Hi ha gent, molts són els “salvadors de la pàtria”, que descarrega contra totes les agrupacions de folklore i que les etiqueta de traïdores a la pàtria, la cultura i la llengua. Es passeja l’opinió que el vestit amb bufes i el rebosillo fan pudor de ranci, que són coses que s’haurien d’amagar dins l’armari per bé de la cultura popular i tradicional, del ball popular o “de bot” en particular, atès que aquesta cultura que hauria de ser, segons aquestes veus “enteses i progressistes”, quelcom atraient, actual, dinàmic i viu, un instrument de cohesió nacional (aquí deixarien entreveure un caire polític, reconeixem-ho, habitualment força excloent, extrem i intolerant) mitjançant la festa, si fins aquí estiguéssim d’acord, per tant deduïríem que: hem d’anar tots vestits amb samarreta i texans per ser actuals, dinàmics i atraients?
No hi ha la necessitat (...o no se veu) d’anar vestits com en una època determinada, però: ”per què hem de mudar-mos amb rebosillo i no amb vel islàmic o altre indumentària exòtica però històrica?” Pens que aquestes veus no entenen que la dignificació de la nostra cultura, a més de coses tan transcendentals com la llengua, cultura, música, balls o costums, inclou la indumentària. No crec que l’antigor sigui un desavantagte a l’hora d’enfundar-se una roba o altra. Pensem en la quantitat de coses que tenen tants d’anys com els fars i encara s’en fa un ús igual que en època del d’Alexandria.
Sobre la indumentària, és clarament una qüestió de moda, usos i identitat, més que no pas una cosa progressista. La vivor d’una determinada forma de vestir està donada pels usos, realment el bessó de la qüestió, igual que la llengua, (vés per on!!!)... veiem com la gent s’enfuda uns texans (peça inventada per un immigrant jueu americà d’origen rus i llinatge alemany amb teixit de tela de tenda de campanya de l’exercit USA) amb botes de muntar a cavall, capell vaquer i camises a quadres de franel·la per anar a ballar country. Les mosses es (des)vesteixen amb mocadors per ballar danses aràbigues o orientals. Les novies s’engalanen de blanc amb un vel mentres els novis van de frac i corbata, sir Séan Connery se posa el seu kilt (falda escocesa característica i identificadora del seu clan o família) als actes prototocol·laris d’alta societat de la City, hom entra dins dels volants del vestit de flamenca per visitar els diferents recintes de les “Ferias” i romeries que esdevenen arreu d’Andalusia, les més populars de les quals és la sevillana d’abril i el Rocío, els sollerics i solleriques se “difressen” amb bufes i rebosillo pes firó de maig i els pollencins fa el propi per ses festes de la Mare de Déu dels Àngels (festes de Moros i Cristians).
Si cada activitat té el seu espai, i cada ús té la seva indumentària acostumada, IMPOSADA per la moda i l’entorn cultural, llavors podem concloure que l’ús fa la moda. Per tant hauríem de retrotreure’ns fins al punt on se ballaven jotes, boleros, fandangos, ... com a balls tan populars com per estendre’s arreu de la península Ibèrica i les illes Balears, per veure quina indumentària a la moda duien els mallorquins de l’època a l’hora de fer festa(festejar, cantar i ballar a ritme de jota, bolero i fandango), per tal que la mostra de la música i ball tradicional fos lo més acurada i fidedigna a un entorn social i històrica definit, un marc d’una societat rural preindustrial encara molt estamentitzada.
Resulta que la majoria d’aquests balls arribaren a Mallorca a mitjans del XVIII o principis del XIX,... quan eren populars arreu d’Espanya. Sortíem d’un periode de dominació francesa, una guerra d’independència i, per tant, balls populars d’antany que semblessin estrangers, ho fossin o no, varen ser deixats de banda en una onada de nacionalisme espanyol excloent, (a qualcú li sona això darrer?), Andalusia era la zona d’Espanya menys afrancesada per lògica geogràfica, per tant no ens ha d’estranyar que els boleros i fandangos andalusos fossin exportats arreu. Per aquesta època a Mallorca se vestia amb bufes, calçons venguts de la moda d’Europa mediterrània occidental (península, però també França o Itàlia) del XVII que a Mallorca perdurà fins a finals del XIX pel fet de l’aïllament. Per tant aquestes modes de calçons amb bufes no són un invent de les Secciones Femeninas, que, per altra banda, varen innovar en ben poques coses o en res, atès que tot lo que feien o deien ja era més vell que es jeure. De fet la indumentària tradicional mallorquina està ben documentada amb autors com l’Arxiduc, Massot, Llompart o Vilella,... alguns dels quals publicaren les seves obres abans que arribàs a Madrid el tío Paquito “el gallego”.
Hom pot anar vestit com vulgui o s’atreveixi però l’origen és l’origen i no s’hauria de perdre de vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada