La formació que hom veu com a més tradicional a Galicia és la colla formada per gaiter i tamborer. Així similarment esdevé tal i com era a Mallorca, amb el xeremier i el fabioler, que toca el flabiol i el tamborí, com a colla tradicional; allò que a Catalunya anomenen mitja cobla. I quan s'aplegaven més d'un gaiter/xeremier com sonaven? Sonaven per colles separades, s'ajuntaven en grups, ho feien per afinació, per afinitats,…? Evidentement s'aplegaven amb els amics segons la seva afinitat, com feim avui en dia.
En un món prou endogàmic com el dels xeremiers, on els que no són amics són enemics, en què van alerta de no sonar totes les cançons del repertori per tal que els rivals no l'aprenguin i el sonin,... un món hermètic de gelosies, diners i política… qualsevol cosa feta per altri, esdevé objectiu de la crítica més àcida.
Des de la meva opinió personal, condicionada per l'experiència viscuda des del dia que vaig entrar a una aula per aprendre a tocar el flabiol i el tamborí, puc afirmar que no hi ha res de dolent en sonar en formació de banda o en colla. Ambdues tenen similituds i evidents diferències, els seus avantatges i desavantatges, però un bon instrumentista haurà de ser capaç de saber adaptar-se a allò que requereixi l'entorn, el moment i el lloc o les circumstàncies que l'envoltin.
A l'antigor, de només fa cent anys, la formació usada era la colla formada per un xeremier i un flabioler, i així anaven arreu de Mallorca sonant a matances, noces, festes patronals, balls,... o qualsevol avinentesa especial que se requerís. Però, vét aquí, que a les processons i cercaviles apareixeren les bandes de música amb seixanta intruments de vent-metall sonant amb un volum que tapaven amb facilitat a la petita formació de la colla i amb un repertori més ampli i modern i amb possibilitats harmòniques molt més versàtils, i amb més prestigi cultural. Fou la decadència de la colla de xeremiers, instruments bucòlics de pastors, igual que les batucades que floriren com a bolets sobretot a partir del principi dels anys dos mil són la degeneració per a les bandes de música. L'ús de cadascun dels anteriors fenòmens queda desplaçat per un altre.
Amb l'aparició de gaiters famosos gallegs, com Carlos Núñez, o asturians, com José Ángel Hevia, les cornamuses (nom més genèric per a tota casta de gaites) han viscut una nova revifalla arreu, també a ca nostra. Record bé encara els inicis de l'Escola Municipal de Xeremies, Flabiols i Tamborins de Palma, en la qual hi vaig rebre tantes classes magistrals de professors com Rafel Bauçà, Xavier Juan o Teodor Salvà. Poc a poc van anar sortint uns sonadors capacitats que, després d'un aprenentatge metodològic, atès que, no de bades.,els professors xeremiers eren alhora personal docent de professió amb anys d'experiència perdagògica, no trobaven una continuïtat a l'hora de seguir formant-se com ho fan els músics, sonant en públic. Per satisfer aquesta necessitat, entre d'altres motius, va néixer una nova formació, la banda de xeremiers i flabiolers de l'escola municipal, de la qual en vaig ser un dels membres fundadors. Amb aquesta banda, Palma tenia una representació institucional xeremiera més que digne amb xeremies, flabiols i tamborins, donava sortida a la formació rebuda pels alumnes de l'escola al mateix temps que contribuïa a ampliar-la, se va crear un espai de coneixement entre instrumentistes que no es coneixien i que amb el temps crearien relacions més enllà de l'espai de l'escola i la banda, així com es donaven unes sinèrgies especial amb els Geganters de la Sala i altres entitats ciutadanes.
La creació i desenvolupament de l'activitat de l'escola municipal i la banda va despertar certa animadversió a antics sonadors, o no tan antics, que veien en l'alumnat i la banda, nova competència a batre per a llocs en què des de feia anys ells en tenien l'exclusivitat, parlant d'oligopolis. Alguns d'aquests sonadors rancuniosos hi havien presentat propostes infructuoses per ser-ne ells mateixos els que es fessin càrrec del centre d'ensenyament, tal vegada amb la coïssor del mal perdedor davant del concurs d'idees i propostes més meritòries i serioses i sustentades pedagògicament. L'escola, la banda i els seus membres vàrem ser blanc de crítiques en un món endogàmic, que se va agreujar amb l'assumpte de Son Espases i els de Salvem la Real.
Els sonadors no sonaven en banda, però la puresa sempre crea fills eixorcs, les peces que tocam avui com a repertori tradicional els xeremiers i fabiolers, moltes d'elles no van més enllà dels anys seixanta o setanta, o poden remuntar-se als anys vint o trenta (els xeremiers intentaven imitar allò que sentien a la ràdio que era el que la gent ballava) les més antigues. A la banda no s'enganava a ningú, en cap moment es digué que la formació tradicional fos la banda, tot i que els instruments, el repertori, la sonoritat, la harmonització, sí que eren dels més tradicionals. La tradicó, transmissió via oral d'uns fets o trets característics, és cosa viva, i que evoluciona o mor. Els mateixos que criticaven que una cornamusa d'un xeremier tengui una forma poc usual per comoditat a l'hora de tocar o per explorar noves possibilitats instrumentals, són els primers que porten sacs de teixits sintètics (ja no són de pell de cabrit) i els seus gralls (molts d'ells gallecs, com les seves canyetes) procuren que estiguin ben afinadets en una escala major natural habitual, no modal com els xeremiers d'un temps que cada colla tenia la seva pròpia afinació, les brumes i les vàlvules reguladores d'aire són habitualment fetes de plàstic... o directament utilitzen xeremies electròniques!
Està, la formació de banda, poc oberta a la demostració d'un virtuosisme personal tot i sacrificant-se pel so col·lectiu. No és allò més tradicional, malgrat que els instruments sí ho poden ser. Però si ens hem de posar exquisits, els instruments que no estiguin afinats en un do sostingut i amb una afinació modal concreta que no seria a la que les nostres oïdes modernes estan tan ben acostumades i s'hi troben tan còmodes tampoc s'hi podria sonar. S'han produït des dels anys 70 i 80 un seguit de canvis com l'estandarització de l'afinació que permeten als instrumentistes, permeteu-me dir-ne "músics", assolir uns espais que a l'antigor no podien ni somiar, adaptar-se a exigències d'un ús social, d'una funció social que té avui en dia l'instrument tradicional acústic, que no pot competir en sonoritat amb volum de so amb guitarres elèctriques i bateries i bandes de tambors i cornetes o batucades, ni amb l'afinació estable de les bandes de música o de les orquestres professionals.
La pregunta resta oberta, sobre la tradició, com en tot, evolucionar o morir?
Jo triaria fer una passa envant cap a l'evolució i trobar espais nous als nous temps sense deixar de tenir present d'on venim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada