PLOR PER UNA MARE

A la vida de les ànimes sensibles hi ha coses que ens fan botar la tecla de les emocions. Per a mi és la música, aquest instrument que comunica l'esser exterior amb l'interioritat, unint les ones sonores amb el cor. Hi ha cançons que m'agraden molt però me fan plorar degut a un significat que tenen per a mi, per qualque raó comporten una càrrega emocional que fa que reaccioni. Una d'aquestes cançons que me porta una melangia eterna és "Buon giorno principessa" de Nicola Piovani, que es troba a la banda sonora de la pel·licula "La vida és Bella"de Roberto Begnini de l'any 1999. O potser "l'Emmanuelle", himne de la JMJ de Roma 2000, me recorda a la meva joventut,i també la cançó de "Juancito, Juan Tiradora" de Carlos Mejía Godoy, m'evoca al meu pare, que nom Joan, o Vou Verivou (Noninó) que me la cantava ma mare de petitó…. Ai! Ma pobra mare! 

Les cançons que malenconioses m'agraden. Com el seu propi nom indica el sentiment de mel-angia té un gust dolç.

Plor, perquè ja no hi ets. Te trob a faltar molt més del que estic disposat a admetre. Te necessit. Abans que cap dona m'estimàs tú ja m'ho donares tot. Els estels brillen dalt d'un mantell fosc, tornarà una alborada sense tú. L'aixopluc que en altre temps sempre em donaves, no tornarà ni sentiré més que mai que ja no hi ets. M'acaronaves i em consolaves quan prenia mal, però en un instant ja ets tan lluny que no pots sentir un xiuxiueig que em surt de l'ànima que em surt del cor fins els meus llavis em recorre mentre una llàgrima travessa la meva galta, el meu cor, amb un "t'estim, mamà".

On va quedar aquella dona forta que m'agafava de la mà, que empemptava els meus somnis, que me donava aixopluc en els meus malsons. La dona jove, tot i que sempre serà bella, ja va partir, roman ma mirada trista mentres perd per moments les forces per viure. La vida no fou amable per a ma mare, orfana de mare massa nina, veure morir un fill de les seves entranyes, esposa sacrificada… malaltia, mort d'una segona mare, càncer, depressió severa, demència senil prematura, cadira de rodes, un segon càncer... mort.

Sempre deia que quan ella morís qui ho passaria pitjor seria jo. I ara, heu-me ací. El seu filló, pobre filló de la mare morta. Cuida'ns des d'allà al Cel. T'estim i t'enyor moltíssim mamà.