplèndits edificis com
la nostra Seu, meravella arquitectònica, amb la seva revolucionària
arquitectura que suposà en la seva època, i tants de temples i convents
de l’època medieval, romànic, gòtic, renaixentista, barroc, colonial ….,
En totes les ciutats importants del món.
La impresisó
d’esglai augmenta en aquells turistes no europeus que han tengut
l’oportunitat de venir a europa i se troben amb monuments com la
Catedral de Burgos, la de Colònia a Alemanya, la de Nôtre Dame de París o
sobre tot amb la basílica de Sant Pere a Roma.
Tot això
parla de molta riquesa: ¿quant val la Catedral de Palma?, ¿quant Sant
Pere del Vaticà? I estam temptats a treure falses conclusions...
UNA ANÈCDOTA.
En
una ocasió, el Pare Amancio Albillos, de la Sociedad de María, espanyol
fidelísim a l’Església, ingresà a la Catedral de Nôtre Dame, a París,
acompanyat d’un anticlerical. Veient la sumptuosa construcció,
l’acompanyant exclamà indignat: "¡ah, el poder aplastant de l’Església!"
El padre albillos respongué, certament, indignat a la espanyola:
"¡imbècil! És el resultat de la fe d’un poble que sap adorar a Déu"
Podríem
dir lo mateix dels temples que veiem pel món, catòlic o no. La fe dels
humans s’ha expressat des de sempre en els millors monuments
arquitectònics de la humanitat, des de Lúxor i Kàrnak de l’antic Egipte,
fins a la Catedral protestant de Sant Joan El Diví a Nova York, passant
pels temples prodigiosos de Kyoto a Japó, o de Benarés a l’Índia. Totes
les civilitzacions de la història han adorat al déu vertader o a les
seves divinitats paganes amb el millor del seu art i arquitectura. La fe
catòlica no tendria perquè ser una excepció, sobre tot sabent com sabem
que Jesucrist resta ocult però molt realment en el Santísim Sacrament
de l’Altar i que a cada missa se renova el sacrifici del calvari. ¡res
es prou per honrar a Déu!
Tal vegada les piràmides d’Egipte
foren construïdes per centenars de milers d’esclaus explotats per
megalòmans faraons, però els temples catòlics han estat aixecats per
treballadors normals, que han rebut el seu sou i en no poques ocasions
han treballat voluntàriament com ofrena a Nostre Senyor. La fe fa fer
coses així. Aquelles maravilloses Catedrals gótiques europees foren
aixecades per generacions de picapedrers i talladors, que se passaven de
pares a fills l’ofici i l’honor d’estar colaborant en una bella obra
digna de la divinitat, mentres el cost d’aquestes ingents obres, corria a
càrrec de nobles i rics, col•laboració sense la qual hagués estat
impossible la seva realització.
Tots col•laboraven sabent a
priori que ells no veurian el resultat dels seus esforços. Generacions
venidores de catòlics gaudiien de la bellesa del temple i adorarien a
Déu allí on ell oferiren el seu talent i la seva vida.
Ara ho
volem tot instantàniament. Aquells tengueren fe en l’eternitat de
l’Església. La nostra Catedral fou començada en el siglo 13 i no fou
acabada fins el 19. Nosaltres podem assistir a missa a Chartres, Sant
Pere de Roma o a la nostra Catedral gràcies a la fe i a l’entrega dels
nostres avantpassats. A qui li manca la fe no pot comprendre això.
PRIMER ERROR.
El
primer error d’apreciació és creure que els temples són del clergat. En
realitat els ha construït el poble de Déu i són del poble de Déu. Al
llarg de centenars d’anys els catòlics hem entrat a la basílica de la
Seu mallorquina per donar culte a Déu i a la verge santísima, sota
l’advocació de la qual es troba la nostra Catedral, com qui entra a casa
seva. Els esglaons desgastats en donen testimoni. I ningú ha pensat que
s’està ficant dins de la casa d’un capellà o d’un bisbe. Són patrimoni
no tan sols de l’Església catòlica, sinó de la humanitat sencera. ¡si se
cobràs l’entrada als turistes come se fa tants de museus o temples com
el major azteca o en el museo de louvre!, Això sí que seria negoci!
L’Església catòlica té oberts els seus temples, amb totes les seves
obres d’art a l’abast de tots els fidels (o simples turistes), perquè
són nostres, de tots sense distinció. No són del clergat. Hi ha als
temples almoïnes, però qui no ho vol no hi deposita res. ¡i lo que costa
el manteniment d’un temple!
SEGON ERROR.
Una
segona equivocació consisteix a calcular (amb absoluta ignorància) els
doblers que col•lecta el clegat pel seu ministeri o per les seves
almoïnes, sense considerar l’ús d’aquests doblers. En primer lloc se
creu que les col•lectes són fabuloses (¡pura ferralla!) I en segon lloc
no importa tant si entren millons com l’ús que s’en fa amb ells.
TERCER ERROR.
Olvidam
la història d’europa i d’espanya. En temps de les colònies espanyoles a
amèrica, per exemple, l’Església, o si se vol, el clergat, sostenia
tota la beneficència pública. Des de l’universitat fins als asils
d’ancians, depenien de l’administració eclesiàstica. N’hi ha prou de
llegirr el fullet evc titulat "lo que el clergat ha fet en bé del
poble", per adonar-se de la immensa tasca humanitària que se
desenvolupa. Naturalment per suportar tantes obres, l’Església tenia
immenses possessions.
Amb la desamortització de mendizàbal,
el govern expropià gairebé totes aquestes possessions, deixant al poble
sense atenció a les seves necesitats, per mancar encara de la
infraestructura adequada. Basta recordar que la universitat pontifícia
de mèxic, fundada desde 1553 i suprimida arbitràriament de cop i volta,
no pogué ser reoberta fins al 1929 per josé vasconcelos. El clergat,
tant diocesà com els religiosos, no tan sols se veieren privats de les
seves obres i temples, sinó que, a més, sofriren cruenta persecució,
sobrevivint amb poru feines, en la més absoluta de les pobreses.
Tot
i això, l’Església, clergat i fidels, s’organitzen i, tossudament, les
seves obres de caritat, i de cultura. Escoles, dipensaris, hospitals,
orfanats, asils, acadèmies, etc... Varen sorgir de la feina infatigable
del clegat, dels religiosos i fidels laïcs, fins i tot la fundant de
autèntiques universitats, formadors de magnífics professionals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada