El passat diumenge aprofitant el sol dominical del febrer vaig pegar un bot amb cotxe amb la meva dona fins a la casa on, al llarg de molts estius de la meva infantesa, vaig passar dies feliços colcant sobre la meva bici. Eren dies de safareig, barca dels veïnats amarrada a s'Estanyol, aigües cels transparents i arena blanca i fina de la platja de ses Covetes, ametllers, garrovers i ullastres als quals enfilar-se, perdre's enmig del sembrat, caminar lliure sota el sol. Tenc molts records d'aquella caseta, la finca de la qual ara en diuen es Fassers a Llucmajor, aleshores no hi havia cap fasser. Tenia un pal de ullastre que feia servir als meus jocs, majoritàriament solitaris, no vaig haver de menester gaire cosa per jugar, me bastava una imaginació desbordant que aleshores tenia. Record el camí de cabres cap avall del qual em llançava a tota velocitat amb la bici, adrenalina en estat pur, qualque còdol arribava a botar però les ferides i les caigudes no venceren mai a les ganes de volar com un ocell. Recordaré tota la vida a la senyora Paquita amb les seves ulleres de cul de vidre, al seu marit l'amo en Pep Kleber, na Linita i n'Àngel que era el meu heroi d'infantesa, quantes coses no sabia fer i arreglar, la seva filla, la petita Aideta, que avui ja compte amb trenta i busques primaveres. Foren tots com una família per a mi. Ara romanen com un record perfilat dins les boires de la memòria. Va ser emocionant per mi, un record feliç d'imatges, sons, olors, sentiments i emocions que voldria servar tota la resta de la meva vida. I l'ànimeta meva d'infant plora perquè la senyora Paquita i l'amo en Pep varen morir fa una catefa d'anys, el meu pare va vendre el terreny i la casa i ja mai més vaig tornar a sa "Casita"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada