L'esperança entra fins i tot a una habitació amb la porta tancada. Resideix en els ulls d'una mirada que des del balcó o la finestra albira l'horitzó d'un nou demà, un paisatge descobert en temps de quarentena, un amic allà on no hi havia hagut més que un desconegut amb qui creuar-se cada dia de camí a la feina, el so d'una música llunyana que sembla transportar-nos a un un temps passat plens de nostàlgia pel record.
És en les petites coses de la vida que hom troba conhort en temps de patiment, plagues de dimensions bíbliques, pestes negres del segle XXI, un ésser humà inflat d'orgull i prepotència que és posat al seu lloc de precària creatura amb tot just un ésser microscòpic que aconsegueix fer trontollar a l'humanitat sencera, però també obliga a treure allò més humà, allò millor de tots nosaltres, la creativitat, la solidaritat, el valor d'aquells que tenen cura dels més febles i de tots, sanitaris, empleats de neteja i higiene, treballadors de supermercats i tendes d'alimentació, transportistes i personal de logística. La imaginació brolla quan un infant està avorrit, elevant la ment i contribuint al desenvolupament de les seves aptituds. El joc esdevé aprenentatge. L'aprenentatge ajuda a creixer a la persona.
Tornarem a abraçar-nos, tocar-nos, acaronar a vida a cara descoberta i cara neta. No hi haurà cap mascareta que pugui tapar cap somriure. Recluïts a casa no s'està malament, però prefereixo poder caminar pel camp que restar en el meu pis de 60 metres quadrats.
Les cases s'enfilen muntanya amunt com si volgueren arribar al cim, els terrats se troben amb les teules de fang prenent el sol, com sargantanes d'argila. I és que el sol d'abril primaveral, després d'una ruixada d'aigua, fa net l'ambient d'impureses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada