Hi ha per les diverses cantonades del Reino de España un manat de gent que se sent diferent, especial, i no ho és tant. Els habitatnts d'Andalusia són un bon exemple. Som de l'opinió que Castella, en el seu sentit més essencial, va des de Santander fins a Càdis, per molta distància que hi pugui haver, tots parlen castellà com a llengua vernacle i, per tant, pertanyen a una mateixa cultura i nació, la castellana, tot i tenir uns trets pronunciats que poden identificar-los com andalusos, aquests no són exclussius ni de bon tros. Aquesta secessió política contra la seva pròpia cultura esdevé més colpidora a Andalusia, ja que Rojas autor del primer diccionari castellà era andalús, juntament amb l'aportació essencial dels andalusos a la seva llengua i literatura de la mà d'autors com Machado, Lorca, Jiménez...sense la qual no s'entèn la cultura castellana. La cultura andalusa, tot i les seves especificitats i més enllà dels tòpics, forma part d'una cultura més àmplia com és la castellana, i no és una part petita i de poca importància, ans el contrari.
Durant la dictadura sovint s'assimilava i es promovia com a allò espanyol a tota manifestació cultural andalusa, així venien als turistes les bailaoras amb vestit de gitana , juntament amb els toreros, com a souvenirs d'Espanya. El flamenc va ser l'estereotipació dels espanyols, alegres, amb arte, gracia y salero, tot un seguit de trets que no s'ajusten a tots els habitants del sud peninsular, ni molt manco a la resta del Reino de España.
El sentiment de pertinença col·lectiva a un poble específic, amb una idiosincràsia própia i exclusiva, és molt minoritari a les latituds meridionals de la península, atesa la ideologia expressada mitjançant els pobres resultats electorals de partits andalusistes. El moviment andalusista és un moviment exclusivament d'esquerres, no hi ha dretes o centre andalusistes, i el PSOE l'ha sabut fagocitar integrant dins dels seus idearis l'esperit nacionalista per tal de justificar-ne l'autonomia, però els socialistes són un partit nacional, que ,com el PSC català, encara que es vesteixi de nacionalista perifèric, en realitat sempre ha estat un partit espanyol i espanyolista (nacionalista igualment).
Està clar que allò del café para todos fou un fre a l'autogovern de les nacions no castellanes de l'Estat, així com l'enaltiment fins a la categoria de nacionalitat històrica als andalusos en rebaixar la càrrega identitària d'aquestes.
Així doncs, a què vé la definició de nacionalitat històrica al seu Estatut d'autonomia? El procés autonòmic andalús va començar botant-se la sacrosanta i immaculada Constitución española atès que els polítics andalusos volien entrar per la porta ràpida de l'autonomisme de l'article 151 (les nacionalitats històriques) però això requeria del vot majoritari a totes les circumscripcions electorals, que al Reino de España van per províncies. El fet és que obtingueren el vist-i-plau de gairebé totes, excepte de Jaén i d'Almeria, això obligava a esperar cinc anys a tornar a presentar la nova proposta d'estatut… què varen fer doncs? Ignorar la Carta Margna i aprovar perquè havia estat votada per la majoria… i després diran dels catalans!
Si la història de la comunitat autònoma comença de manera il·legal, podeu pensar i creuere'm que puc afirmar des de la meva petita tribuna pública i amb els meus minsos coneixements de dret constitucional i administratius (força suficients per haver aprovat dues o tres oposicions) que l'autonomia dels andalusos peca de vici d'inconstitucionalitat, però a cap polític ni tribunal li ha interessat mai perquè no són ni els catalans ni els bascos… una prova més de la independència judicial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada