L’altre dia de pagès un company castellanoparlant me comentava sorprès com havia entrat a un bar d’una zona costanera de Mallorca i no va poder demanar ni una Cocacola perquè el cambrer, tot i que l’establiment era radicat dins del territori del Reino de España, no parlava castellà, només parlava anglès. Aquesta situació encara que sembli estranya, no ho és: hi ha zones de la Mallorca turística que les llengües usades només són estrangeres perquè la pròpia i l’oficial de l’Estat (nos us confoneu que són dues coses diferents) no són necessàries per sobreviure. D’igual manera que mos topam amb gent que fa més de vint anys que viu a Mallorca i encara no entén el català perquè els resulta totalment innecessari, a la costa hi ha alemanys o anglesos que no han fet el mínim esforç d’aprendre aquells idiomes estranys per a ells que tenen molt poca utilitat per a ells, i ni tansols senten la necessitat d’integrar-se dins d’una societat aliena que els envolta, per les mateixes raons que els primers. La utilitat d’una llengua vé marcada pel seu ús, indicador indiscutible de la seva força i vitalitat a l’entorn estudiat. Si no s’utilitza una llengua aquesta és una llengua morta. Les llengües, com tot ésser humà i civilització, és mortal. La mort d’una llengua no és quan mor el darrer parlant sinó quan mor l’abansdarrer parlant i ja no es pot esdevindre una conversa en aquell idioma. La mort sol ésser la darrera fita d’un procés de diglosia, en el qual una llengua B predadora conviu a un territori amb una llengua A minoritzada, amb diferent rang legal, pretigi social, cultural, polític o econòmic. Una té el prestigi cultural, cienífic, econòmic, institucional i social, l’utilitzen els mitjans de comunicació, el sistema educatiu o en comunicacions oficials i formals mentre que l’altre és restringeix a l’ús familiar i l’àmbit col·loquial. La mort lingüística és una catàstrofe en quant que cada llengua suposa l’emmagatzenament del coneixement humà al llarg de segles d’història que amb la desaparició d’aquella llengua i cultura desapareix del món una immesitat d’informació acumulada al llarg de generacions. Quan la farmacèutiques financen l’estudi de llengües tribals a l’Amazònia no és quelcom filantròpic o altruïsta, atès que el nom de la planta o animal de moltes llengües es definineixen pels seus usos o propietats, bé directament o en la seu origen etimològic. Imaginau-vos que descobreixen una tribu perduda de la selva que anomena una planta amb un mot que vé a significar “curadora del càncer”. Quants anys de caríssima investigació estalviarien al món científic modern la història de la llengua d’una gent “primitiva” que no coneixen res de l’home blanc però que acumula la saviesa de segles i segles d’experiència al seu entorn i que curen aquella malaltia amb tal herba. Evidentment, no podem deixar la supervivència d’una llengua a l’elecció dels parlants ja que som animalons socials influïts per la societat en què vivim, l’educació que hem rebut, la situació del prestigi social i econòmic i, tot això, ens empeny en les nostres eleccions i aquesta llibertat d’elecció no és possible si no existeix igualtat absoluta de competències lingüístiques del parlant, és a dir, no tots parlam les mateixes llengües amb la mateixa destresa. Això fa que el nostre lliure albir no sigui en realitat tan lliure com ens pensem. Per tant, això del bilingüisme, de moment, és una entelèquia, una utopia que mai s’assolirà perquè els únics parlants bilingües habituals som els catalanoparlants. Una societat bilingüe és aquella en què tenim TOTS els productes i serveis en les dues llengües, on l’estatus lingüístics dels seus parlants són idèntics, amb els mateixos drets i obligacions. Aquesta situació d’equiparació dins del domini lingüístic català no se dóna, ni aprop fer-s’hi, malgrat tots els reconeixements oficials en el dret positiu (les lleis escrites), segueixen essent els castellanoparlants els qui tenen la paella pel mànec, per mostra un botó considerablement important de l’art.3 de la modificable Constitución española que diu: “El castellano es la lengua oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla”. Clar que una obligació (de conèixer la llengua oficial de l’Estat per part de TOTS els espanyols) sense mesures punitives que l’acompanyin pel seu bon cumpliment és com el paper banyat. Encara i així, és l’Estat amb les seves forces i el sistema educatiu i la societat les que fan que no mos oblidem de la llengua de Cervantes. Però la llengua materna dels espanyols en un 45% és una altra diferent del castellà, per tant hi ha aquest percentatge, gairebé la meitat dels espanyols que se veuen abocats a aprendre una llengua estranya a la força, el sistema educatiu espanyol des del s.XIX bé se n’ha encarregat. Qui ho justifica arriba a treure l’excusa de la comunicació, però, senyors, siguin conseqüents i demanin que l’única llengua oficial sigui l’anglès que és més “internacional” i amb molts més parlants que el castellà, podem voltar el món sense tenir-ne ni idea, de castellà, amb un nivell acceptable d’anglès. Al cap i a la fi el castellà és una llengua majoritàriament de països pobres i amb els quals no volem gaires relacions, si no és per expoliar-los, tot i seguint el fil lògic de l’argument. Aquesta mentalitat imperant per part de les cultures dominants depredadores dels espais lingüístics d’altri és el col·lonialista paternal que dóna una tableta de xocolata al primitiu natiu amb tapall (taparrabos) però sense xocolata. La llibertat d’elecció és una trampa demagògica. Només és capaç de triar lliurement aquella persona qui té unes competències equivalents en, almenys, ambdues llengües. Jo puc encaparrotar-me en voler parlar xinès cantonès però ateses les meves nul·les competències lingüístiques en cantonès (si encara si fos mandarí,...), la meva voluntat vé limitada pels meus pobres coneixements. Qui no coneix no és lliure. Llavors primer s’hauria d’assolir l’adquisició de les competències adequades en la llengua en la qual hi ha més mancances, en el cas del conflicte castellà-català, la llengua a reforçar és el català, això sembla que ho admeten inclús els més fanàtics dels centralistes. Una altra mentida demagògica és que la llengua no pertanyen als territoris sinó a les persones. La territorialització de les llengües s’anomena el domini lingüístic, a cada espai ocupat per una societat humana, per tant una cultura, li pertocaria una llengua. “A Mallorca no s’hauria d’imposar el parlar català, perquè per això tenim una altra llengua en lal qual ens entenem(?) tots” (estarien parlant de l’espanyol), però i la gran massa d’immigrants que no són castellanoparlants (magrebins, xinesos, romanesos, búlgars, anglesos, alemnays, francesos, polonesos, senegalesos, nigerians,...) en quin idioma els hi hauríem de parlar? En quin dels 200 idiomes censats i presents a les notres illes ens hi hem d’adreçar? Són els nadius de la terra els que s’han d’adaptar als foranis o a l’enrevés? Qualsevol dels opinants estaria d’acord que són els nouarribats els qui haurien de fer l’esforç d’integració més important. Això no esdevé en el cas del català a Mallorca. En quina llengua hauríem de parlar als de fora per no ser “maleducats”? “En español, porque estamos en España”?. Per tant la llengua sí que està territorialitzada. Els immigrants, molt sovint, parlen 3 o quatre llengües, per tant el català no els resulta gfens difícil. Posem el cas d’un amic meu senegalès, a Senegal la llengua oficial és el wolof, la llengua europea que tothom parla, ja que fou la de colonització, és el francés, a més aquest parla la llengua local de la seva tribu, va aprendre al seuy país l’anglès i com que viu a Mallorca ha après català alhora que castellà. Quina és la mentalitat de capsigranny monolíngüe que no veu l’utilitat d’aprendre una nova llengua? Qui diantre ha dit que el català és una llengua “poc útil” (o inútil)? En un món competitiu com l’actual on la informació marca la diferència fonamental, s’haurien de dominar com més llengües millor, perquè com diu Claude Hagege, lingüista de la Société de Gens de lettres (acadèmia francesa de la llengua): “cada nova llengua nova que aprenem és la porta de la pròxima llengua que encara no hem après”. Per tant l’utilitat és més que visible. Jo en tant que catalanoparlant, domin la meva llengua i l’espanyol, alhora que entenc prou bé el portuguès, italià, francès, romanès, occità o qualsevol llengua, sobretot si és romànica, és clar que escoltant amb una oïda poc acostumada a altres llengües perd algunes coses, però les meves funcions cerebrals estan preparades per adquirir competències en una tercera, quarta o cinquena llengua. Tenc l’altre exemnple d’un professor meu d’alemany, que mos explicava que avui en dia és molt fàcil parlar 4 o 5 llengües. Ell és berlinès, per tant té l’alemany com a llengua mare, ha après el seu anglès, del qual també n’era professor (ja que té d’un nivell molt acceptable d’anglès), a l’escola, a Alemanya va començar a estudiar italià com a 3ª llengua, amb el temps va veinr a viure a Mallorca i aprengué un català i castellà correctíssims, a més té nocions de neerlandès. Conèixer la llengua del lloc on visc és fonamental per integrar-me al lloc on visc, a la societat que me rodeja, que m’acull, en la qual me desenvolup com animal social i polític, com a ciutadà, deixant de ser immigrant, de 1ª, 2ª o enèssima generació. Se veu el respecte envers la cultura pròpia del lloc i m’enriqueix la meva. Negar-se a aprendre l’idioma vernacle de la societat en la qual se resideix és condemnar-se a l’ostracisme, voler ser un marginat, un immigrant, sense arrels perquè l’immigrant no és ni d’aquí, perquè no s’integra, ni d’allà on ja no hi viu, pertot és foraster.
