Continua la situació el disset de febrer igual com el tretze de febrer al Principat. Hi ha per treure'n conclusions… encara que els polítics molt miopes no sàpiguen veure-ho. Un politòleg de televisió pública explica com hi ha dos blocs força impermeable, identificant-se llengua i identitat, idioma i nacionalisme, ambdós costats. L'elector catalanoparlant s'identifica a sí mateix com a català més que com a espanyol i vota, en conseqüència, partits nacionalistes catalans (ERC, Junts, CUP o PDCat), mentre que el castellanoparlant s'identifica més com a espanyol i vota partits nacionalistes espanyols (PSC, VOX, PP i Ciudagramos), el cas de En Comú-Podemos és per analitzar i donar-los de menjar apart. Veiem, doncs, que la qüestió idiomàtica no és fútil. Existeix una identificació amb una nació concreta, que palesa la dicotomia nacional de Catalunya-Espanya, ambdues nacions amb lletres majúscules. És allò que en diuen la "plurinacionalitat" de l'Estat espanyol, que molts partits de dreta (extrema) i nacionalista de Madrid neguen, posant-se les cucales ideològiques per tal d'adaptar la realitat al seu discurs polític.
Per altra banda, Casado ha declarat que vol recuperar Catalunya, diguem-li fort i clar que fa uns quaranta anys tard. Tant de bo que hi hagués una voluntat de la dreta de fer-se més propera amb la realitat catalana i catalanoparlant, però això sembla només una mentida més en el discurs de la dreta, amb un sentit electoral. El "Contra Catalunya" no els ha funcionat mai a Catalunya (força estrany, no?) però ha donat grans rèdits electorals fora de Catalunya. Si fos vera això de recuperar als catalans també haurien de fer un gir radical envers la llengua catalana i occitana, considerant-les tan espanyoles com el castellà i, per tant, una riquesa cultural a protegir, i posicionar-se del costat científic sobre el domini lingüístic del català també a la resta de territoris de parla catalana (País Valencià, Illes Balears, Aragó i Múrcia), i aquí, sobretot a València, Aragó i Múrcia, els comportaria detreure votants.
Una dada interessant de veure com l'interpreta el sector perdedor, que aquesta vegada ha estat els unionistes altrament autodenominats constitucionalistes i més concretament de les dretes, és comprovar com l'alta abstenció deslegitima els resultats de la majoria independentista. El perill de deixar de votar és que altres decideixin per tu, això tots ho sabem, qui no fa dipositar la papereta al seu col·legi electoral (o mercat o poliesportiu o camp de futbol), també. D'altra banda, som de l'opinió que és una mica massa agosarat concloure, per extrapolació convenient, el sentit del vot de qui no va anar a votar, per ventura hi hauria hagut més diputats independentistes o algun de PDCAT o més de VOKS o Ciudagramos,... això mai ho sabrem perquè només podem comptar els vots efectivament emesos.
La realitat és que hi ha una majoria absoluta independentista, que veurem què fan amb aquesta majoria i si segueixen barallant-se o van per feina ("seny i rauxa, amics!"), que el feixisme de VOKS ha entrat al parlament, el PP ha tornat a fer els ous en terra, els de Ciudagramos s'han pegat la castanya (clatellada, mastegot, bufetada, bufa, plantofada, morma, hòstia, bolet, castanyot, clatellot, cop, galeta) de la seva vida i el PDCAT (sense en Putxi) no arriba al 3% (enteneu l'acudit?).
Ara toca jugar al Tetris, (se nota que tenc ja certa edat), amb les majories, escons i cadires. Qui governarà al final? Quins pactes "contra natura" sorgiran? Quines aliances es teixiran? Més al proper capítol...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada