NADAL ÉS!

Aquestes dates que mos vénen, tothom s'entem, de compres compulsives, de llumets arreu i a balquena, que n'hi ha que hi tenen instal·lada una discoteca al balcó, ens recorden que arriben les festes de Nadal, i és hora de posar el betlem, o naixement. Nadal, del llatí Nativitatis, naixement, de qui? del Bon Jesús, és clar! I el betlem també dit naixement, de qui? Tornam-hi, del Bon Jesús, Jesús infantó, Déu fet homo entre bolquers, mula i bou, palla, pastors i ovelles, dins un estable.

Al darrer vídeo de Madò Llucia, visita el betlem fet per l'amic Miquel Moncades (seu i meu), que com ja el presenta, és ballador de plaça i tècnic en patrimoni cultural i betlemista de fa molts d'anys…. i moltes coses, d'entre d'altres, historiador, advocat i ballador de la meva agrupació, sí, Aires des Pla de Marratxí. I el betlem de sa plaça Major de Palma és fet de n'Antònia i n'Andreu Isern. N'Andreu, de can Bernadí Nou de sa Cabaneta, director i mestre d'escola jubilat de fa poc, fabioler dels xeremiers i germà den Toni (cantador i xeremier d'Aires des Pla de Marratxí), endevinau d'on? Del grup informal de xeremiers d'Aires des Pla… Tot queda en família! I el meu betlem, creixent cada any peça a peça també és fet per ells amb peces personalitzades i tot…

Així, idò, no s'entén com Madò Llucia, vol separar la celebració del Nadal i el costum de fer betlems i anar a veure'ls amb la tradició cristiana, catòlica concretament i franciscana per ser encara més precisos amb l'origen betlemista. Sense el cristianisme, inserit a l'essència d'aquestes festes, no s'entenen cap dels constums i tradicions, ni betlems, ni sibil·les, ni neules, ni res de res. Som de cultura judeocristiana i això no se pot deixar de banda ni ho pot negar sense mentir-se o ser una ignorant digna de la més , encara que una sigui no practicant, agnòstica o directament atea.

Una prova clara que el Nadal té molt a veure amb el cristianisme, i que na margalida s'equivoca de mig a mig, és que hi ha llocs on està prohibit o s'ha prohibit celebrar el Nadal, països amb règims autoritaris comunistes o integristes musulmans on, o bé la religió, o bé, el cristianisme és perseguit, Xina, Corea del Nord, Brunei, Somàlia, Aràbia Saudí, Iran, Tadjikistan, Cuba i la URSS; tots ells coincident amb països on la fe cristiana està/estava prohibida, quan no, directament, perseguida… vés per on!

Ja sé que vivim en un entorn que promou el laïcisme, que aspiren a viure en un Estat laïc, però fins que no s'esdevengui tal circumstàcia, atès que vivim encara en un Estat ACONFESSIONAL, que porta connotacions considerablement diferents a les laïcistes strictu sensu, per això encara avui en dia celebram amb dies de festa les festivitats religioses, inclòs el dia de Nadal. I no ha de ser enutjós per a ningú ser desitjat ni desitjar, tot i aprofitant l'avinentesa ho faig jo mateix també a qui me vulgui llegir, un "BON NADAL!".

PS;  A veure si trobau a la foto on és el frare amagat, que com a tot bon betlem mallorquí haureu de cercar.

ELS CAMINS QUE ENS SEPAREN

Un, que és de semblant curiós, ara en diuen neurodivergent, assegut a la cadira i guaitant per la finestra, de tota la vida que m’ha agradat embadalir-me amb el paisatge humà que m’enrevolta sense fer gairebé res més, tenguent moltes feines a fer, que perdre el temps, d’això se’n diu galvana, mandra, vessa o pocafaneria,.... si en mon idioma té tants de noms vol dir que deu ser un dels més alts i nobles sentiments.

Deia, però, que des de la finestra servant, un cel estirat blau d’horabaixa, meditava, els carrers tot ombrívols pels plataners plantats, carrers i camins. Els camins uneixen dos punts, és ver, però també solquen el sementer i el separen, creen divisions on abans no existien. Aquesta és la realitat dicotòmica de la vida dels senders. Uneix i separa, créixer és afrontar les conseqüències no sempre desitjables ni esperades de discriminar i triar un camí i no un altre.

El principi de discriminació a la vida, ens porta a definir-mos. Són els nostres actes allò que ens defineix, molt més que les nostres paraules.

Els camins són els que ens han allunyat als que jo creia eren amics, ara ja és palesa la preocupació i els esforços esmerçats en mantenir els llaços afectius amb aquesta riba, cap ni un… Sort en tenc d'haver obert els ulls, encara que sigui tard i a fosquet  ben entrat.

Avui a la finestra estant, com altres dies, pensarós, m'amara una nostalgia de quelcom que no conec, que vaig viure o mai vaig assolir, de soledat estant en companyia d'altre gent, de sed, malgrat tenir aigua abastament, de fam, tot i tenir la panxa plena. Em trobo enfonsat enmig d'un mar de tristor i no sé nadar-hi, no tenc ni les forces per braçajar, ni demanar auxili.

Cuando dejo ir lo que soy, me convierto en lo que podría ser”. (Lao Tze)

“La mejor manera de dejar ir, es centrarse en qué hacer a continuación”. (Denis Waitley)

“Se necesita aún más fuerza para dejar ir, que para defender algo”. (Eckhart Tolle

“En el proceso de dejar ir, perderás muchas cosas del pasado, pero te encontrarás a ti mismo”. (Deepak Chopra)

“Hay una diferencia importante entre rendirse y dejar ir”. (Herman Hesse)

“Anoche dejé ir al mundo y gané el universo”. (C. JoyBell C.)

“El tiempo no cura el dolor emocional, debes aprender a dejarlo ir”. (Roy T. Bennett)

“La creatividad se puede describir como dejar ir las certezas”. (Gail Sheehy)

“No necesitas fuerza para soltar algo, lo que realmente necesitas es comprensión”. (Guy Finley)

Quid moravit mores mortem?

¿Qué comportamiento retrasó la muerte?

Tempus fugit

El tiempo vuela

Omnes feriunt, ultima necat

Todas hieren, la última mata. (las horas)

Ubi nunc tu es, olim ego fui, ubi nunc ego sum, tu eris aliquando.

Donde estás ahora, una vez estuve yo, donde estoy ahora, algún día estarás tú.

Quod natura non dat Salmantica non præstat

OH! EL NORD!

Després de veure la divertida pel·lícula francesa “Benvingut al Nord” dirigida pel director Dani Boon, em faig la reflexió següent: És cert que al Nord sembla que sempre tenim mal temps, amb foscor, pluja, vent i fred però quan surt el sol, "oh la-là!" (pica d'ullet français a la peli), quan el sol treu la seva brillant faç els prats són més verds, l'alegria és més profunda, la vista aconsegueix més lluny, l'aire fa olor millor, tots els ocells canten melodies extraordinàries. I és que quan es coneix què és la tristesa o la malaltia, es reconeix i es gaudeix plenament l'alegria i la salut.

La Dansa Efímera de les Fulles: Una Oda a la Tardor

En la quietud de la tardor, quan el sol es pon tímidament damunt l'horitzó, l'arbre del plataner europeu comença a mostrar els primers senyals del seu elegant adéu a l'estiu. Una brisa suau acaricia les seves fulles, fent-les ballar com ballarines a un vals lent i melancòlic.

Des del meu racó de contemplació, observo com una fulla, amb les seves tonalitats que van des del verd fosc fins al groc càlid, es deslliga de la branca que l'ha sostinguda amb amor durant tota la temporada. És com si la natura hagués decidit que era el moment adequat per a aquest acte de llibertat, per aquesta metamorfosi delicada que porta la promesa d'un nou començament.

La fulla comença la seva descens en un moviment lliure, com una dansa amb la gravetat. Sembla fluctuar entre l'espai i el temps, com si estigués suspesa en un moment etern. La llum del capvespre acaricia les seves vores, fent-la resplendir com una gema efímera abans de tocar terra.

Mentre cau, reflexiono sobre la seva vida passada. Va ser testimoni silenciosa de nits estrellades i albes rosades, va oferir ombra als amants que es van asseure sota el seu regal protector i va donar aliments i refugi als ocells que van fer dels seus branquillons el seu llar. Ara, en la seva caiguda gràcil, sembla dir-nos que tot té un cicle, que tota història té un final i un començament.

La fulla finalment toca terra, amb un xiulet suau com una melodia que s'apaga. La seva jornada ha arribat al final, però la seva essència perdura, enriquint la terra que l'acull. I mentre miro aquest petit acte de la natura des de la meva finestra, em recorda la fragilitat de la vida i la bellesa efímera de tot el que ens envolta. En aquest moment, trobo pau en la transitorietat, en la consciència que tots seguim aquest mateix camí, caient com les fulles a la tardor, però deixant una empremta que perdura en l'ànima del món.

Torno a recordar-te mu mare

Avui m'he mirat al mirall als ulls, i t'he tornat a veure. 

Tantes coses me recorden a tú encara, 

sempre me recorden a tú, tan difícil perquè vius dins meu, 

ets part de mi com jo som part de tú, és el que té l'amor. 

Avui he sentit una cançó que m'ha fet pensar en tú. 

La teva absència dol, però un dia vas haver de marxar, 

és a les nits que recobro el sentit i en els somnis et torno a trobar.

VIDA TRANQUIL·LA

Mai ha estat aquesta una vida tranquil·la i plàcida mentre hi hagi éssers humans al voltant. Aquests ens zòmbics passegen pel carrer amb el seu cervell atrofiat, potser pel seu escàs ús, a la recerca que un cervell del qual alimentar-se. Quan un es troba sol, ningú no li demana comptes, ningú fa res per tu però tampoc no deus cap favor, ni un agraïment. Tot el que fas, queda fet a la teva manera i gust, no aprecies cap tara.

INSULTAR NO POT SER DE FRANC

Un tuiter detingut pels seus tuits ofensius contra la minoria LGTBI, insults i amenaces en tot cas reprobables, ara bé…. quan els insults, amenaces i agressions físiques s'adrecen envers aquells col·lectius més febles legalment, o sigui mascles heterosexuals cisexuals catòlics sense diversitat funcional i de dretes, sembla ser que la veda és oberta per disparar a matar. És a dir, la suposada llibertat d'expressió només és permesa si som políticament correctes, integrants d'una minoria, que té el suport d'uns poderosíssims lobbys al darrere. Aquesta postura ideològica que només accepta una única opinió i  justifica la violència i fins i tot l'agressió a qualsevol persona o col·lectiu divergent s'anomena autoritarisme, i és la pròpia de dictadures, que moltes vegades embolcallades en falsa democràcia.

És del tot absurda la pròpia existència d'un dia de l'orgull gay, com si saber amb qui te fiques al llit fos un motiu d'orgull, de satisfacció no dubtam que n'hi hagi. Molts defensors de la dictadura rosa me diran que és un diada reivindicativa sobre la igualtat de drets(i obligacions) entre totes les persones independentment de les seves característiques personals innates o del seu ADN. Però això ja ho tenim tots els que vivim en aquesta part del món. És com si instauréssim un dia de l'orgull ros on tots els éssers humans amb un color de pèl clar s'hagués de sentir orgullós, com si fóra una fita personal aconseguida amb esforç i perseverança. Si allò que se cel·lebra és una condició natural és de babaus sentir-se'n orgullós, atès que ens podem sentir orgullosos d'assolir una fita o un objectiu difícil, però d'aquella condició natural genètica inherent a la persona és allò que feien el nazis de Herr Adolf Hitler, i això és absolutament absurd. Ara bé, si allò que se cel·lebra és un tret adquirit  amb els anys i esforç, "ara estic integrat a la corrent que m'arrossega a altres horitzons, altres voravies"... però aquí s'hauria d'admetre que l'orientació sexual és adquirida, no innata, per tant maleable, un no seria homosexual, s'hi faria amb el temps i les circumstàncies, poguent canviar d'estil de vida amb un tractament adequat, atès que tots naixem mascles o femelles.